# PAGAR O NO PAGAR, AVUI ENS HO HEM DE PREGUNTAR?

Ja tenim missatge amb nous -és un dir- símbols, aquest # que ja està marcant la nostra comunicació i que ens omple de més necessitats, quan ja havíem paït l'antiga @ ja estem substituint·la sense cap mena de vergonya pel seu contrincant digital. Així anem avançant en aquesta era que evidentment tindrà molt poca durada en relació a les eres clàssiques com la terciària , per citar-ne una qualsevol que ens situa en temps pretèrits que ni vam conèixer ni amb prou feines sabem de què parlem.

 Però ara ens cal agafar-nos al coixinet (almohadilla, quin mot tan àrab en la llengua castellana!) i no deixar-lo de la mà fins que algú/na ens faci veure que els coixins són passat i ara es porta algun altre símbol que potser ni sabem que existeix.

Però potser cal deixar els coixins i coixinets pel descans que cal aprofitar en aquests moments al màxim per poder fer front a tot allò que ens cau a sobre, setmana darrera setmana, per la via del consell de ministres que ja no respecta ni al "niño de los chuches" ni a la "niña de Rajoy", perquè ambdós estan essent perseguits com a possibles causants de la crisi conjuntament amb tota una població que veu com els acusen de tots els mals dels mals.

Avui ens preocupa si ens cal pagar o no una autopista que té com a propietaris a una empresa-banc-caixa catalana de gran renom entre cometes i amb minúscula-majúscula per evitar dubtes.

Avui els partits independentistes es freguen les mans amb aquesta campanya i van en processó als peatges per fer-se veure i no fer res més que un brindis al sol.

Avui els govern català està amenaçant amb el bat de beisbol del Sr.Puig i amb multes de 100 € (una quantitat que ja té certa importància per les economies familiars que li estan donant al bitllet verd el mateix que quan hi havia la difunta pesseta, però amb un valor molt diferent -més de setze mil!).

Avui els partits d'esquerres estan afinant el seu posicionament davant d'una cosa que és legítima però que políticament incorrecte i cerquen un equilibri que serà difícil de mantenir.

Avui ens cal deixar clar que aquests peatges existeixen des de fa dècades, que un bon profit n'ha tret el país, profit d'alguns però també de molts que gràcies a aquestes vies de comunicació han vist com els productes s'exportaven o els turistes arribaven i ningú deia res els anys setanta, vuitanta, noranta, dos mil.

Avui aquestes autopistes estan més que amortitzades i per tant la concessió malgrat renovacions a canvi de coses , si també s'han fet millores que han mantingut el nivell del servei i tothom en reia les gràcies - tots!- quan se suprimia un peatge que després anem pagant entre tots els usuaris que encara no ens ha tocat la supressió.

Avui ja estem calents d'orelles però hem de ser conscients que no podem caure en trampes cridaneres , potser ens cal posar per endavant les veritables mancances del nostre país, aquelles que cada dia afecten a més famílies i més persones, la manca de treball i la manca d'ingressos.

Avui la por a la pobresa és un horitzó real per a molts i això no és un peatge que es pugui permetre un país del segle XXI que hauria de creure en ell mateix i no en les mancances provocades per l'acció dels veïns-dels estrangers- dels altres.

LA MONARQUIA ESTÀ DE BAIXA

Joan Carles I, potser està pensant en deixar pas al Rei Felip?

14 D'ABRIL, 
DIA DE LA 
REPÚBLICA


Les dates marcades al calendari de la història sempre permeten escriure amb més o menys encert sobre qüestions que hi estan o no relacionades. Avui no és un dia qualsevol per a molts catalans i/o espanyols que encara tenen memòria dels esdeveniments més importants del segle passat, del segle XX que cada dia és més llunyà i menys trascendent (recordem el segle passat tenia el 1901 com any d'inici, no el 1801 que d'això ja en fa dos segles, malgrat ens pesi!).La data del 14 d'abril ja té prou consistència per ella mateixa quan ens referim a una república espanyola, que era la segona, i que potser no serà l'última, una data que va fer creure que aquell canvi era imparable, que la democràcia republicana arribava ferma com ho va fer el 1789 a França (sempre hi ha desenes o centenars d'anys de distància entre la nostra història i la dels veïns francesos o altres companys de viatge europeus). Aquells que van proclamar-la eren conscients que allò podia no durar gaire, la situació econòmica no era la millor, l'estructura social encara menys, el poder de l'exèrcit i de altres potències socials (Església per exemple), podrien acabar ràpidament amb aquella primavera política espanyola, i així va ser!


Però els 14 d'abril ja no són el que eren, avui les coses estan tant o més complicades que aquell 1931, però el que és més curiós i potser important,  és el fet que trontolla la MONARQUIA democràtica que ens van/vam donar amb la constitució vigent. Hi ha moviments a la dreta contra la monarquia joancarlista, n'hi ha a l'esquerra contra la monarquia com a tal, i n'hi ha dins de la pròpia monarquia amb esdeveniments que la posen molt més en qüestió i en perill.

Quan tothom va pensar que amb la futura reina Leticia s'havia avançat cap a la nova reialesa espanyola, quan un gran esportista del Barça (  la que s'hagués organitzat si hagués estat del Madrid, de l'Atlético que el Real no té equip de l'esport que es juga amb les mans grans, però no amb els dits llargs), entrava també per la porta gran de la Zarzuela i ens apropava els monarques amb títols esportius doncs tot això ha durat quatre dies mal comptats. S'està ensorrant cada dia més un projecte que semblava també atado y bien atado, ja no hi ha manera d'aturar una bola de neu que està engolint cada dia a unes persones que per coses de la vida anomenen reis, reines, prínceps,infantes, alteses i altres noms que sonen a contes de blanquesneus o ventafocs que ja no es porten.


Molt hauran de canviar les coses per salvar del naufragi, just ara que estem en plena commemoració del naufragi més naufragi de tots els naufragis - i que ens permet allunyar-nos del naufragi permanent del nostre país en qüestions econòmiques i socials en els darrers anys-,  aquesta monarquia dels Borbons que cada dia veu com els icebergs són més grans a l'oceà africà de les caceres, a les escopetes de cacera de les seques terres de la Sòria machadiana, o a les boiroses aigües de la corrupció mallorquina i/o valenciana (la catalana està servida per altres - o hi ha connexió?- per tenir així els Països Catalans ben forts i ferms en la corrupció total).


Bé això s'acaba, el post i em sembla que el regnat de Joan Carles I, potser és el dia oportú per deixar clar que molts encara volem cridar VISCA LA REPÚBLICA!

SOMRIURES I LLÀGRIMES, L'ESCARNI CONTINUA

No portem ni cent dies del nou govern espanyol i ja sembla que portin dècades maltractant els "súbdits" que anomenem espanyols i espanyoles (una part de la culpa d'aquesta mena de sensació de que sempre hi han estat també la tenen aquells que van governar anteriorment, agradi o no agradi és així).

Les alegries que mostra el govern de Mariano Rajoy són d'aquells escarnis que ens cauen a sobre dia a dia a tots els que ens aixequem ben d'hora ben d'hora, per fer front a les actuacions polítiques d'aquells que estan ungits per portar-nos al paradís del viure millor, o això és el que proclamaven fa poc més de tres mesos. La veritat més crua i més real és que se'n carden, estan actuant amb la impunitat (democràtica cal tenir-ho present) i les complicitats de molts que veuen com res no canvia per a ells i tot canvia per a la majoria, un canvi cap a pitjor, uns amb reduccions als sous i altres amb la reducció absoluta de l'atur. I tot això amb una reforma darrera l'altra, una retallada constant, una caiguda lliure més dura i llarga que l'Huracan Condor de Port Aventura, i vinga que no falti de res, només se salvarà el capità del Costa Concòrdia que va tenir la "sort" de caure a un bot que passava per allà com si fos un àngel de la guarda qualsevol.

Són massa dies, setmanes i mesos de negativisme permanent, d'endarreriment constant en economia i en drets socials, i no hi ha llum al final del túnel, i si n'hi ha serà amb moltes víctimes col·laterals o directes, o potser entrarem a viure i lluitar com els sirians revoltats als quals els durarà la revolta poc més que la seva vida escapçada per un morter o una bomba de mà, que tant mata l'un com l'altre.

Hi ha rebuig al carrer, hi ha rebuig social, però això és cosa de quatre exaltats cridaners que no saben entendre que tot això es fa pel seu bé, i és que hi ha una gran capacitat mediàtica per fer-nos combregar amb rodes de molí més grans que les que va arrossegar el màrtir Sant Feliu. S'està criminalitzant la lluita en defensa dels nostres drets, s'està criminalitzant estudiants i sindicats (alguna cosa hi ha a criticar o molta, però de ben segur que els sindicalistes no s'han forrat com molts altres de l'àmbit de la xarcuteria d'alt valor afegit).

A pocs dies de la nova primavera, que no serà la de Praga, estem a un pas de sortir tots a ocupar carrers i places, amb un sol dubte : ENS DEIXARAN? Dubteu-ne, ens posaran de cara a la paret i amb els braços en creu (sempre hi ha la maleïda creu en el món catòlic i apostòlic que vam heretar!)