TANCAT PER "VACANCES"

PENSO QUE ÉS UN BON MOMENT PER POSAR UN PUNT I SEGUIT AL PENSAR.

FINS AVIAT!

"El MAL" ÉS A LA TERRA

TOTS (ELS QUE VAM FER LA COMUNIÓ SENSE DINAR A 70 € PER BARBA) SABÍEM QUE EL DIABLE CORRIA PER LA TERRA CERCANT GENT INDECISA I QUE ENS PORTARIA AL PECAT.

ARA RESULTA QUE SEGONS LA PENYA DE "LA EPISCOPAL" EL MAL-DIABLE TÉ QUASI NOMS I COGNOMS, I A MÉS MILITA AL PSOE. A VEURE QUI EN TÉ DUBTES D'AQUEST DOGMA DE FE?

Els dies de la "santa inquisició" els teníem per vistos en el passat, semblava que ara ja era una altra època molt més moderna i lliure. Doncs "craso error", estem més envoltats dels "torquemada" que mai. No hi ha país europeu, llevat de la pobre Polònia, que tingui uns senyors bisbes tant beligerants com els espanyols.

Ja pot semblar feixuc haver de parlar sovint dels representants de Déu a la terra però és que provoquen cada dia. Potser ho fan amb ganes de demostrar que encara hi són quan pocs els fan cas, o potser estan llepant-se les ferides que els provoca l'atac constant dels zapateristes amb tanta llei contra la família, l'educació religiosa i alguna que altra barrabasada defensada per la impecable vicepresidenta del nostre Govern.

Aquesta vegada ha tocat guerra a l'Educació per a la ciutadania, una assignatura imprescindible en una societat que com ells mateixos diuen perd valors i està lliurant-se a les mans del diable. Seria més just poder salvar la convivència democràtica si es vol parlar de cristianisme, o això em sembla.

Va essent hora i no em canso de repetir-ho de tancar el tema de concordats, acords i altres punyetes amb la Santa Seu i els seus líders. Cada dia em posen més a descobert les arrels anarquistes que segur tenim molts, i estan posant fil a l'agulla del final de la història i el conte de l'Espanya catòlica.

L'escola pública i laica, la religió privada i amb tota la fe que es tingui.

Abans d'acabar em poso a defensar el MAL, i és una alternativa que potser cal defensar si ells ho volen així. Si el maligne és llibertat que compti amb mi, si el maligne és ser ateo que compti amb mi, si el maligne és obert i democràtic que no ho dubti en sóc seguidor ferm, si el maligne és laicitat total el defenso amb tot, i si el maligne vol seguir destruint la mentida de l'estructura catòlica aquí té un manobre.

TRENTA ANYS I UN DIA. TEMPS DE LLIBERTAT

D'ANIVERSARI EN ANIVERSARI ES VA CONSTRUINT LA HISTÒRIA PERSONAL I COL.LECTIVA.

EL 15-J NO ÉS UN DIA MÉS, AQUELL 15-J DEL 1977 VA CANVIAR LA HISTÒRIA DE CATALUNYA, D'ESPANYA I DE MOLTS DE NOSALTRES.

LA PRIMERA VEGADA PER A MOLTS, I ESPERANT REPETIR-HO MOLTS ALTRES (40 ANYS DESPRÉS)

Tot avançant pels camins de la història de catalans i espanyols ens trobem davant d'una data realment important de la més recent història en comú, la data que significà el retorn a un sistema democràtic que havia quedat esborrat des del moment que fou "derrotado y cautivo el ejército rojo" (només parlem del 1939). Recuperar una nova manera de viure va ser una alegria pels que ja a una edat avançada van poder reviure allò que havien viscut a la seva joventut. Els que erem adolescents-joves veiem com estàvem vivint un fet "històric", bé perquè ens ho deien o bé perquè havíem "madurat" massa ràpid en una Catalunya-Espanya en plena transformació.

Quan ja després de tres dècades pots mirar enrera vol dir que hi ets , que hi eres, i això d'entrada ja és molt. Haver viscut "conscientment" la mort de Franco i les primeres eleccions democràtiques són punts inovidables de la petita història personal, i a més ja donen senyals de quins interessos tenia qui això escriu quan no podia ni votar.

La memòria selectiva em permet poder assenyalar el gran míting del PSUC amb més d'un miler de persones a l'antic cinema "Las Vegas". Qui emoció es podia sentir en aquella sala, quines paraules mai sentides de vells lluitadors, o de joves revolucionaris. Vaig creure que el món estava preparat pel "comunisme", que la revolució obrera podria ser una realitat, que ja avançaríem cap a la república , que... Tantes coses que avui ens semblen pensaments errats, paranys de gent ancorada al passat, utopies en diuen.

D'aquella utopia "viscuda" ens cal quedar-nos amb les peces més clares: que estem vivint en democràcia desde llavors, que estem vivint uns avenços econòmics mai pensats, que estem vivint-patint uns avenços tecnològics com en els països més rics, que estem vivint...

I per a més "alegria" personal avui es constituirà un nou ajuntament a Sant Feliu de Guíxols, amb un nou alcalde SOCIALISTA, just quan han passat 20 anys que vaig pendre possessió per primer cop de regidor de la ciutat. El canvi és substancial, aquell que era un adolescent en aquell moment i encara no hi era el 77, avui serà alcalde, això és tant important com el fet de poder descriure la situació. Els temps canvien però encara ens queda una petita "utopia" que anirem desenvolupant des d'on ens toqui estar.

NO TOT ÉS ABSTENCIÓ

EL GRAN DEBAT ESTÀ OBERT:

QUÈ PASSA AMB L'ABSTENCIÓ? PER QUÈ CATALUNYA "PASSA" D'ANAR A VOTAR? QUI ÉS EL RESPONSABLE? ON ANIREM A PARAR? ÉS FEBLE LA NOSTRA DEMOCRÀCIA? SABEM QUE HAN PASSAT 30 ANYS?

El 27 de maig vam assistir, un cop més, a allò que s'ha acordat nomenar "festa de la democràcia", el moment de poder emetre la nostra opinió i amb això el nostre vot. Quan ja s'ha passat la ressaca de victòries (permeteu-me ser poc modest i manifestar la meva alegria pel resultat del PSC amb en Pere Albó a la meva ciutat -vegi's el post del 25 de maig on fent de "pitonissa Lola" avançava el resultat-), derrotes directes, o pactes agredolços per uns i altres, podem tenir uns moments per procedir a veure com ha anat tot plegat, especialment en el tema de la participació-abstenció que tanta "opinió" està generant. Per cert una opinió mediàtica molt opininable.

Quan la gent va a votar tothom diu que hi ha una democràcia viva i valenta (2003) , quan una part de la població es queda a casa o va a una comunió sense més ni més es posa el crit al cel i es parla de la feble democràcia que tenim. Si a més hi ha un diferencial entre Catalunya i la resta de l'Estat espanyol, ja podem tremolar perquè apareixeran les grans lectures nacionalistes i les lectures antinacionalistes, ambdues interessades en crear "mal rollo" i cercant treure'n el benefici posterior en unes eleccions properes (que ja ens anem coneixent tots malgrat certes sorpreses puntuals).

Vist amb calma em permeto afirmar que estem davant d'una situació complicada però no davant d'una crisi final. Si observem quina participació trobem en pobles petits i mitjans veurem que estem parlant del 70 i del 80 %, unes xifres ben sòlides i gens menyspreables. La gent se sent propera en aquells casos que hi ha vida "democràtica" i a més té més viva la necessitat que hi ha decidir en pobles de tamany reduït, on a més i no cal oblidar-ho encara queden restes, més o menys importants de "caciquisme".

I a les ciutats això no passa. Els ciutadans estan en una mena d'oblit de les seves obligacions i potser això està provocat per diverses raons com la manera de viure en societat, la qualitat que va assolint cada municipi, el viure d'esquenes a allò que ens és comú -el comú que se'n diu en història-, i també una manca de la famosa "proximitat" dels polítics.

Tothom hi diu la seva. La gent de CiU ho té clar, tot és culpa del tripartit -i embolica que fa fort-, la gent d'ERC que això els passa per no haver aconseguit la independència, la gent d'IC-V per la manca d'aprofundiment en la democràcia participativa i la gent del PP per culpa d'en Zapatero! Ningú se sent responsable de res i potser tenen raó però convé aturar-se un moment per veure exactament on són les bosses abstencionistes i anar a treballar sobre el terreny, no sobre el paper que això és el que ens perd massa cops. Fer grans teories és imprescindible però sense el treball de camp no avançarem. Hi ha reptes que només podrem resoldre si estem analitzant i treballant cada realitat, sense capficar-nos en visions tràgiques o en anàlisis demagògics.

CADA CIUTADÀ/NA, A CADA POBLE, EL SEU VOT

DIUMENGE A VOTAR.

NO CAL QUE JO EXPOSI QUIN SERÀ EL MEU VOT AL MEU POBLE. PERÒ TAMBÉ SERÀ UN VOT A FAVOR DE QUI ACOMPANYA AL FUTUR ALCALDE DE SANT FELIU DE GUÍXOLS.

Després de quasi tres setmanes sense pensar gaire recupero el temps perdut intentant deixar constància de l'experiència viscuda dins de la sisena campanya d'unes eleccions municipals que he viscut i a més alguna opinió sobre qüestions molt locals que no em puc estar de comentar.

Cada cop és més ampli el nombre de candidatures que es presenten a molts municipis, és una mica allò de que "tothom si veu amb cor" de posar-se en política. No cal dir que quanta més gent hi ha implicada més garanties té el sistema democràtic, però també hi ha el perill de posar els nostres ajuntaments en mans de l'últim demagog que arriba o d'aquells que es posen en aquest món de la política per acabar de fer-se el seu patrimoni físic o el seu ego personal.

Resulta massa fàcil enredar al personal que està desenganyat -això diuen- de la política, i fins i tot hi ha qui ho manifesta com una cosa "lletja". Aquests neo o parafeixistes estan apareguent en moltes ciutats i pobles, i curiosament han fer bandera del seu apoliticisme enimg del fang de la política local, quina contradicció!.

Hem vist personatges estrafolaris o "freekis" a moltes candidatures, gent gens preparada que fa esforços i gent molt preparada que fa esforços, però en negatiu, per no ser votats. Hi ha una barreja brutal de tota mena de situacions i condicions que són símbol d'una bona situació del sistema però no per això deixen de sorpendre.

Un element a destacar en aquesta campanya que m'ha cridat l'atenció és el dels colors, per primer cop el TARONJA s'ha convertit en el color de la DRETA arreu. Tots els partits de la dreta tradicional (CiU i PP), tots els independents de dretes i els propis Ciutadans han triat el mateix color. Què voldrà dir tot això? No ho sé ben bé però com a mínim ha simplificat les coses i cadascú es presenta amb el color que creu més oportú, i així no s'enganya a l'electorat. Quina sorpresa hauran tingut les ments pensants de tota la dreta quan han vist la coindidència! En el fons ja se sap que es van semblant cada cop més per acció o per omissió.

I permeteu-me que us digui que on em tocarà votar hem vist coses ben tragicòmiques, tant amb colors com en candidatures, però el que està clar és que VOLEM UN CANVI, EL QUE TOTS VOLEM, i no estem disposats a deixar ni un dia més el govern de la ciutat en mans d'aquells que diuen que en TENEN MÉS PER FER-NE! Ja n'han fet prou(s). La ciutadania amb la seva sabiesa resoldrà. I no cal afegir res més dels temes de corruptela que estem veient a alguns llocs amb la presència sempre benvinguda dels personatges del PARTIT POPULAR.

"SE ME ENAMORAR EL ALMA" DEIA I.P.

LA MARBELLA D'ÀRABS FARCITS DE PETRODOLARS.

LA MARBELLA DEL GIL ÀNIMA DE LA CORRUPCIÓ SENSE FI.

LA MARBELLA DELS POCAVERGONYA DE JULIANES, MARISOLES Y ISABELES -YAGÜE-.

ARA LA MARBELLA DE LA TONADILLERA MÉS "DESGRACIADA" DE LA HISTÒRIA.

Aquest maig es compleix allò de cada dia un raig i potser aquesta normalitat climàtica ajuda posar sobre la taula algun tema que no sigui el del canvi climàtic o les seves conseqüències. El canvi de clima polític ja es veu que no canvia ni volguen, que cada dia hi ha tema per no perdre el temps amb altres històries menys interessants.

El que no sabíem era que aquesta setmana, que també es de les "creus de maig" (a Figueres o Sevilla) assistiríem a la cruxificció d'una de les persones més "estimades" i "odiades" dels "famoseo" espanyol, la tonadillera viva més destacada en aquests moments, la inigualable- per alguns- ISABEL PANTOJA. Ella, una professional de la "canción española", es veu immersa en un mar de corrupció i especulació, que no té precedents( o potser si i no en tenim constància), i a més la posen unes hores al "cuartelillo" de la policia. Quina culpa en té aquesta senyora dels negocis del seu "company" i la resta de pocavergonyes? On s'ha vist que hagi de passar davant d'un jutge la imatge de l'espanya amb "bata de cola"? I el que és més lamentable, per què el President Zapatero va "anunciar" el tema poc abans de la seva detenció? Un munt de preguntes que ja heu vist que estan donant la volta a tots els mitjans , i que han trobat resposta ràpida entre la penya "pepera" que no es cansa però que cansen, i molt.

No tinc res en contra de la persona d'I.P. (potser és una víctima de tot plegat des del dia que va néixer en aquest món de la faràndula) però que no ens vinguin a voler fer passar bou per bèstia grossa ( que això no es pot dir del President de la Generalitat -només ho pot dir un maleducat com un fill Pujol-)posant-la com una màrtir. Si té alguna cosa a "pagar" que ho pagui, la justícia ja ho resoldrà, i mentre que quedi clar que tots estem contra la corrupció i l'especulació, tant si canten o ballen com si són regidors o alcaldes d'algun poble català ( que ben segur n'hi ha!) o espanyol.

Ja només queda deixar constància que malgrat tot la cançó no és culpable de ser cantada per algú pressumptament corrupte, per això em permeto deixar una lletra que a més d'un alguna cosa podrà dir aquest "Marinero de luces":

Ese barco velero cargado de sueños,

Cruzó la bahía

Me dejo aquella tarde agitando el pañuelo

Sentada en la orilla

Marinero de luces, con alma de fuego y espalda morena

Se quedó tu velero perdido en los mares

Varado en la arena.
Olvidaste que yo gaviota de luna

Te estaba esperando,

Y te fuiste meciendo en olas de plata.

Cantando, cantando

Te embrujo aquella tarde

El olor de azahar.

Ese barco velero cargado de sueños cruzó la bahía...

ENCARA ENS CAL LA POLÍTICA

EL DEL MIG DIU QUE SE'N VA, I HO DIU AMB GANES DE DEIXAR CLARA LA SEVA SITUACIÓ I DE FORÇAR-LA ,A 4 SETMANES D'UNES ELECCIONS IMPORTANTS.

A VEGADES ELS GRANS LÍDERS NO ENTENEN LA CANÇO DE FITO, "POR LA BOCA VIVE EL PEZ".

Quan el món de la política olora eleccions, que és un fet normal i habitual en el darrer any (referèndums i eleccions que no faltin en democràcia), les opinions i les manifestacions públiques es multipliquen amb la intenció d'assegurar-se un titular o amb la intenció de distorsionar l'agenda de l'adversari.

En mig d'estratègies i propostes, més estratègies que propostes en molts casos, poden aparèixer personatges que treballen en solitari, o des de la solitud, amb l'única intenció de ser presents a uns mitjans que en certa manera els "han oblidat".

El que més sorprèn és la força i les ganes de certs líders "jubilats" per aparèixer quan menys els necessiten "els seus". De les actuacions de l'Aznar ja en sabeu la meva opinió, m'estalviu els comentaris agres envers el líder esperitual de la dreta espanyolista i retrògrada. Però aquests dies ha tornat a l'escenari de "l' oasi català" qui podríem anomenar "el nàufrag" de la política catalana dels primers anys d'aquest segle, el fins fa pocs mesos President de la Generalitat, Pasqual Maragall.

No crec sorpendre a ningú si dic que em sento dolgut per les seves intervencions, però més pel que això suposa de distorsió de la realitat que pel moment més o menys delicat en què opina. Si algun líder socialista comptava i espero que segueixi comptant per a ami aquest era en Pasqual, una persona que amb la seva heterodòxia aportava frescor en molts moments genials. Avui això no ho veig així, ho veig més fosc i prenen més força aquelles crítiques que el situen en un espai propi mancat de rigor i de projecte pragmàtic. L'aposta per federalisme no està perduda, encara perdura, i no ha de ser de la mà d'Ibarretxe que se'ns deixi sense esperança de transformar un Estat. Maragall és una persona que es fa estimar i ara convé que no acabi ensorrant tot el seu prestigi amb divagacions que només el portaran a un aillament molt tranquil per a ell però molt lamentable per aquells que en un moment o altre li hem donat el nostre suport.

Calma i tranquilitat, treball i esforç ens han de permetre tenir un horitzó polític ben nítid, sense gavines "blaves" ni "arbres nacionalistes" que no ens deixarien veure el sol, encara que alguns ens hi voldrien posar de cara novament.

POLÍTICS I POLÍTIQUES DEL SEGLE PASSAT

QUI NO ES DISTREU ÉS PERQUE NO VOL O NO POT!

ENCARA CREIEM QUE EL "MÓN MUNDIAL" ESTÀ PENDENT D'AQUEST "PAÍS PETIT" QUE DIRIA EL CANTANT-DIVO DE VERGES, I AIXÒ PORTA A ALGUNS/ES A PORTAR LA GASTADA PANCARTA DE "CATALONIA IS NOT SPAIN"

Veure esport ja sabeu que és un costum que tinc i si aquest és d'alta volada doncs millor, per això estic content d'haver pogut gaudir de la vistòria de l'Akasvayu-Girona a la FIBA CUP, i haver saltat com un seguidor més.

Però com que un no pot deixar de banda les seves actituds i opinions no em puc estar de deixar constància del paperàs que alguns polítics gironins de l'àmbit "CiU" van fer al pavelló de Fontajau lluint amb "gran il.lusió quasi infantil la gran pancarta, en anglès, que parla d'on no és Catalunya. Evidentment tothom és lliure de pensar el que vulgui i així jo puc permmetre'm expressar també el que penso quan veig que quan hi ha qui vol trencar-ho tot des de la dreta espanyola hi ha qui ajuda des d'aquí posant benzina al foc. Un fet lamentable si a més ho fan uns senyors/es que no són exemple de defensa perseverant de la identitat catalana. Sembla que ara hem entrat en una guerra entre els "nacionalistes de CiU" i "els independentistes d'ERC" per veure "qui la fa més grossa" (la pancarta !!!).

El que resulta més divertit que això si que és important, el riure i deixar en cert ridícul a alguns/es, són les contrapancartes que gent com la de la foto, o els magnífics seguidors de l'Estudiantes van persentar. Resulta ben clar i ben contundent un missatge que molts es perguntaven què volia dir : "RAMIRO IS NOT SPAIN". Si ho voleu saber aneu cercant a la història d'aquest club de bàsquet de la capital d'Spain.

VIVINT UN PAÍS BASC DEL SEGLE XXI

UN PAÍS QUE HA CANVIAT. UN PAÍS QUE HA FET NOVES APOSTES MALGRAT ENCARA HI RESTA EL PITJOR D'UNA SOCIETAT, EL TERRORISME (MÉS O MENYS ACTIU)

Els dies que anomenem "setmana santa" estan destinats ha covertir-se en aquelles vacances-escapades que molts esperen per a poder desconnectar del dia a dia, o per a connectar-se a un altre dia a dia, més lent o més estressant segons l'aposta que s'hagi escollert per aconseguir uns dies lluny del domicili habitual.

Sortir de casa s'ha convertit en una mena de ritual que ha substituït el recolliment i la grisor de les mateixes dates però d'uns quants anys enrera. Hem canviat les processons i els via crucis per patir a les vies una bona creu si t'enganxa l'embús general, i la processó la fem anant de punt turístic i/o cultural a un altre sense parar.

Però deixeu-me que us parli de l'experiència viscuda aquests dies al País Basc, un lloc que no visitava des de feia una bona colla d'anys i que us puc assegurar que m'ha deixat gratament sorprès en algunes coses i preocupat en altres. En primer lloc cal veure com Bilbo ja és una ciutat cosmopolita com d'altres europees, que la transformació urbana ha estat brutal per a bé. Un edifici que conté un museu ha capgirat el projecte urbà i s'ha convertit en punt d'atracció de molts i moltes que només hi anem/van per dir que hi hem/han estat, però que no entenem res d'aquest art ultracontemporani. L'aposta mereix un 10 i el resultat així ho demostra.

També han estat molts els projectes en altres pobles i ciutats, ara un lloc com Barakaldo té uns serveis impressionants, a nivell de comunicacions o d'equipaments.

Però també hi ha encara molta feina a fer, encara hi ha l'altra cara de País Basc industrial que pateix una crisi permanent cap a la desaparició definitiva. Encara hi ha grans barris que tenen els blocs de pisos ennegrits pel vell fum, i grans zones per urbanitzar. Tenen feina feta però els queda un llarg camí ( com a molts llocs que es van transformant però es deixen el rerapaís o el reraciutat per a més endavant - ja és l'hora de tots-).

El més curiós de l'estada a aquest país ha estat saber que la llengua més parlada era "el català", i no pas poc. Els catalans ens hem convertit en una potència turística per a les altres zones de l'Estat i és un no parar de gent amunt i avall fent visites fins fa anys impensables. Potser això ens hauria d'ajudar a tenir lligams més ferms amb aquelles terres que tenen alguns habitants que no "ens veuen gaire bé".

Quan anàvem a Euskadi fa més de 25 anys hi anàvem a cercar arrels de nacionalisme, de lluita, de resistència, i ara hi anem a buscar paisatge, cultura i riquesa. El món ha canviat i Euskadi no ha quedat enrera, ara només el manca el pas definitiu , el pas de LA PAU PER SEMPRE.

AHIR TURISME EMBORRATXAT, I AVUI?

JOVES A BEURE! QUE SÓN VACANCES!

UNA IMATGE D'AHIR QUE NO HA PASSAT DE MODA.

Tenim una història del turisme que es va construint amb més força des dels anys 50, una història que ens ha portat a molts a veure i viure alguns moments "importants" d'aquest aspecte tant important per a l'economia del país.

Algunes coses han anat canviant, ja estem en una situació de tu a tu amb el turista europeu, ells venen aquí i nosaltres anem cap allà. Hem passat de ser un país receptor a ser receptor i emissor, això ha suposat un canvi tan radical que és difícil d'explicar històricament atesa la proximitat dels moments que comentem.

El que resulta esperpèntic és veure com cada any quan arriba aquest temps de pre-vacances surten els mateixos temes, quin turisme volem? qualitat o quantitat? les tres S? i vinga a donar voltes sobre el tema sense sortir de la realitat més crua que no és altra que una gran quantitat de joves -avui portuguesos, fet que implica una millora econòmica a l'Estat veï de l'oest- que a cap preu gaudeixen de les qualitat de llocs com Lloret de Mar.

Les persones serioses de municipis com Lloret saben que els mals no es resolen amb gran projectes faraònics o amb despeses innecessàries contractant grans "cracks" encara que siguin del Barça. Els problemes són de fons i només poden tenir remei si hi ha una aposta de l'anomenada societat "civil" - en aquest àmbit "econòmica i empresarial"- per fer una oferta real que no cerqui el benefici ràpid i còmode, o que només cerca tenir oberts uns hotels de tercera regional en un país de primera divisió.

Els governs municipals poden fer molt però sobretot poden parlar menys i actuar més. Grans paraules només porten greus problemes, i aquests s'han de resoldre treballant amb idees i fermesa, sense caure en el món de tapar les vergonyes mitjançant grans campanyes mediàtiques.

Els joves turistes dels 50 ja venien a beure-veure, i ara estan allà mateix i fan el mateix. Potser ens pensem que això es pot resoldre en dos dies, no senyors, ni amb més de cinquanta anys. Pensar el contrari és obviar les realitats i el que és SEMPRE ser jove.

ARA ANEM PER "PRISA"

SUPOSO QUE NO HI HA CAP MENA DE DUBTE QUE LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ ÉS FONAMENTAL , PERÒ RESULTA QUE SEGUIM ASSISTINT A LA "GUERRA" ORGANITZADA PELS "PEPEROS" I ARA HA TOCAT A UN GRUP DE COMUNICACIÓ.

QUEDI CLAR QUE POSO AQUEST "PAÍS" EN SOLIDARITAT AMB "EL PAÍS", LA "SER" ...

Posar-se a llegir un diari, escoltar una ràdio o mirar un canal de televisió és d'aquelles coses que pots fer lliurement, només per la teva voluntat de poder accedir a una informació o a una distracció més o menys aconseguida. Per això resulta sorprenent que ara es vulgui atacar a un grup de comunicació privat que si alguna el caracteritza és tenir prou llibertat per poder fer arribar la informació i l'opinió diversa a aquells que volen seguir els seus mitjans. Que es posi en dubte la credibilitat i les maneres democràtiques de PRISA és fer-nos voler creure que estem ben grillats els que tenim una certa predilecció per l'empresa atacada.

Ens podem enlluernar per un diari que no sempre ens agrada, però que si ens dóna una informació detallada i àmplia de tot allò que passa, i a més sense ser gran lector dels nombrosos articles d'opinió, si que cal reconèixer que en té i no tota del mateix color. "El País" és avui símbol de democràcia i de defensa de les llibertat, sempre ho ha estat, però ara ho ha de ser més per la mala baba dels "demòcrates" del PP.

I què es pot dir d'una ràdio com la SER que té com a grans comunicadors a 3 catalans, qui pot dubtar de Francino, de Nierga o de Barceló? Només algú amb ganes d'intoxicar o amb ganes de carregar-se qualsevol cosa que no rigui les seves impertinències i mentides -que en són mestres-. Fins ara era un greuje antinacionalista escoltar la SER, però ara no en tinc cap dubte, encara que esportivament sigui del Madrid, que és i serà la meva emissora de referència.

A més per veure la tele només cal tenir una certa visió global de la gran oferta existent per posar-nos d'acord que sense el Canal Plus aquest país no seria el que és. I per a altres moments sempre pots mirar Cuatro.

Quan els responsables del PP proposen el boicot estan aconseguint que els més conscienciats els fem una gran "botifarra" i sortim al carrer en defensa, no d'una empresa -que ja tenen prou mitjans per fer-ho- sinò en defensa de la llibertat d'expressió, i deixant-los clar a neo-cons i neo-falangistes en general que nosaltres erem i som la gent de " la libertad sin ira" (no ells!!!).

TRES I DOS O DOS I TRES?

SETMANA GRAN PER AQUELLS I AQUELLES QUE CREUEN EN LA IGUALTAT DE GÈNERES MALGRAT LA DIFERÈNCIA ENTRE ELS SEXES, I MALGRAT HAVER D'OPTAR PER L'ÚS DE QUOTES PER FER-HO REALITAT.

UN PRESIDENT QUE SOMRIU MALGRAT (i van tres) TOTA "LA MOGUDA"

A pocs dies de l'inici de la primavera astronòmica ha florit la llei per a la igualtat que ja estava més anunciada que la primavera del "corte inglés" i que ha sorprès a alguns per la seva contundència i a altres per tot el que això comporta de "falsa" igualtat.

No cal dir que la llei era necessària per evitar abusos històrics i per anar posant les coses al seu lloc més natural (o no ?). Ha estat una llei que s'ha vist rebutjada per la dreta i això ja diu molt al seu favor, i més diu d'aquelles que surten al carrer a insultar a tort i a dret al costat d'uns senyors "de blau marí" que les tenen com un element ornamental de manifestacions "muy hermosas" (una nova manera d'avaluar les manifestacions, no et fot!).

Ara comença el llarg camí cap a la posada en marxa d'aquesta nova legislació i la primera moguda es presenta a les llistes electorals pel proper 27 de maig. Alguns i algunes s'han posat les mans al cap perquè això és "impossible" de complir, algunes i alguns es freguen les mans pensant que ara és el "seu moment" per situar-se més endavant, i encara en queden que entenem que la normalitat legalment establerta s'ha de respectar i punt.

Els mascles estan veient com se'ls acaben situacions d'ús i abús del seu sexe i/o gènere, i les femelles poden tenir la tentació -que la tentació hi és sempre per alegrar la vida- d'abusar i usar en benefici propi aquesta llei. No crec que siguin molts ni moltes els que juguin a això però no em puc estar de dir-ho.

Creiem en la igualtat, i la defensem, per això cal actuar amb molta cura i respectar i fer respectar aquesta nova manera de viure i conviure entre gèneres. Si així se'ns fa més iguals aconseguirem més igualtat, i a poc que ens hi posem podrem dir ben alt que qui està on està és per mèrit propi i no per quota de gènene, opció sexual, religiosa o futbolística. Posem en marxa tot allò que ens porti a una societat més justa i així serem més lliures, els uns i les unes.

UN ABRAZO PILAR

PILAR MANJÓN. MARE DE VÍCTIMA DELS ATEMPTATS DE L'11-M, I VÍCTIMA DE LA DRETA ESPANYOLA PER DEFENSAR ACLARIR ELS FETS DE LA MALEÏDA DATA DE MARÇ.

Querida Pilar,

no es costumbre de mi blog escribir cartas personales y hacerlas públicas pero me veo en la obligación de hacerlo en una fecha como hoy. A pocas horas del tercer aniversario de la muerte de tu hijo y tantos otros ciudadanos y ciudadanas de Madrid, a manos de los terroristes islamistas no resulta fàcil ponerse en vuestra piel y menos en vuestra mente. Vosotros que sabeis lo que significa perder seres queridos una mañana de marzo deberíais contar con el apoyo unánime de los que tenemos la suerte de no haber padecido esa tragedia. No te quepa duda alguna que una persona como tú merece mi màximo respeto y admiración.

Pero no podemos olvidar que la Pilar Manjón madre de víctima se ha visto atacada de una forma brutal por sectores de la derecha (yo ya hablo sólo de ultraderecha) política y mediática. No entiendo como se puede llegar a poner en entredicho tu trabajo, tus opiniones, tu dolor,... cuando lo único que haces es defender aquello que crees y que nadie mejor que vosostros, por desgracia, puede explicar y explicitar. No tengo palabras para calificar a esta "banda" que solamente está buscando confrontación y frustración, quizás se les puede llamar inhumanos, porque su humanidad está lejos de estar presente.

Habeis sufrido mucho desde el 2004, habeis luchado, y es del todo justo que os demos como mínimo un abrazo de solidaridad y de comprensión, ante esos energúmenos que estan paseandose por las calles para hacer olvidar lo que ocurrió cuando los trenes dejaron de circular ese día de marzo. No olvidamos Pilar, muchos estamos contigo y todas las víctimas del terrorismo, sin distinguir de colores ni usaros como moneda de cambio.

Si lees estas palabras espero que sean un pequeño alivio en ese dolor de los aniversarios que se tiñen de negro. Un abrazo.

"PUTAS, MARICONES Y GENTE DE MALVIVIR"

ES COMENÇA ATACANT LES SEUS DELS PARTITS I ES POT ACABAR ATACANT ELS MILITANTS MENTRE ES DEMANA :

"EJÉRCITO AL PODER".

Sembla difícil superar-se però els senyors i senyores del PP es superen diàriament amb les seves accions, opinions i manifestacions. Estem entrant en una espiral de la bogeria que va tenir un greu exponent a les manifestacions anti-govern, amb l'excusa de l'excarcerament de l'etarra de moda -no es mereix ser citat, que es van fer a diverses capitals espanyoles amb la presència dels líders "peperos" al capdavant.

Que hi hagi manifestacions és cert que no deixa de ser normal, que fins i tot siguin contra el govern també s'entén però que els eslogans parlin de ZP assessiono o fexista ( si feixista criden una colla -ja massa gran- de ximples i ximpletes que porten la bandera de la dictadura per passejar-se pel carrer com si fóssim el 39). Els insults han passat de taca d'oli, i el més greu és que els dissenyadors dels missatges no estan massa lluny del carrer Génova de Madrid.

Avui el ja líder la ultradreta espanyola, en Mariano, ha demanat que se'ls tracti com a HB, i crec que és el moment de fer-li cas i posar a tots aquells del PP que estan posant tanta llenya a un foc que podria cremar-ho tot, fora del règim democràtic que estem gaudint. Això que s'està fent ja només pot ser considerat com terrorisme verbal que desgraciadament ja té exemples de terrorisme real a les poques hores d'anar fent manifestacions i dient animalades.

Només amb una clara declaració dels "peperos" catalans contra els seus "jefes" podran ser creïbles a nivell català o a nivell de les properes eleccions municipals. Seria el moment de donar-se de baixa d'aquesta tropa d'indesitjables intoxicadors i ser només representant d'una dreta respectable. O potser caldrà denunciar poble a poble qui són,què pensen i què fan arreu!

El govern de ZP està ballant "amb la més lletja" però ben segur que el camí que es va iniciar el 2004 ens portarà a uns resultats positius en la majoria de temes que avui estan encallats o que van a un ritme més lent del desitjat. Mentre el PP que vagi agafant lloc al costat dels abertzales o que acatin les decisions judicials com tothom fa en un sistema democràtic -que ja es veu que els fa molta nosa-.

I que la senyora que s'ha atrevit a dir a la ràdio la seva definició del govern de l'Estat tal i com consta a l'inici d'aquestes ratlles que li donguin un manual de bona ciutadania i educació, a més de pagar-li "una neteja de boca" amb el primer odontòleg que estigui de guàrdia.

L'ESTAT LAIC I LA RELIGIÓ PEL CREIENTS

UN TRIBUNAL CONSTITUCIONAL QUE ESTÀ PRENENT DECISIONS QUE ENS HAURAN DE FER PENSAR EN CANVIAR LA CONSTITUCIÓ DEL 78, QUE HAVIAT SERÀ "LA INTOCABLE", MALGRAT ESTÀ UNA MICA ENCARCARADA PER NO DIR MASSA.

En aquests dies d'inici de la Quaresma que encara ens recorden els calendaris de full per mes, a més de les llunes que toquen, hem tornat a veure com un tema que ja hauria de formar part del passat apareix amb molta facilitat davant nostre: l'església pot expulsar els professors i professores de religió si el seu comportament no està dins del que marca "la moral catòlica" ( que algú, algun dia ens explicarà què vol dir exactament!). I això no ho diu la cúria, no!, ho diu el JA famós TRIBUNAL CONSTITUCIONAL!

Això si que és un pas enrera amb totes les de la llei (quina llei cal preguntar-se), resulta que aquelles persones que han de donar classes de religió han de mantenir una vida lligada amb "la fe" que expliquen. Pensar això ja em sembla una passada però posar-ho per escrit ja no té cap mena de qualificatiu.

Però com que amb l'església hem topat novament, cal posar de manifest que el problema va més enllà d'aquesta decisió, el problema és que els professors de religió catòlica els proposa l'església i els paguem TOTS, i a més exerceixen en horari lectiu. Doncs ja n'hi ha ben bé prou! La religió a les esglésies i a les cases, i a l'escola laicisme i democràcia.

Pendre aquesta decisió és complicada en un país amb massa pes de la dreta conservadora -amb aires ultres cada dia més públics- però la majoria que es defineix de centre i esquerra no podem estar pendents de tanta "história" amb aquells que consideren que l'acció del govern del PSOE és un "calvari" (sembalria que haurien d'estar contents de patir-lo igual que el seu fundador aquests bisbes que ho proclamen o és que això de patir no va per ells i només pels "pobres").

Cal fer el possible per posar cada cosa al seu lloc, denunciar clarament que la jerarquia eclesiàstica està a un lloc caracteritzat per tot allò que és retrògrade i que a més tanca els ulls a fets lamentables que fan alguns dels seus capellans, bisbes o arquebisbes.

Davant de la decisió del Constitucional només ens queda reclamar una REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ en termes totalment LAICS.

PER ANDALUSIA SI

AIXÒ ÉS PUBLICITAT SEGURA

(" LA CAMPOS"!!!)

PER A ACONSEGUIR QUE LA REALITAT NACIONAL ANDALUSA PUGUI

AVANÇAR EL 18-F

La memòria política, que és tan dèbil com la futbolísitca -dura un màxim de dos dies si hi ha partit diumenge i dimecres-, ben segur ha oblidat què passava a Espanya fa poc més de 6 mesos: un Referèndum per a un nou estatut per a Catalunya. Sembla que sigui cosa del passat i a més cosa aliena a allò que demà, 18 de febrer, votaran els andalusos en referèndum.

Tot plegat és còmic, a punt de començar l'estiu del 2006 van haver-hi mil i una campanyes d'intoxicació contra l'Estatut català, i ara en ple hivern 2007, està preparat per ser aprovat un Estatut andalús que té moltes coses amb comú amb el primer. Resulta que catalans i andalusos necessitem avançar en el nostre autogovern, un fet imprescindible en un Estat federal, i per això tenim nous textes que ens permeten ser més autònoms sense deixar de ser menys solidaris en la construcció de l'Espanya federal.

Andalusia s'ha definit com a realitat nacional, Catalunya com a nació, i res ha trontollat, res ha canviat en el dia a dia, dels que viuen i treballen en aquest "països" . Alguns que van posar tot l'esforç en el NO a Catalunya ara estan molt contents amb el SÍ a Andalusia. És una realitat preocupant l'esquizofrènia del PP, la seva pèrdua de memòria històrica o recent, s'està convertint en un paròdia d'ell mateix, però amb el perill que hi ha qui també es pensa que la realitat està vestida del carnaval constant dels "peperos", aquí blanc, allà negre, més enllà posa-hi blau.

Els andalusos han estat atacats per poc treballadors, per "viure" del subsidi de l'atur, per crèixer a costa dels altres, per tenir un alt nivell de corrupció -urbanística per part de la dreta-dreta-, però ara han de fer-se forts i han de posar un nou horitzó a la construcció de la seva terra -que dirien ells-, han de poder gaudir d'un ampli ventall de drets que ells s'atorguen sense complexes i sense por.

Un 28 de febrer els andalusos van entrar per la porta gran a la seva autonomia, ara un altra data de febrer, un 18, els donarà pas a tenir una casa més seva, una manera de viure més lliure, com a persones i com a país.

Avui ja hem deixat enrera l'Andalusia de la "bata de cola" que ens van vendre molt temps, avui ja han demostrat que volen ballar a ritme de les músiques més actuals i modernes, com si hagués triomfat la proposta de Martirio. Com a català d'arrels mig andaluses, davant d'aquest referèndum també "votaré" SÍ.

CRÒNIQUES D'UN POBLE (CATALÀ)

IMATGE DE LA VELLA SÈRIE DE TELEVISIÓ QUAN NOMÉS HI HAVIA UN CANAL I EN BLANC I NEGRE ! RECORDA : "CRÓNICAS DE UN PUEBLO".

UNES HISTÒRIES DE POBLE QUE ENCARA SÓN VIGENT EN MASSA POBLES CASTELLANS, ANDALUSOS, BASCOS, ASTURIANS, GALLECS O CATALANS, ENTRE ALTRES.

Són molts els nivells en els quals ens movem aquells que treballem en el món de la política, ens toca estar al costat de presidents de govern -encara que només sigui per saludar-, a donar suport a regidors de petits pobles que es veuen atacats per alcaldes amb passat i present poc democràtic.

Evidentment és molt satisfactori poder tenir un contacte directe amb "el poder", fer el possible per facilitar la feina a aquells que tenen responsabilitats de govern, i posar un petit esforç per fer realitat el projecte social i polític que podem compartir.

Però és del tot imprescindible tocar de peus a terra, acostar-se a la vida política més allunyada de les càmeres de TV, aquella política que només coneixen uns pocs veïns i veïnes que tenen un mínim interès per tot allò que passa en un petit poble de poc més de 300 habitants per exemple.

En pobles d'aquestes característiques es viuen situacions de molta feina per aquells que tenen responsabilitat política, en molts casos amb ganes de poder "servir" a fer "més gran" el poble. Però també són un lloc ideal per a amagar a personatges que han cregut que ser regidor o alcalde els permet "barra lliure" i que havent estat elegits democràticament els dóna llibertat per fer tot allò que se'ls passi pel cap, o per aprofitar al màxim els recursos públics per a benefici personal o del negoci particular.

Viure en directe com un alcalde pot amenaçar a una periodista, en una sala de plens d'un mínúscul ajuntament, és una experiència desagradable, un moment tens, una image que pensaves que ja no existia en la política catalana. Doncs existeix encara, i ens ha de preocuapar que sigui així quan ben aviat farà 30 anys de la democràcia. Aquells que es pensen posseïdors de la veritat solen ser il.luminats, però això és lamentable en un poble on l'enllumenat té molt a millorar, on els carrers necessiten una millora substancial o la riera està pendent de convertir-se en un bell indret atractiu als que hi viuen i a aquells que puguin visitar el poble.

No hi ha més remei que viure experiències ben diferents per ser conscients que la política no es fa sempre amb "traje i corbata", que en molts llocs hi ha persones que fan política amb poc més que una bona intenció davant de persones amb males intencions. Que tots fem el possible per millorar aquestes situacions lamentables és un deure a posar-nos!

EL CARRER = NOU PODER?

PARAULES MAL UTILITZADES?

LLIBERTAT

JUNTS

ETA

L'Espanya que progressa econòmicament, malgrat un EURIBOR que pot desbocar-se, està immersa en una situació "dramàtica" a compte de quin és el camí a seguir per fer front a una organització terrorista amb més de 40 anys d'història.

Han estat uns dies moguts tant a nivell de polítics com a nivell de carrer. Els grans enfrontaments entre els líders del PSOE i del PP ja estan més que vistos, no hi ha cap argument que tingui cap voluntat de solucionar el tema per part del PP, han trobat una suposada "mina de vots" posant-se al davant de "les víctimes del terrorisme" (lamentable i esperpèntic). I a més no dubten en treure pit davant de qui se'ls posi per davant, ells ho arrangen tot a cops de bandera bicolor -per sort constitucional-.

Però el carrer també s'ha omplert d'opinió -més o menys organitzada i en molts casos manipulada-. Hem vist l'enfrontament al Pais Basc entre els defensors del seu president del Govern autonòmic i aquells que se senten maltractats pel nacionalisme basc -perdoneu però malgrat tenir prous arguments em sembla que han passat una frontera i no han sabut cercar nous camins que no siguin el de la lamentació, és dur dir-ho però han "perdut" raons-. Les defenses dels militants d'un partit del seu líder ja tenen algun referent català (recordeu el lamentable espectacle del cas Banca Catalana), i també sabem que contra la justícia es vol posar a la gent, per intentar treure'n un rendiment posterior. Totalment anormal, no és amb manifestacions i contra-manifestacions que podrem avançar, només amb la raó i l'interès positiu es podrà resoldre "el conflicte".

Sense caure en el missatge negatiu del no hi ha res a fer si que és del tot imprescindible fer un nou pas endavant , que el Govern de l'Estat, faci tot el que calgui davant de la constant provocació del PP, que el Govern del País Basc deixi de victimitzar-se a casa i al carrer, que el Poder Judicial sigui totalment lliure -encara que sigui difícil de creure-, que els ciutadans ens quedem a casa tranquils i només sortim al carrer quan sigui del tot necessari, per solidaritat o per demanar millores, no seguim uns i altres en una ocupació lamentable de l'espai de tots, encara cal insistir i dir que ja no val allò de "la calle es mía". Al carrer quan calgui, no cada setmana i per empastifar la democràcia!

ALTO A LA GUARDIA CIVIL!

...La ciudad libre de miedo,/multiplicaba sus puertas./Cuarenta guardias civiles /entran a saco por ellas....

(Federico García Lorca ja ens parlava de la Guàrdia Civil)

Feia temps que no sentíem parlar amb tanta insistència de la Guàrdia Civil, i menys a Catalunya on han perdut molt pes amb el desplegament dels Mossos, però s'han llençat al carrer - mai més ben dit- i posant-se "el mundo por montera" s'han manifestat contra el govern de l'Estat per no haver posat fil a l'agulla a els canvis que s'havia parlat eren necessaris.

Avui la Guàrdia Civil ha perdut la seva imatge retrògada dels anys grisos del segle XX, quan eren símbol d'un règim que amb ells i els "grisos" mantenia l'ordre que s'havia de mantenir per ordre del dictador Franco. Eren els "civiles" un element que mostrava el retard d'un país, un cos militar de seguretat, i això no es va canviar amb l'arribada de la democràcia -potser era com s'havia de fer- però ara ja va essent hora de replantejar-se amb rigor què ès i a què respon un cos de seguretat amb caire militar, especialment a nivell de reglaments i de conductes.

Els tricornis ja ens semblen obsolets, només una altra institució obsoleta com el papat, i per a tronat en Benet XVI, poden veure-li certa gràcia. Ja no és qüestió de la imatge, del seu caràcter militar, o de les seves funcions, és el moment de plantejar-se la seguretat com un tot, que tothom que hi treballi -si que treballi en l'ofici de la seguretat- tingui els mateixos drets i deures, sense haver de passar per antics uns i per a "modernos" els altres, perquè van uns de verd i els altres de blau.

Han quedat lluny les "parelles" de la Guàrdia Civil, han desaparegut dels camins rurals de molts pobles i poblets, però encara queda aquella aureola que els donà més d'un poeta andalús, quan els situava com l'exemple més emblemàtic de la vida rural d'aquelles terres.

Que no són maneres de comportar-se això de manifestar-se amb l'uniforme pot ser veritat però que no podem seguir veient "els toros des de la barrera" també ho és i cal agafar el toro per les banyes i posar la Benemérita al segle XXI.

HUMPHREY BOGART ÉS A "PARÍS" DES DEL 57

UNA PEL.LÍCULA, UNS ACTORS, UNA MÚSICA, UNA CANÇO, UNA GUERRA, UN RECORD, UN PLAER, UNES IMATGES, UNS MOMENTS, TOT O QUASI TOT A :

CASABLANCA

El cinema ens ha donat molts i molts moments, moltes imatges, molts actors, moltes actrius, però no sóc un mitòman malaltís, pèrò tampoc puc negar que sento una estranya preferència i una estranya relació amb poques pel.lícules,i una de les més importants i impactants aquesta de Casablanca.

Però avui només puc parlar del films pel cinquentenari de la mort de Bogart, aquí essent sincer, només identifico amb la pel.licula que anuncio en iniciar el texte, no puc situar-lo en altres, malgrat la seva carrera fou intensa i important. El meu Bogart és aquest que amb la seva interpretació magistral ens porta per una ciutat del protectorat francès en plena II Guerra Mundial i ens deixa molt clar que el més dur és sobreviure.

El per què sento aquesta filia és una pregunta difícil de contestar, potser pel cúmul de coses que emanen de Casablanca, algunes de pur cinema, altres de pinzellades d'història, sons de cançons que et deixen content o et posen la pell de gallina -la Marsellesa impressiona-. I tot plegat en un món confús a tots nivells, a nivell de relacions personals, d'amors no del tot realitzats, d'imatges grises i boiroses com la vida real. Tot plegat amb la idea de voler posar sobre les pantalles del cinema -ara la veiem en DVD- uns missatges que alguns els van gravar per sempre més.

No puc deixar de reconèixer que sense Bogart no es podria parlar amb tanta força de Casablanca, però per a mi Bogart té un deute immens amb Casablanca. I també que no tinc cap mena de dubte que "sempre ens quedarà París", abans o després de dir-li a en Sam : "torna-la a tocar".

GENER AMB CALOR O UN CANVI CLIMÀTIC ANUNCIAT

IMATGE QUE NO ES VEU AQUEST GENER 2007 (DE MOMENT!)

NO CAL DIR QUE QUAN MENYS ENS HO ESPEREM ENS PELAREM DE FRED (TEMPS AL TEMPS)

Recórrer a parlar del temps és un dels recursos més utlitzats quan no se sap amb qui parles o de què parlar, per això davant del que ja és comentari generalitzat en relació a l'estiuet de gener que estem vivint-patint, em permeto fer alguns comentaris més o menys relacionats amb aquest TEMPS.

Que a mitjans gener es pugui anar amb màniga curta només s'explica per l'elevada temperatura que s'està vivint a causa de les inexplicables posicions d'alguns, més ben dit un partit, davant de la convocatòria de manifestacions contra el terrorisme i per la pau. Fa venir molta calor suportar que hi hagi qui demana unes paraules en una pancarta i després, quan ja se'ls dóna joc, demani una pancarta per ells sols que només digui "Todo por culpa de ZP". Més val que que dediquin els seus esforços a posar ordre en l'ambient recalentat de la corrupció que està surant arreu de l'Estat, i molt concretament a les illes del Mediterrani i de l'Atlàntic. Zones de permanent estiu!

Per això avui tothom parla que el temps està boig, que el món està perdut a tots nivells, que ja mai més podrem anar a esquiar (els que hi van és clar), que desapareixeran els nostres pobles de la costa, vaja que tot plegat està molt acabat. Però la realitat serà més "real" i no podrem deixar de parlar del fred, i no podrem deixar de repertir-nos un cop més ja ho deia que hi hauria hivern, i això si hi ha calma política encara més.

Bé que no hi hagi res que ens aturi, que hi ha molt per defensar, amb fred o amb calor, i que l'escalfament del món ja ens portarà el que hagi de portar, o que tornin els MAMUTS (alguns ja en són fidels representants dels "homes" que els eren contemporanis).

NO VOLIEN MATAR!

EL MINISTRE DE L'INTERIOR.

EL MINISTERI DE FER FRONT AL TERROR

Després d'haver-se pogut treure de sota de milers de tones d'enderroc els cossos de dos persones nascudes lluny de Madrid hem passat full a l'impacte que va tenir l'atemptat del 30 de desembres, hem entrat a veure com responen els implicats en el procés de pau.

En primer lloc veiem que el govern assumeix clarament les seves responsabilitats, que no són altres que frenar els contactes amb ETA i posar el màxim esforç contra els terroristes. En segon lloc trobem la segona força política, un PP aznaritzat al màxim intentant treure rèdit de la situació desgraciada que suposà el trencament de la treba, i ho fan deixant entendre o sense embuts, que tota la culpa és del govern, que cal explicar tot el que se sabia, que hi hagi transparència, si com sona, el propi Zaplana és capaç de demanar la veritat!!!

En altres àmbits podem veure com la gent d'Otegui-HB està descol.locada o està "col.locada" per la poca fermesa pròpia o la total dependència d'ETA. I per a col.locats els d'ETA que parlen dels assassinats de Madrid com una cosa no volguda, és a dir, que no volien matar, que ells van avisar (fins a tres vegades), i que quasi ho lamenten. No ens collonin! No ens vulguin fer passar per passarells! Si ho van fer siguin clars i digui que això és part de la seva vida i del seu projecte.

I mentres anirem demanant que hi hagi PAU, que hi hagi el màxim esforç de tots, DE TOTS!, per acabar per sempre amb sorpreses com les del darrer dissabte de l'any 2006. I si cal DIÀLEG, que n'hi hagi!