PENSANT-HO BÉ (i 3 -noves pensades-)

CONTRA L'EDUCACIÓ

2012-02-09T21:10:00.002+01:00

A l'escola dels seixanta només teníem una estufa de llenya

Fa poques setmanes que tenim govern nou a l'Estat i més d'un any que en tenim un altre al nostre país (si més d'un any sense tripartit!), i ja estem davant de les primeres mesures d'aquell que arriba al govern i es vol fer notar. La pregunta que es fan els nous governs és : què podem començar a potinejar sense perdre algun diner? què podem canviar per posar de manifest que som nosaltres els que governem?. I aviat troben la resposta , cal modificar ràpidament els plans educatius, hem de reformar el sistema educatiu, per evitar que això es consolidi i arribi a funcionar encara que sigui per inèrcia i/o avorriment de tota la comunitat afectada.

Això del canvi de model és un clàssic de la maltractada educació que tenim, quan les coses no funcionen es fa una proposta molt moderna i tornem a començar. Així es van enterrar coses com l'E.G.B., el B.U.P. per citar les més recents, i ara anem per enterrar E.S.O. o una part d'això. Ben segur que no existeix el model perfecte però el que si és segur és la poca consistència que tenen els nostres plans educatius que sorgeixen amb la data de caducitat del govern que l'aprova, vaja que qui mana es posa a remenar per poder deixar petjada als curriculums de milers d'estudiants.

Ara ens volen suprimir un curs d'ESO i posar-ne un de Batxillerat, o potser ressuscitaran el COU o qualsevol altre possibilitat que els passi per la barretina (la dels catalans especialment que per això ja tenim la consellera més ben pentinada i gran defensora de l'escola pública, o no és així?). Canviar cursos en època de crisi és la millor opció per poder donar feina a les editorials, per donar feina als redactors i creadors de temaris, vaja una meravella per poder generar riquesa i així acabar d'ensorrar les economies familiars que veuran com aquells llibres usats ja es poden cremar per Sant Joan sense cap mena d'esperança en ser reciclats.

Hi ha una clara voluntat de carregar-se l'EDUCACIÓ PÚBLICA malgrat omplir-se la boca de tot el contrari, les famílies ja no saben com afrontar els reptes d'una escola que té prou maldecaps per estar al dia, per acatar les retallades en material escolar i en calefacció, mestres que no saben si tindran feina el curs següent, opositors a mestre que se'ls canvia el temari i espavila,....

Tot això sense posar com element bàsic que les generacions que avui estan a les escoles i instituts patiran molt davant de la situació econòmica de les properes dècades, i a més no estaran formats en qüestions bàsiques com el llegir o l'escriure, seran pobres en un món més pobre.

Algú o alguns tenen por de la bona educació, del progrés de tots, per això fan esforços per donar vida i calers a institucions religioses o centre educatius de gran volada i més grans costos.

Si l'escola dels seixanta estava massificada, si les aules no tenien condicions, si allà et pelaves de fred, com serà l'escola dels anys actuals i les del 20 del segle XXI? La resposta no la podem avançar però potser serà que hi haurà unes aules buides de noves generacions i plenes de grans estris electrònics perquè no hi haurà cap motiu per tenir descendència en un món que no creu en allò que és fonamental : EDUCACIÓ, EDUCACIÓ I MÉS EDUCACIÓ!!!

VOL "DELAYED", CALERS LLENÇATS

2012-01-28T12:28:00.000+01:00

Què volia dir el "prestigiós" Soriano?

La Catalunya catalana i nostrada torna a mostrar-se despullada i colpida per la caiguda a terra i per terra (sort que no han cancel·lat vols en marxa) d'una empresa anomenada catalana, ja no hi ha vols a SPANAIR (quan alguna sigla feia referència a España, o no?).

Els empresaris, els polítics i altres van apostar per tenir una empresa voladora, com si fos la gavina de Marina Rossell, que aportés un gran prestigi al país i fos la peça clau del gran aeroport del Prat. De tota aquesta fantasia ja no en queda res més que uns logos que s'ompliran de pols i que també quedaran en la memòria d'aquells que hi confiaren i ja no saben què fer amb un paper anomenat bitllet.

Un cop més els esforços dels catalans, de tots i especialment dels que paguem impostos sense cercar vies d'escapament, han estat utilitzats per a no res, s'han llençat milions d' € a una escombraria voladora que tenia les hores contades des del primer dia i que ha durat el que ha durat. Segur que era una aposta estratègica de país i segur que es va fer amb bona fe , però ja és hora de ser conscients que aquest país de "fireta" que volem creure que existeix és molt feble, poc engrescador i que està mancat de veritables empresaris potents que el facin volar alt. Tenim el que tenim i allò que ens manca no és culpa de Madrid ni de la injustícia impositiva, això només són peces que acompanyen el poc pes del propi país, allà on hi ha mancances és en tot el conjunt empresarial, en tot el món econòmic català, que amb excepcions només sap treure un profit immediat del negoci i punt. Algú es podria preguntar on han anat els beneficis de la bombolla immobiliària, de l'especulació amb el territori però que no s'esforci, no hi haurà resposta, i si n´hi ha quedarà tan esverat que deixarà de creure per sempre més en la societat lliure i de mercat a la catalana. Que busqui per racons de palaus on sonava la música, que cerqui prop de corones esportives o de caixes fallides i buides com si de trastos vells parléssim.

Tristesa i més tristesa, atur i més atur! No cal que es digui res més que ja prou sentirem el plor de les vetlladores del mort volador durant les properes hores i dies, tothom dirà que bo que era però segur que ben aviat l'oblidaran i a fer negocis a un altre lloc i si pot ser que siguin ràpids i rentables, passi el que passi i caigui qui caigui.

ENS PRENEN EL PÈL I ELS CALERS

2011-12-31T15:06:00.003+01:00

Rodrigo i altres "rodrigos", un bon perill

No ens deixen respirar ni el darrer dia del 2011, que en pau descansi, i que el seu successor sigui de més ben portar, cosa que ben segur la majoria posem en dubte. La penúltima dels senyors de les caixes i bancs, més bancs que caixes cada dia que passa, ha estat vestir-se de transparència o més ben dit ens han refregat pels morros, els sous que cobren els pobres dirigents d'aquestes entitats. Si fa uns dies algú s'estirava els cabells per tot el que pot arribar a gastar la Casa Real ara ens haurem de fer un harakiri col.lectiu davant del MILIÓ o DOS MILIONS que pot cobrar (?) algun dels personatges que estan al capdavant de les institucions que ens han deixat com estem, pelats com a rates, i encara n'hi ha que per modèstia no arriben al milió i que hauran de passar l'any amb poc més de 900.000 € (nou-cents mil), quasi al nivell del salari mínim que aquest 2012 es congela per evitar que hi hagi massa sobrepès entre la població treballadora (tot són recursos per evitar despesa sanitària, menys diners comporta una salut impecable).

I què podem fer? Doncs potser que no ens empassem totes les preses de pèl que ens van deixant caure els governs i els financers, estem com acollonits (ja se sap que la por és l'eina bàsica per a controlar als ciutadans fins i tot sota la democràcia que vivim), estem trasbalsats, estem parats (alguns, i no pas pocs, per desgràcia en el sentit literal de la paraula), estem esperant i resulta que l'espera serà llarga i no gaire agradable en general. Mentre els senyors de les finances faran un esforç per no perdre ni un cèntim en els seus negocis i així poder subsistir amb els seus sous miserables (si, és de miserable fer això que fan), els senyors i senyores del carrer veurem com ens retallen els sous, com ens pugen els serveis i que hi hagi sort de mantenir el lloc de treball.

El xoriço s'ha posat de moda

Tot això un dia que serveix per acabar un any i val més deixar que s'acabi perquè hem de guardar-nos la mala llet per properes barrabassades que ens cauran a sobre el 2012, tant si estem esperançats com ben desencisats. Però ja ho sabeu BON ANY NOU!!!

NOMÉS ENS HA DURAT 365 DIES

2011-12-27T12:06:00.001+01:00

Quan no queda res més que el glaç

Ja estem allà on anàvem fa uns dotze mesos, ja hem fet un altre any de camí, un camí més o menys complicat però de durada fixa, ni un dia més ni un mes menys.

Quan arriben aquests dies tothom fa els mateixos esforços, balanços en blanc i negre, o algun detall acolorit per moments que es consideren part del guany vital de l'any que té els dies comptats.

No podem ser massa positius davant tot el que hem perdut durant els darrers mesos a nivell polític per exemple, no ha esta un dels punts àlgids pels que derrota darrera derrota (amb excepcions que es mereixen un elogi per part de molts i que no s'atreveixen a donar) hem vist acabar-se o més ben dit tancar-se una de les etapes més "glorioses" del socialisme català que és el nostre. Potser ha estat a l'excés de glòria on hi ha les arrels de la davallada viscuda però ben segur que no ha estat només per això ja que tot plegat ha anat portant-nos cap a un final però que evidentment no és el FINAL. Només dir que quan sembla que s'acaba torna a començar i amb això ja en tenim per mantenir un cert caliu que potser caldrà revifar amb certa força els propers mesos i anys, un caliu NOU!!!.

Tampoc ha estat un any d'alegries econòmiques, tot ha anat de malament en pitjor, les primes, els riscos, els crèdits, vaja una caiguda darrera caiguda o relliscada continuada. I no ens queixem que hi ha massa gent que pateix més que no pas nosaltres, gent no té la PIRMI arreglada, gent no cobra per la dependència, gent sense poder cobrar l'atur, gent amb deutes impagables, gent, massa gent que pot quedar a la vora d'un camí que ben segur serà glaçat en aquestes dates falsament alegres i malaltes de consum -qui pugui és clar-.

I tot en blanc i negre perquè hi ha manca d'optimisme, bé potser encara ens queda algun colors, o més ben dit alguns colors perquè són dos, el blau i el grana. Aquest àmbit encara ens manté amb un bri d'esperança i ens dóna algun moment alegre, que no ens deixi durant una bona colla d'anys i ens pinti de colors els nostres dies apagats i ens doni oxigen per poder seguir respirant

COM L'AIGUA QUE FUIG PEL FORAT DE LES PIQUES

2011-12-04T09:37:00.001+01:00

Ja ens queda poc d'aquesta imatge fotogràfica que ens vol fer entendre que tot cau, fins i tot allò que és més sòlid i permanent, si fins i tot això que ens transmeten de generació en generació a cau d'orella o per missatges subliminars. Tot té el seu punt i final, o seguit, o a part, o potser es queda en un punt i coma, però tot flueix com ens deia Heràclit.

I ens aquesta continuïtat cap a nous llocs, móns o pensaments hi trobem en els darrers dies una de les caigudes més importants del socialisme català i espanyol, una derrota sense precedents que té molt a veure amb la lleugeresa de la mentalitat actual, de la poca consistència de la memòria, i també molt a veure amb la poca capacitat de reacció, de comunicació i d'assumpció d'errades per part de qui avui ja està en un govern en funcions i camí d'un ràpid oblit després d'haver estat quasi el "mirlo blanco" de fa 8 anys. No hi ha res a dir, si no es fa bé cap a casa, però permeteu-me una cosa i sense ànim d'alleugerir la ferida, és una llàstima que aquelles noves llibertats assolides, aquells nous drets i algunes millores se'n vagin amb la lleugeresa de l'aigua per les piques, és trist i lamentable però com bé sabem "no es más triste la verdad, lo que no tiene es remedio".

I ara tot són i seran caceres de bruixes culpables, recerca de líders nous, i tot plegat sense fer un examen concís d'allò que està passant aquí, a Europa i al món mundial. Algú té tota la informació? Algú pot donar-nos respostes? Algú pot afrontar un procés de destrucció de la bona vida que tots plegats portàvem? Algú...

Ens cal refermar l'estructura ideològica des de la fermesa que hi ha encara alguna esperança per aquells que creiem en el socialisme del segle XXI, que no en el del segle XIX!!! Una de les primeres apostes que ens cal fer és veure com després de més de 100 anys ja estem funcionant en xarxes, ens comuniquem permanentment a milers de quilòmetres, sabem el que passa a l'instant, i això té un valor que cal acotar però que existeix i que implica canvis a nivell personal, a nivell de les organitzacions i com s'ha vist a nivell econòmic mundial.

Les velles estructures organitzatives de finals del segle anterior al que vam néixer alguns ja no ens resolen els problemes quotidians, ans el contrari ens impedeixen anar al ritme del món i aquest ens passa o ens passarà per sobre literalment o amb el vol d'una gavina amb fons blau com ens ha passat fa unes setmanes, o que no sigui amb una bandera groga tenyida amb quatre ditades de sang de rei i un suposat estel d'origen cubà!!!

Hi ha camí perquè els que encara sabem qui era Antonio Machado no deixem de dir-nos, de repetir-nos potser per l'autoconvenciment que se hace camino al andar.

NO HI PINTEM RES I CADA DIA MENYS?

2011-11-13T08:25:00.001+01:00

Papademos, "salvador de Grècia"

A una setmana de les nostres eleccions del 20-N que hauran de facilitar un nou govern a l'Estat i que segons les enquestes tot indica que serà "blau" o hauran de tancar totes les empreses que es dediquen a la demoscòpia (seria una alegria inesperada però desitjada), veiem astorats com a Grècia i a Itàlia ja passen d'eleccions i canvien de Primer Ministre com aquell que es canvia d'americana. Qui ha elegit a Monti o a Papademos? Diuen que compten amb el vist-i-plau dels líders europeus (?) , que els mercats (?) estan encantats, que són uns grans professionals (?) i que hi entenen molt d'economia. La darrera és la millor explicació de totes, el que ens faltava eren "economistes" posats a governar els nostres estats com si això fos una cosa simple i mecànica. Uns economistes que fa anys que no saben cap on anirà el món, que no poden explicar gaire res que no sigui la coneguda de tots, la "prima de risc", cada dia més de la família perquè era una cosina llunyana i ara ja esmorzem amb ella! I ara els posen com a salvadors dels sistemes públics i democràtics però sense cap procés democràtic.

Monti, "salvador d'Itàlia"

La veritat és que n'hi ha per estar desesperat o per llogar-hi cadires, quan semblava que hi havia futur per un aprofundiment en la democràcia, en fer-la més oberta, més "participativa", resulta que ha estat un miratge que ens van col·locar per seguir aprofundint en deixar en mans "desconegudes" les finances públiques i el que és més greu: l'ESTAT del BENESTAR.

Ja és lamentable que s'hagi de viure amb el neguit per la situació econòmica que és la que és perquè alguns ho van permetre, perquè molts hi van "jugar", molts van estirar més el braç que la màniga, però també hi havia que s'estava forrant i segueix fent-ho a costa de la majoria. Però això són INSÍDIES meves que evidentment no tenen cap base fonamentada, com passa a molts candidats que el diumenge pagaran uns plats trencats que potser no van estar a la seva taula però que si que hauran de recollir de terra. Una crisi que venia del nord, del sud, de l'est i de l'oest serà la tempesta perfecta per destruir molts serveis públics, moltes prestacions socials i deixar que cada ciutadà i ciutadana s'hagi de buscar la vida i si no pot tirar endavant ja recuperarem mètodes del passat o l' "Auxilio Social".

Agradi o no agradi, hi hagi responsabilitats o no en com s'ha portat la crisi, el 20-N només hi ha dues opcions :" RUBALCABA O RUBALCABA". Perdoneu però algú ho havia de dir.

TOTS ELS COLORS DEL VERD PER LA PAU

2011-10-22T10:31:00.000+02:00

Tots els colors del verd ...per una TARDOR

Una setmana que ha canviat moltes coses que semblaven inalterables i perpetuades, ha arribat la tardor, i ho ha fet amb la força dels canvis de temps meteorològic, i també ha arribat la tardor per aquells que durant anys eren la màxima preocupació de les enquestes, els terroristes d'ETA.

I també la tardor més fosca per un dels personatges més desconeguts i més odiats del món àrab, Muamar el Gadafi.

Tres canvis destacables que es barregen mediàticament i que permeten als opinadors i tertulians tenir tema per a dies, fet que no vol dir que sigui amb objectivitat o amb profunditat, la quantitat en massa casos està renyida amb la qualitat de l'opinió dita i publicada.

El final del terrorisme, l'anunci de la retirada, és una notícia que no per esperada s'ha fet esperar. Em sembla haver comentat fa temps que aquests 50 anys d'ETA (sempre apareix un 50 quan els tens a sobre) no tenen una forma lineal en l'esperit de qui això escriu. Em sorprenc i crec que molts altres també de tot allò que a mitjans dels 70 arribàvem a pensar de les accions terroristes, una guerra era una guerra i no calia preocupar-se si les víctimes eren policies o militars, era una mica el ja s'ho faran o alguna cosa hauran fet. Però tot plegat es va anar complicant i vam veure morir a ciutadans que anaven a comprar al barri de la Sagrera, a nens que vivien a Vic, a polítics que només estaven armats de la paraula, i més i més, fins i tot vam veure com un dels defensors del diàleg tenia com a resposta unes bales, l'Ernest Lluch. Tota aquesta evolució i la maduresa que l'acompanyava ens va situar radicalment a l'altre riba, la del diàleg i la pau, la del rebuig a qualsevol violència i la defensa de la vida, sigui de qui sigui i sense mirades borroses per opinions ideològiques massa verdes.

Avui Euskadi comença una nova etapa, que hi hagi molta sort i molta entesa, que ningú perdi de vista les víctimes ni ningú vulgui cobrar-se els interessos de tants anys, cal posar molt seny per assolir un país que és basc obert a tothom i que tingui tots els colors en el dia a dia, aquells colors del verd que Raimon ja va posar a la seva cançó i del qual dissenteixo per situar tots els colors del vers al mes de maig perquè aquests colors són de TARDOR, com aquesta del 2011.

I només ens queda esperar que es consolidi la PAU, que la tardor sigui tal i ens porti aigua i fresca, i que Líbia avanci (en tinc molts dubtes) cap una democràcia (no sé amb qui) formal per convertir-se en un país lliure (encara n'hi ha?).

QUE SIGUI LA PAU DE TOTES LES PAUS

2011-10-20T21:00:00.003+02:00

Un treball que no s'oblidarà, i que ningú ho embruti

Només deixar constància d'un fet històric: ETA ens deixarà en PAU.

Declaración de ETA

Euskadi Ta Askatasuna, organización socialista revolucionaria vasca de liberación nacional, desea mediante

esta Declaración dar a conocer su decisión:

ETA considera que la Conferencia Internacional celebrada recientemente en Euskal Herria es una iniciativa de

gran trascendencia política. La resolución acordada reúne los ingredientes para una solución integral del

conflicto y cuenta con el apoyo de amplios sectores de la sociedad vasca y de la comunidad internacional.

En Euskal Herria se está abriendo un nuevo tiempo político. Estamos ante una oportunidad histórica para dar

una solución justa y democrática al secular conflicto político. Frente a la violencia y la represión, el diálogo y el

acuerdo deben caracterizar el nuevo ciclo. El reconocimiento de Euskal Herria y el respeto a la voluntad

popular deben prevalecer sobre la imposición. Ese es el deseo de la mayoría de la ciudadanía vasca.

La lucha de largos años ha creado esta oportunidad. No ha sido un camino fácil. La crudeza de la lucha se ha

llevado a muchas compañeras y compañeros para siempre. Otros están sufriendo la cárcel o el exilio. Para ellos

y ellas nuestro reconocimiento y más sentido homenaje.

En adelante, el camino tampoco será fácil. Ante la imposición que aún perdura, cada paso, cada logro, será

fruto del esfuerzo y de la lucha de la ciudadanía vasca. A lo largo de estos años Euskal Herria ha acumulado la

experiencia y fuerza necesaria para afrontar este camino y tiene también la determinación para hacerlo.

Es tiempo de mirar al futuro con esperanza. Es tiempo también de actuar con responsabilidad y valentía.

Por todo ello,

ETA ha decidido el cese definitivo de su actividad armada. ETA hace un llamamiento a los gobiernos de España

y Francia para abrir un proceso de diálogo directo que tenga por objetivo la resolución de las consecuencias

del conflicto y, así, la superación de la confrontación armada. ETA con esta declaración histórica muestra su

compromiso claro, firme y definitivo.

ETA, por último, hace un llamamiento a la sociedad vasca para que se implique en este proceso de soluciones

hasta construir un escenario de paz y libertad.

GORA EUSKAL HERRIA ASKATUTA! GORA EUSKAL HERRIA SOZIALISTA!

JO TA KE INDEPENDENTZIA ETA SOZIALISMOA LORTU ARTE!

En Euskal Herria, a 20 de octubre de 2011

Euskadi Ta Askatasuna

E.T.A.

EL CAMPANAR SENSE AJUNTAMENT

2011-10-12T10:16:00.001+02:00

Ni l'aigua pot ensorrar els vells campanars

Plantejava fa uns dies algunes de les qüestions que s'haurien d'afrontar per poder racionalitzar el nostre sistema administratiu i fer-lo més àgil, més eficient i menys costós, i en aquella introducció es plantejava la SUPRESSIÓ D'AJUNTAMENTS.

No és fàcil posar-se en una era on el blat està molt poc trillat, on la pols amaga molts interessos (en molts casos partidistes o amagats), i on es juga amb el fals sentiment nacional-localista de moltes persones de bona fe (que són la majoria!) que veuen com en parlar de desaparicions se'ls està robant quelcom que fa centenars d'anys o no tants que és seu.

Cal ser curosos i no anar a sac contra tot però si que és imprescindible racionalitzar el minifundisme municipal que hi ha en aquests moments, només veien els nostres 221 municipis gironins ja ens adonem que hi ha un excés d'ens territorials que repeteixen un darrera l'altre la mateixa estructura político-orgànica que porta a molts d'aquests ajuntaments a existir per mantenir només aquesta estructura.

Ja l'informe "Roca" plantejava la reducció, ja ho han fet països avançats (aquells que sempre hem considerat avançats), s'està plantejant fer-ho en altres i mentre a Catalunya estem amagant el cap a sota l'ala del campanar. Aquest és el problema, aquí es confon el campanar, d'arrel cristiana, amb el poble, i aquest amb allò que se'n diu ajuntament, no hi ha voluntat de deixar de banda un passat més o menys lluït per entrar a un futur més ajustat a allò que ens vindrà durant les properes dècades.

Ajuntament i "campanar", barreja rebuscada

Podem reduir el nombre d'ajuntaments, podem mancomunar els serveis i això serà una millora per a molts ciutadans i ciutadanes que amb les mateixes aportacions podran gaudir de millors serveis. L'estalvi pot ésser gran en temes administratius i jurídics, els preus a pagar pels serveis seran més ajustats, i no es perdrà res més que un nom, i no es perdrà la realitat socio-econòmica dels habitants d'un territori. Per guanyar és convenient saber perdre en algun moment, per això perdre un ajuntament no serà cap tragèdia i sempre ens quedarà com a referent el campanar del poble.

MENYS ADMINISTRACIONS, MÉS I MILLOR GESTIÓ

2011-10-09T11:27:00.000+02:00

Dia si, dia també, sentim veus més o menys fortes contra les administracions públiques, contra la funció pública i tot allò que vingui complementat pel mot PÚBLIC.

Els mals del món, de l'Estat, del país, de la província, de la comarca i del municipi tenen un origen: els polítics i els treballadors públics. I amb això ens quedem ben satisfets i alleugerits, no cal que ens preocupem per res més, els problemes s'acabaran quan tota aquesta "colla" es dediquin a altres coses i la nostra societat visqui en plena privatització i en plena lluita pel menjar diari, sense cap mena de suport a qui ho necessiti o a aquells que ja no poden seguir els ritmes que els marca un desenvolupament inabastable. Vaja que anem a cap el campi qui pugui que així els de sempre o algun de nou es posaran "les botes" i els euros, o la moneda que s'escaigui, a la seva butxaca.

Evidentment cal racionalitzar les nostres administracions, i no parlo per parlar, ni per enveja, ni per mala fe, parlo des de dins, amb certa experiència a l'administració pública local i des de punts de vista diversos amb el pas del temps. Parlar des dels budells de l'administració no és fàcil, ben segur que estaré tirant pedres al meu teulat i que aquestes poden ser massa grans, però tinc clar que hi ha una necessitat òbvia de replantejar com ens hem organitzat administrativament des de fa massa anys.

Per no fer-ho llarg i anar marcant punts que intentaré desenvolupar en properes aportacions podríem citar els següents :

Supressió del nombre d'ajuntaments (això ho ha fet Grècia ara però els països més rics del nord d'Europa ja fa temps que ho van fer i ara no pateixen tant).
Supressió del gran nombre i diversitat d'administracions supramunicipals. Amb una de potent que tingués com objectiu assegurar els mínims dels municipis, que els donés serveis i no subvencions, n'hi hauria ben bé prou, però és necessària.
Impuls a les mancomunitats on sigui realista fer-ho.
Potenciar una gestió pública eficaç i professional, on els coneixements "professionals" i la política no hagin de ser elements antagònics.
Impuls a una millora constant d'atenció i servei al ciutadà, amb una Funció Pública no basada només en el mèrit i capacitat de les persones en un moment puntual (oposicions) de la seva vida laboral, malgrat això sigui anticonstitucional hores d'ara.
Aprimar les tasques burocràtiques que no fan res més que omplir de papers arxius que ni essent electrònics podran donar l'abast.

Els gallecs han fet de les seves però els catalans també!!!

I això com a elements per anar fent boca i sense oblidar els veritables culpables de tot el que ens està passant, que no sabem del tot qui són, però alguns dels quals encara corren pels carrers amb la cara ben alta o amb indemnitzacions milionàries per haver-se jubilat. Tot plegat una vergonya, i de les grans!!!

RETALLADA PURA, FÀCIL RETALLADA

2011-10-02T10:58:00.000+02:00

La cançó de l'enfadós original és més engrescadora que aquesta versió que ens estan cantant des del govern de la nostra (de tots! no de la colla que governi) Generalitat, sense cap mena de reflexió ni cap altre element teòric que la falta de diners per culpa dels governs del maleït tripartit (que va realitzar un canvi a fons del país i també algunes coses que es podrien haver estalviat però eren anys dels "governs en el país de les meravelles - i de les famílies també no oblidem els 4x4 i els Audi 4, 5 o 6-).

Ara ens toca aguantar les grans idees dels governants, que tot sigui dit, semblen més perduts que un pop en un garatge, o com a mínim aquesta és la sensació que volen transmetre per fer-nos combregar amb les seves idees neocons i tirar endavant l'enderroc d'un estat del benestar que ens vam creure i que creiem que cal preservar per evitar fractures socials i coses pitjors que ja treuen el cap per un horitzó massa proper.

Els plats trencats els pagaran els de sempre, els que menys tenen i els que tenen poc, no ho pagaran els que més tenen o tenen massa, no aquests han d'invertir!!!, i ho fan i tant que ho fan, especialment en països llunyans o en paradisos terrenals sota la bandera de "fiscals". I si aquí algú podia pagar un impost ja el traurà el govern nacionalista per evitar que no pateixen més del compte. Vaja una situació lamentable i de la qual ens lamentarem molt temps.

I qui també pagarà "la festa" serà l'educació i la sanitat pública, perquè on s'ha vist que això sigui una prioritat, amb les necessitats que tenen les organitzacions en defensa dels valors CATALANS i les mil i una institucions dedicades a l'observació de com evoluciona l'homo catalanis, sense deixar d'invertir en grans negocis com els mitjans de comunicació privats i públics que són els que ens permeten intoxicar cada dia, a tota hora, als nostres conciutadans. Si anem a filar prim i no ens quedem només en aquesta primera visió que serà titllada d'anticatalana, com a mínim, ens hauríem de replantejar moltes més coses, des de la realitat administrativa del país a les festes i festetes passant per un treball intens en aconseguir que hi hagi treball i llocs de treball. Però com que això és complicat i atacar al feble és fàcil doncs anem fent retallades contra la majoria que no és altra cosa que silenciosa i mesella, o potser no ho serà? Seguirem aguantant les retallades i callant?

Ja ho deia en Llach quan encara no portava el gorret de llana: "no és això companys no és això", ara m'hi apunto a aquest lema que en el seu moment em va semblar exagerat.

TERRA GALLEGA, TERRA DESCOBERTA

2011-09-16T19:17:00.000+02:00

Les desitjades vacances ja fa 15 dies que es van acabar, però agafar el ritme a la temporada de tardor es fa dur, i molt més si les temperatures que ens "regala" aquest setembre són de ple estiu, calor per cansar molt més a aquells que estem intentant tirar endavant aquest dies.

Però després de les clàssiques lamentacions, ben poc originals, cal posar de manifest el que ha suposat descobrir les terres gallegues, els pobles i ciutats del país que es pot travessar en poc més d'una hora i pots veure com el mar es menja la terra o és aquesta que envaeix l'oceà. No té l'agressivitat d'altres terres nòrdiques però en té la suficient per ser lloc atractiu i evidentment de crida al peregrí, molts dels quals no creients.

Aquesta Galícia té un regust de passat recent i de modernitat accelerada, encara hi ha presència de carrers i referències al passat dictatorial i també construccions modernes que li permeten situar-se al segle XXI.

Hi ha molta sorpresa amagada als carrers del vell Santiago, amb tot un turisme quasi irreverent envers les relíquies del sant patró de l'Espanya multinacional i/o federal, unes sorpreses que estan marcades per allò que en diem vendre de tot a tothom, i tot igual però nosaltres seguint el tema sense perdre cap tradició.

Han estat dies de veure com tot un alcalde socialista d'arrels cristianes ha construït un gran passeig urbà que s'ha batejat amb el seu nom, això perquè després ens queixem que encara hi ha presència de gallecs il.lustres de "la Cruzada". Estem en unes contradiccions realment estúpides des del punt de vista d'una esquerra laica i no personalista com la que crec compartir amb molts i moltes. Com diuen els més crítics : Així ens va!

Però per tancar aquestes ratlles em queda la proposta de poder fer això que anomenen EL CAMINO, realment té un punt d'atracció que me'l fa molt atractiu, una mena de catarsi personal que pots realitzar seguint petjades de molta gent que des de la fe, des de l'esport o del pur repte personal l'han fet des de fa anys i anys. Si ho aconsegueixo intentaré que sigui una experiència vital que em permeti assentar una maduresa plaent i no caure en l'adolescència permanent de la qual ens acusen el gènere femení als dels gènere masculí.

MURS CAIGUTS, MURS PER CAURE

2011-08-17T14:50:00.000+02:00

Berlín, 2010. Foto de J.M.M.V.

Aquells dies del 61, del 1961 per evitar bromes sobre el segle del qual parlem, van posar uns veïns i veïnes d'una ciutat davant d'una realitat que trigarien anys en veure canviar, la realitat de la separació física entre uns i altres mercès a una construcció de ciment i pedra que els allunyaria i els faria diferents per obra i gràcia d'uns creients en socialismes i capitalismes mal entesos.

Com es van veure atrapats els berlinesos per aquella construcció només ho poden saber ells, segur que primer els va semblar un petit element de distorsió del ja difícil viure però després van saber que també era una eina per a la mort, una excusa barata per eliminar a qui no estava disposat a obeir les ordres del règim d'una alemanya anomenada "democràtica" i que tenia de tot menys això. Separar persones és i ha estat una bona eina per crear pànic, por i submissió, un instrument de persuasió per aquells que es mostren rebels o insatisfets amb allò que qui mana els vol fer entendre que és el millor per a ells.

Van passar molts anys amb aquella ferida oberta a Berlín, van adequar-se a viure en separació però sense deixar de perdre una identitat que els feia iguals, la de viure en la ciutat europea més destacada i més marcada per una història dura i terrible. Haver estat la capital nazi no és cap regal per a mols d'aquells que hi van haver de viure, ni veure com tot s'ensorrava pel bombardeig o l'entrada dels soldats soviètics que l'ocuparen el 45 (1945). Una ciutat que havia patit tant va poder resistir un nou atac i finalment va fer caure EL MUR, i potser moltes persones van fer caure els seus murs particulars que molt sovint són més alts i permanents que el que hi havia al Berlín de finals dels 80.

Avui ja és història aquell mur, ja és una part del passat, d'allò que els/ens va passar, i el podem veure ben conservat en algun tram com a espai per expressar-se els artistes i poder dir el que per ells va ser o és un mur avui ple de color i de crítica, constructiva tot sigui dit. El pas dels anys acabarà borrant alguna de les obres d'art avui exposades però ben segur que mai més Berlín tornarà a la història negra, o aquest és el desig dels que no apostem per un retrocés ni per actuacions polítiques properes al neofeixisme. Caiguts el murs que corri l'aire de les llibertats!

ELS "MANEL", SORPRESA INTERGENERACIONAL

2011-08-15T09:12:00.000+02:00

La música, les cançons, ens acompanyen en el trajecte que anem fent, xino-xano, des de l'inici fins a un final que hi haurà, igual que a qualsevol canço. Són moltes les cançons que hem anat acumulant amb el temps, algunes que ens criden l'atenció perquè parlen de coses que ens interessen, altres ens marquen en una etapa determinada i les posem a dalt de tot (tot allò que deia en Lluís Llach a mitjans dels 70 i primers 80 era una mena de religió que vam deixar de creure'ns pocs anys després, sense deixar de reconèixer que hi ha obres mestres del mestre de Verges), també n'hi ha que hem escoltat sempre i sense res de l'altre món ens han quedat marcades i ens hi identifiquem, bé per l'època o bé pel tema...

Hi ara que ja ens està molt bé sentir-nos plenament satisfets amb un concert de Sabina (he perdut el compte dels nombrosos concerts que he pogut viure amb aquest andalús de la Granada on hi ha alguna arrel pròpia i sempre sortint-ne més engrescat) i també molt curosos amb bona part d'allò que en Serrat tingui ganes de fer-nos escoltar, estem vivint una mena de resituació musical mercès a un grup català que ens ha permès sentir amb moltes ganes una música tirant a tradicional i unes lletres molt innovadores i actuals, els MANEL.

No passa gaire sovint que puguis descobrir coses en el món de la música perquè estàs massa atrapat en els propis clàssics per això és un gran esdeveniment poder gaudir d'una música refrescant i engrescadora, amb alguna lletra intimista que et permet pensar i/o recordar. Els MANEL estan omplint arreu i també han aconseguit vendre en uns moments difícils i de pirateria generalitzada, un mèrit que diu molt del que han representat.

Aquests que ens parlen del soldadet, d'una armadura llunyana, de com en va defallir l'Indurain i de les crítiques que farem a les noves modes de pentinats es mereixen un petit escrit i donar-los les gràcies ara que sents que també avui ets fas gran, tot plegat per dir-nos que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí i que també :

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim.
I a vegades contra tot pronòstic una gran bestiesa
capgira la traca i amb lògic tot fent evident que per un moment
ens en sortim.

EL RISC DE LA "PRIMA" O LA "PRIMA DE RISC"

2011-08-06T20:10:00.000+02:00

El mes d'agost sembla passar desapercebut per la suposada manca d'esdeveniments, una volguda manca i grans oblits per facilitar el descans i les vacances dels homes i dones que s'ho poden permetre. Només cal citar que un agost del 1945 el Japó va patir el primer atac nuclear de la història i això no és un detall insignificant per tot el que suposà, suposa i suposarà.

I com que cal donar vida als pobres diaris en paper en fase d'extinció per enguany s'ha organitzat un agost "negre" per a aquella part de l'economia que no entenem i que molt pocs treballen per fer-nos entendre. En pocs dies ha caigut la borsa d'aquí, la d'allà i sense cap mena de criteri que no sigui el dels "mercats" (abans parlàvem del mercat negre i ara estem negres pel coi de mercats - aquesta mena de demèntors fantasmagòrics que xuclen la poca sang que li queda a alguna economia com l'espanyola o la italiana, després d'haver deixat sense alè la grega, la irlandesa o la portuguesa-).

No només ha caigut la borsa també la "prima de risc", que no tenim el gust de conèixer però que ben segur és una parenta molt present en el nostre dia a dia, s'ha posat pels núvols (vist com està el temps els vol fer companyia). Aquesta "prima" està posant en entredit tot allò que diuen els governs que fan per resoldre la crisi, tots els esforços (això dels governs estatals i nacionals cada cop semblen més governs d'opereta perquè han de cantar i ballar al so que els toquen els abans esmentats "mercats"). Ara que estem amb una prima superior als 400 (no em pregunteu 400 de què) les coses pinten malament, bé pinten pitjor perquè malament ja fa dies que pinten, i tot plegat per no entendre-hi res i per veure com aquesta ratera en la qual estem no presenta cap sortida propera ni molt menys segura (bé pels rodalies espanyols sembla que la propera parada és MARIANO RAJOY i ja em direu si no és una estació ben galdosa).

¡No oigo na!

Mentre tot cau i veiem gràfiques amb grans puntes cap avall cercant el fons del pou econòmic, ja veurem si hi ha fons, a Europa es va fent una gran política d'unitat amb la parella franco-alemanya, i algun convidat a les videoconferència. Però l'economia europea no és una, són moltes i a més tenen un banc que no és de tots o això sembla quan pren mesures o anuncia alguna cosa i alhora tremolen les economies més febles o més tocades. Una Europa ferma i unida econòmicament seria molt més forta o com a mínim seria més gran davant dels fantasmes dels "mercats"!

SÍRIA A TRETS, SIRIANS CAIGUTS

2011-08-01T22:18:00.000+02:00

Els darrers mesos hem anat veient com es produïen revoltes al món àrab i com és habitual ja havia quasi desaparegut del nostre món mediàtic fugisser qualsevol referència a com anava evolucionant la situació.

Hi ha una guerra a Líbia, hi ha dubtes als primers països revoltats com és el cas d'Egipte i està en un moment molt dolent un país com Síria, que era un dels països més "tranquils" de la zona.

Síria no ha passat mai desapercebuda en el món del Pròxim Orient, és un país situat estratègicament a l'espai del constant conflicte.
Ja històricament va ser terra d'ocupació, de guerra i també de gran prestigi quasi universal, però tot això és passat i els sirians viuen avui sota un república que s'anomena socialista, el socialisme àrab que se'n va dir en el seu moment, i estan veient com aquells que defensen uns mínims canvis a la seva situació (una proposta ben socialista se suposa) estan essent atacats per un exèrcit "del poble".
Estem davant de la crua realitat de representants del poble contra el poble, la gran contradicció per defensar uns ideals de dubtosa legalitat i de poca consistència a la segona dècada d'aquest segle (que també és el nostre,el dels que vam començar el segle passat). Com es pot atacar una ciutat amb tancs i soldats amb l'única finalitat de matar a aquells que lluiten per unes llibertats? Hi ha massa connivències un altre cop dels països europeus i dels ianquis amb un personatge com Baixar el-Assad, què els assegura el President sirià? Què estant amagant-nos els defensors de la democràcia que estan participant en una guerra, amb tanta força prop d'allà, al Líban, amb els seus exèrcits sota la bandera de la OTAN? Els sirians que es defensen del seu exèrcit no poden comptar amb cap suport estranger, no cal que esperin res dels defensors del món, estan en un país on els interessos més amagats són massa presents. Estem parlant d'interessos que ja estaven vius amb la guerra freda, i que avui encara ho estan per unes raons que deuen ser molt profundes i opaques.

Els homes i les dones de llocs com el bell-vell DAMASC que van creure en la primavera àrab estan entrant en el Ramadà 2011 amb molt mal peu, no només per les dificultats d'un període com és aquest per les seves creences sinó també per la poca esperança que l'estiu no signifiqui res més que una mala collita d'aquells fruits que s'esperaven fa uns mesos.

Potser la tardor serà "calenta" però no sabem si pels foc on cremaran milers de sirians que encara esperen una altra manera de viure, més enllà de la brutalitat de militars i falsos demòcrates governants.

LA CAIGUDA D'UN "PECIDENT" BLAUGRANA

2011-07-29T20:47:00.002+02:00

Els moments de glòria esportiva

La història catalana no està acostumada a parlar de corrupció, corruptes i molt menys d'empresaris estafadors o advocats de renom pringats en assumptes foscos. La Catalunya que ens han volgut fer veure no va més enllà d'un conte de lladres i serenos, molt ensucrat i poc esfereïdor. Però això es va desfent amb el temps i amb alguns casos que s'han anat jutjant i altres que estan en capella, alguns amb anys a l'esquena com el de la trama corrupte de la colla dels d'Hisenda i alguns empresaris, i altres de recent collita com els lladregots del Palau de la Música.

Ara la justícia ha posat pena a uns personatges que es van fer famosos fa uns quants anys, bastants, i d'entrada ja veiem que aquesta justícia no té la celeritat com a virtut, ans el contrari si van més a poc a poc no troben ni a un dels responsables condemnats. Però això de la justícia ja se sap, paciència i que no t'enganxin en un mal moment perquè només la llarga espera serà una llarga pena malgrat una absolució posterior.

El que més vull destacar de la petita història d'aquests personatges és justament que entre ells hi ha un personatge real-virtual, un senyor-un guinyol, que ha sobreviscut al seus càrrecs públics esportius per convertir-se en un ninot molt ben aconseguit a la Crakovia catalana de la nostra TV3. Molts nois i noies són fans del Josep Lluís del programa de la tv sense tenir ni la més remota idea de qui estan parlant, de quines bones i males accions va fer anys enrera, i crec que hauran de sortir al carrer a demanar que segueixi present a la pantalla i no entri en presó el condemnat perquè el seu Josep Lluís només estima el diner (vaja que alguna cosa té a veure amb el seu original com s'ha demostrat amb els assumptes jutajts). Indultar aquest guinyol seria un detall per part dels guionistes, els seus joves seguidors els ho agrairan, i si cal hi posaran eurossss!

Ens han tacat un personatge impecable i impagable

No estem per molta broma en un país econòmicament tocat, on les retallades són el pa nostre de cada dia i ara ens toca assistir resignats a les actuacions judicials finals contra una colla de lladres als fons públics, perquè cal recordar que "Hacienda somos todos", o això deia un anunci de l'època en la qual anaven a la seva els acusats i penats. Suposo que com que era de tots els sabia menys greu deixar-nos sense alguns, forces, molts milions de pessetes (si, pessetes que l'euro no estava ni dibuixat) a una majoria que si cotitza cada mes sense cap mena d'escapatòria i ai de tu que ho intentis si no tens el suport de peixos grossos d'una delegació d'Hisenda o de l'Agència Tributària que en diuen aral. Avui els peixos grossos aniran a la peixera de can Brians o de la Roca, que ho disfrutin i que vagin fent lloc a alguns que estan en camí com els esmentats Montull i Millet, i esperem que també els "músics" que els acompanyaven en els seus cants contra el diner públic.

LA C.A.M. VALENCIANA UN VAIXELL INSIGNIA TOCAT I ENFONSAT

2011-07-26T21:45:00.000+02:00

El món de les caixes i bancs, del deute i dels crèdits, segueix molt mogut, quan no és una agència d'aquestes que ens treu la son per no saber que volen dir amb les seves qualificacions és una caixa que és nacionalitzada i per tant suposo que ja és de tots.
Aquests dies ha caigut la CAM i sembla que aquesta Caja de Ahorros del Mediterraneo feia aigües per tots cantons, sobretot per la seva aposta pels governs peperos del País Valencià i les seves inversions faraòniques a l'estil "fallero" (tot sigui dit amb gran respecte envers els falleros i les falleres), o autodonant-se crèdits els membres del consell d'administració que sense cap mena de vergonya s'havien pujat les seves indemnitzacions fa pocs mesos ja que cobraven relativament poc en relació a allò que s'embutxaca algú com el Sr.Rato a allò que ara en diuen Bankaixa i ahir era Caja Madrid (i altres com una petita catalana de nom Laietana). Aquest món de les velles caixes està desapareixent per moments.

El 2010 vam veure com la nostra Caixa Girona, passava a millor vida (la vida de "la Caixa", que ara ja no és del tot "la Caixa" i en diuen CAIXABANC) i s'enterrava amb ella tota una política econòmica que fins a última hora tothom trobava mot encertada i que els beneficis creixien sense cap mena de problema per poder invertir grans quantitats a festivals, obres socials o obres d'art! I en pocs mesos tot va anar malament, la "bombolla" es va fondre com aquestes del sabó de mala qualitat (això era el que hi havia mala qualitat) i no com les que fa en Pep Bou, molt més estudiades i treballades.

Ningú en tindrà la culpa que aquests ens que eren un exemple de l'empenta del territori valencià, gironí, o castellano-manxec, hagin acabat com el rosari de l'aurora. Els seus dirigents segueixen en la vida pública i no tenen cap problema per haver enfonsat una institució financera, estan observant com en poc temps i amb tants canvis de nom ningú recordarà que hi havia coses innegociables des del punt de vista provincià com ara un nom. Tot plegat ens ha deixat molt tocats a molts que ens creiem que la felicitat econòmica que ens venien els dirigents de les entitats financeres era la cosa més sòlida que ens podíem imaginar, que dubtar-ne era ser un anti-patriota, entenent-se per pàtria qualsevol espai vital (província, comarca o comunitat autònoma), i a més en som una mica responsables per no haver volgut saber més o per no haver-ne sabut més. Vam callar a mà alçada o amb un repicar de mans que sonava fals, ben segur que algú ens ho retraurà algun dia i no podrem deixar de dir, MEA CULPA.

L'ILLA DE LA TENDRA MORT

2011-07-24T19:05:00.000+02:00

Espai de trobada i reflexió

L'acampada estiuenca dels joves laboristes de Noruega ha passat a la història més negre de la història de la tragèdia humana, constant però sorprenent alhora. Aquests adolescents nòrdics havien decidit passar unes jornades parlant de temes que preocupen, de política i de la societat, en un espai tranquil i més o menys allunyat de la ciutat, cercaven un lloc on poder aprofundir en la defensa de les seves idees i anar creixent per poder consolidar una ideologia que comparteixo. No serà aquest l'espai per posar en qüestió si l'adoctrinament dels joves és o no és una bona fórmula, però si que és respectable si tots ells lliurement hi participen.

La tarda d'estiu hauria d'haver significat un pas més en el seu treball i les seves anàlisis però les coses poden canviar d'un moment a l'altre, algú pot decidir que tot això s'ha acabat, que ja n'hi ha prou de moltes coses i en concret de VIURE. És del tot brutal pensar en què va passar en aquella illa, no pots imaginar la massacre que va organitzar un assassí ros i noruec de soca-rel , qui es pot imaginar que matar, un a un, nois i noies, pugui ser una cosa real fins arribar a desenes de víctimes innocents? No sé com es pot explicar aquesta situació, em desborda la magnitud de la situació, és d'aquelles situacions que no pots ni vols entendre, perquè si les entens estàs donant una certa sortida al criminal, i no hi hauria d'haver cap sortida, cap ni una. Bé només una, la cadena perpètua i sense contemplacions.

L'assassí de l'illa i de les bombes a Oslo no existeix aïllat dins de la seva bogeria, té un entorn sociopolític que existeix i que com s'ha demostrat porta a accions repugnables. Aquest entorn de l'extremadreta nòrdica, xenòfoba i marcada per l'islamofòbia, a més d'un cristianisme radical - que no vull ni conèixer- ha anat cremant les neurones d'aquest individu donant-li arguments per tirar endavant un projecte messiànic i demolidor. Els "enviats" en nom d'algun déu o d'alguns déus són elements que massa sovint ens porten a la crisi i fins i tot a la mort, si això es barreja amb idees com les que proclamava algú com Hitler estem davant d'un còctel que per desgràcia ja hem vist com explota i quins efectes nefastos pot tenir. La mort tenyida de falses ideologies i l'assassinat en nom d'altres, QUINA POR !!!

Espai de mort i por, molta por

I tot això amb unes víctimes que tenien una base sòlida en el sentiment democràtic i de la llibertat, uns joves que han vist com tot es tornava fosc i perdien de vista la seva curta vida tot just quan estaven iniciant el procés cap a viure-la més plenament. Altres veien com la foscor els marcarà de per vida, mai més podran ser uns joves en creixement plàcid, viuran amb dificultat la seva adaptació a una nova vida que els va començar aquest maleït 22-J. Qui els explicarà que cal ser confiats i feliços en la seva societat nòrdica i socialdemòcrata? Serà molt difícil que Noruega segueixi vivint en una mena de "món de yupi" on tots són més o menys iguals i on la llibertat és la base de la convivència. Cal que es plantegin com fer front a llampats que fan seves les argumentacions del nou feixisme per deixar sense alè al món, a un país i a unes famílies destroçades per sempre.

Massa mort per poder assumir-ho, massa bogeria per poder acceptar-ho, massa dubtes després de "la guerra" d'aquestes hores d'un divendres d'estiu. Però seguirem cridant ben alt, com es feia fa 75 anys "NO PASARAN" els que ens volen deixar sense joves, sense futur, o sense els nostres iguals siguin de la raça que siguin.

LA MORT AL MÓN "TRANQUIL" DEL NORD

2011-07-22T22:15:00.001+02:00

Destrucció i mort de la civilització

ATENCIÓ : VERSIÓ INICIAL TOTALMENT SUPERADA

Els esdeveniments no han estat exactament com es pot despendre del texte següent.

Qualsevol dia és bo per aquells que creuen en la mort com a mitjà per assolir els seus objectius i avui n'ha estat un d'aquests, un dia negre com alguns altres viscuts a Londres, a Nova York o a molt més a prop, a Madrid. Un dia més sembla que en nom del déu dels creients musulmans (definitavement -?- sembla que també hi té a veure però per la fòbia del terrorista envers "ell") s'ha procedit a tallar d'arrel algunes vides i alhora destruir tot allò que hi havia al voltant.

Ben segur que no és cap novetat, i per desgràcia no serà la darrera, però sempre hi ha aspectes que ens sorprenen i avui ens sorprèn que tot això passi al món més civilitzat, més acollidor, i potser més desconegut i per això més idealitzat per aquells que pensem que aquest Nord és un paradís on es viu d'allò més bé. Aquesta ciutat d'Oslo que ens atreu, aquesta Noruega que té la bellesa com a imatge permanent està tacada de sang, està plorant els seus morts i està veient imatges que només recorden les de guerra, una guerra qualsevol.

El nord que ens ensenyaren a envejar fins i tot els poetes no l'acabem de conèixer a fons, segur que té moltes coses que desconeixem i altres que ni ells volen que es coneguin (això era un premonició del que avui sabem dels terribles assassinats? El fred Nord té molts problemes amagats que que ja insinuava o hi donava llum la trilogia més venuda dels darrers anys- un cop més la realitat, tan plena de por i de sang pot superar la ficció ?-), però el que no podem admetre és que un cop més volin pels aires persones i edificis, no és això el que portarà a un món més just. Quan les víctimes cauen en nom de raons alienes ens és impossible saber el per què, ens és una qüestió totalment inadmissible, i no poder fer-hi res ens deixa sense esma.

Els països nòrdics sempre han estat en el meu imaginari com aquells que hauríem de seguir, com països seriosos i bonics,per això la violència d'avui em sembla molt més violenta que altres que per desgràcia passen sovint en altres indrets del món. És curiós com ens colpegen més uns fets que altres, unes desgràcies ens van endins i altres només ens freguen la pell, serà que la nostra manera de viure i veure està marcada per la nostra realitat i ens accentua la gravetat dels esdeveniments. Volem que no hi hagi atacs terroristes, ni aquí ni al nord, perquè la raó de les paraules és la base de la millora humana, la raó de les bombes només ens porta la incomunicació, l'enfrontament i més bombes. Un món on la bomba parla massa sovint tindrà poca cosa a dir.

ON ÉS SOMÀLIA?

2011-07-21T20:53:00.000+02:00

Situem-nos, estem parlant d'un lloc "molt llunyà" a la punta de la banya africana situada més cap orient, és a dir que més a prop que un altre país prou conegut com Sudàfrica. I en aquest lloc remot estan vivint (és una manera de parlar perquè realment estan morint) un d'aquells episodis de la història que és tan horrible que quasi no ens atrevim ni a mirar, la fam extrema (hambruna que en diuen en castellà).

L'organisme que vetlla pel món, l'ONU ha fet una gran declaració cridant l'atenció a tots els països, i com sempre, per desgràcia els dirigents dels països rics faran uns grans gestos, entre avui i demà, per calmar les ments sensibles dels seus ciutadans i demà passat tornem al nostre dia a dia de la crisi dels mercats, de la borsa que trontolla, o dels paradisos fiscals que alegren la vida dels més rics i que només tenen fam de més riquesa.

Estem veient la mort en directe, la fam en directe i tot plegat es queda en aquelles imatges inoportunes a l'hora de sopar que emet un telenotícies qualsevol, o un petit reportatge que pot trencar la digestió a algun paifart a l'hora de la migdiada. No sóc dels que participin massa en la cooperació amb els necessitats però crec que hi ha mesures a prendre per part dels productors d'aliments que podrien paliar amb més o menys grau aquestes situacions que només porten a la mort infants, joves i grans.

Hi ha poques coses que hauríem de prioritzar en el món global que vivim i la primera hauria de ser que tothom tingués dret a VIURE, amb uns mínims basats en l'alimentació i una qualitat adequada a les seves realitats, ja sabem que moltes persones amb molt poc tenen un grau de felicitat molt més alt que aquells que anem farts i sobrats. Però sense els mínims no hi ha res a fer!

Menjar?Beure?

I mirarem endavant i d'aquí un temps recordarem Somàlia per tornar a preguntar-nos on és, o potser preguntarem per Haití, o per ... un lloc on la MORT viu i es multiplica mentre els altres allarguen vides fins a l'extenuació dels cossos. Grans contradiccions d'aquest món que és el nostre i també el d'aquells que demà, o potser d'aquí una estona ja no hi seran per manca d'un grapat de menjar o d'un glop d'aigua.

QUI TÉ POR DE FRANCISCO CAMPS?

2011-07-20T18:08:00.001+02:00

Un que saluda al buit, un que diu adéu i una que ho celebra (jo sigueixo pensa la Rita)

Quan encara no han posat en marxa la nova legislatura valenciana ja poden tornar a preparar tot el procés d'elecció de President, una altra prova de veure com el PP no té miraments amb ningú i si fas nosa cap el carrer sense contemplacions. L'anunci de la dimissió de Camps no ens hauria de sorprendre, ja fa mesos o anys que ho hauria d'haver fet, ell i altres personatges obscurs de la dreta valenciana que han fet seu un país i l'han usat com un gran negoci particular. Hi ha mil i una causes obertes, tantes o més com casos sospitosos, i això havia d'acabar d'una manera o altra. El final, puntual i personal, és una dimissió envoltada d'insults i de victimisme, tenyit de servei al seu partit no al seu poble (un partit blau que necessita tenir la cara ben neta per unes properes eleccions, i dic la cara perquè de les mans d'alguns més val no dir-ne res).

Els peperos valencians es queden sense aquell que ha aguantat més les acusacions i les imputacions, i també les evidències.Aquests personatges de la gavina ho fan sense remordiments, sense cap problema, ni la Rita Barberà en parlarà malament quan és obvi que seria la millor presidenta blavero-popular perquè té un domini de la situació que ja voldrien molts altres homes i dones que es dediquen a la política (confesso que tinc una debilitat per l'alcaldessa de València, de la capital del País Valencià i no sabria dir-vos el per què).

Avui els valencians comencen a perdre de vista una imatge que els ha perjudicat en molts altres llocs però no siguem il·lusos, aquest i els seus van guanyar de llarg les darreres eleccions autonòmiques i locals, tenen un suport sobrat de la ciutadania i no serà que la informació no sortís als papers o als pixels virtuals. Els han acusat de tot i sembla que amb molta probabilitat que la suposada presumpció d'innocència no acabés bé però ells endavant, "pa lante" i els votants seguiren el camí. Així és la democràcia i també això hauria de fer-nos pensar en què ha passat en el món dels socialistes valencians en els darrers anys, on eren? què han fet? qui els ha dirigit? Les respostes són curtes i difícils, lluitar contra un món mediàtic i econòmic que els ha amagat i també dedicar esforços a destruir-se entre ells.

Si alguna cosa ens queda és la bona acció de Camps en un món on dimitir és cosa de covards, avui ha fet un gest que malgrat tot i més, l'honora i deixa una ombra molt allargada d'una barba que no és la del director de Hogwarts de Harry Potter.Potser aquesta barba algun dia també haurà d'explicar-nos perquè feia nosa un dels presidents autonòmics més "brillants" del cel blau espanyol.

JO TAMBÉ M'INDIGNO!

2011-07-19T21:40:00.001+02:00

El retorn no és fàcil, i menys el retorn a donar la cara, a portar la contrària a alguns o a molts, a opinar per qui ho vulgui compartir. I no és fàcil per les raons que no sabem i per les que sabem, per les que podem entendre i per les que no entendrem mai, potser amb l'esforç del tercer intent i amb 50 tacos a l'esquena es podrà consolidar un projecte (ja seria hora em dirà algú a cau d'orella o davant de tothom, que tens edat!, una edat). Perdoneu la introducció però sempre busquem una excusa o una altra i aquí cal deixar-hi la que toca.

Anem per feina i situem-nos davant de la propera excursió que s'ha muntat el Sant Pare, el Papa de Roma o Benet XVI que tan se val com l'anomenem, la seva anada a Madrid a veure milers de joves. Evidentment no seré jo qui posi en qüestió que aquests joves d'arreu es desplacin on vulguin a veure qui els vingui de gust, i que el senyor que els rebrà es dediqui a predicar o a repartir consol, m'és indiferent i respectable al mateix temps.

La cosa ja no m'és indiferent quan la festa catòlica, la "fiesta pagana" necessita que les administracions hi posin milers d'euros i que empreses privades col.laborin a costa de no pagar impostos. Resulta que uns es poden passar tres pobles en despesa i els altres no tenen ni per viure al seu poble, a casa seva. Aquesta és l'Espanya (i la Catalunya no ens equivoquéssim) que està arrelant -si no ho evita Déu o els votants-, la que ens tocarà patir d'aquí a pocs mesos. Amb tota aquesta festa podrem veure com es disposa dels equipaments públics que deixarà sense cap remordiment l'alcalde de Madrid i la seva col·lega Esperanza, ells dos ballant al ritme papal sota la direcció de la regidora Ana Botella i els seus sicaris de la secta ultra Legionarios de Cristo (una bona colla que ja va saltar als diaris per històries fosques).

Una bona colla que busquen la salvació eterna

Vaja que se'ns prepara una moguda que no tindrà res a veure amb la vella movida, tot Madrid en mans d'uns quants, tot per a ells, com el totus tuos, però aprofitant-se del diner públic en moments de grans dificultats.

No ho aturarem, no podrem demanar que ens tornin la part dels nostres impostos que hi dedicaran, no ens faran ni cas i a més ens tractaran de poc solidaris amb els catòlics i poc respectuosos. En qualsevol cas ho som i ho serem al seu mateix nivell.

"...UN DIA ESPECIAL ESE 11 DE MARZO..."

2011-03-17T20:53:00.000+01:00

Quasi una setmana després de la data assenyalada en negre al nostre calendari particular em permeto fer unes notes sobre aquest 11-M que es va tenyir de sang a Madrid i que enguany ho ha fet al Japó.

Ambdues dates són tràgiques, lamentables, tràgiques i ens porten a la pregunta habitual davant de situacions que no entenem: per què passa això?

L'onze de març que va significar el final de trajecte a molts viatgers d'uns trens que van tenir com a estació final els hangars d'IFEMA, el tanatori més gran habilitat fins llavors. Encara em costa entendre com és possible que hi hagi mentalitats perverses que siguin tan criminals com per tallar el lligam vital a centenars de persones com nosaltres que van cometre el greu error de confiar en el transport públic. No puc aparcar a la memòria passada i resignada aquella jornada i tot el que va passar després, em va quedar marcat i em dol quan se'n parla o se'n commemora com si fos un tema no tancat ( i no pas perquè encara estigui penjat de les dues línies d'investigació d'alguns periodistes que van allargant l'agonia a molts que es veuen envoltats pel seu cinisme sense límits). D'aquella data ens van quedar imatges, sons i paraules, jo em quedo amb tot allò pel que ha lluitat Pilar Manjón, un símbol de qui ja en vaig parlar fa uns anys. I també ens ha quedat la cançó de l'Oreja, que és d'una senzillesa plena de grandesa per a la memòria de les víctimes.

Quan la maleïda data de març començava a entrar en el període històric més recent ens trobem amb un nou esdeveniment, ara provocat per la natura, que torna a portar-nos la mort a milers de persones que vivien al mític Japó.

Una onada gegant ha negat pobles i ciutats i ha fet desaparèixer a molts dels seus habitants sense respectar res de res, ni grans ni petits, una brutalitat d'aquesta natura que va a la seva i no entén de persones ni de ciutats. El fet puntual no podria ser pitjor per tot allò que significa, ja avui, que hi hagi un perill nuclear d'alt nivell a uns punts concrets del país del sol naixent. És una gran desgràcia que el país que ha estat anys recuperant-se d'aquells inqualificables atacs atòmics del 1945 es torni a sentir en perill davant d'una energia que saben molt bé com mata, com fereix i com marca generacions i generacions, sense tenir moltes possibilitats d'evitar-la.

Massa pèrdua de vides per una sola data i potser algú ens podria explicar alguna teoria sobre això del dia 11, però la veritat és que té molt mala llet, tant l' "11 M" com l' "11 S". Només ens queda seguir reflexionant sobre numerologia i esperar que no ens toqui massa aprop la propera desgràcia que pot sentir-se atreta per una data negra per a moltes persones d'arreu.

TRENTA "23-F" A LES ESPATLLES

2011-02-26T10:47:00.000+01:00

Dos supervivents que han trencat amb la seva pròpia història

Ja hi tornem amb commemoracions que acaben en 0, sempre cinc anys després de les que acaben en 5, una manera molt nostra de mantenir el record o de donar-nos fe de vida amb aquest "jo també vaig essèr-hi,jo ho vaig viure o haguessis vist quina situació!".

I el tema té molts d'aquests elements d'història personal viscuda, compartida amb els propers i també amb molts desconeguts que un 23 de febrer de fa tres dècades, amb més o menys consciència, van ser testimonis d'un fet que posava en perill una democràcia que estava molt verda i que no tenia ni 5 anys de vida, vaja que estavàvem davant d'un possible "infanticidi" d'aquell règim que només estava fent els seus primers moviments en el parvulari de les democràcies europees.

La tarda d'aquell dilluns tothom estava al seu lloc, amb més o menys informació que s'estava produint un canvi de govern, de forma democràtica aquesta, per treure a Adolfo Suárez de la presidència i posar a un Calvo Sotelo al seu lloc. Coses que avui ens fan pensar si això de posar un cognom lligat a moments més negres com els dels anys 30 no era una premonició de tot allò que va passar.

Doncs a partir de les 6 de la tarda les coses van anar canviant, nosaltres deixem la classe d'història de Catalunya i sortim al carrer(?), just davant de l'aquartarament militar de Girona! - què passava allà dins? hi havia moviments?, no tinc la resposta-, i tot seguit cap a casa amb més ignorància que valentia, per iniciar la nit del transistor -semblant a la del passat 8 de març del 2010!- i esperar que una televisió en blanc i negre, i un únic canal, ens permetés saber què passava. Res extraordinari, però que va posar-nos en alerta i que ens va fer creure que tot allò de guerres civils i dictadures era massa proper i se'ns tornava a acostar. En podem dir por? Més que por potser ganes d'un cert protagonisme històric per aquells que estàvem formant-nos en la matèria i que estàvem en plena "adolescència revolucionària" dels 20 anys a punt de fer.

Els fets no els he de relatar, llibres d'història, novel.les històriques, assatjos, fulletons i altres publicacions ens els han guardat a la memòria, i també un pel.lícula com la recent estrenada "23-F" que ens permet veure en color el nostre passat i deixar constància per aquells que tot això els pot semblar, amb raó en algun cas, històries del pesat que ja està camí dels 50.

Només ens cal afegir que aquella data viurà més aniversaris i això portarà a treure-li immediatesa, fins que tard o d'hora ja serà com els afusellaments del 2 de maig al Madrid napoleònic, o el 18 de juliol del 36, fets llunyans, massa llunyans per voler-los tenir vius més enllà de les tasques dels historiadors o novel.listes.

Si això arriba aviat voldrà dir que seguim en democràcia i que la llibertat es pot perdre a bocins (per alguns el fumar, per altres l'anar a 120 per carreteres, per molts per no arribar a finals de mes) però no per un ¡se sienten coño!

NO HI HA FERRARIS A LA PLAÇA DE LA PERLA (BAHRAIN 2011)

2011-02-20T09:18:00.000+01:00

Qui dies passa anys empeny ens recorda una més de les frases, refranys o dites que molts cops utilitzem amb més o menys encert (alguns amb molt poc coneixement) i que si les observem amb detal ens adonarem que la raó de la tradició té una base menys voluble que les afirmacions d'avui.

Ha passat un mes des que parlàvem d'uns fets històrics a Tuníssia i ara ja ens ha desbordat novament la història contemporània que encara s'entossudeixen a situar a partir de la Revolució Francesa (total estem parlant del 1789 !!!), en trenta dies el món ha vist caure el sistema egipci construït sota unes piràmides que n'han vist de tots colors, i tot un reguitzell de revoltes a paísos veïns que tenen en comú lluitar contra dictadors o falses democràcies. Un món àrab que està trencant amb ell mateix i amb les clàssiques visions de la por a l'integrisme musulmà que rebutgem aquells que no volem cap mena d'integrisme ni de religió com a eina de control social i que només respectem en l'apartat individual de la creença.

Avui ens sorpren que estem parlant d'un petit país amb un nombre d'habitants semblant als que tenim al país gironí (que també està essent sacsejat per deixadeses històriques i atacs més recents -però això és un altre tema-) i que només coneixem per tenir un Gran Premi de Fórmula 1 en un lloc on només veiem riquesa i luxe que ens feia creure que aquell era un país ric i feliç. Un cop més allò que ens han volgut vendre tenia un rerafons que ens amagaven, més enllà de construccions inimaginables i espais verds "plantats" al bell mig del desert hi ha uns homes i dones que no tenen cap Ferrari a la porta, ni un iot de 50 metres (mínim), ni van i venen pel món com un Millet qualsevol, són persones que veuen com el seu govern té molta façana però que no estan deixant respirar als que viuen dins. I el món vol respirar, i respira per l'invent d'unes eines que ens estan fent canviar minut a minut, post a post, pixel a pixel i no ho atura res més que el tancament a de les ones, si és que es poden tancar, o els trets que maten els usuaris de iphone o armes similars.

A la plaça de la Perla es viu un dia més cap el nou món democràtic, a Montmeló no saben si el circ de la Fórmula1 hi anirà -la por del ric-, i nosaltres ens ho mirarem per qualsevol canal 24 h. o per allò que ens arribi per un twuiter qualsevol. Molta velocitat per aquells que encara no hem paït que si no ets al Facebook no existeixes!

LA VELLA CARTAGO TORNA A MOURE ELS ELEFANTS

2011-01-20T18:51:00.000+01:00

"Una de romanos (bé de cartaginesos)"

Els elefants d'Anníbal han deixat de descansar i els seus amo-soldats els han tret al carrer per fer front a un enemic que el tenien a casa seva, no estava més enllà dels Alps que amagaven la metropoli romana.

Avui ja no hi qui parli de Cartago, avui en dieun Tuníssia i ens és més proper del que ens pensem els tranquils habitants de l'altra vora del Mediterrani. Un país a poca distància en un món que ens té demostrat que ja no hi ha distàncies.

Sense conèixer a fons com han anat les coses del que no hem queda cap mena de dubte és que Ben Ali era un element que reunia totes les "gràcies" dels dictadors clàssics, tot controlat políticament i des del punt de vista econòmic ja hi havia la senyora que anava estalviant! (Com les dels nostres Millet i Montull que no "veien res de res"). Res que no s'hagi viscut a molts altres indrets però que sembla que ja anava bé (com en altres casos) als europeus, ben tranquils si no els generava maldecaps.

Els cartaginesos del segle XXI han dit prou perquè malgrat la imatge de país modern dins d'un món del Magreb empobrit les coses no estan per gaires festes, estan malament, com ho estan a molts i molts racons del nostre món, amb una crisi econòmica i social que va corcant la moral dels ciutadans fins que s'aixequen contra aquells que no tenen ni la decència de respectar al seu país. L'enriquiment pel treball no existeix només hi ha enriquiment fàcil per la via de la corrupció permanent i els tunissians ja s'han pogut treure un pes de sobre, ara els queda un nou camí que esperem no estigui ple d'elements integristes o neocons per seguir-los maxacant! Roma va caure, altres "romes" haurien d'anar caient!

EL TEA PARTY UN PERILL QUE S'AMAGA A CASA NOSTRA?

2011-01-09T15:58:00.000+01:00

Els nous moviments polítics que van aparèxer fa poc temps als EUA estan assolint uns resultats importants quan han aconseguit posar en acció a algun psicòpata que seguin algunes de les seves instruccions ha intentat acabar amb una persona (Gabrielle Giffords) que ells assenyalaven com a perillosa , i pel camí ha deixat 6 víctimes innocents. Un dia negre pel món polític demòcrata, tant a nivell dels americans del nord com dels d'arreu del món. El perill de les "modernitats" polítiques que ens vénen de l'oest, mai més ben dit si les coses acaben a tiros, és que comencen fent gràcia per la seva ingenuïtat (falsa!) i per posar en entredit la forma clàssica de la política, tots ho trobem fins i tot divertit i innovador.

Quan ens estem lamentant d`aquesta acció "terrorista", que no és altra cosa encara que als EUA això no s'explica així si no ho fan els seguidors d'Al Qaeda, ens cal ser prou seriosos per denunciar que els comportaments i les accions polítiques que posen en perill la vida de les persones han de ser condemnades i allunyades de la vida política actual.

I ens feia gràcia!!!

El que ens hauria de preocupar és tenir ben clar que allò que ha passat a milers de quilòmetres no ens és aliè, no pel final de sang (esperem!) sino per saber on està el nostre Tea Party. A nivell espanyol hi ha molt espai a l'entorn del PP que té ganes de ser-ne, amb un nom molt més espanyol com el "cafelito", el "cortadito",... I no oblidem que un gran espai que ha estat ocupat en els darrers mesos per CiU també inclou el nostre "carajillo" -el "cigaló" en normalitzat- partit. Hi ha espai polític que pot tenir una presència destacada en els propers mesos però no ens hem de deixar enganyar ni pels del te i els del cafè, hem de ser capaços de posar-nos clarament enfrontats a invents que sabem com comencen però que tenen un final desconegut ja que hi ha massa desconeixement del mal cap d'alguns dels nostres veïns i veïnes escoltant a una Belen Esteban qualsevol.

MENYS FUM QUAN TOT ES CREMA?

2011-01-05T13:13:00.000+01:00

Velles sensacions i accions que ja no es porten

El "Cafè de Rick" ja no estarà emboirat a una Casablanca d'aquesta nova dècada si encara el podem trobar més enllà del racó cinèfil d'alguna biblioteca, pública o privada. Avui el fum de la cigarreta que feia als nanos uns homes i a les nenes unes dones ja no és visible quan entres a un local on gaudir d'un petit entrepà, un croissant -de xocolata- o un petit tallat amb sacarina, o el saníssim suc de taronja.

Per molts el moment és d'aquells que siginifiquen un abans i un després en el comportament social del cada dia, ja no cal ensumar quan estàs a l'entrada d'un bar per poder decidir si fas el pas següent, ja no has de tornar enrera en detectar que el fons del local és un núvol blanc, espès i carregat que et podrà fer més mal que una pedregada seca.

Però no tot són elements positius i ja hi ha víctimes de la normativa. La llei no està prevista per evitar els enfrontaments, no està escrit que cal respectar la llei ? i per això alguns encara tenen la "grandesa" (no la grandeur)de qüestionar el compliment de la nova norma que PROHIBEIX fumar en espais tancats i altres llocs més o menys surrealistes tot sigui dit. Que hi hagi un ambient tens no haurà de ser cap entrebanc per evitar que es pugui ser efectiu quan es prenguin mesures contra els infractors i que no s'hagi d'esperar a la delació individual per posar les coses al seu punt.

Hi ha molts focs encesos, hi ha molta mala baba i molts problemes, si podem viure amb menys fum potser serem una mica més propers a la vida saludable que tanta propaganda genera en tants mitjans i que intentem seguir per no caure a les brases del foc quan tantes coses cremen al voltant.

UN ANY QUE ENS DESESPERA PER TANTA PÈRDUA

2010-12-28T12:20:00.001+01:00

No és una cosa del dia d'avui, no és una falsa alarma, s'està acabant una forma d'entendre la televisió, una manera decomunicar que no és rentable i que desapareixerà en mans d'una telecinco qualsevol.

Els primers anys d'aquest segle XXI que ens havia de portar grans avenços en democràcia i en tecnologies han significat un breu període històric, uns breus moments d'oxigen informatiu mentre hem pogut connectar amb CNN+ o amb Cuatro, sempre amb una imatge que ho personificat, l'Iñaki Gabilondo.

Ara que van tancant portes ens podem sentir desprotegits i fins i tot desemparats perquè no sabrem on dirigir els nostres interessos informatius. No sabrem si anar cap la "nostra" que ben segur ni ho ha estat ni ho serà, o anirem cap antenes amb número tres, sis, set,vuit,..tot plegat una loteria que ens dóna poca confiança. Avui per avui només ens queda la Primera, ja té nassos (tres dies abans del seu dia) que tinguem tanta diversitat i ens hàgim de refiar de la cadena original (mai he deixat de veure les campanades en aquest canal i des de la Puerta del Sol -quan era en blanc i negre- !), això vol dir que les coses canvïen però molts cops no pas a millor, i també que molta oferta no implica competència i qualitat, vaja una imatge més nítida de la nostra virtuosa societat "capitalista i de mercat".

El dia no està per a bromes, les coses estan passant i ja no podrem posar un canal seriós per saber veritats i mentides. No sé si és una innocentada la proposta que es comenta de posar Gran Hermano al canal on ara hi ha CNN+, potser serà la manera de deixar clar qui mana i de portar-nos tot cap a la "gran casa" on ens esperen una colla de personatges que ens informaran en viu i en directe de quina és la realitat social i de com pensa el jove de la nova dècada que aviat començarà entre raïm i raïm.

Davant d'aquesta foscor informativa que ens cau a sobre només ens queda cercar la llum en altres àmbits i que PRISA ens protegeixi!(si encara existeix).

L'ENEMIC VISIBLE

2010-12-24T19:14:00.000+01:00

Les ciutats i els pobles viuen encegats en el consumisme d'aquestes dates que algú va decidir assenyalar en el nostre maleït calendari catòlic, en les nostres tradicions de poc més de dos mil hiverns, i en tot aquest món embogit ens cal ser molt afectuosos i molt feliços. Obligats a desitjar i a compartir esperances i nous horitzons, fins i tot amb el nostre adversari i perquè no, amb el nostre enemic.

En aquesta joia de llum (poca enguany) i de dolçor ensucradíssima ens han ensenyat a jugar a l'amic invisible i potser cal preguntar-se com pot haver-hi amics invisibles si ja queden pocs amics i la visibilitat és escassa. Jocs per a nens i grans que només es poden entendre com una peça més del "gasteu, gasteu que el món s'acaba", però si és un joc deixem que el joc no s'aturi i la il.-lusió ompli l'ànim als disposats a il.lusionar-se per ordre d'un tercer.

La realitat és més preocupant, sempre apareix "la realitat", la maleïda paraula que en aquests dies són/som pocs els que la posem per davant de tanta fantasia. Mirem i veiem al nostre voltant unes situacions lamentables, uns patiments innecessaris, una gent que només fereix, uns ferits difícils de guarir, un paisatge desolador que ens volen amagar en un pessebre vivent o una postal nadalenca de pastorets ben alimentats.

Massa enemics a tots nivells per no poder dir, quan acabes d'obrir el regal de l'amic invisible, del tió, del Pare Noël o dels Reis d'Orient, que això no serà gaire res davant d'aquell i/o aquells que visiblement són ENEMICS i que tot seguit apareixeran per trencar el plat bonic d'aquest moment que hem confós amb la felicitat.

ATRACAMENTS A LA CATALANA

2010-12-18T16:58:00.000+01:00

En nom de la música i la cultura catalana!!!

Quan t'acostes al Palau de la Música tens la senció d'estar arribant a un dels elements bàsics de la nostra cultura, una peça que només és nostra i sense haver de donar explicacions a ningú. Un espai que ha viscut moments "històrics", sempre lligats a les nostres arrels, i amb una nota musical més propera a ser insuperable que a donar la nota, encara que avui ja podem dir que ens l'han ROBAT!

Aquell indret de la Barcelona més burgesa, més proper a una obra d'art per ell mateix que no pas a un petit edifici industrial d'aquella vella burgesia, ha saltat en els darrers mesos a les portades dels diaris, en paper i digitals, per haver estat el lloc de trobada d'uns personatges freds, calculadors i molt nacionalistes (!) que es dedicaven a enriquir-se, a enriquir a tercers ( encara ningú ho admet !) i a ser la seu del 3 o el 4 %.

Signem? Una cara i una mà neta (?)

Per què van robar-nos desenes de milions d' € (molts € , eh,que diria" l'actual Nuñez")? Per què no es va detectar en un primer moment o com a mínim poc després? Per què la gent que estava al capdavant també surt mal parada en altres àmbits de gestió econòmica pública i fins i tot privada? Per què ...? Tot plegat molta pregunta i poca resposta, massa embolic d'uns i altres, un excés de "músics" sords i cecs en un país que només amb les quatre barres ja està ben servit.

Si aconseguim arribar al port de tot el que sonava dia i nit al Palau podrem dir que ja som un país normal, on tenim lladres i serenos com arreu, que tenim corruptes i corruptors amb noms i cognoms de grans nissagues (de poder?) i que ja podem dormir tranquils, perquè al nostre Palau només els orfeons i els instruments musicals deixaran sentir el bell so que mai hauria d'haver estat emmudit per una remor i una fressa totalment indesitjada, feta i dissenyada evidentment per "uns indeseabless".

TOTS PENDENTS DE MOODY'S

2010-12-15T17:48:00.000+01:00

El nostre món va entrar en una nova etapa històrica fa uns pocs anys, justos els que ens van portar del món ric i sense problemes per a la majoria a un món en crisi i una pobresa cada cop més propera. Vam entrar en una espiral de la crisi sobre la crisi que ens ha sobrepassat als pobres mortals que ens aturàrem en la lluita de classes o com a molt en una socialdemocràcia a la sueca, no hi entenem res i quan dic res és RES!

Els missatges i notícies que ens arriben diàriament, i dins del dia cada pocs minuts, ens parlen de problemes arreu, problemes de la banca, problemes de les indústries, problemes de les economies públiques, problemes financers, problemes ... No hi ha cap argument que es pugui rebatrre o debatre, les coses estan malament i així ho "certifiquen" unes companyies-empreses que ens ho posen tot molt negre. Així ja no en tenim prou en saber que hi ha dèficit, que el deute ha crescut, NO és això, ara ens posen una nota de risc (per a qui? per a què?...) i tothom tremolant, des de la ministra Salgado a la consellera Merkel, i tots aquells que només estan pendents de la "nota" que els ha sortit, si només podem dir sortit del barret a aquests nous "dirigents" mundials.

No tinc el gust de conèixer una cosa, que no "la cosa", com Moody's, però el seu paper ens està marcant a tots, ens està portant a la inseguretat permanent i al permanent neguit, amb l'afegit que no sabem què ens volen dir, amb el perill que els nous gansters de l'economia (ja no són Alcapone i els seus col.legues) ens treuen tot el suc a base de por i de "crisi" ( algú va montar el tema i alguns en van treien rendiment), sense que se'ls pugui frenar o es pugui ser més clar i transparent.

Com deia no hi entenc res però potser així s'està més aprop de la veritat perquè la realitat podria ser un buit, el gran buit en el qual s'ha transformat el sistema econòmic i tot el que l'envolta. A l'espai hi ha forats negres i avui hi estem passant una temporada en un d'ells.

EL BARÇA I QATAR, UNA BONA OPCIÓ PERÒ AMB ELS "FILIPRIMS" ENCESOS

2010-12-11T11:13:00.000+01:00

Han saltat moltes alarmes a l'entorn del Barça, no és que hi hagi una crisi esportiva (ben lluny les volem,-però arribaran-), no és que s'hagin lesionat Messi, Villa, Xavi i Iniesta de cop, ni que Guardiola hagi passat a llegir novel.la negra en suec per trobar nous missatges, només ha saltat la notícia que el nostre barça, el de la Masia catalana de tots, està a punt de portar "publicitat" a la samarreta. Aquesta seria una notícia normal per a qualsevol equip de futbol però a Can Barça això és , per a alguns, un atac a la puresa institucional d'un club que ha mantingut fins avui (?) la llibertat de no "tacar" les barres blaugranes amb missatges publicitaris.

Aquests que des de fa unes hores ja han posat en marxa les crítiques contra la nova junta de Sandro Rosell trobaran molts que els escoltaran i repetiran on convingui, especialment a bars i trobades d'amics i coneguts, que ja es veia a venir que amb aquesta junta les coses no anirien bé (fa pocs mesos el votaven amb devoció exagerada). No cal ser un gran profeta per veure que els arguments seran contundents i alguns tindran mala llet, intentant insinuar coses clares i fosques, cercant desestabilitzar (i no serà la caverna blanca, o espanyola) un projecte que avui és el més interessant de tota la història barcelonista i que té uns moments que no s'oblidaran.

Que es lligui Qatar amb el Barça, mitjançant una fundació que promou educació i investigació, no és altra cosa que situar el Barça al món, al món mundial, en un món que avui és multipolar, que és global, i que si volem seguir essent (i volem ser) ens cal trobar-nos immersos en tot allò que impliqui trencar fronteres i obrir-se, sigui on sigui, a El Salvador (fa pocs dies una valenta alcaldessa d'aquest país ens deia la importància que té el Barça entre els infants i joves d'aquell país que tant ha patit i que intenta sortir del pou de la pobresa) o a Qatar, que ens serà més o menys simpàtic - i desconegut sobretot-, però té unes possibilitats econòmiques brutals i que treballa per ser un referent en molts aspectes. Tot just ara els han encarregat el mundial 2022, per què serà? Perquè el món canvia! Perquè ens cal estar alerta de tot allò que passa més enllà dels nostres nassos, perquè ens cal ser receptius, i no caure en les trampes del tancament i l'aillament que només ens pot empobrir (i com deia el poeta insignia de Pep Guardiola i altres -eh!- "i tan pobres com som").

Endavant Sandro! que molts cridaran però són els vells profetes i no ens calen veus antigues, ens calen aportacions amb visió de futur, oberts i creatius, sense perdre les arrels però sense perdre el cap en falses identitats i identificacions passades perquè les possibilitats de sobreviure actualment són escasses i en algun cas úniques. Benvinguts a Barça-Qatar 2011!

HAN PASSAT MOLTS ANYS? TRENTA ANYS DESPRÉS HI HA MOLT PER IMAGINAR

2010-12-09T19:08:00.000+01:00

Tot just han passat trenta anys de l'assassinat d'un dels ídols de molts i poc conegut per un, qui això escriu.

Malgrat ser major d'edat quan Lennon va caure sota les bales he de reconèixer que no era jo molt seguidor ni molt admirador, un es movia en altres músiques i altres móns, potser més propers però igualment idílics, que la proximitat no evita les ítaques que ens movien quan tot just començaven els 80.

Un cop posat en clar que un només va quedar sorprès però no afectat per la mort d'aquell músic que volia imaginar cal seguir exposant el per què aquesta nota en relació a una figura mundial quan el temps ja l'ha posat a l'alçada dels mites de la història. Doncs tot plegat està lligat amb unes paraules que he llegit fa pocs dies de José Zaragoza i que posava negre sobre blanc que el món havia canviat molt i que han passat trenta anys de moltes coses, que el nostre entorn és molt diferents, que les generacions ens han envaït com és la seva feina, i que això cal tenir-ho present en el moment de la darrera derrota, i molt més per IMAGINAR el nou futur.

No és cap aportació imaginativa la que fa Zaragoza, però és de les més realistes que s'han sentit en aquests dies post-elecccions, i la realitat ens pot fer mal, pot ser desagradable, fins i tot terrorífica, però si alguna cosa la caracteritza és que ÉS. Per això no cal amagar el cap sota l'ala, ni voler canviar per deixar-ho tot igual, cal posar a treballar la nostra ment, la de tots i totes per poder demostrar que unes sigles com les de PSC tenen prou solidesa i futur en una societat catalana del segle XXI, que serà dirigida vellament pels dels anys vuitanta. Quines contradiccions que té aquest país!

Quan veiem com ens han passat aquests trenta anys i encara hi som potser si que ens podem apuntar a creure que hi ha algunes coses que poden canviar, que podem avançar en nous projectes, que no tot és negatiu (encara que sigui dur no obviar-les en la nostra quotidianitat) i encara podem creure que alguna nit pot sortir el sol, i ben segur que alguns pensareu que sóc un sominiador com deia el Lennon més cantat i respectat :

You may say I'm a dreamer 
But I'm not the only one

SEGRESTATS ALS AEROPORTS

2010-12-03T21:49:00.000+01:00

No tenia pensat marxar aquests dies més enllà de la Costa Brava i veig que la pensada ha estat bona. Quan mig país està intentant alleugerir els moments difícils que es pateixen amb una escapada que els permeti anar vivint han aparegut els més perillosos de l'escena laboral, ELS CONTROLADORS AERIS que en nom del seu déu han aturat l'espai aeri espanyol.

No és la primera vegada ni serà l'última, que això no ho arregla ni Stalin amb les seves purgues, perquè aprofitant-se de la llibertat sindical han decidit segrestar a milions de conciutadans seus, que estan renegant d'ells i els voldrien expatriar el més aviat possible. Per què no hi ha manera de tenir-los "controlats"? La resposta no la veiem enlloc, només veiem que tenen la paella pel mànec, una paella que està recremant a aquells que en qualsevol moment es pendran la seva llibertat de, vista la situació, assaltar la primera torre de control que trobin i destruir-la, amb la finalitat de "muerto el perro se acabó la rabia", si no tenim el lloc de treball dels controladors no viatjarem però ells no treballaran i en paus.

No podem admetre que això sigui un element quotidià, que sigui una manera molt "divertida" d'ensorrar la moral dels afectats, ja va essent hora de posar algun remei, radical si cal, perquè aquells que avui estan destruint els bons moments que molts tenien in mente paguin ben car els seus capritjos i les seves dèries malaltisses de ser els imprescindibles.

Després dels tres NO que han encapaçalat els paràfrafs anteriors només podem insistir en un SI a buscar una sortida ràpida i un càstig exemplar als nous "pirates de l'aire", que segrestar només ho fan els pirates i els territoristes.

PENSANT-HO BÉ, HI TORNO TRES ANYS I ESCAIG DESPRÉS

2010-12-02T19:12:00.005+01:00

El temps passa, ens porta a camins nous però quan gires el cap veus aquell camí que potser has de tornar a trepitjar.

Per tornar a caminar endego un nou Pensant-ho bé, ni serà molt nou ni serà igual, només desitjo que sigui.

Han passat mesos, i anys, però no tinc la sensació que el temps s'hagi aturat, ans el contrari, el temps ha fugit, moltes coses han anat per camins que un ja no coneix, d'altres camins s'han barrat , per no parlar de camins desapareguts en aquesta bogeria que és el món dels darrers anys. Em sorpren avui que no he estat present en tots els esdeveniments que avui són el nostre pa de cada dia, la crisi econòmica, la crisi social, la crisi política, la crisi, ...

Estem en uns moments crítics, ens calen paraules i reflexions i he decidit intentar deixar constància novament d'allò que un pensa, encara que sigui errat i cregui que ho pensa bé. Intentaré situar opinió, reflexió, i alguns detalls nous en el món dels twuiters, facebooks i altres eines que veig com a menys compromeses que el ja vell blog.

No serà en aquest primer escrit després de l'allunyament on abocaré tot allò que em ronda pel cap, no ens passéssim, només vull afirmar que mai la història havia anat accelarada com ho fa en aquests darrers anys, ja no hi ha pau ni guerra, hi ha un dia a dia que representa moments de pau i moments de guerra en 24 hores. És possible sobrevuire al canvi constant? És raonable no tenir temps per a la reflexió? Respostes no n'hi ha i si la dónes avui demà serà equivocada o antiga, i això et faria dir qui m'obliga a tornar a posar-me en aquest embolic?

Que ens sigui útil i si algú té a bé llegir-ho que sigui per aprofundir diàlegs i opinions, més aportació i millor comunicació.

TANCAT PER "VACANCES"

2007-07-29T09:51:00.000+02:00

PENSO QUE ÉS UN BON MOMENT PER POSAR UN PUNT I SEGUIT AL PENSAR.

FINS AVIAT!

"El MAL" ÉS A LA TERRA

2007-06-30T15:37:00.000+02:00

TOTS (ELS QUE VAM FER LA COMUNIÓ SENSE DINAR A 70 € PER BARBA) SABÍEM QUE EL DIABLE CORRIA PER LA TERRA CERCANT GENT INDECISA I QUE ENS PORTARIA AL PECAT.

ARA RESULTA QUE SEGONS LA PENYA DE "LA EPISCOPAL" EL MAL-DIABLE TÉ QUASI NOMS I COGNOMS, I A MÉS MILITA AL PSOE. A VEURE QUI EN TÉ DUBTES D'AQUEST DOGMA DE FE?

Els dies de la "santa inquisició" els teníem per vistos en el passat, semblava que ara ja era una altra època molt més moderna i lliure. Doncs "craso error", estem més envoltats dels "torquemada" que mai. No hi ha país europeu, llevat de la pobre Polònia, que tingui uns senyors bisbes tant beligerants com els espanyols.

Ja pot semblar feixuc haver de parlar sovint dels representants de Déu a la terra però és que provoquen cada dia. Potser ho fan amb ganes de demostrar que encara hi són quan pocs els fan cas, o potser estan llepant-se les ferides que els provoca l'atac constant dels zapateristes amb tanta llei contra la família, l'educació religiosa i alguna que altra barrabasada defensada per la impecable vicepresidenta del nostre Govern.

Aquesta vegada ha tocat guerra a l'Educació per a la ciutadania, una assignatura imprescindible en una societat que com ells mateixos diuen perd valors i està lliurant-se a les mans del diable. Seria més just poder salvar la convivència democràtica si es vol parlar de cristianisme, o això em sembla.

Va essent hora i no em canso de repetir-ho de tancar el tema de concordats, acords i altres punyetes amb la Santa Seu i els seus líders. Cada dia em posen més a descobert les arrels anarquistes que segur tenim molts, i estan posant fil a l'agulla del final de la història i el conte de l'Espanya catòlica.

L'escola pública i laica, la religió privada i amb tota la fe que es tingui.

Abans d'acabar em poso a defensar el MAL, i és una alternativa que potser cal defensar si ells ho volen així. Si el maligne és llibertat que compti amb mi, si el maligne és ser ateo que compti amb mi, si el maligne és obert i democràtic que no ho dubti en sóc seguidor ferm, si el maligne és laicitat total el defenso amb tot, i si el maligne vol seguir destruint la mentida de l'estructura catòlica aquí té un manobre.

TRENTA ANYS I UN DIA. TEMPS DE LLIBERTAT

2007-06-16T10:05:00.000+02:00

D'ANIVERSARI EN ANIVERSARI ES VA CONSTRUINT LA HISTÒRIA PERSONAL I COL.LECTIVA.

EL 15-J NO ÉS UN DIA MÉS, AQUELL 15-J DEL 1977 VA CANVIAR LA HISTÒRIA DE CATALUNYA, D'ESPANYA I DE MOLTS DE NOSALTRES.

LA PRIMERA VEGADA PER A MOLTS, I ESPERANT REPETIR-HO MOLTS ALTRES (40 ANYS DESPRÉS)

Tot avançant pels camins de la història de catalans i espanyols ens trobem davant d'una data realment important de la més recent història en comú, la data que significà el retorn a un sistema democràtic que havia quedat esborrat des del moment que fou "derrotado y cautivo el ejército rojo" (només parlem del 1939). Recuperar una nova manera de viure va ser una alegria pels que ja a una edat avançada van poder reviure allò que havien viscut a la seva joventut. Els que erem adolescents-joves veiem com estàvem vivint un fet "històric", bé perquè ens ho deien o bé perquè havíem "madurat" massa ràpid en una Catalunya-Espanya en plena transformació.

Quan ja després de tres dècades pots mirar enrera vol dir que hi ets , que hi eres, i això d'entrada ja és molt. Haver viscut "conscientment" la mort de Franco i les primeres eleccions democràtiques són punts inovidables de la petita història personal, i a més ja donen senyals de quins interessos tenia qui això escriu quan no podia ni votar.

La memòria selectiva em permet poder assenyalar el gran míting del PSUC amb més d'un miler de persones a l'antic cinema "Las Vegas". Qui emoció es podia sentir en aquella sala, quines paraules mai sentides de vells lluitadors, o de joves revolucionaris. Vaig creure que el món estava preparat pel "comunisme", que la revolució obrera podria ser una realitat, que ja avançaríem cap a la república , que... Tantes coses que avui ens semblen pensaments errats, paranys de gent ancorada al passat, utopies en diuen.

D'aquella utopia "viscuda" ens cal quedar-nos amb les peces més clares: que estem vivint en democràcia desde llavors, que estem vivint uns avenços econòmics mai pensats, que estem vivint-patint uns avenços tecnològics com en els països més rics, que estem vivint...

I per a més "alegria" personal avui es constituirà un nou ajuntament a Sant Feliu de Guíxols, amb un nou alcalde SOCIALISTA, just quan han passat 20 anys que vaig pendre possessió per primer cop de regidor de la ciutat. El canvi és substancial, aquell que era un adolescent en aquell moment i encara no hi era el 77, avui serà alcalde, això és tant important com el fet de poder descriure la situació. Els temps canvien però encara ens queda una petita "utopia" que anirem desenvolupant des d'on ens toqui estar.

NO TOT ÉS ABSTENCIÓ

2007-06-09T10:17:00.000+02:00

EL GRAN DEBAT ESTÀ OBERT:

QUÈ PASSA AMB L'ABSTENCIÓ? PER QUÈ CATALUNYA "PASSA" D'ANAR A VOTAR? QUI ÉS EL RESPONSABLE? ON ANIREM A PARAR? ÉS FEBLE LA NOSTRA DEMOCRÀCIA? SABEM QUE HAN PASSAT 30 ANYS?

El 27 de maig vam assistir, un cop més, a allò que s'ha acordat nomenar "festa de la democràcia", el moment de poder emetre la nostra opinió i amb això el nostre vot. Quan ja s'ha passat la ressaca de victòries (permeteu-me ser poc modest i manifestar la meva alegria pel resultat del PSC amb en Pere Albó a la meva ciutat -vegi's el post del 25 de maig on fent de "pitonissa Lola" avançava el resultat-), derrotes directes, o pactes agredolços per uns i altres, podem tenir uns moments per procedir a veure com ha anat tot plegat, especialment en el tema de la participació-abstenció que tanta "opinió" està generant. Per cert una opinió mediàtica molt opininable.

Quan la gent va a votar tothom diu que hi ha una democràcia viva i valenta (2003) , quan una part de la població es queda a casa o va a una comunió sense més ni més es posa el crit al cel i es parla de la feble democràcia que tenim. Si a més hi ha un diferencial entre Catalunya i la resta de l'Estat espanyol, ja podem tremolar perquè apareixeran les grans lectures nacionalistes i les lectures antinacionalistes, ambdues interessades en crear "mal rollo" i cercant treure'n el benefici posterior en unes eleccions properes (que ja ens anem coneixent tots malgrat certes sorpreses puntuals).

Vist amb calma em permeto afirmar que estem davant d'una situació complicada però no davant d'una crisi final. Si observem quina participació trobem en pobles petits i mitjans veurem que estem parlant del 70 i del 80 %, unes xifres ben sòlides i gens menyspreables. La gent se sent propera en aquells casos que hi ha vida "democràtica" i a més té més viva la necessitat que hi ha decidir en pobles de tamany reduït, on a més i no cal oblidar-ho encara queden restes, més o menys importants de "caciquisme".

I a les ciutats això no passa. Els ciutadans estan en una mena d'oblit de les seves obligacions i potser això està provocat per diverses raons com la manera de viure en societat, la qualitat que va assolint cada municipi, el viure d'esquenes a allò que ens és comú -el comú que se'n diu en història-, i també una manca de la famosa "proximitat" dels polítics.

Tothom hi diu la seva. La gent de CiU ho té clar, tot és culpa del tripartit -i embolica que fa fort-, la gent d'ERC que això els passa per no haver aconseguit la independència, la gent d'IC-V per la manca d'aprofundiment en la democràcia participativa i la gent del PP per culpa d'en Zapatero! Ningú se sent responsable de res i potser tenen raó però convé aturar-se un moment per veure exactament on són les bosses abstencionistes i anar a treballar sobre el terreny, no sobre el paper que això és el que ens perd massa cops. Fer grans teories és imprescindible però sense el treball de camp no avançarem. Hi ha reptes que només podrem resoldre si estem analitzant i treballant cada realitat, sense capficar-nos en visions tràgiques o en anàlisis demagògics.

CADA CIUTADÀ/NA, A CADA POBLE, EL SEU VOT

2007-05-25T16:59:00.000+02:00

DIUMENGE A VOTAR.

NO CAL QUE JO EXPOSI QUIN SERÀ EL MEU VOT AL MEU POBLE. PERÒ TAMBÉ SERÀ UN VOT A FAVOR DE QUI ACOMPANYA AL FUTUR ALCALDE DE SANT FELIU DE GUÍXOLS.

Després de quasi tres setmanes sense pensar gaire recupero el temps perdut intentant deixar constància de l'experiència viscuda dins de la sisena campanya d'unes eleccions municipals que he viscut i a més alguna opinió sobre qüestions molt locals que no em puc estar de comentar.

Cada cop és més ampli el nombre de candidatures que es presenten a molts municipis, és una mica allò de que "tothom si veu amb cor" de posar-se en política. No cal dir que quanta més gent hi ha implicada més garanties té el sistema democràtic, però també hi ha el perill de posar els nostres ajuntaments en mans de l'últim demagog que arriba o d'aquells que es posen en aquest món de la política per acabar de fer-se el seu patrimoni físic o el seu ego personal.

Resulta massa fàcil enredar al personal que està desenganyat -això diuen- de la política, i fins i tot hi ha qui ho manifesta com una cosa "lletja". Aquests neo o parafeixistes estan apareguent en moltes ciutats i pobles, i curiosament han fer bandera del seu apoliticisme enimg del fang de la política local, quina contradicció!.

Hem vist personatges estrafolaris o "freekis" a moltes candidatures, gent gens preparada que fa esforços i gent molt preparada que fa esforços, però en negatiu, per no ser votats. Hi ha una barreja brutal de tota mena de situacions i condicions que són símbol d'una bona situació del sistema però no per això deixen de sorpendre.

Un element a destacar en aquesta campanya que m'ha cridat l'atenció és el dels colors, per primer cop el TARONJA s'ha convertit en el color de la DRETA arreu. Tots els partits de la dreta tradicional (CiU i PP), tots els independents de dretes i els propis Ciutadans han triat el mateix color. Què voldrà dir tot això? No ho sé ben bé però com a mínim ha simplificat les coses i cadascú es presenta amb el color que creu més oportú, i així no s'enganya a l'electorat. Quina sorpresa hauran tingut les ments pensants de tota la dreta quan han vist la coindidència! En el fons ja se sap que es van semblant cada cop més per acció o per omissió.

I permeteu-me que us digui que on em tocarà votar hem vist coses ben tragicòmiques, tant amb colors com en candidatures, però el que està clar és que VOLEM UN CANVI, EL QUE TOTS VOLEM, i no estem disposats a deixar ni un dia més el govern de la ciutat en mans d'aquells que diuen que en TENEN MÉS PER FER-NE! Ja n'han fet prou(s). La ciutadania amb la seva sabiesa resoldrà. I no cal afegir res més dels temes de corruptela que estem veient a alguns llocs amb la presència sempre benvinguda dels personatges del PARTIT POPULAR.

"SE ME ENAMORAR EL ALMA" DEIA I.P.

2007-05-05T11:51:00.000+02:00

LA MARBELLA D'ÀRABS FARCITS DE PETRODOLARS.

LA MARBELLA DEL GIL ÀNIMA DE LA CORRUPCIÓ SENSE FI.

LA MARBELLA DELS POCAVERGONYA DE JULIANES, MARISOLES Y ISABELES -YAGÜE-.

ARA LA MARBELLA DE LA TONADILLERA MÉS "DESGRACIADA" DE LA HISTÒRIA.

Aquest maig es compleix allò de cada dia un raig i potser aquesta normalitat climàtica ajuda posar sobre la taula algun tema que no sigui el del canvi climàtic o les seves conseqüències. El canvi de clima polític ja es veu que no canvia ni volguen, que cada dia hi ha tema per no perdre el temps amb altres històries menys interessants.

El que no sabíem era que aquesta setmana, que també es de les "creus de maig" (a Figueres o Sevilla) assistiríem a la cruxificció d'una de les persones més "estimades" i "odiades" dels "famoseo" espanyol, la tonadillera viva més destacada en aquests moments, la inigualable- per alguns- ISABEL PANTOJA. Ella, una professional de la "canción española", es veu immersa en un mar de corrupció i especulació, que no té precedents( o potser si i no en tenim constància), i a més la posen unes hores al "cuartelillo" de la policia. Quina culpa en té aquesta senyora dels negocis del seu "company" i la resta de pocavergonyes? On s'ha vist que hagi de passar davant d'un jutge la imatge de l'espanya amb "bata de cola"? I el que és més lamentable, per què el President Zapatero va "anunciar" el tema poc abans de la seva detenció? Un munt de preguntes que ja heu vist que estan donant la volta a tots els mitjans , i que han trobat resposta ràpida entre la penya "pepera" que no es cansa però que cansen, i molt.

No tinc res en contra de la persona d'I.P. (potser és una víctima de tot plegat des del dia que va néixer en aquest món de la faràndula) però que no ens vinguin a voler fer passar bou per bèstia grossa ( que això no es pot dir del President de la Generalitat -només ho pot dir un maleducat com un fill Pujol-)posant-la com una màrtir. Si té alguna cosa a "pagar" que ho pagui, la justícia ja ho resoldrà, i mentre que quedi clar que tots estem contra la corrupció i l'especulació, tant si canten o ballen com si són regidors o alcaldes d'algun poble català ( que ben segur n'hi ha!) o espanyol.

Ja només queda deixar constància que malgrat tot la cançó no és culpable de ser cantada per algú pressumptament corrupte, per això em permeto deixar una lletra que a més d'un alguna cosa podrà dir aquest "Marinero de luces":

Ese barco velero cargado de sueños,

Cruzó la bahía

Me dejo aquella tarde agitando el pañuelo

Sentada en la orilla

Marinero de luces, con alma de fuego y espalda morena

Se quedó tu velero perdido en los mares

Varado en la arena.
Olvidaste que yo gaviota de luna

Te estaba esperando,

Y te fuiste meciendo en olas de plata.

Cantando, cantando

Te embrujo aquella tarde

El olor de azahar.

Ese barco velero cargado de sueños cruzó la bahía...

ENCARA ENS CAL LA POLÍTICA

2007-04-28T14:11:00.000+02:00

EL DEL MIG DIU QUE SE'N VA, I HO DIU AMB GANES DE DEIXAR CLARA LA SEVA SITUACIÓ I DE FORÇAR-LA ,A 4 SETMANES D'UNES ELECCIONS IMPORTANTS.

A VEGADES ELS GRANS LÍDERS NO ENTENEN LA CANÇO DE FITO, "POR LA BOCA VIVE EL PEZ".

Quan el món de la política olora eleccions, que és un fet normal i habitual en el darrer any (referèndums i eleccions que no faltin en democràcia), les opinions i les manifestacions públiques es multipliquen amb la intenció d'assegurar-se un titular o amb la intenció de distorsionar l'agenda de l'adversari.

En mig d'estratègies i propostes, més estratègies que propostes en molts casos, poden aparèixer personatges que treballen en solitari, o des de la solitud, amb l'única intenció de ser presents a uns mitjans que en certa manera els "han oblidat".

El que més sorprèn és la força i les ganes de certs líders "jubilats" per aparèixer quan menys els necessiten "els seus". De les actuacions de l'Aznar ja en sabeu la meva opinió, m'estalviu els comentaris agres envers el líder esperitual de la dreta espanyolista i retrògrada. Però aquests dies ha tornat a l'escenari de "l' oasi català" qui podríem anomenar "el nàufrag" de la política catalana dels primers anys d'aquest segle, el fins fa pocs mesos President de la Generalitat, Pasqual Maragall.

No crec sorpendre a ningú si dic que em sento dolgut per les seves intervencions, però més pel que això suposa de distorsió de la realitat que pel moment més o menys delicat en què opina. Si algun líder socialista comptava i espero que segueixi comptant per a ami aquest era en Pasqual, una persona que amb la seva heterodòxia aportava frescor en molts moments genials. Avui això no ho veig així, ho veig més fosc i prenen més força aquelles crítiques que el situen en un espai propi mancat de rigor i de projecte pragmàtic. L'aposta per federalisme no està perduda, encara perdura, i no ha de ser de la mà d'Ibarretxe que se'ns deixi sense esperança de transformar un Estat. Maragall és una persona que es fa estimar i ara convé que no acabi ensorrant tot el seu prestigi amb divagacions que només el portaran a un aillament molt tranquil per a ell però molt lamentable per aquells que en un moment o altre li hem donat el nostre suport.

Calma i tranquilitat, treball i esforç ens han de permetre tenir un horitzó polític ben nítid, sense gavines "blaves" ni "arbres nacionalistes" que no ens deixarien veure el sol, encara que alguns ens hi voldrien posar de cara novament.

POLÍTICS I POLÍTIQUES DEL SEGLE PASSAT

2007-04-20T08:19:00.000+02:00

QUI NO ES DISTREU ÉS PERQUE NO VOL O NO POT!

ENCARA CREIEM QUE EL "MÓN MUNDIAL" ESTÀ PENDENT D'AQUEST "PAÍS PETIT" QUE DIRIA EL CANTANT-DIVO DE VERGES, I AIXÒ PORTA A ALGUNS/ES A PORTAR LA GASTADA PANCARTA DE "CATALONIA IS NOT SPAIN"

Veure esport ja sabeu que és un costum que tinc i si aquest és d'alta volada doncs millor, per això estic content d'haver pogut gaudir de la vistòria de l'Akasvayu-Girona a la FIBA CUP, i haver saltat com un seguidor més.

Però com que un no pot deixar de banda les seves actituds i opinions no em puc estar de deixar constància del paperàs que alguns polítics gironins de l'àmbit "CiU" van fer al pavelló de Fontajau lluint amb "gran il.lusió quasi infantil la gran pancarta, en anglès, que parla d'on no és Catalunya. Evidentment tothom és lliure de pensar el que vulgui i així jo puc permmetre'm expressar també el que penso quan veig que quan hi ha qui vol trencar-ho tot des de la dreta espanyola hi ha qui ajuda des d'aquí posant benzina al foc. Un fet lamentable si a més ho fan uns senyors/es que no són exemple de defensa perseverant de la identitat catalana. Sembla que ara hem entrat en una guerra entre els "nacionalistes de CiU" i "els independentistes d'ERC" per veure "qui la fa més grossa" (la pancarta !!!).

El que resulta més divertit que això si que és important, el riure i deixar en cert ridícul a alguns/es, són les contrapancartes que gent com la de la foto, o els magnífics seguidors de l'Estudiantes van persentar. Resulta ben clar i ben contundent un missatge que molts es perguntaven què volia dir : "RAMIRO IS NOT SPAIN". Si ho voleu saber aneu cercant a la història d'aquest club de bàsquet de la capital d'Spain.

VIVINT UN PAÍS BASC DEL SEGLE XXI

2007-04-09T21:11:00.000+02:00

UN PAÍS QUE HA CANVIAT. UN PAÍS QUE HA FET NOVES APOSTES MALGRAT ENCARA HI RESTA EL PITJOR D'UNA SOCIETAT, EL TERRORISME (MÉS O MENYS ACTIU)

Els dies que anomenem "setmana santa" estan destinats ha covertir-se en aquelles vacances-escapades que molts esperen per a poder desconnectar del dia a dia, o per a connectar-se a un altre dia a dia, més lent o més estressant segons l'aposta que s'hagi escollert per aconseguir uns dies lluny del domicili habitual.

Sortir de casa s'ha convertit en una mena de ritual que ha substituït el recolliment i la grisor de les mateixes dates però d'uns quants anys enrera. Hem canviat les processons i els via crucis per patir a les vies una bona creu si t'enganxa l'embús general, i la processó la fem anant de punt turístic i/o cultural a un altre sense parar.

Però deixeu-me que us parli de l'experiència viscuda aquests dies al País Basc, un lloc que no visitava des de feia una bona colla d'anys i que us puc assegurar que m'ha deixat gratament sorprès en algunes coses i preocupat en altres. En primer lloc cal veure com Bilbo ja és una ciutat cosmopolita com d'altres europees, que la transformació urbana ha estat brutal per a bé. Un edifici que conté un museu ha capgirat el projecte urbà i s'ha convertit en punt d'atracció de molts i moltes que només hi anem/van per dir que hi hem/han estat, però que no entenem res d'aquest art ultracontemporani. L'aposta mereix un 10 i el resultat així ho demostra.

També han estat molts els projectes en altres pobles i ciutats, ara un lloc com Barakaldo té uns serveis impressionants, a nivell de comunicacions o d'equipaments.

Però també hi ha encara molta feina a fer, encara hi ha l'altra cara de País Basc industrial que pateix una crisi permanent cap a la desaparició definitiva. Encara hi ha grans barris que tenen els blocs de pisos ennegrits pel vell fum, i grans zones per urbanitzar. Tenen feina feta però els queda un llarg camí ( com a molts llocs que es van transformant però es deixen el rerapaís o el reraciutat per a més endavant - ja és l'hora de tots-).

El més curiós de l'estada a aquest país ha estat saber que la llengua més parlada era "el català", i no pas poc. Els catalans ens hem convertit en una potència turística per a les altres zones de l'Estat i és un no parar de gent amunt i avall fent visites fins fa anys impensables. Potser això ens hauria d'ajudar a tenir lligams més ferms amb aquelles terres que tenen alguns habitants que no "ens veuen gaire bé".

Quan anàvem a Euskadi fa més de 25 anys hi anàvem a cercar arrels de nacionalisme, de lluita, de resistència, i ara hi anem a buscar paisatge, cultura i riquesa. El món ha canviat i Euskadi no ha quedat enrera, ara només el manca el pas definitiu , el pas de LA PAU PER SEMPRE.

AHIR TURISME EMBORRATXAT, I AVUI?

2007-04-05T10:23:00.000+02:00

JOVES A BEURE! QUE SÓN VACANCES!

UNA IMATGE D'AHIR QUE NO HA PASSAT DE MODA.

Tenim una història del turisme que es va construint amb més força des dels anys 50, una història que ens ha portat a molts a veure i viure alguns moments "importants" d'aquest aspecte tant important per a l'economia del país.

Algunes coses han anat canviant, ja estem en una situació de tu a tu amb el turista europeu, ells venen aquí i nosaltres anem cap allà. Hem passat de ser un país receptor a ser receptor i emissor, això ha suposat un canvi tan radical que és difícil d'explicar històricament atesa la proximitat dels moments que comentem.

El que resulta esperpèntic és veure com cada any quan arriba aquest temps de pre-vacances surten els mateixos temes, quin turisme volem? qualitat o quantitat? les tres S? i vinga a donar voltes sobre el tema sense sortir de la realitat més crua que no és altra que una gran quantitat de joves -avui portuguesos, fet que implica una millora econòmica a l'Estat veï de l'oest- que a cap preu gaudeixen de les qualitat de llocs com Lloret de Mar.

Les persones serioses de municipis com Lloret saben que els mals no es resolen amb gran projectes faraònics o amb despeses innecessàries contractant grans "cracks" encara que siguin del Barça. Els problemes són de fons i només poden tenir remei si hi ha una aposta de l'anomenada societat "civil" - en aquest àmbit "econòmica i empresarial"- per fer una oferta real que no cerqui el benefici ràpid i còmode, o que només cerca tenir oberts uns hotels de tercera regional en un país de primera divisió.

Els governs municipals poden fer molt però sobretot poden parlar menys i actuar més. Grans paraules només porten greus problemes, i aquests s'han de resoldre treballant amb idees i fermesa, sense caure en el món de tapar les vergonyes mitjançant grans campanyes mediàtiques.

Els joves turistes dels 50 ja venien a beure-veure, i ara estan allà mateix i fan el mateix. Potser ens pensem que això es pot resoldre en dos dies, no senyors, ni amb més de cinquanta anys. Pensar el contrari és obviar les realitats i el que és SEMPRE ser jove.

ARA ANEM PER "PRISA"

2007-03-27T21:49:00.000+02:00

SUPOSO QUE NO HI HA CAP MENA DE DUBTE QUE LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ ÉS FONAMENTAL , PERÒ RESULTA QUE SEGUIM ASSISTINT A LA "GUERRA" ORGANITZADA PELS "PEPEROS" I ARA HA TOCAT A UN GRUP DE COMUNICACIÓ.

QUEDI CLAR QUE POSO AQUEST "PAÍS" EN SOLIDARITAT AMB "EL PAÍS", LA "SER" ...

Posar-se a llegir un diari, escoltar una ràdio o mirar un canal de televisió és d'aquelles coses que pots fer lliurement, només per la teva voluntat de poder accedir a una informació o a una distracció més o menys aconseguida. Per això resulta sorprenent que ara es vulgui atacar a un grup de comunicació privat que si alguna el caracteritza és tenir prou llibertat per poder fer arribar la informació i l'opinió diversa a aquells que volen seguir els seus mitjans. Que es posi en dubte la credibilitat i les maneres democràtiques de PRISA és fer-nos voler creure que estem ben grillats els que tenim una certa predilecció per l'empresa atacada.

Ens podem enlluernar per un diari que no sempre ens agrada, però que si ens dóna una informació detallada i àmplia de tot allò que passa, i a més sense ser gran lector dels nombrosos articles d'opinió, si que cal reconèixer que en té i no tota del mateix color. "El País" és avui símbol de democràcia i de defensa de les llibertat, sempre ho ha estat, però ara ho ha de ser més per la mala baba dels "demòcrates" del PP.

I què es pot dir d'una ràdio com la SER que té com a grans comunicadors a 3 catalans, qui pot dubtar de Francino, de Nierga o de Barceló? Només algú amb ganes d'intoxicar o amb ganes de carregar-se qualsevol cosa que no rigui les seves impertinències i mentides -que en són mestres-. Fins ara era un greuje antinacionalista escoltar la SER, però ara no en tinc cap dubte, encara que esportivament sigui del Madrid, que és i serà la meva emissora de referència.

A més per veure la tele només cal tenir una certa visió global de la gran oferta existent per posar-nos d'acord que sense el Canal Plus aquest país no seria el que és. I per a altres moments sempre pots mirar Cuatro.

Quan els responsables del PP proposen el boicot estan aconseguint que els més conscienciats els fem una gran "botifarra" i sortim al carrer en defensa, no d'una empresa -que ja tenen prou mitjans per fer-ho- sinò en defensa de la llibertat d'expressió, i deixant-los clar a neo-cons i neo-falangistes en general que nosaltres erem i som la gent de " la libertad sin ira" (no ells!!!).

TRES I DOS O DOS I TRES?

2007-03-17T10:21:00.000+01:00

SETMANA GRAN PER AQUELLS I AQUELLES QUE CREUEN EN LA IGUALTAT DE GÈNERES MALGRAT LA DIFERÈNCIA ENTRE ELS SEXES, I MALGRAT HAVER D'OPTAR PER L'ÚS DE QUOTES PER FER-HO REALITAT.

UN PRESIDENT QUE SOMRIU MALGRAT (i van tres) TOTA "LA MOGUDA"

A pocs dies de l'inici de la primavera astronòmica ha florit la llei per a la igualtat que ja estava més anunciada que la primavera del "corte inglés" i que ha sorprès a alguns per la seva contundència i a altres per tot el que això comporta de "falsa" igualtat.

No cal dir que la llei era necessària per evitar abusos històrics i per anar posant les coses al seu lloc més natural (o no ?). Ha estat una llei que s'ha vist rebutjada per la dreta i això ja diu molt al seu favor, i més diu d'aquelles que surten al carrer a insultar a tort i a dret al costat d'uns senyors "de blau marí" que les tenen com un element ornamental de manifestacions "muy hermosas" (una nova manera d'avaluar les manifestacions, no et fot!).

Ara comença el llarg camí cap a la posada en marxa d'aquesta nova legislació i la primera moguda es presenta a les llistes electorals pel proper 27 de maig. Alguns i algunes s'han posat les mans al cap perquè això és "impossible" de complir, algunes i alguns es freguen les mans pensant que ara és el "seu moment" per situar-se més endavant, i encara en queden que entenem que la normalitat legalment establerta s'ha de respectar i punt.

Els mascles estan veient com se'ls acaben situacions d'ús i abús del seu sexe i/o gènere, i les femelles poden tenir la tentació -que la tentació hi és sempre per alegrar la vida- d'abusar i usar en benefici propi aquesta llei. No crec que siguin molts ni moltes els que juguin a això però no em puc estar de dir-ho.

Creiem en la igualtat, i la defensem, per això cal actuar amb molta cura i respectar i fer respectar aquesta nova manera de viure i conviure entre gèneres. Si així se'ns fa més iguals aconseguirem més igualtat, i a poc que ens hi posem podrem dir ben alt que qui està on està és per mèrit propi i no per quota de gènene, opció sexual, religiosa o futbolística. Posem en marxa tot allò que ens porti a una societat més justa i així serem més lliures, els uns i les unes.

UN ABRAZO PILAR

2007-03-10T18:10:00.000+01:00

PILAR MANJÓN. MARE DE VÍCTIMA DELS ATEMPTATS DE L'11-M, I VÍCTIMA DE LA DRETA ESPANYOLA PER DEFENSAR ACLARIR ELS FETS DE LA MALEÏDA DATA DE MARÇ.

Querida Pilar,

no es costumbre de mi blog escribir cartas personales y hacerlas públicas pero me veo en la obligación de hacerlo en una fecha como hoy. A pocas horas del tercer aniversario de la muerte de tu hijo y tantos otros ciudadanos y ciudadanas de Madrid, a manos de los terroristes islamistas no resulta fàcil ponerse en vuestra piel y menos en vuestra mente. Vosotros que sabeis lo que significa perder seres queridos una mañana de marzo deberíais contar con el apoyo unánime de los que tenemos la suerte de no haber padecido esa tragedia. No te quepa duda alguna que una persona como tú merece mi màximo respeto y admiración.

Pero no podemos olvidar que la Pilar Manjón madre de víctima se ha visto atacada de una forma brutal por sectores de la derecha (yo ya hablo sólo de ultraderecha) política y mediática. No entiendo como se puede llegar a poner en entredicho tu trabajo, tus opiniones, tu dolor,... cuando lo único que haces es defender aquello que crees y que nadie mejor que vosostros, por desgracia, puede explicar y explicitar. No tengo palabras para calificar a esta "banda" que solamente está buscando confrontación y frustración, quizás se les puede llamar inhumanos, porque su humanidad está lejos de estar presente.

Habeis sufrido mucho desde el 2004, habeis luchado, y es del todo justo que os demos como mínimo un abrazo de solidaridad y de comprensión, ante esos energúmenos que estan paseandose por las calles para hacer olvidar lo que ocurrió cuando los trenes dejaron de circular ese día de marzo. No olvidamos Pilar, muchos estamos contigo y todas las víctimas del terrorismo, sin distinguir de colores ni usaros como moneda de cambio.

Si lees estas palabras espero que sean un pequeño alivio en ese dolor de los aniversarios que se tiñen de negro. Un abrazo.

"PUTAS, MARICONES Y GENTE DE MALVIVIR"

2007-03-03T18:48:00.000+01:00

ES COMENÇA ATACANT LES SEUS DELS PARTITS I ES POT ACABAR ATACANT ELS MILITANTS MENTRE ES DEMANA :

"EJÉRCITO AL PODER".

Sembla difícil superar-se però els senyors i senyores del PP es superen diàriament amb les seves accions, opinions i manifestacions. Estem entrant en una espiral de la bogeria que va tenir un greu exponent a les manifestacions anti-govern, amb l'excusa de l'excarcerament de l'etarra de moda -no es mereix ser citat, que es van fer a diverses capitals espanyoles amb la presència dels líders "peperos" al capdavant.

Que hi hagi manifestacions és cert que no deixa de ser normal, que fins i tot siguin contra el govern també s'entén però que els eslogans parlin de ZP assessiono o fexista ( si feixista criden una colla -ja massa gran- de ximples i ximpletes que porten la bandera de la dictadura per passejar-se pel carrer com si fóssim el 39). Els insults han passat de taca d'oli, i el més greu és que els dissenyadors dels missatges no estan massa lluny del carrer Génova de Madrid.

Avui el ja líder la ultradreta espanyola, en Mariano, ha demanat que se'ls tracti com a HB, i crec que és el moment de fer-li cas i posar a tots aquells del PP que estan posant tanta llenya a un foc que podria cremar-ho tot, fora del règim democràtic que estem gaudint. Això que s'està fent ja només pot ser considerat com terrorisme verbal que desgraciadament ja té exemples de terrorisme real a les poques hores d'anar fent manifestacions i dient animalades.

Només amb una clara declaració dels "peperos" catalans contra els seus "jefes" podran ser creïbles a nivell català o a nivell de les properes eleccions municipals. Seria el moment de donar-se de baixa d'aquesta tropa d'indesitjables intoxicadors i ser només representant d'una dreta respectable. O potser caldrà denunciar poble a poble qui són,què pensen i què fan arreu!

El govern de ZP està ballant "amb la més lletja" però ben segur que el camí que es va iniciar el 2004 ens portarà a uns resultats positius en la majoria de temes que avui estan encallats o que van a un ritme més lent del desitjat. Mentre el PP que vagi agafant lloc al costat dels abertzales o que acatin les decisions judicials com tothom fa en un sistema democràtic -que ja es veu que els fa molta nosa-.

I que la senyora que s'ha atrevit a dir a la ràdio la seva definició del govern de l'Estat tal i com consta a l'inici d'aquestes ratlles que li donguin un manual de bona ciutadania i educació, a més de pagar-li "una neteja de boca" amb el primer odontòleg que estigui de guàrdia.

L'ESTAT LAIC I LA RELIGIÓ PEL CREIENTS

2007-02-25T10:48:00.000+01:00

UN TRIBUNAL CONSTITUCIONAL QUE ESTÀ PRENENT DECISIONS QUE ENS HAURAN DE FER PENSAR EN CANVIAR LA CONSTITUCIÓ DEL 78, QUE HAVIAT SERÀ "LA INTOCABLE", MALGRAT ESTÀ UNA MICA ENCARCARADA PER NO DIR MASSA.

En aquests dies d'inici de la Quaresma que encara ens recorden els calendaris de full per mes, a més de les llunes que toquen, hem tornat a veure com un tema que ja hauria de formar part del passat apareix amb molta facilitat davant nostre: l'església pot expulsar els professors i professores de religió si el seu comportament no està dins del que marca "la moral catòlica" ( que algú, algun dia ens explicarà què vol dir exactament!). I això no ho diu la cúria, no!, ho diu el JA famós TRIBUNAL CONSTITUCIONAL!

Això si que és un pas enrera amb totes les de la llei (quina llei cal preguntar-se), resulta que aquelles persones que han de donar classes de religió han de mantenir una vida lligada amb "la fe" que expliquen. Pensar això ja em sembla una passada però posar-ho per escrit ja no té cap mena de qualificatiu.

Però com que amb l'església hem topat novament, cal posar de manifest que el problema va més enllà d'aquesta decisió, el problema és que els professors de religió catòlica els proposa l'església i els paguem TOTS, i a més exerceixen en horari lectiu. Doncs ja n'hi ha ben bé prou! La religió a les esglésies i a les cases, i a l'escola laicisme i democràcia.

Pendre aquesta decisió és complicada en un país amb massa pes de la dreta conservadora -amb aires ultres cada dia més públics- però la majoria que es defineix de centre i esquerra no podem estar pendents de tanta "história" amb aquells que consideren que l'acció del govern del PSOE és un "calvari" (sembalria que haurien d'estar contents de patir-lo igual que el seu fundador aquests bisbes que ho proclamen o és que això de patir no va per ells i només pels "pobres").

Cal fer el possible per posar cada cosa al seu lloc, denunciar clarament que la jerarquia eclesiàstica està a un lloc caracteritzat per tot allò que és retrògrade i que a més tanca els ulls a fets lamentables que fan alguns dels seus capellans, bisbes o arquebisbes.

Davant de la decisió del Constitucional només ens queda reclamar una REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ en termes totalment LAICS.

PER ANDALUSIA SI

2007-02-17T18:40:00.000+01:00

AIXÒ ÉS PUBLICITAT SEGURA

(" LA CAMPOS"!!!)

PER A ACONSEGUIR QUE LA REALITAT NACIONAL ANDALUSA PUGUI

AVANÇAR EL 18-F

La memòria política, que és tan dèbil com la futbolísitca -dura un màxim de dos dies si hi ha partit diumenge i dimecres-, ben segur ha oblidat què passava a Espanya fa poc més de 6 mesos: un Referèndum per a un nou estatut per a Catalunya. Sembla que sigui cosa del passat i a més cosa aliena a allò que demà, 18 de febrer, votaran els andalusos en referèndum.

Tot plegat és còmic, a punt de començar l'estiu del 2006 van haver-hi mil i una campanyes d'intoxicació contra l'Estatut català, i ara en ple hivern 2007, està preparat per ser aprovat un Estatut andalús que té moltes coses amb comú amb el primer. Resulta que catalans i andalusos necessitem avançar en el nostre autogovern, un fet imprescindible en un Estat federal, i per això tenim nous textes que ens permeten ser més autònoms sense deixar de ser menys solidaris en la construcció de l'Espanya federal.

Andalusia s'ha definit com a realitat nacional, Catalunya com a nació, i res ha trontollat, res ha canviat en el dia a dia, dels que viuen i treballen en aquest "països" . Alguns que van posar tot l'esforç en el NO a Catalunya ara estan molt contents amb el SÍ a Andalusia. És una realitat preocupant l'esquizofrènia del PP, la seva pèrdua de memòria històrica o recent, s'està convertint en un paròdia d'ell mateix, però amb el perill que hi ha qui també es pensa que la realitat està vestida del carnaval constant dels "peperos", aquí blanc, allà negre, més enllà posa-hi blau.

Els andalusos han estat atacats per poc treballadors, per "viure" del subsidi de l'atur, per crèixer a costa dels altres, per tenir un alt nivell de corrupció -urbanística per part de la dreta-dreta-, però ara han de fer-se forts i han de posar un nou horitzó a la construcció de la seva terra -que dirien ells-, han de poder gaudir d'un ampli ventall de drets que ells s'atorguen sense complexes i sense por.

Un 28 de febrer els andalusos van entrar per la porta gran a la seva autonomia, ara un altra data de febrer, un 18, els donarà pas a tenir una casa més seva, una manera de viure més lliure, com a persones i com a país.

Avui ja hem deixat enrera l'Andalusia de la "bata de cola" que ens van vendre molt temps, avui ja han demostrat que volen ballar a ritme de les músiques més actuals i modernes, com si hagués triomfat la proposta de Martirio. Com a català d'arrels mig andaluses, davant d'aquest referèndum també "votaré" SÍ.

CRÒNIQUES D'UN POBLE (CATALÀ)

2007-02-13T20:57:00.000+01:00

IMATGE DE LA VELLA SÈRIE DE TELEVISIÓ QUAN NOMÉS HI HAVIA UN CANAL I EN BLANC I NEGRE ! RECORDA : "CRÓNICAS DE UN PUEBLO".

UNES HISTÒRIES DE POBLE QUE ENCARA SÓN VIGENT EN MASSA POBLES CASTELLANS, ANDALUSOS, BASCOS, ASTURIANS, GALLECS O CATALANS, ENTRE ALTRES.

Són molts els nivells en els quals ens movem aquells que treballem en el món de la política, ens toca estar al costat de presidents de govern -encara que només sigui per saludar-, a donar suport a regidors de petits pobles que es veuen atacats per alcaldes amb passat i present poc democràtic.

Evidentment és molt satisfactori poder tenir un contacte directe amb "el poder", fer el possible per facilitar la feina a aquells que tenen responsabilitats de govern, i posar un petit esforç per fer realitat el projecte social i polític que podem compartir.

Però és del tot imprescindible tocar de peus a terra, acostar-se a la vida política més allunyada de les càmeres de TV, aquella política que només coneixen uns pocs veïns i veïnes que tenen un mínim interès per tot allò que passa en un petit poble de poc més de 300 habitants per exemple.

En pobles d'aquestes característiques es viuen situacions de molta feina per aquells que tenen responsabilitat política, en molts casos amb ganes de poder "servir" a fer "més gran" el poble. Però també són un lloc ideal per a amagar a personatges que han cregut que ser regidor o alcalde els permet "barra lliure" i que havent estat elegits democràticament els dóna llibertat per fer tot allò que se'ls passi pel cap, o per aprofitar al màxim els recursos públics per a benefici personal o del negoci particular.

Viure en directe com un alcalde pot amenaçar a una periodista, en una sala de plens d'un mínúscul ajuntament, és una experiència desagradable, un moment tens, una image que pensaves que ja no existia en la política catalana. Doncs existeix encara, i ens ha de preocuapar que sigui així quan ben aviat farà 30 anys de la democràcia. Aquells que es pensen posseïdors de la veritat solen ser il.luminats, però això és lamentable en un poble on l'enllumenat té molt a millorar, on els carrers necessiten una millora substancial o la riera està pendent de convertir-se en un bell indret atractiu als que hi viuen i a aquells que puguin visitar el poble.

No hi ha més remei que viure experiències ben diferents per ser conscients que la política no es fa sempre amb "traje i corbata", que en molts llocs hi ha persones que fan política amb poc més que una bona intenció davant de persones amb males intencions. Que tots fem el possible per millorar aquestes situacions lamentables és un deure a posar-nos!

EL CARRER = NOU PODER?

2007-02-04T11:37:00.000+01:00

PARAULES MAL UTILITZADES?

LLIBERTAT

JUNTS

ETA

L'Espanya que progressa econòmicament, malgrat un EURIBOR que pot desbocar-se, està immersa en una situació "dramàtica" a compte de quin és el camí a seguir per fer front a una organització terrorista amb més de 40 anys d'història.

Han estat uns dies moguts tant a nivell de polítics com a nivell de carrer. Els grans enfrontaments entre els líders del PSOE i del PP ja estan més que vistos, no hi ha cap argument que tingui cap voluntat de solucionar el tema per part del PP, han trobat una suposada "mina de vots" posant-se al davant de "les víctimes del terrorisme" (lamentable i esperpèntic). I a més no dubten en treure pit davant de qui se'ls posi per davant, ells ho arrangen tot a cops de bandera bicolor -per sort constitucional-.

Però el carrer també s'ha omplert d'opinió -més o menys organitzada i en molts casos manipulada-. Hem vist l'enfrontament al Pais Basc entre els defensors del seu president del Govern autonòmic i aquells que se senten maltractats pel nacionalisme basc -perdoneu però malgrat tenir prous arguments em sembla que han passat una frontera i no han sabut cercar nous camins que no siguin el de la lamentació, és dur dir-ho però han "perdut" raons-. Les defenses dels militants d'un partit del seu líder ja tenen algun referent català (recordeu el lamentable espectacle del cas Banca Catalana), i també sabem que contra la justícia es vol posar a la gent, per intentar treure'n un rendiment posterior. Totalment anormal, no és amb manifestacions i contra-manifestacions que podrem avançar, només amb la raó i l'interès positiu es podrà resoldre "el conflicte".

Sense caure en el missatge negatiu del no hi ha res a fer si que és del tot imprescindible fer un nou pas endavant , que el Govern de l'Estat, faci tot el que calgui davant de la constant provocació del PP, que el Govern del País Basc deixi de victimitzar-se a casa i al carrer, que el Poder Judicial sigui totalment lliure -encara que sigui difícil de creure-, que els ciutadans ens quedem a casa tranquils i només sortim al carrer quan sigui del tot necessari, per solidaritat o per demanar millores, no seguim uns i altres en una ocupació lamentable de l'espai de tots, encara cal insistir i dir que ja no val allò de "la calle es mía". Al carrer quan calgui, no cada setmana i per empastifar la democràcia!

ALTO A LA GUARDIA CIVIL!

2007-01-29T22:00:00.000+01:00

...La ciudad libre de miedo,/multiplicaba sus puertas./Cuarenta guardias civiles /entran a saco por ellas....

(Federico García Lorca ja ens parlava de la Guàrdia Civil)

Feia temps que no sentíem parlar amb tanta insistència de la Guàrdia Civil, i menys a Catalunya on han perdut molt pes amb el desplegament dels Mossos, però s'han llençat al carrer - mai més ben dit- i posant-se "el mundo por montera" s'han manifestat contra el govern de l'Estat per no haver posat fil a l'agulla a els canvis que s'havia parlat eren necessaris.

Avui la Guàrdia Civil ha perdut la seva imatge retrògada dels anys grisos del segle XX, quan eren símbol d'un règim que amb ells i els "grisos" mantenia l'ordre que s'havia de mantenir per ordre del dictador Franco. Eren els "civiles" un element que mostrava el retard d'un país, un cos militar de seguretat, i això no es va canviar amb l'arribada de la democràcia -potser era com s'havia de fer- però ara ja va essent hora de replantejar-se amb rigor què ès i a què respon un cos de seguretat amb caire militar, especialment a nivell de reglaments i de conductes.

Els tricornis ja ens semblen obsolets, només una altra institució obsoleta com el papat, i per a tronat en Benet XVI, poden veure-li certa gràcia. Ja no és qüestió de la imatge, del seu caràcter militar, o de les seves funcions, és el moment de plantejar-se la seguretat com un tot, que tothom que hi treballi -si que treballi en l'ofici de la seguretat- tingui els mateixos drets i deures, sense haver de passar per antics uns i per a "modernos" els altres, perquè van uns de verd i els altres de blau.

Han quedat lluny les "parelles" de la Guàrdia Civil, han desaparegut dels camins rurals de molts pobles i poblets, però encara queda aquella aureola que els donà més d'un poeta andalús, quan els situava com l'exemple més emblemàtic de la vida rural d'aquelles terres.

Que no són maneres de comportar-se això de manifestar-se amb l'uniforme pot ser veritat però que no podem seguir veient "els toros des de la barrera" també ho és i cal agafar el toro per les banyes i posar la Benemérita al segle XXI.

HUMPHREY BOGART ÉS A "PARÍS" DES DEL 57

2007-01-20T19:21:00.000+01:00

UNA PEL.LÍCULA, UNS ACTORS, UNA MÚSICA, UNA CANÇO, UNA GUERRA, UN RECORD, UN PLAER, UNES IMATGES, UNS MOMENTS, TOT O QUASI TOT A :

CASABLANCA

El cinema ens ha donat molts i molts moments, moltes imatges, molts actors, moltes actrius, però no sóc un mitòman malaltís, pèrò tampoc puc negar que sento una estranya preferència i una estranya relació amb poques pel.lícules,i una de les més importants i impactants aquesta de Casablanca.

Però avui només puc parlar del films pel cinquentenari de la mort de Bogart, aquí essent sincer, només identifico amb la pel.licula que anuncio en iniciar el texte, no puc situar-lo en altres, malgrat la seva carrera fou intensa i important. El meu Bogart és aquest que amb la seva interpretació magistral ens porta per una ciutat del protectorat francès en plena II Guerra Mundial i ens deixa molt clar que el més dur és sobreviure.

El per què sento aquesta filia és una pregunta difícil de contestar, potser pel cúmul de coses que emanen de Casablanca, algunes de pur cinema, altres de pinzellades d'història, sons de cançons que et deixen content o et posen la pell de gallina -la Marsellesa impressiona-. I tot plegat en un món confús a tots nivells, a nivell de relacions personals, d'amors no del tot realitzats, d'imatges grises i boiroses com la vida real. Tot plegat amb la idea de voler posar sobre les pantalles del cinema -ara la veiem en DVD- uns missatges que alguns els van gravar per sempre més.

No puc deixar de reconèixer que sense Bogart no es podria parlar amb tanta força de Casablanca, però per a mi Bogart té un deute immens amb Casablanca. I també que no tinc cap mena de dubte que "sempre ens quedarà París", abans o després de dir-li a en Sam : "torna-la a tocar".

GENER AMB CALOR O UN CANVI CLIMÀTIC ANUNCIAT

2007-01-12T21:53:00.000+01:00

IMATGE QUE NO ES VEU AQUEST GENER 2007 (DE MOMENT!)

NO CAL DIR QUE QUAN MENYS ENS HO ESPEREM ENS PELAREM DE FRED (TEMPS AL TEMPS)

Recórrer a parlar del temps és un dels recursos més utlitzats quan no se sap amb qui parles o de què parlar, per això davant del que ja és comentari generalitzat en relació a l'estiuet de gener que estem vivint-patint, em permeto fer alguns comentaris més o menys relacionats amb aquest TEMPS.

Que a mitjans gener es pugui anar amb màniga curta només s'explica per l'elevada temperatura que s'està vivint a causa de les inexplicables posicions d'alguns, més ben dit un partit, davant de la convocatòria de manifestacions contra el terrorisme i per la pau. Fa venir molta calor suportar que hi hagi qui demana unes paraules en una pancarta i després, quan ja se'ls dóna joc, demani una pancarta per ells sols que només digui "Todo por culpa de ZP". Més val que que dediquin els seus esforços a posar ordre en l'ambient recalentat de la corrupció que està surant arreu de l'Estat, i molt concretament a les illes del Mediterrani i de l'Atlàntic. Zones de permanent estiu!

Per això avui tothom parla que el temps està boig, que el món està perdut a tots nivells, que ja mai més podrem anar a esquiar (els que hi van és clar), que desapareixeran els nostres pobles de la costa, vaja que tot plegat està molt acabat. Però la realitat serà més "real" i no podrem deixar de parlar del fred, i no podrem deixar de repertir-nos un cop més ja ho deia que hi hauria hivern, i això si hi ha calma política encara més.

Bé que no hi hagi res que ens aturi, que hi ha molt per defensar, amb fred o amb calor, i que l'escalfament del món ja ens portarà el que hagi de portar, o que tornin els MAMUTS (alguns ja en són fidels representants dels "homes" que els eren contemporanis).

NO VOLIEN MATAR!

2007-01-09T21:24:00.000+01:00

EL MINISTRE DE L'INTERIOR.

EL MINISTERI DE FER FRONT AL TERROR

Després d'haver-se pogut treure de sota de milers de tones d'enderroc els cossos de dos persones nascudes lluny de Madrid hem passat full a l'impacte que va tenir l'atemptat del 30 de desembres, hem entrat a veure com responen els implicats en el procés de pau.

En primer lloc veiem que el govern assumeix clarament les seves responsabilitats, que no són altres que frenar els contactes amb ETA i posar el màxim esforç contra els terroristes. En segon lloc trobem la segona força política, un PP aznaritzat al màxim intentant treure rèdit de la situació desgraciada que suposà el trencament de la treba, i ho fan deixant entendre o sense embuts, que tota la culpa és del govern, que cal explicar tot el que se sabia, que hi hagi transparència, si com sona, el propi Zaplana és capaç de demanar la veritat!!!

En altres àmbits podem veure com la gent d'Otegui-HB està descol.locada o està "col.locada" per la poca fermesa pròpia o la total dependència d'ETA. I per a col.locats els d'ETA que parlen dels assassinats de Madrid com una cosa no volguda, és a dir, que no volien matar, que ells van avisar (fins a tres vegades), i que quasi ho lamenten. No ens collonin! No ens vulguin fer passar per passarells! Si ho van fer siguin clars i digui que això és part de la seva vida i del seu projecte.

I mentres anirem demanant que hi hagi PAU, que hi hagi el màxim esforç de tots, DE TOTS!, per acabar per sempre amb sorpreses com les del darrer dissabte de l'any 2006. I si cal DIÀLEG, que n'hi hagi!

UN FINAL D'ANY AMB TRIST FINAL

2006-12-31T20:54:00.000+01:00

ESTEM PER LA PAU

ESTEM PER UNA BONA PAU

ESTEM PER LA PAU AL PAÍS BASC

ESTEM PER LA PAU DE TOTS

Un dia com el 30 de desembre, que a més cau en dissabte, no podia quedar marcat en molts que hem cregut, i seguim creient , que la pau a Euzkadi és possible i també necessària. No calen excuses davant uns terroristes que són capaços d'ensorrar a cops de "dinamita" un edifici d'aparcament, però tampoc podem llençar la tovallola i llençar les esperances com el fum que encara surt de la ferralla d'un edifici de nova construcció.

Va ser una jornada delicada, va ser una prèvia a un final d'any que podia haver estat més positiu, però no, no han volgut els terroristes que "l'Espanya" optimista i progressista es mengés uns raïms dolços, han posat vinagre al confetti i les caputxes negres han tornat a substituir els gorros i les gorres de paper. Avui els collarets són més aprop del nus que vam tenir ahir a la gola amb l'explosió a Barajas.

I quan cirtiquem que Madrid té un aeroport "de nassos" -just avui que n'ès el dia de l'home dels nassos-també haurem de pensar el cost que els suposa ser escenari no volgut d'un terrorisme que cerca els llocs més impactants per poder fer més àmplia la seva ona expansiva. Avui un cop més solidaris amb Madrid i els seus governants encara que es diguin Gallardón o Aguirre i no siguin sants de la nostra devoció.

Amb l'nici del 2007 només podem esperar que l'esperança sigui el camí que se'ns vagi fent realitat cap a la PAU. No ens cansarem de demanar PAU I MÉS PAU, i encara que no sigui el millor dia per dir-ho també, quan sigui possible : DIÀLEG I MÉS DIÀLEG!

PAU?FELICITAT?DESITJOS I POCA COSA MÉS?

2006-12-24T10:55:00.000+01:00

DIES DE JOIA! (FORÇADA)

DIES D'ALEGRIA! (FALSEJADA)

DIES DE REGALS (FATALS)

JA ÉS NADAL "AL CORTE INGLÉS" I ALTRES

Passen els dies, un darrera l'altre no en dubteu, i quan ja sembla que no és possible torna a ser NADAL. Moment de repassar els projectes per un proper any que sort n'hi ha que vingui, moment de creure que tot és bonic i meravellós, a les portes o a les caixes de qualsevol botiga o gran superfície, moment que permet passar, de moment un altre "nadal" que avui comença.

Dies de veure com tot es de color "de rosa", de veure com la loteria passa de llarg o et toca i et complica la vida, dies de fer aportacions a causes solidàries o necessàries -i la resta de l'any qhe ho pagui qui?-.

Temps de voler fer tot allò que no hem fet, o de fer allò que hauríem pogut fer i no s'ha fet, és temps del fer i desfer, amb una il.lusió que "esclatarà" amb l'any nou que no és altra cosa que la continuïtat de l'anterior, malgrat propòsits i desitjos que només seran paraules "per un dia".

I tot plegat sense cap altre ànim que desitjar a qui això llegeixi

BON NADAL I UN 2007 QUE SIGUI REALMENT L'ANY DE CADASCÚ.

I ARRIBEM A 100!

2006-12-19T20:54:00.000+01:00

QUAN HAUREM ARRIBAT TINDREM BEN PRESENT NO ATURAR-NOS....

HE INTENTAT FER UN ESPAI BREU PER A UNA BREU OPINIÓ QUOTIDIANA

SENSE MÉS

Els moment d'aniversari han estat presents en molts dels apunts que s'han anat presentat durant poc més d'un any en aquest espai dedicat a opinar amb més o menys encert, sobre tot allò que he cregut oportú per creença, per experiència o per necessitat vital (això ja és per a nota).

Escriure ha esdevingut difícil en molts moments però mercès a les noves tecnologies que ens fan vells a cor que vols hem pogut trobar unes facilitats inesperades. Ja no ens calen els espais sobre paper escrit, preuats per molts i llegits per unes minories -que segur que seran selectes-, ara tenim un espai propi, que pot ser accessible a qui tingui la sort de poder comptar amb els avenços que suposa un ordinador, una línia ADSL que no falli, i unes petites ganes de penjar la cara i el que penses per a tot el món -així sense falsa modèstia-.

I per a celebrar-ho només penjo el número que encapçala el "paper" d'avui, però resulta que no em puc estar de fer una breu reflexió sobre les darreres paraules del president del PP canari dient que "cuando los socialistas tienen que matar pues lo hacen". Ara si que ja no se'ls pot perdonar ni una més a aquesta colla de resentits, defensors de la corrupció urbanística on calgui, i mals perdedors -per la seva falta de creença en la democràcia-. Que encara avui hàgim d'aguantar una barbaritat com aquesta o tenir penjat un video donant per fet un pacte ETA-PSOE per la matança de Madrid és un pur deliri que ja no fa cap gràcia. PROU I PROU. Si els grans líders del PP han creat aquests "polítics" és perquè ho són a imatge d'ells mateixos.

VOLARÉ, O EL NEGOCI DEL SEGLE?

2006-12-17T10:15:00.000+01:00

AVIONS DE PAPER.

PAPERS (BITLLETS) SENSE AVIONS.

EL VOLAR DE QUI ESTAVA "SENSE PAPERS"

Volar és un fet, és una pràctica cada cop més habitual, ara qui no vola és perquè no vol. Han canviat els costos? Han canviat els ingressos de les persones? Han canviat les formes de fer vacances? Tot plegat ha permès a milions de persones poder agafar un avió com qui agafa el bus per anar a treballar o per desplaçar-se a comprar.

Quan "anar amb avió" era una cosa especial el valor del vol era una passada, ara el valor és ínfim, en molts casos no existeix! (com a mínim a nivell de publicitat així es diu). Avui ens podem "embarcar" sense problemes i sense cost en companyies de "baix cost"(?), i una àmplia majoria es pot permetre "l'antic luxe" de volar.

Però tanta facilitat i tanta fam de volar no sempre és correspon amb serveis assegurats, i això ho podem veure amb algun cas aillat a l'aeroport de Girona amb gent viatjant sense maletes i abandonant-ho tot, però el més greu és el fet que de cop i volta (després de parlar-ne dies) desapareix una companyia com AIR MADRID (la confusió que porta quan en parlen a la ràdio, et penses que és la crisi del "madrid", que també en té!).

Ara molts "clients" han quedat penjats, uns aquí i els altres a països llunyans. I el més trist és que una bona part d'aquests abandonats són persones emigrades que només volen viatjar al seu país i tornar-ne. Per què ha passat això? Quina promoció feia aquesta companyia en els entorns de l'emigració equatoriana, argentina, brasilenya,...? Qui són els "amos" d'aquest negoci aèri? Podrem veure com paguen els seus deutes amb les persones perjudicades i amb l'Estat que haurà de posar diners sobre la taula?

Moltes preguntes a l'aire que és on ja no podem trobar aquests avions "der Madrid".

PINOCHET HA MORT, QUE L'ENTERRIN!!!

2006-12-12T21:53:00.000+01:00

UN ALTRE DICTADOR

QUE ESPEREM

NO DESCANSI EN PAU

Alguns d'aquells que un dia es van creure que eren l'escollert per governar-dominar un país han vist en molts casos que els durava poc la seva suposada impunitat però també és cert que n'hem vist que han perdurat fins el darrer moment, i altres que malgrat deixar el poder han pogut gaudir d'una vellesa plena de riquesa robada i amb pocs entrebancs davant de la justícia que els hauria d'haver fet pagar les malifetes durant els seus anys de dictadors.

Un dels sanguinaris dictadors de parla castellana no va ser altre que l'Augusto Pinochet de Chile, que ja portava ell nom d'emperador i això el va marcar, suposadament. El militar que va assassinar a Allende, el president socialista, també va assassinar la llibertat dels xilens durant una colla d'anys.

Avui ja no hi és , ha deixat de ser un cadàver polític a ser-ne un de real, i no volent la mort per a ningú, tampoc ens voldreu demanar que mostrem el mínim respecte per a qui no va respectar ni els mínims a molts que varen veure com se'ls torturava i se'ls feia "desaparèixer", i tot per tenir uns principis democràtics que el dictador i els seus van ensorrar.

S'ha parlat molt d'aquest personatge nefast de finals de segle XX, i alguns encara el creuen un "salvador"de no sabem quin desastre democràtic del 73. Els seus companys de dictadura no han pagat res, els seus avaladors ianquis estan ben tranquils, els seus amics espanyols no saben de qui se'ls parla...

Però el que està clar és que avui ja és mort, i per tant , sense gaires dilacions ni commemoracions que l'enterrin!!!

ELS ELECTES, POBRES ELECTES

2006-12-05T08:57:00.000+01:00

URBANISME NO ÉS DESTRUCCIÓ I CORRUPCIÓ, PERÒ MASSA SOVINT ES CONFONEN I ES VOLEN CONFONDRE!

La democràcia ens va arribar a finals dels 70 i des de llavors se n'han vist de tots colors, però sembla com si darrerament hagin saltat a la fama aquells que fent-ne mal ús s'estan omplint les butxaques gràcies a la corrupció que es genera a l'entorn d'alguns projectes urbanístics.

Avui ja es massa comú sentir que el creixement econòmic de molts pobles i viles, i ciutats, ha permès urbanitzar una bona part del terreny disponible ( en alguns casos jan o queda res !) i això ha generat uns beneficis enormes als especuladors del sòl. Que ha estat així en alguns casos no n'hi ha cap dubte però generalitzar és un excés que no podem permetre aquells que defensem el bé públic com el bé de tots, i els que creiem que els electes, i molt especialment els regidors i regidores que es trenquen la cara a diària pel seu poble NO SÓN TOTS IGUALS, que n'hi ha que han tingut, tenen i tindran molt clar que ser electe no és sinònim de corrupte, malgrat els corruptes que hi pugui haver-hi.

Quan s'està veient que hi ha qui parla de milions d'euros per una "petita operació" penses en quants n'hi ha que se n'han beneficiat, quants n'hi ha que han "col.laborat" d'una manera o altra, i que la societat en general en molts casos és partidària de treure'n el més alt profit particular sempre que es pugui.

De Marbella n'hi ha una, d'Andraxt també, de Castelló un altre, i alguns projectes més o menys dubtosos en llocs més o menys anomenats, però hi ha milers de municipis que no tenen res a amagar, que creixen amb certa tranquilitat, que estan governats per homes i dones que cerquen la millora de les condicions de vida i dels serveis públics.

No ens deixem enganyar per aquells que generalitzen, només ens volen fer abdicar de la defensa del bé públic per treure'n ells , tots sols, el benefici propi.

POLONI A "POLÒNIA"

2006-12-01T18:02:00.000+01:00

Els agents secrets, els espies, en James Bond, i altres han tornat a l'actualitat per una raó per una altra, és un d'aquells elements que creiem superats després de la guerra freda o que ja pensàvem superat amb el 007.

Però està clar que ens pensem moltes coses i la realitat ens les desmenteix ràpidament. El cas del poloni ens ha deixat esmaperduts, ens ha posat en alerta i ens deixa preocupats perquè no hi ha una línia clara de saber d'on ve i on pot anar.

Que s'hagi assassinat a un home rus, més o menys crític amb el president del seu país, no hauria suposat cap novetat fa unes dècades, ja que sense ser el pa de cada dia, no hi havia dia que el KGB no fes de les seves contra els "enemics". Ara això ja sorprèn més i el que més sorprèn és amb quin mètode s'ha eliminat a una persona, amb verí nuclear!

Estem preparats per assumir que el verí pot córrer tot el món en avió? que els grans controls dels aeroports són inútils? que els detectors de metalls que ens obliguen a quedar-nos quasi despullats no el detecten? que amb poca cosa n'hi ha prou per matar algú -via inhalació o ingerint-ne?

Crec que no estàvem preparats per una cosa així. Ens podíem sentir indefensos davant el terrorisme indiscriminat que mata a qui un dia va en un tren de rodalies, o les explosions en lloc amb molta gent, però la indefensió ja es pot convertir en POR, en una por difícil o impossible d'entendre i de combatre. I encara més si es confirmés que no és una acció de terrorisme sinó una acció preparada des d'un Estat o des de les clavagueres d'un estat.

Què passa a Rússia? Per què els avions que hi fan escala poden estar contaminats? Per què s'assassina periodistes? Per què hi ha màfia d'alta volada? Per què és una pregunta constant quan volem veure com està avançant la història en el país de l'antic comunisme i dels antics tsars.

Mentres la contaminació nuclear ha arribat a la "Polònia" catalana. Era normal que el poloni cerqués refugi al país que que porta el nom de la seva parella femenina. Bromes a part cal estar alerta però sense caure en grans drames ni tragèdies perquè el que hagi de ser , serà.

PERILL ! NADAL A 30 DIES

2006-11-25T12:16:00.000+01:00

TOT GASTANT ENERGIA DES DE LA FALSA SOSTENIBILITAT

Ja fa dies que els instal.ladors dels ajuntaments o de les empreses estan "fent el Nadal", ja que comença a ser tradició (?) posar els llums i els aparadors quan tot just estem paint els panellets. Ja se sap que cal ser previsors i no fer les coses de pressa i malament, no fos cas que pasés allò que va passar a un municipi de la Costa Brava, que va veure com en plenes festes nadalenques els instal.laven una "Feria d'abril por todo lo alto".

Els dies que s'acosten són "perillosos" per a la butxaca, per a la dieta, i per els sentiments. Una barreja de dolçor i agror que no poden preparar ni els nostres cuiners amb estrelles MICHELIN. Són diades de mal pair, però també de bon gaudir, només depèn del nostre estat d'ànim i de les nostres més o menys fermes conviccions.

Ara estem parlant molt d'on ens vindrà l'energia del futur, encara estem encallats amb l'energia nuclear, amb els gaseoductes que vénen de l'Est, amb les opes que preparen alemanys, amb línes de molt alta tensió sense tènsió ni línia hores d'ara, ... I mentres això no va nosaltres ens posem a organitzar uns enllumenats fenomenals, un dispendi brutal en energia elèctrica que ben segur fa estar molt contents a la gent de FECSA-ENDESA, i els altres que tenen el negoci lligat amb això.

Esperem que el Nadal sigui sostenible, que és la paraula màgica que tothom diu i ningú aplica, esperem que aquesta "llum" ens dongui més llum i energia per tot allò que ens espera.

PANCHO VILLA ERA CATALÀ? O MAS MEXICÀ?

2006-11-20T21:51:00.000+01:00

PANCHO VILLA: QUE VIVA MÉXICO!

El petit país català està passant una de les crisis polítiques més profundes dels darrers segles , estem assistint en viu i en directe a com uns "pocavergonya" no deixen governar el líder natural dels catalans, el cap de CiU, Artur Mas per a més informació.

I resulta que ara estan tan ofesos amb els resultats electorals que troben impensable que es pugui fer una cosa com aquesta de deixar-los anar tranquils a l'oposició pura i dura, a ells que van néixer per governar i manar. Valgue'ns déu!

El que no sap l'Artur Mas és que aquesta "rabieta" poc democràtica i les seves amanaces tipus mexicà, ja tenen algun exemple en algun poble empordanès de costa, quan uns senyors -per dir-ne alguna cosa- van trencar les urnes en un ajuntament vestits de mexicans. No té memòria el senyor Mas, en té molt poca, i hauria de ser capaç de representar el que és CiU, el que ha estat i el que potser no serà gràcies a les actituts que mantenen avui. Renegar del passat és lleig, rectificar és de sabis, però dir qui té legitimitat i qui no en té, o donar llicons d'alt estadista des de l'arrogància és a més d'antidemocràtic, una mica fastigós.

Creiem que davant d'aquestes desaforades actuacions i manifestacions de CiU només cal paciència i bona ENTESA, per posar-los, on sigui possible, a l'ombra que els donarà l'oposició per una temporada a partir de les eleccions del 2007. No podem deixar que Catalunya pugui convertir-se en país on el seu cap de l'oposició només li falti el cavall i el barret. PROU!!! O millor que ja faci coalició amb els seus grans amics del PP (els grans estadistes Acebes i Zaplana que també tenen un aire mexicà quan hi ha els resultats electorals contraris).

TOT I RECUPERANT LA FRANCE-FRANÇA

2006-11-17T20:16:00.001+01:00

EN CARMEL I L'ANTÒNIA.

Com diu en Quim Curbet : " la lluita continua"

El novembre 2006 està farcint-se de fets i esdeveniments que estan convertint-lo en un mes diferent, en un d'aquells mesos que molts recordaran per un motiu o altre, negatiu o positiu, però recordat.

Entre altres fets a incloure en aquest mes cal esmentar la trucada d'un amic comunicant la mort d'un dels lluitadors per la democràcia i pel socialisme que més admirem els que vam tenir la sort de no haver de lluitar ni de lluny com ell i la seva esposa -com exemple de molts altres- en Carmel Rosa. Era una persona que en tot moment va tenir uns eixos clars en la vida política i social, no va dubtar en cap moment del canvi dels temps, i va saber transmetre'ns la idea del progrés envers la justícia social i la llibertat. I a més la notícia ens arriba des de Banyuls, el mateix dia que el President de la França que el va acollir visitava la seva Girona (aquelles coses que passen i que marquen la història) acompanyat pel socialista espanyol Rodríguez Zapatero.

Més notícies ens arriben de França. La darrera ens parla d'un terratrèmol prop de Lourdes, suposo que no té res a veure amb el nomenament com a candidata del PSF a la presidència francesa de ROYAL, la primera dona amb serioses possibilitats de ser la primera dama francesa després dels vells i clàssics presidents com Chirac o Mitterrand. Ja va essent hora que es faci normal un fet com aquest, però sorprèn que això ho posin més com a premisa els socialsites que molts altres situats suposadament més a l'esquerra i vestits de verd o lila ( o no veieu els càrrecs d'alguna força catalan).

Un cop més estem retrobant-nos amb França, aquella que sembla llunyana per a molts i que ens és propera a alguns. Ja està clar que estem obligats a tenir molt present que França ens és veïna, no una veïna pesada i envejosa, ans el contrari, ens és necessària i ímprescindible. Uns i van trobar la llibertat que aquí se'ls negava, altres i trobaren altres llibertats, i avui els propis francesos seran lliures d'elegir una Presidenta.

FEM POSSIBLE LA PAU AL PAÍS BASC!

2006-11-15T18:01:00.000+01:00

ZAPATERO APOSTA PER LA PAU AL PAÍS BASC

NOSALTRES TAMBÉ !

Parlàvem fa uns mesos del tren de la Pau al País Basc, i veiem com semblava que l'estació final estava molt aprop. Però era més el desig que la realitat, una realitat que ben segur pensàvem que seria dura i que no seria res fàcil.

Ara podem veure com l'aposta de Zapatero i de la majoria dels espanyols i espanyoles per la Pau es troba amb problemes (tots siguin de la mena que fins ara han passat, excepte la darrera barbaritat intentada amb un policia local que és del tot rebutjable). Els bascos veuen amb esperança aquest procés però no tots estan posant de la seva part allò que s'espera en una situació com aquesta, ningú pot dubtar dels esforços del Govern espanyol, ni dels esforços del Govern basc, però si que podem dubtar de les aportacions dels dos extrems de la política basca, la del PP i la HB (o com es vulgui dir i batejar).

L'accció meditada i contunuada del PP contra el procés de Pau posa la pell de gallina a qualsevol persona de seny, on s'ha vist que un partit es posi contra "la Pau"?. El PP està fregant el seu pas a l'antidemocràcia, ells han cregut que per arribar al govern tot si val (ja ho van probar i els va funcionar) i per això no aturen les seves atzagaiades contra ZP (confonen la persona amb el procés, i vinga a crear mal estar per treure un suposat rendiment electoral basat en la mentida i la intoxicació).

I els batasunos també col.laboren d'allò més, uns des de la presó posant pals a les rodes, i els altres aixecant a les bases amb rodes de premsa intoxicadores i malintencionades. No es veu un Otegui que pugui ser respectat en aquest procés de Pau com l'Adams d'Irlanda, aquest no li arriba de moment ni a la sola de la sabata.

Amb aquesta guerra dels suposats extrems (uns quasi d'extrema dreta i els altres -malgrat dir-se d'esquerres- per moltes raons també) la Pau està una mica més lluny, però no cal defallir, cal enfortir el procés i posar tot el que faci falta per fer-la realitat. Els bascos ho agrairan i aquells que en algun moment vam mirar sota el cotxe també.

SABER PERDRE I SABER GUANYAR

2006-11-11T21:12:00.000+01:00

GOVERN D'ENTESA

GOVERN LEGÍTIM

GOVERN DE CATALUNYA = GOVERN DE LA MAJORIA

Les típiques carabasses d'aquests dies de tardor han anat totes a mans d'aquells que es creuen que els catalans i catalanes són curts de gambals o que ells són molt espavilats, i per això estan cridant contra el futur nou govern de Catalunya, contra aquesta acció bandàlica que ha estat deixar-los de banda i portar-los novament a l'oposició de la qual no n'haurien de sortir per molt temps.

Ja sabem que les castanyes també són fruit de novembre i els CiUx han vist com la "castanya" ha estat forta i contundent. Ells que sempre esperen que tothom els dongui la raó, que esperaven que des de Madrid els seus amics del PSOE (quina gràcia els fa parlar del PSC-PSOE com a suposat menyspreu al PSC, doncs aqui tenen la resposta més clara que mai!) els deixin governar el seu territori natural, que esperaven que ERC, els avui considerats traidors a la pàtria, els riurien les gràcies de dreta neoconservadora, i vinga a esperar, fins al buit total.

I encara els queda algun boniato per anar fent la viuviu als CiUx, per això estem obligats a desenmascarar definititament aquest partit-moviment que durant massa anys ens va governar democràticament i ningú va sortir ni amb cassoles ni paelles. I parlant de paelles ja sabeu que com es diu al nostre país sempre t'has de veure emmascarat per una paella (jo sempre hi afeigeixo: bruta), i aquest cas és més clar que l'aigua, els que van guanyar no han sabut perdre i els que van perdre s'han guanyat el guanyar.

D'aqui quatre dies vindrà Nadal i ja deixerem els dolços panellets del nou govern pels torrons i neules que alguns volien menjar a Palau i se'ls hauran de menjar a la segona residència, els que en tinguin, que en el seu àmbit són més d'un i de dos.

Nosaltres a governar, i a governar bé (je, je, je).

JA TENIM GOVERN, EL D'ENTESA

2006-11-07T21:16:00.000+01:00

MONTILLA PRESIDENT.

UNA REALITAT EN POCS DIES

VISCA CATALUNYA!

Del dia de Tots Sants d'aquest any recordarem algunes coses, potser el neguit que es va viure quan els resultats que alguns esperàvem no sortien, o potser l'alegria de veure que les previsions dels ciux tampoc es complien ni de lluny, o que les forces d'esquerres sumaven una majoria sòlida.

I quan tot feia pensar que estaríem alguns dies parlant i pensant què podria passar, la cosa s'ha aclarit ràpidament, amb aquella celeritat que ajuda a fer més fermes les arrels del nou projecte de govern per a Catalunya, des de l'esquerra, posant per davant les necessitats dels catalans i catalanes, i deixant interessos aliens en mans de qui hagin de defensar-los.

Hi ha moltes qüestions que convé deixar constància dels fets dels darrers dos dies, per una banda que en José Montilla serà el futur President de la Generalitat i això significa molt, però molt, per aquells que hem cregut en un projecte que ell encapçala amb plena autoritat. És un fet històric que ell sigui President i un moment que molts haurien de fer seu, nostre, per tancar les portes per sempre més a la idea que només alguns tenien dret a segons quins llocs de govern. Ara és l'hora de Montilla i del seu nou govern.

I per l'altra banda veiem a les essències del nacionalisme destrossades pels carrers, les ràdios i els diaris. Ningú pot aturar aquesta mena de "genocidi" o "magnicidi" que s'està cometen amb els autoanomenats "guanyadors"? És una llàstima que els CiUx hagin confós una vegada més el país amb ells mateixos, no surten del seu propi parc temàtic del nacionalisme i estan cridant i gemegant que els han "robat" el seu govern. Ja ho va dir la Marta fa tres anys i ara segueixen "dale que dale".

És injust que tots els votants de CiU s'hagin de veure representats per quatre cassolaires "made in Madí", o per opinions desconsolades d'aquells que es creuen en la possessió de la veritat perquè escriuen en diaris de prestigi.

Catalunya ja en té més que prou d'aquestes històries de greuge continuat, els catalans i catalanes han d'estar orgullosos de ser els que conformen un país normal que veu com uns partits s'ENTENEN per governar junts i deixar al voral a aquells que es pensaven i pensen que això era el seu "cortijo" (idea andalusa però molt aplicada pels que es consideren "més catalans").

Ara a governar! A seguir transformant Catalunya des de l'esquerra! Ara a l'oposició senyor Mas, que ja li deia en Queco Novell - Maragall, no corris tant, tros de farsant.

QUI GUANYA TAMBÉ PERD.QUI PERD TAMBÉ GUANYARÀ

2006-11-04T20:41:00.000+01:00

No he estat present aquests dies de campanya electoral, he estat absent, un absentisme potser buscat per fugir de fer encara més feixuga una feina apassionant però estressant com és una campanya des de dins. Han estat dies de feina, de cercar que tot funcionés com estava previst , de cercar que els electors puguessin rebre la informació del projecte socialista i en concret de la proposta gironina des del PSC.

I han passat els dies i ha passat el famós dia D, el 1r de novembre, el dia de Tots Sants "Perduts", i a tres dies vista ja es fa necessària una certa anàlisi per part de qui això escriu. Ja vaig dir que només podia haver-hi un vot per tant no cal insistir en quin va ser el meu, una obvietat direu. Però un cop vistos els resultats hi ha cosetes que cal deixar sobre "el paper" d'aquest blog :

El PSC gironí resisteix en territori molt difícil. Per què? Per la tasca de govern, per la candidatura potent i per la seva coherència de llarga trajectòria.
CiU no avança ni un metre per ella mateixa. Per què? Perquè Madí va posar-se al cap les seves falses enquestes i les volia fer realitat a cop de DVD, però la realitat el va situar al seu lloc. I a Girona on havien d'escombrar no avancen mercès a una candidatura que no engrescava i a unes pròpostes que ningú sap quines eren.
ERC aguanta el cop i els cops. Per què? Per una simple teoria de l'anàlisi electoral que diu que quan un elector abandona un partit (vegi's CiU) ja no hi torna d'un dia per a l'altre. A més ja ho deien els d'ERC que ells "són com són" i això la gent ho agraeix (?).
IC-V creix per sobre de la seva pròpia sostenibilitat. Per què? Per una situació de defensa d'idees més engrescadores des d'una teòrica esquerra que ja no és obrera, d'una esquerra ecosocialista amb unes pinzellades "pijes" o "modernes" que molen entre un electorat jove o radical-crític contra el progrés que els permet viure bé (contradiccions de la vida política).
El PP aguanta sense nervis. Per què? Per l'aposta que fa Piqué d'anar aguantant fins a la derrota dels seus companys de partit a les properes generals. Ell sap que cal esperar un altre moment en el seu partit per poder situar-se còmodament entre la direcció espanyola.
Els Ciutadans en treuen tres i posen al Parlament una realitat que molt no volíen veure. Per què? Per la feina que han fet alguns mitjans de comunicació que han intoxicat Espanya i com que Catalunya també en forma part han intoxicat una part de la seva població. No són de dretes, però cal que facin un esforç per desmarcar-se del pitjor de la caverna espanyolista -en el sentit negatiu-.

I ara a esperar que hi hagi seny, que el seny ens porti a un govern que tingui com a gran qualitat l'aposta per l'esquerra catalanista, per la justícia social i les polítiques sostenibles. No en dubteu desitjo en Montilla de President per poder seguir pensant que Catalunya cada vegada s'assembla més a un país-nació sense diferències entre els que hi vivim.

Potser haurem d'esperar, o ja està fet, però ben segur que si fem un esforç per la unió i la unitat, podem demostrar que tenim majoria d'edat per governar-nos i per poder deixar clar que no es depèn de ningú, i menys quan el que ens juguem és el futur del socialisme català. Mai hem renegat dels nostres lligams amb el PSOE i ara tampoc cal fer-ho, però la llibertat d'uns serà el triomf dels altres, temps al temps.

NOMÉS UN VOT : PSC

2006-10-30T19:07:00.000+01:00

Després de l'aturada tècnica que ha suposat la dedicació a la campanya electoral des del PSC de les comarques gironines es fa del tot necessari deixar ben clar que només hi ha una opció que pot permetre fer avançar el país-nació, aquella que té un projecte cohesionador, aquella que té un projecte social, aquella que encapçala en José Montilla. La reflexió haurà d'esvair els dubtes, i no dubteu més, el vot només pot ser PSC.

LLIBERTATS D'EXPRESSIÓ

2006-10-12T17:56:00.000+02:00

PER A ALGUNS ALS QUALS VAM DEFENSAR I QUE ARA NO ESTAN CONTENTS AMB EL QUE TENIM I TENEN(PERÒ A QUI DEIXEM PARLAR I ACTUAR) RECULLO AQUESTA IMATGE HISTÒRICA PER A MI

Parlem de llibertat, ens agraden les llibertats, i en molts casos no sabem com fer possible que la llibertat sigui alguna cosa més que una paraula bonica.

Quan llegíem La por a la llibertat no enteníem moltes coses, quan el 1977 ens llençarem al carrer per demanar llibertat d'expressió ens convertírem en rebels dels primers passos de la democràcia encara desconeguda, i per això ens sorpren que vagin passant els anys i encara no s'hagi convertit en una manera quotidiana de viure el viure en plena llibertat individual i col.lectiva.
Que es pugui assassinar a qui només està posant en coneixement d'una societat les barbaritats que realitza un govern ens sorpren i ens indigna molt. Per què encara no es pot escriure, parlar, fotografiar, actuar en plena llibertat en un país que es diu democràtic? El que ha passat aquest darrers dies a Rússia només és un exemple del que succeix en altres llocs i que potser no ens arriba fàcilment per la manca de la pròpia llibertat.

Les accions violentes contra qui opina diferent no és un comportament criticable, és del tot rebutjable, sigui del cantó que sigui, i vingui d'on vingui. A aquells que molt valents ataquen persones del PP només els podem anomenar antidemòcrates, i no n'hi ha prou essent antisistema per quedar-se ben amples insultant i no fent altra cosa que donar volada a una situació de "màrtir" per aquell que rep els atacs.

Massa atac a la llibertat d'expressió en nom del feixisme, de la democràcia, del sistema, de l'antisistema, només ens serveixen per fer més feble la llibertat. Una llibertat que ha de ser àmplia, molt més enllà dels interessos particulars, una llibertat que tots hem de tenir i que tots hem de fer el possible per fer-la més gran, si és que això és possible en un concepte que encara avui a molts els fa por.

ALERTA , ELS CIUX VOLEN TORNAR

2006-09-29T21:34:00.000+02:00

RECUPEREM IMATGES COM AQUESTA.

ALGUNS NO VOLDRIEN HAVER-LES VIST MAI I ALTRES ARA ENS LES VOLEN AMAGAR

Ja estem a un mes del Tot Sants més mogut dels darrers temps, aquell en el qual els catalans farem l'aposta definitiva per deixar per a la història el passat dels governs de la dreta catalana i per assentar el projecte de la Catalunya Nova, la de tots.

Els partits estan/estem en plena bogeria preelectoral i això es nota, fins i tot a nivell de cansament físic dels implicats directes, i el que és més important ja s'esta notant que hi ha quatre idees amb les quals es mouen , i alguns projectes realment fantasiosos o quasi esperpèntics per part d'algú.

Ens movem entre el tòpic del PSC-PSOE que tanta gràcia fa a la tribu CiUx, i el "prou tripartit" com a gran idea nova. Tot plegat una mena de refregit "deja vu", o sigui recremat, i una idea del cap de campanya del fins fa uns anys Arturo Mas, que és molt i molt contundent dient no al tripartit. Estan els homes i dones de la dreta catalana cercant refer el seu espai i ho fan amb tota la mala intenció del món amb alguna campanya subterrània que espero els retorni com un boomerang i els exclati electoralment als morros (són els màxims exponents en guerra bruta, uns mestres vaja).I també amb pròpostes programàtiques galàctiques com la idea de rebaixar el IRPF als coneixedors de llengüest estrangeres (ja està clar que algú va quedar penjat amb les acadèmies d'anglès que van fer fallida i cal ajudar-los, o no?)

El que cal és desenmascarar-los un cop més, ara ja es pot demostrar que es pot governar diferent, ja podem anar amb el cap ben alt els que som "dels altres", ja no hi ha res que no sigui substituible per un projecte real de país, sense viure del conte nacionalista. Avui Catalunya pot apostar per avançar socialment i això només es pot aconseguir amb el President Montilla, una aposta per aparcar el vehicle atrotinat que ens vol vendre l'hereu de can Pujol com si fos el de l'Alonso. No ens cal una altra experiència a l'ombra del PP, ni fer política ficció, ni omplir-nos de quatre barres pels quatre cantons. Els catalans hem crescut, hem madurat i tenim un Estatut que neix on neix i no en un altre lloc, i que compte amb un futur important si està ben portat.

MENYS DINERS PER A TOTS?

2006-09-24T12:45:00.000+02:00

L'ESGLÉSIA NO HI PERD RES, MAI HA PERDUT RES.

Arribar a acords amb l'església, la catòlica s'entén sempre, pot semblar un assoliment important per part del govern de l'Estat, però si filem prim podem mostrar-nos un cop més en desadord amb aques acord.

Ara els senyors de la Conferència Episcopal que ens regalen cada dia el missatge no neoconservador sinó neofeixista de la seva COPE (o d'en Jiménez ?), podran tenir un cert respir amb l'ingrés del O,7% de l'IRPF que els catòlics de bona fe els vulguin atorgar. Però això ens deixa una mica més pobres a la resta, o no és cert que el plus del 0,2 el perdem la resta?

Ja fa més de 2.000 anys que el cristianisme va aterrar a les nostres vides, i segueix essent un puntal per a molts fidels, cosa molt respectable, però ja van essent hora que el situem en el lloc que li correspon en una suposada societat del segle XXIè. Tanta església catòlica ens desborda als que hem optat per situar-nos molt aprop de l'apostasia -que ens borrin dels seus magnífics arxius-i ens dol que encara entre tots els hàgim de donar suport econòmic en contra de la majoria.

Segur que l'església catòlica no és única ni univoca, però en ella pesa encara massa el poder de bisbes i papa, que no són exemple de cristianisme pur. Amb més diners què faran? No en dubteu les respostes poden ser com a mínim tres :

Enfortir on puguin les postures més reaccionàries (la COPE a tope).
Posar en dubte els avenços científics quan vagin contra les tesis catòliques (clonar és pecat mortal, com a mínim).
Falsejar la realitat social lluitant contra la llibertat sexual, el dret a escollir, etc,...

Tenen tema per a temps, i el temps per a ells no és problema, només ho és per a nosaltres, que sense voler-ho tindrem alguna petita retallada en uns diners que haurien de ser de tots. I ara que no vinguin les altres religions a demanar, això seria just però al final no ens quedarà més remei que dir prou, que la creença individual ha de ser finançada pel creient no per nosaltres pecadors descreguts i malintencionats.

VEIENT "SALVADOR". VISCA L'EMOCIÓ

2006-09-20T20:10:00.000+02:00

Un 2 de març algú (més d'un és clar) va néixer, i no es podia pensar que una data de suposada felicitat estaria marcada per la mort d'algú altre 13 anys després. Hi ha coincidències que et fan viure alguns esdeveniments d'una manera distinta, que les veus com més properes, que et deixen "marcat".

Personalment no vaig viure a fons, per qüesió d'edat, els fets de la mort de "Salvador", però ara, quan això s'ha portat al cinema, quan han passat més de trenta anys, em quedo esfereit de com algunes coses et poden impressionar tant.

Veure una pel.licula sempre m'ha agradat, veure una bona pel.lícula és difícil, veure-la quasi en solitari és impossible en molts moments, potser per això puc afirmar que haver estat veient la pel.lícula "Salvador" en un cinema de Madrid, quasi sol, i amb subtítols en castellà quan es parlava en català, m'ha deixat impactat.

Tota la pel.lícula plena de referències a una època que ja recordes en aspectes concrets, que identifiques amb tu mateix, i a més vas veient com el cor es va fent petit i vas sentint aquella ràbia que ben segur provocava la Dictadura en molts catalans i espanyols. La pel.lícula m'ha fet "sentir" i això és molt important en aquesta època mancada de moments amb sentiment, on només importa la tecnologia i els individus. Han estat moments de molta ràbia tot i sabent quin era el final.

Em quedo amb una imatge, la del carrer ple de pètals de rosa vermella sota una pluja de març. Potser alguna cosa més que una vida es va perdre aquell dia que "Salvador" va ser ajusticiat cruelment per la Dictadura de Franco, potser tots hi vam perdre una part de la nostra innocència, per això resulta impactant seguir tensionats quan veiem el vermell de les roses marcides, i una canço que ens parla de cantar trist.

"ONZES" DE SETEMBRE

2006-09-11T17:00:00.000+02:00

El calendari i la història tenen per costum no fer coincidir en les mateixes dates fets que es mereixen ser coneguts per la data en la qual van esdevenir,però l'atzar ha volgut que una data vivís com a mínim tres grans esdebveniments històrics : l'11 de setembre.

La primera, per ordre d'antiguitat, és evidentment el nostre 11 de setembre, el de la Diada Nacional de Catalunya, la commemoració de la derrota (?) dels catalans davant del centralistme dels reis castellans (?). No és una data qualsevol pel nostre país, però ara comença a ser més de tots, especialment des que Pasqual Maragall i el seu govern van decidir donar-li un caire molt més profund, molt més "nacional" (atenció estem parlant del 2004 ! després del govern del "nacionalista" Pujol -quines coses-).

L'altra 11 de setembre el coneixen molt bé els xilens, quan van veure la caiguda i mort de Salvador Allende, sota el cop d'estat de Pinochet amb la col.labiració dels EUA, i la dreta internacional en general. Xile anava pel camí d'una democràcia més profunda, cap un socialisme més real que el de la URSS, i això no es podia admetre de cap manera. Encara tornarem a una "plaza liberada a llorar por los ausentes".

I el darrer 11-S només fa 5 anys que hem de commemorar, els atacs terrorsites als EUA, els intocables EUA. Era un esdeveniment mai vist que vam veure tots, asseguts als nostres sofàs veient com queien dues de les torres més altes del món. Van ser sensacions i moments nous, veiem el terrorisme en viu i en directe, i no vam veure la realitat total perquè van considerar que no es podia ferir la sensibilitat dels espectadors (amb les guerres més "petites" o la fam quotidiana ja estem servits).

Tres jornades, tres èpoques diferents, però en totes tres hi ha història, hi ha mort, i el que ens convé és que hi hagi futur, perquè només amb futur podrem evitar que tornem a viure 11-S sagnants.

CAMPIONS, CAMPEONES, THE CHAMPIONS!!!

2006-09-03T19:48:00.000+02:00

ESPANYA CAMPIONA DEL MÓN DE BÀSQUET 2006

AIXÒ ÉS ESPORT, AIXÍ ÉS GUANYA

El futbol va fracassar aquest 2006, i el bàsquet ens ha portat a la glòria mundial. Les banderes de l'Estat barrejades amb alguna estelada o catalana han pogut celebrar conjuntament una victòria desitjada i lluitada.

A tots ells, en Pau, en Marc, en Joan Carles, l' Alex, en Rudy, en Berni, els Carlos (2), en Jorge, en José Manuel, en Felipe, en Sergio, i la resta d'entrenadors i ajudants, moltes gràcies per haver-nos fet molt feliços als que ens estimem l'esport i hem cregut fins avui en vosaltres.

ARRIBAR DEL SUD, MÉS ENLLÀ DEL SUD

2006-09-01T16:36:00.000+02:00

Imatges del dia a dia, de cada dia.

Molts dies ens hem despertat durant mesos amb el nombre de morts al país de la darrera invasió dels EUA, ja era part de l'esmorzar. Doncs ara hem ampliat el nostre primer àpat informatiu amb una forta informació sobre l'arribada constant de barques plenes de persones -si de persones no ho oblidem- a les illes receptores de milions de turistes, les belles Canàries.

Veure arribar persones en aquestes condicions, tal i com ho veiem, no resulta gens agradable, i menys si sabem que n´hi ha que no tenen "la sort" d'arribar, i deixen la pell en un oceà que els és frontera de difícil superació.

Fugen del sud empobrit, cauen en mans de les màfies enriquides, i tot plegat per ser retornats, tard o d'hora, on van sortir. I en alguns casos a intentar viure miserablement en un món occidental que els necessita , que els explota, però que no els vol veure. Seria tan maco que els immigrants fossin traslúcids, que NO els veiéssim passejar, treballar, ...

La mentalitat no canvia d'avui per demà, hi ha molta feina a fer, a tots nivells, fins i tot l'individual, i encara més en aquells que en tenen la responsabilitat -la demagògia ja la faran els que només pensen en els nous arribats com a carn de canó de l'economia submergida-. Europa diu que ja farà coses, que ajudarà al país que té les costes obertes a l'Àfrica, però fuig discretament de fer un pas més com seria anar a resoldre els problemes en origen.

I tot plegat per posar en estat de preocupació als milers d'espanyols que "esmorzen" cada dia amb la SER sentint parlar de Canàries no com a paradís, tot el contrari, com INFERN.

"SILENCIO, HE DICHO SILENCIO"

2006-08-24T17:48:00.000+02:00

CULTURA PEL POBLE.

"LA BARRACA" ENCARA TREBALLA PER TERRES DE CASTELLA

Fa setanta anys que la barbàrie es va convertir en el dia a dia d'un país que que encara vivia en un món més rural que no pas industrial, i on el cainisme encara era un element que es va mostrar plenament. Així un juliol del 36 començava la darrera gran guerra civil que ha patit Espanya, ja guerra provocada pel feixisme neixent i amb el vist-i-plau de la dreta conservadora (la catalana inclosa per deixar clar que hi havia una "lluita de classes").

De la guerra n'hem sentit parlar molt, n'hem llegit molt, però sempre ens queda algun punt que ens permet fer-ne una valoració diferent, i és en aquest moment que podem veure com acaba de fer 70 anys de l'assassinat d'un poeta -assassinar poetes és cosa de valents?-, d'un home que va fer de la cultura la necessitat per un poble molt mancat. Federico García Lorca va trobar-se davant s'uns quants homes amb fusells, en un petit indret de la Granada que l'havia vist néixer, i va morir-hi sense poder fer res més que ser enterrat en fosa desconeguda.

És un cas més dels milers que es van patir a un costat i a l'altre, però n'és molt significatiu perquè amb ell es volia acabar amb moltes més coses que un simple "roig". Era un assassinat qualitatiu al bell mig dels quantitatius.

García Lorca, un García amb segon cognom que el distingia de milers, va aportar-nos poesia, teatre, tota una creació literària envejable i envejada, ell va saber dir-nos moltes coses sobre el camp andalús, sobre la lluna, sobre l'amor i també sobre la mort -era conscient que la seva seria important?-. I aquells que el llegim en gaudim encara avui, i molt més quan el seu teatre és vigent quan ja estem en un altre segle. Quan he pensat escriure aquestes ratlles he recordat molt clarament quan de jovenet vaig poder veure "La Casa de Bernarda Alba" en una versió impressionant de finals dels 70 i com vaig quedar colpit per unes paraules que tanquen l'obra: "Silencio, he dicho silencio", en boca d'un Ismael Merlo en el paper de la mare i senyora de la Casa. I així vam seguir a García Lorca fins avui, i per sempre.

LA REVOLUCIÓ QUE VAM SOMNIAR

2006-08-15T12:37:00.000+02:00

Eren dies de revolució!!!

"Cuando salí de Cuba dejé enterrado mi corazón..." deia una canço de la nostra prehistòria musical i que cantava "el dinosaure Luís Aguilé", i no sabíem de què ens parlava, no enteníem que algú pogués parlar barrejar l'amor amb una terra, vaja una veritable incomprensió per part nostra.

Quan la canço ens va començar a semblar carrinclona encara que fos un himne d'algun pare cantaire vam descobrir que això de Cuba era una illa, que hi havia algun avi o besavi que hi havia posat els peus, que l'Espanya imperial hi havia perdut bous i esquelles un any 98, i que poc abans de néixer nosaltres havia arribat al govern un revolucionari que es deia Fidel Castro (ell i el que seria una icona de la nostra etapa més revolucionari, el CHE Guevara). Renoi quantes coses en poc temps sobre una illa del Carib.

Mentre anàvem avançant vam saber que la revolució es va fer per acabar amb el burdell que els EUA havia organitzat a aquella illa tan propera, per poder donar menjar a la majoria, i per poder portar a la pràctica el socialisme real (un altre munt de temes que nosaltres creiem que eren possibles i necessaris! - "santa innocència", o no?"-).

I vam veure que Cuba tenia una situació més o menys "potable" en relació a altres països de la zona com Nicaragua, el Salvador o Haití (pobre dels pobres). Però també vam veure que la revolució no era del tot meravellosa, que hi havia "llibertat vigilada", que s'eternitzava el seu cap al davant d'un projecte esgotat,...

Avui ja no creiem en revolucions, només volem que Cuba sigui LLIURE però no per tornar enrera sinó realment lliure de fer allò que els cubans triïn i no els vingui imposat. Una altra imaginació socio-política? Potser si,però d'il.lusió també cal viure'n.

En Fidel ha fet vuitanta anys, Cuba encara resisteix, i potser resistirà molt més, perquè a Cuba sí que un dia o altre la història l'absoldrà (que tinguin sort!).

EL FOC QUE NO PURIFICA

2006-08-10T17:04:00.000+02:00

"...que la terra ens cremaran"

El juliol més calent dels darrers anys, des de Palencia a Girona, passant per molts i molts observatoris meteorològics de l'Estat, no va encendre quasi cap foc digne de ser considerat incendi perillós. I només iniciat el mes d'agost veiem que els focs es posen al dia , a l'est i a l'oest de la península -dos països governats per coses bipartites segons l'inefable Fraga, que considera normal que hi hagi foc si el maligne és qui vigila el territori-, i a més d'una forma virulenta i esgarrifosa, especialment pel perill que han passat moltes persones i molts béns.

El foc purifica es deia quan es cremaven les bruixes (que com les meigues "haberlas haylas") i ara resulta que la suposada purificació només té a veure amb la neteja de terrenys per a una possible especulació o el que és pitjor en un nou terrorisme que cerca desestebilitzar els governs democràtics de pobles amb ganes de deixar el passat d'una vegada.

Fa por el foc, fa por que sigui difícil de preveure, i encara més saber que això no acabarà mentre hi hagi ganes de fer mal o ganes de lucrar-se. Un món acostumat al foc no pot veure com s'autodestrueix amb l'eina que va ajudar a l'home a ser civilitzat -cada cop resulten més civilitzats els homínids anteriors al seu descobriment, o no?-.

La Galícia del Nunca mais ha tormat al carrer, ha tornat a sentir-se el crit d'un poble que no ha comès cap altre pecat que ser pobre en molts moments, i mesell per raons de feudalisme tardà en altres. Ara ens hem tornat a sentir gallecs, hem patit junts moments semblants al nostre Empordà, però desgraciadament ells ens han "guanyat" per golejada dels criminals que només cerquen acabar amb un país.

Era temps de fogueres una nit de Sant Joan i res va cremar, ara és temps de focs que no són cap revetlla. Només cal mostrar el màxim de solidaritat amb bombers, auxiliars, i tothom que deixa la pell pels altres.

EL LLARG CAMÍ DE TOTS SANTS

2006-08-07T17:41:00.000+02:00

El President Maragall va decidir posar data a les eleccions al Parlament de Catalunya i va posar el dia de Tots Sants com a dia D. Els primers efectes van ser els esperats : què s'ha cregut? on anirem a parar? quina idea ! una altra "maragallada"! però no eren res més que una manera com una altra per sortir als mitjans (que d'això es tracta!).

Passat el primer ensurt només ens quedava esperar com enfocaven les respectives campanyes els líders i els seus partits, o els partits i els líders (què és primer?). I així ens hem plantat en ple mes d'agost -el de les suposades vacances anuals- i ja veiem com sense gaire esma però amb certa insistència van sorgint cada dia el missatge dels líders catalans.

En primer lloc comencem pel darrer, un advocat que es presenta per el grup suposadament progressista i antinacionalista que millor no esmentem per raons de no donar-los gaire espai ni que sigui en aquest modest blog.

En Josep Piqué ja es mereix ser anomenat per la seva tenacitat de defensar l'indefensable en un territori que li és ostil faci el que faci i sobretot dient el que diu. És un polític correcte però es va enganxar a un projecte que descarrila a cada moment a Catalunya. El PPC no té cap altra alternativa que ser la crosa dels convergents (si de CiU, o és que ja hem perdut la memòria?).

Des d' ERC arriben vents de bicefàlia, és a dir de aveure qui acabarà manant. Però l'encara líder no ha tingut cap altra idea aquests darrers dies que demanar un panteó pel President Irla (guixolenc per a més informació) i ho fa com si ell no hagués entrat a governar Catalunya fa quasi tres anys i els consellers del seu partit haguessin governat a Madagascar. Quina poca capacitat de donar el màxim honor als nostres presidents per part de qui se n'omple la boca. Però ja se sap que la memòria també és feble a l'esquerra independentista.

El màxim exponent de líder mediàtic actual no és altre que l'Artur Mas i la seva federació (poc federada la veritat), que fa tot el possible per dir la ximpleria diària que li dicta el seu director de campanya i de reconegut prestigi en el món de l'enquesta. En el món de la dreta catalana també falla la memòria i ens volen fer creure que res i tot ha canviat, i que ells són els defensors eterns de la pàtria (un cop més parlem de les seves "relacions" amb el PP?No, que això és pura imaginació de gent com el que escriu).

A IC-V les coses no estan del tot immaculades perquè alguna ha passat que el seu portaveu parlamentari hagi d'anar a encapçalar la llista per Girona. També falla la memòria a l'esquerra ecologista? Bé potser només és un detall per assegurar un bon resultat en territori difícil.

I al PSC ja es té molt clar que el futur President de Catalunya, en José Montilla, només té un missatge clar i concís : "Ara és l'hora dels catalans". Ja era hora que algú amb tota la modèstia que cal però amb la fermesa necessària posi els catalans i catalanes per davant de les grans veritats nacionals o emocionals. Els que vivim i treballem a Catalunya ens mereixem ser ben governants per qui posa les necessitats de les persones com a únic objectiu.

Què passa amb la memòria del PSC us preguntareu, la cosa és senzilla que cal tenir el màxim rigor amb aquesta memòria, la que comença en gent del POUM, o del MSC, o del PSC-C, o de tants i tantes que han posat el seu treball al servei dels catalans, tant històricament com en els darrers anys.

LES ELECCIONS ANTICIPADES...A CAN BARÇA

2006-07-31T22:10:00.000+02:00

No ha superat la prova del "guiñol"

El petit país del NE de la península més a l'oest d'Europa, està vivint un dels moments més importants dels darrers anys mercès a la poca fortuna dels dirigents del Barça (més triomfant que mai malgrat ells) a l'hora de valorar i estudiar quan tocava fer eleccions a un club. Resulta que no s'han volgut llegir ni els seus estatuts (que en facin uns de nous i els donguin més comptències atesa la seva incompetència).

En plena precampanya de les eleccions catalanes, les nostres (com la TVres), amb uns candidats que estan pensant i dient les seves cada dia i a cada hora, ens trobem que hauran de compartir cartell amb els que decideixin presidir el club que és més club, en un país que finalment s'ha pogut definir com a nació dins l'Estat que tots formem (si els PP ens ho permeten o el propi Defensor de no se sap quin Poble).

Ja sabeu que el dimitit president del Barça no és una persona que em mereixi excessiva confiança, ans el contrari. I a més ara que ha demostrat el que amb algun detall ha exposat Sandro Rosell al seu llibre autobiogràfic on deixa ben clar qui és qui, i molt en concret de què va el "simpàtic" Laporta. No és que sigui un personatge obscur, és que no té transparència a l'hora de desenvolupar les seves funcions, que no ha aconseguit fer-nos creure en la seva gestió malgrat els molts "powerpoints" que ens encolomen els "esades" de torn.

Ara veurem si hi haurà competència electoral, esperem que hi hagi algú que els faci ombra com a mínim, i que no tinguin un passeig fàcil i triomfal. No tindran el meu vot ( no sóc soci) però no tindran el meu suport de cap mena, com es diu ja s'ho faran!

Els barcelonistes de cor esperàvem molt més d'aquests autoanomenats joves promeses, ara ja sabem que només van a la seva i algun amb alguna intenció amagada o no? Bé que el Barça es mereix molt més i no seria bo que tornéssim a enyorar el guinyol del president Nuñez (allò si era un bon guinyol i no algun que no arriba ni a titella).

CIRC, "POBRE CIRC"?

2006-07-28T17:43:00.000+02:00

ANIMALS SALVATGES? PALLASSOS? ACRÒBATES?

El circ de la vida o la vida del circ

Els estius són temps de visitants a moltes ciutats i viles de la Costa Brava i entre guiri i guiri podem veuer com arriben el que temps enrera era l'espectacle rei de qualsevol festa major important, el circ.

L'espectacle del circ no és nou, potser és dels més antics que es coneixen, però sempre em resulta més o menys nou (menys nou la veritat). Però entrar sota la carpa em resulta del tot sorprenent ja que no sé per quin motiu em sembla que hi ha una certa màgia en aquest marc no habitual dels espectacles del nostre segle.

Hi ha circs de gran nom, de gran qualitat, de gran preu, i aquests són els més buscats, però també hi ha altres circs que et deixen el cor petit, que et fan veure que hi ha coses molt difícils de mantenir en un món on el gran espectacle es menja el petit. La sensació de buidor que notes quan les graderies del circ estan plenes de buit és angoixant, veus com els artistes han de fer front a una nova sessió i quasi ningú en gaudirà.

Em queda sempre la mateixa pregunta: fins quan podrem anar al circ?

CADA DIA UNA GUERRA

2006-07-23T19:54:00.000+02:00

Resulta del tot inadmissible que no hàgim acabat amb les guerres després de tot el que ha avançat el món en altres matèries. Una frase molt "naif" per iniciar unes poques reflexions sobre els fets que des de fa uns dies estan succeint no gaire lluny d'aquí, a l'altre costat de la Mediterrània, el Líban , la que podia haver estat una Suïssa de pau i realment ha estat en guerra interna o externa des de fa massa temps.

Les tropes d'Israel defensen els seus suposats interessos, els soldats d'Hezbolà també ho diuen. I entre dos que "es defensen" van morint nens i grans que no han comès cap altre delicte que el de néixer i viure en un país que ja cal posar entre els maleïts.

No calen milers de morts, n'hi hauria d'haver prou amb un petit fetit per aturar qualsevol moguda amb les armes, però resulta que ens ha agafat els líders mundials com de vacances, algun diu que la setmana entrant ja s'hi posarà, i mentres que no hi hagi gaire morts.

Els americans collats pels seus jueus, els àrabs posant llenya al foc dels seus, i dels missatgers i persones que defensen la pau "ni estan ni se les espera". És trist, lamentable i fastigós que això passi avui, però ja sabem que les Nacions Unides són poc menys que un club de bridge, on jugar a cartes amb els amics i amigues. I que la potència mundial amb el seu President al davant està esperant que la secretària d'Estat tingui una estona per posar les coses al seu lloc.

Dramàtic, preocupant però real. El Poble libanès mereix molt més que una guerra per no res, i el no res de la guerra. PAU JA!!!

CASTILLA, TIERRA DESCONOCIDA

2006-07-20T11:06:00.000+02:00

Era premonitorio el título de la entrada anterior, hablaba de vacaciones, y así ha sido, el blog ha estado tranquilo durante tres semanas, las necesarias para poder hacer un punto y seguido, pero sin duda un antes y un después.

Sorprenderá, de nuevo, que la lengua que utilizo no sea la materna pero para hablar de unas tierras que he visitado estos días creo más interesante utlizar la lengua de las mujeres y hombres de esa Castilla que sigue luchando por ser ella, rodeada de gentes, regiones y naciones que muchas veces la olvidan o la identifican con unas cosas que en realidad no son más que tópicos interesados.

Hoy Castilla està resurgiendo, está situada en el mapa de la España plural, está integrada en la Europa que no acabamos de construir, y está dando vida a sus gentes y con eso se consigue mucho más que en otros momentos de la historia reciente o lejana.

Queda poco de la Castilla imperial, pero queda su patrimonio. Queda poco o casi nada de la Castilla franquista, pero alguna cosita podría resituar-se. Hoy tenemos una Castilla viva, la que como otras zonas -regiones, países o naciones- del Estado español está transformandose con esos fondos FEDER que tanto nos han dejado y con los que hemos podido avanzar en la cosntrucción de la nueva España.

Aún quedan detalles que conviene mejorar, especialmente la mejora de la explotación a todos los niveles de el rico patrimonio castellano. No es suficiente tenerlo, hay que sacarle rendimiento ya. Los trigales castellanos tienen que ser ahora su paisaje y su patrimonio histórico.

Visitando Palencia, Valladolid, Soria y Burgos, sentí en lo más hondo que esta tierra se ofrece a quien la valora, a quien casi la "quiere", por ser austera, seca y por tener una manera de vivir mucho más socializada que otras tierras que uno conoce de cerca.

Y además, y con mucho detalle, me quedo con uno de los más admirados poetas españoles, ese Antonio Machado que cuando escribe sobre Soria lo sientes como si estuviera susurrandolo a tu oido, y si además crees en él puedes compartir unos versos como los siguientes cuando el que esto escribe también llegó a esa ciudad por segunda vez:

He vuelto a ver los álamos dorados,

álamos del camino en la ribera

del Duero, entre San Polo y San Saturio,

tras las murallas viejas

de Soria -barbacana

hacia Aragón, en castellana tierra-.

ESTIU 2006, VACANCES?

2006-06-30T16:10:00.000+02:00

Música per a dos ( o tres)generacions.

Ens anuncien avui tots els mitjans que s'inicia la temporada estiuenca , que mig país comença vacances, esperant que el 75 % (no és errada, n'hi ha que en fan dos mesos) les faci a l'agost. I així comencen els dos mesos més moguts de l'any, amb unes rebaixes de calor, amb més concerts que grups musicals, clàssics o moderns, hi ha al mercat, amb més sortides, viatges i escapades que en 10 mesos, amb més calor, amb més aires condicionats a 17 graus, i amb més i més de tot.

Això cal sumar-hi les festes populars, les festes majors de pobles i ciutats, de barris i carrers, i això si alguna casa o família no se'n monta una per ells sols. Una època que porta a treballar poc els que tenen l'obligació de fer-ho i descansar menys als que tenen unes merescudes "vacances".

Aquest estiu serà mogut pel món polític també, des de la pau al País Basc a la guerra electoral catalana, passant per tot allò que jueus i palestins poguin posar en joc -joc massa brut, massa vegades-. Veurem voltar i saltar candidats arreu del nostre país, de candidata cap. Sort que la llei d'igualtat no afecta al grup de candidats sinó a cadascun dels partits perquè la broma hauria estat sonada.

I així entre festa i feina, entre el Tour (ja veurem com anirà) i els darrers dies del Mundial, sense la nostra selecció federal - tombada novament abans de començar-, i algun concert que ens parli de petites coses personals i intransferibles com serà el "Guapa" d'aquests nois i noia bascos que porten nom de pintor i que hauran de fer-nos ballar, sentir i plorar en plena capital del Baix Empordà, anirem avançant cap a una tardor que com sempre arribarà un altre setembre.

Ja diuen que a l'estiu tota cuca viu, per això volem sentir-nos vius.Resulta una bogeria entendre-ho negativament. Gaudim doncs!!!

EDUCACIÓ, ALLÒ DIFÍCIL I SENZILL

2006-06-27T15:57:00.000+02:00

Un record per la Marta Mata

Els mestres i les mestres han estat sempre intentant ensenyar, fins i tot educar, a moltes generacions des del primer moment del naixament d'aquesta professió, i en molts casos no han optingut un resultat satisfactori i en altres els deixebles els han reconegut la seva tasca amb ells i això és ser agraït.

Avui quan el curs escolar està quasi tancat, quan les escoles queden buides dels usuaris entremaliats o entremaliades, quan els mestres i les mestres acaben de donar aquelles notes que ja no són el que eren, quan els pares, mares, avis i àvies veuen la casa plena de mainada, és el moment en què una de les mestres de mestres ha decidit també tancar el curs de la seva vida. Així en el moment de final de curs la Marta Mata, ha volgut també abandonar les aules, els consells escolars, i tot el que ella havia fet i donat per l'educació a Catalunya i a Espanya.

Poques persones han estat tan significades en la pedagogia catalana, i poques han permès que el seu pas per la política quedés també impregnat de pedagogia. No és que sigui única, però si que ha estat peça clau en com ha anat l'educació al nostre país. Ella va lluitar en tot moment per un ideal, en part aconseguit i en part encara pendent, però té el mèrit de no haver abandonat la lluita constant per la millora de l'ensenyament, de l'educació pública.

Aquells que han fet l'esforç de posar la seva vida al servei d'una idea mereixen que el darrer dia se'ls digui ben alt i sense embuts : GRÀCIES, i en aquest cas gràcies MARTA. Ella que treballava per educar, per ajudar els educadors, per fomentar Ciutats Educadores, ja no ho podrà fer directament però deixa les eines i les idees a molts altres. Que el seu curs ha acabat és cert, però el curs vinent molts hauran d'agafar la seva torxa i seguir millorant l'educació pública catalana.

DESPRÉS DEL SI TAMBÉ HI HAVIA UN NO

2006-06-24T16:02:00.000+02:00

Els dies D sempre han estat importants per aquells que creuen en democràcia, en participació o en objectius de guerra, però també cal no oblidar el dia després. I Catalunya va viure un dia D amb gran èxit del SI contra el NO dels que en volen més i dels que en tenen més que prou. D'aquesta jornada queda tot dit. Si algú vol estudiar l'abstenció és ben lliure, com lliures són els abstencionistes. Hi ha molt a parlar-ne però no serà aquest el lloc ni el moment.

El més important ha succeït el que podríem dir-ne "el dia després", el moment en el qual el President Maragall ha anunciat que no optarà a encapçalar la candidatura del PSC a les properes eleccions al Parlament de Catalunya de l'octubre. Una decisió que ha sorprès a uns, que ha molestat i deprimit a altres, que ha alegrat a algun-a, que no ha deixat indiferent a ningú. I això és així pel perfil del personatge, un home que ja podem dir que és el darrer dels "grans polítics" en actiu, tal i com els havíem entès la generació que va començar a entrar en política en el mateix moment que entrava en la vida, allà als 15 o 16 anys, just quan la democràcia arribava al nostre país. Eren persones potser idealitzades però segur que molt vàlides i per aìxò han arribat on han arribat.

I ara anem avançant, els socialistes, amb una persona com José Montilla, que assumeix el repte, potser un dels més difícils com a persona i com a polític, de guanyar les eleccions catalanes del 2006. Aquí hi haura molta feina, la del líder i la de l'organització. Ara és feina de tots posar el nostre esforç per assolir un govern català presidit per Montilla i que tingui com a grans eixos de treball la qüestió social i el catalanisme. És a dir portar més enllà els avenços que hem fet amb els darrers anys de govern d'esquerres, gràcies entre altres cosas al nou Estatut que caldrà desenvolupar.

Si algú té dubtes, si algú vol posar en dubte, si algú té por, si algú qüestiona, és lliure de fer-ho però no és aquesta la millor aportació individual al projecte del socialisme català.

EL MEU SEGON DIA D PER L'ESTATUT

2006-06-18T08:44:00.000+02:00

Votar dues vegades per una mateixa qüestió pot siginificar que la cosa ha durat poc o que un ja dura un bon grapat d'anys. Sembla que aquesta segona és la meva situació, ja que avui podré tornar a votar per si estic d'acord amb l'Estatut de Catalunya que se sotmet a referèndum dels catalans.

Ara ja tenim alguns una nova batalleta per explicar, ens acostem a aquells que ja van votar el primer, nosaltres ho vam fer pel segon i a l'hora d'escriure això preparant els estris per fer-ho pel tercer.

Que sigui un bon dia!!! I molts més que esperem vinguin per a Catalunya i en concret pels catalans i catalanes que són realment a qui això haurà de benefeciar i no a una paraula que tothom defineix com vol, la nació.

NO FEM EL BURRO (CATALÀ)

2006-06-14T18:04:00.000+02:00

Portem alguns dies de moguda anti-PP per part de uns grups suposadament "radicals", que no estan fent res més que donar oxigen a qui no no es mereix res més que ser obviats per qui tingui una mica de seny.

Ja està clar que el PP ha perdut el nord fa temps, no hi ha cap mena d'opinió sensata en el seu discurs, i només cerquen el que estan trobant, un enfrontament que els pugui situar novament en el panorama polític amb cert criteri centrista. Els insults i els atacs han estat constants contra Catalunya des de fa mesos, i no hi ha qui pugui suportar això per més centrat que estiguis. Però hem de demostrar molta serenitat contra la injúria i la calúmnia d'aquest partit, o més ben dit dels seus líders i inspiradors de la ultradreta espanyola.

La millor defensa és la paraula, els raonaments, davant tot allò que no és res més que cercar "vots" en situacions d'extrema sensibilitat per part d'uns o altres. Aquí estem per l'Estatut, aquí estem per la Pau al País Basc, aquí estàvem "contra la guerra", i això ho hem fet amb paraules, siguem-ne responsables i dignes, i no seguim el camí que volen marcar aquests "senyors" de la més rància dreta espanyola.

No fem el burro, siguem catalans de seny i de rauxa, però amb educació i elegància. Diumenge 18 ho deixarem ben clar per uns quants anys.

SELECCIÓN FEDERAL ESPAÑOLA, VAMOSSS

2006-06-10T16:08:00.000+02:00

Resulta interesante llevar las opiniones de uno más allà de sus fronteras (?) naturales y es con esta intención que utilizo una lengua que no es la habitual en este blog pero que por el tema a tratar lo necesitaba.

Una de las cosas que más preocupan a los aficionados catalanes al futbol delante de un Mundial es elegir a su selección preferida, y aquí encontramos las mil y una barbaridades identitarias como són Corea o Camerun y este año será seguro Túnez. Ya son ganas de no ver lo obvio, pues sin ninguna duda tenemos una selección en ese mundial, una selección, guste i no, FEDERAL, con representantes de más de una comunidad o nación -asi es tambien- y con ella vamos a "sufrir"-lo justo claro- y si no llegan más allá de cuartos pues después ya veremos con quien nos aliamos.

Buscar enfrentamientos es cosa fácil, no cuesta nada, pero confundir deporte (de ricos, quede claro) con naciones , estados, etc, no será nada rentable para el bienestar diario de los ciudadanos de a pie.

Entre los radicales de un lado y del otro estamos los centrados - quien no se pone en el centro no arrastra a otros- que ya anuncio que estaremos con la FEDERAL, con ganas de ver como gente como Puyol, Iker o el propio Joaquin, ponen en jaque a los más prepotentes del futbol mundial. Además estamos a 24 años del mundial de Naranjito cuando algunos de nuestros jugadores ni habían nacido, pero nosotros si, recordais???.

No voy a cerrar las puertas a una gran campaña futbolística que empezó ayer, pero tampoco voy a perder la cabeza, que para eso ya está el dia a dia de nuestras vidas. Además ahora a una semana de nuestro nuevo Estatuto es momento de defender aquello que, pese a quien pese, NOS UNE a gente que nacida en un lado u otro de esto que estamos llamando Estado espanyol. VAMOS SELECCIÓN.SOM-HI NOIS.

YO SI

SENSE ROCIO(S)

2006-06-03T21:42:00.000+02:00

Els gustos personals de qui això escriu han estat poc desvetllats en els escrits que fins ara han precedit aquest, ja sabeu que hi ha més d'un tema que de molts altres, però em permetreu que pugui anar introduint, quan sigui oportú (segons la meva opinió, és clar) algunes referències personals per completar opinió o relat.

La notícia de la mort d'una persona no ens deixa indiferent, o si, i en el cas que avui vull intentar afrontar més que la mort és la vida de qui us parlaré la que em dóna peu a uns records i reflexions que tot seguit exposaré.

Sí, ha mort la Rocío Jurado, ella que era símbol de força i d'empenta, ha vist com el càncer la portava al port on trobarà tanta i tanta gent que va iniciar el camí ja fa algun temps, com és el cas de l'altra Rocío, la Durcal.

L'Espanya de la "bata de cola" cada dia es quedarà més sola, però també hi queda una part d'aquells que malgrat la nostra militància per la nació catalana, sentim com a pròpies bona part de la creació que es fa a altres terres com pot ser l'andalusa (serà que la sang pesa en aquells que en portem de Granada?). I la Jurado ens va acostar cançons molt de "tonadilla", però també moltes altres més modernes i fins i tot escandaloses per a l'època, ella que ja era una dona d'escàndol físic!!!.

No us sorprengui que alguns la trobin-trobem a faltar, era un mite per a molts, una bona cantant per a altres, i una persona admirable per a la resta. I tot això per haver aconseguit posar als disc i als cd, unes lletres que ella interpretava amb qualitat i sentiment. I també per donar-nos una dosi d'enfrontament als tòpics que és d'agrair, malgrat haver-se casat amb un torero, per fer del seu tòpic màxima expressió.

Ara ja no hi és, molts altres tampoc, però ella o millor les seves cançons no podran deixar de formar part del petit món de personatges com qui això escriu.

Sorpresos??? Doncs la vida és així, i podeu dir ben alt : COMO UNA OLA!!! que no ens cal res més que això per viure, a vegades.

ENS QUEDAREM SENSE TOUR?

2006-05-27T21:54:00.000+02:00

Les tardes de juliol han tingut un interèse especial per aquells que suem la samarreta al sofà, havent dinat, tot veient com uns joves esportistes fan 200 quilòmetres sobre una bicicleta pels camins i carreteres de la bella França, i a més ho fan durant tres setmanes seguides. Així acabem esgotats els afeccionats a gaudir de grans escapades, de les pujades als Alps, o les arribades a ciutats maques com Albi.

Però ara veiem com trontolla un cop més el món del ciclisme, per enèssima vegada la policia ha intervingut material sospitós a un equip, i ha posat al descobert algunes pràctiques poc ètiques i segur que gens saludables pels propis afectats.

Els esportistes d'elit ens semblen molt rics, molt poderosos, però ho són els molts ciclistes que es veuen obligats a seguir tractaments "de risc" per poder aguantar la tortura de cada dia? Segur que no, que molts es fan professionals amb il.lusió i després viuen una situació que no era la que esperaven quan de jovenets feien entrenaments esgotadors per poder arribar un dia a dalt del pòdium.

Fer esport és divertit, és saludable, però no deixem que ens enganyin, no deixem que posin en perill la salut de tant i tant jove voluntariós i treballador. Si cal escurçar etapes que es faci i si cal ser més humans doncs som-hi, que l'espectacle no pot ser superior a l'esport.

I quan els entusiastes espectadors-seguidors ens trobem que algun ciclista falla o no arriba prou amunt siguem conscients que és humà i no una màquina, que pujar el Tourmalet cansa fins i tot en cotxe.

DE TITO A MONTENEGRO

2006-05-23T21:48:00.000+02:00

Una altra bandera per fer "batalles" ?

Els episodis de la història contemporània sobre uns llocs anomenats Sèrbia, Montenegro, Bòsnia, etc. que ens relatava un professor de la carrera universitària ens van deixar perplexos. A què venia tant d'interès a començaments de la dècada dels vuitanta del segle passat (el XXè) paralr i estudiar amb tanta cura què havia passat a finals del segle XIXè en aquells països-?- que per a nosaltres no existien, ja que només parlàvem de Iogoslàvia, la de Tito per a més senyals.

I quan van anar passant els anys vam veure que en Francesc Bonamusa tenia molta raó a fer-nos conèixer aquelles realitats històriques que ens havien estat amagades per la "Història". Allà just allà vatenir lloc la darrera guerra europea de fa molts pocs anys (no fa tant eh!!!). Allà es va reviure el genocidi en nom de la relegió o la pertinença (no fa gaire eh!!!). Allà una nova forma d'entendre les realitats territorials s'ha anar cosntruint i esperem que sigui amb pau i sense venjances.

El més recent dels esdeveniments a la zona dels Balcans és la proclamació d'un nou estat independent, un altre i en van... Però el que resulta sorprenent és que avui molts ho veuen ja com el camí a seguir ràpidament per altres nacions o regions, i sense aturar-se a analitzar ni la història passada ni la realitat actual. Cal ser molt prudents a apuntar-se al primer carro que passa, perquè pot anar carregat de material perillós si no es controla.

Aquest Montenegro serà bandera per a molts i perill per a altres, però no cal caure en aquests extrems i pensem que potser així es farà més real la pau als Balcans i no haurem de veure massa vegades repetides escenes que et feien plorar de ràbia per la lluita entre europues, veïns i germans.

SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS

2006-05-18T21:14:00.000+02:00

Els líders a París. En José Luís i en Carles, una bona parella amb cor de "Barça"

Del "Cafè d'en Rick" pocs en recorden poca cosa més que frases com la que encapçala aquestes notes, pocs recorden el cant de l'himne francès que et posa la pell de gallina si ets sensible a la llibertat, i no seran pocs els que es preguntaran què em passa amb "Casablanca" que tant m'agrada.

Bé, són massa coses les que ens porta i aporta la capital de França ( i ara només faltaria parlar d'en Laporta-al qual no tinc com a ídol precisament- per arrodonir el joc de paraules), són coses que em parlen de citoyens-llibertat, que ens acosten les notes de les cançons de la Piaf, que ens parlaven de llibertat personal,i fins i tot ens recorden-revisen l'amor que molts vam viure amb les nostres parelles. Aquest París que ens omplí des de jovenets i que ara segueix omplint-nos amb imatges, i sobretot amb pensaments.

I pensant en tot plegat, de sobte, quan ja semblava que havíem acabat les nostres unions amb París, el 17 de maig entra com una data més dels que estimem la France, i la seva capital en particular, entra vestida de color, amb olor a suor, i amb la pluja acabant de reforçar el blaugrana de l'equip que ens ha guanyat la segona CHAMPIONS. Ja sabeu que és un amor crític, proper i llunyà segons els resultats, però satisfet avui perquè el crit va sortir del fons del cos amb dos gols per seguir dient -amb la veu trencada- que ara, per sempre ens quedarà París.

DE LA CRISI A LA SÍNTESI

2006-05-13T20:42:00.000+02:00

Setmana moguda on n'hi hagi, setmana de bones notícies des de Madrid (aprovació del nou Estatut al Senat), setmana de nova crisi al govern català (una més però definitiva, o això esperem), i així han passat aquests darrers dies.

Que tinguem un Estatut per a refrendar no és cap nimiesa, és fruit de molts esforços, de moltes complicitats i d'algunes rebequeries (més o menys infantiloides o políticament immadures). Però el tenim i és un avenç substancial per a la nació catalana i això només s'ha aconseguit per l'empenta del nostre President i per l'altre President, que també és el nostre. Qui es podia pensar fa pocs més de dos anys tot això? Ningú, ni els astròlegs que diu l'amic Iceta.

I just quan estem per afrontar aquests fita històrica veiem que cal reestructurar el govern de Catalunya per poder oferir als catalans un govern sòlid i homogeni en la seva actitud davant del nou Estatut. I aquí veiem com alguns consellers han estat "reina por un dia" i el mal cap d'alguns dirigents ( o de les seves bases) els porten ràpidament a abandonar uns despatxos en els quals encara no havien col.locat la foto de la família (o del gos com algú fa). I sembla que feien broma els sortint per haver d'abandonar "la casa" un dijous qualsevol, però el cert és que la broma i molt pesada se l'havien autojugat a dins de casa seva, tot cercant grans estratègies que els han de portar a la seva Itaca que no és la nostra ni la de la majoria de catalans. Bé, que tinguin sort que alguns han hagut de patir prou als seus i potser mereixien seguir governant.

Després de la sortida d'ERC calia l'entrada de consellers i conselleres, i el PSC veu com tres persones de reconeguda vàlua i de llarg recorregut polític, com són la Carme, en Xavier o en Joan Manel, veuen premiada la seva tasca amb un dels càrrecs als quals pocs poden arrivar i molts hauran desitjat. Que aquestes tres persones signifiquen molt més que uns polítics ho demostra que són respectats en l'àmbit on han treballat o treballen, i que si una cosa pot dir-se de tots tres és que la seva ideologia i el seu treball coincideix de ple. No ens defraudaran i ben segur seran referent en aquells àmbits que se'ls ha encomanat. Tenen a les seves mans 3 espais polítics fonamentals per la gent progressista, ni més ni menys que la política educativa, la política social i d'atenció a les persones, i també la dels ajuntaments. Tres pilars que hauran de complementar la resta de pilars del govern Maragall. Endavant i bona feina amics i companys.