LA CAIGUDA D'UN "PECIDENT" BLAUGRANA

Els moments de glòria esportiva

La història catalana no està acostumada a parlar de corrupció, corruptes i molt menys d'empresaris estafadors o advocats de renom pringats en assumptes foscos. La Catalunya que ens han volgut fer veure no va més enllà d'un conte de lladres i serenos, molt ensucrat i poc esfereïdor. Però això es va desfent amb el temps i amb alguns casos que s'han anat jutjant i altres que estan en capella, alguns amb anys a l'esquena com el de la trama corrupte de la colla dels d'Hisenda i alguns empresaris, i altres de recent collita com els lladregots del Palau de la Música.

Ara la justícia ha posat pena a uns personatges que es van fer famosos fa uns quants anys, bastants, i d'entrada ja veiem que aquesta justícia no té la celeritat com a virtut, ans el contrari si van més a poc a poc no troben ni a un dels responsables condemnats. Però això de la justícia ja se sap, paciència i que no t'enganxin en un mal moment perquè només la llarga espera serà una llarga pena malgrat una absolució posterior.

El que més vull destacar de la petita història d'aquests personatges és justament que entre ells hi ha un personatge real-virtual, un senyor-un guinyol, que ha sobreviscut al seus càrrecs públics esportius per convertir-se en un ninot molt ben aconseguit a la Crakovia catalana de la nostra TV3. Molts nois i noies són fans del Josep Lluís del programa de la tv sense tenir ni la més remota idea de qui estan parlant, de quines bones i males accions va fer anys enrera, i crec que hauran de sortir al carrer a demanar que segueixi present a la pantalla i no entri en presó el condemnat perquè el seu Josep Lluís només estima el diner (vaja que alguna cosa té a veure amb el seu original com s'ha demostrat amb els assumptes jutajts). Indultar aquest guinyol seria un detall per part dels guionistes, els seus joves seguidors els ho agrairan, i si cal hi posaran eurossss!

Ens han tacat un personatge impecable i impagable

No estem per molta broma  en un país econòmicament tocat, on les retallades són el pa nostre de cada dia i ara ens toca assistir resignats a les actuacions judicials finals contra una colla de lladres als fons públics, perquè cal recordar que "Hacienda somos todos", o això deia un anunci de l'època en la qual anaven a la seva els acusats i penats. Suposo que com que era de tots els sabia menys greu deixar-nos sense alguns, forces, molts milions de pessetes (si, pessetes que l'euro no estava ni dibuixat) a una majoria que si cotitza cada mes sense cap mena d'escapatòria i ai de tu que ho intentis si no tens el suport de peixos grossos d'una delegació d'Hisenda o de l'Agència Tributària que en diuen aral. Avui els peixos grossos aniran a la peixera de can Brians o de la Roca, que ho disfrutin i que vagin fent lloc a alguns que estan en camí com els esmentats Montull i Millet, i esperem que també els "músics" que els acompanyaven en els seus cants contra el diner públic.

LA C.A.M. VALENCIANA UN VAIXELL INSIGNIA TOCAT I ENFONSAT

El món de les caixes i bancs, del deute i dels crèdits, segueix molt mogut, quan no és una agència d'aquestes que ens treu la son per no saber que volen dir amb les seves qualificacions és una caixa que és nacionalitzada i per tant suposo que ja és de tots.
Aquests dies ha caigut la CAM i sembla que aquesta Caja de Ahorros del Mediterraneo feia aigües per tots cantons, sobretot per la seva aposta pels governs peperos del País Valencià i les seves inversions faraòniques a l'estil "fallero" (tot sigui dit amb gran respecte envers els falleros i les falleres), o autodonant-se crèdits els membres del consell d'administració que sense cap mena de vergonya s'havien pujat les seves indemnitzacions fa pocs mesos ja que cobraven relativament poc en relació a allò que s'embutxaca algú com el Sr.Rato a allò que ara en diuen Bankaixa i ahir era Caja Madrid (i altres com una petita catalana de nom Laietana). Aquest món de les velles caixes està desapareixent per moments.

El 2010 vam veure com la nostra Caixa Girona, passava a millor vida (la vida de "la Caixa", que ara ja no és del tot "la Caixa" i en diuen CAIXABANC) i s'enterrava amb ella tota una política econòmica que fins a última hora tothom trobava mot encertada i que els beneficis creixien sense cap mena de problema per poder invertir grans quantitats a festivals, obres socials  o obres d'art! I en pocs mesos tot va anar malament, la "bombolla" es va fondre com aquestes del sabó de mala qualitat (això era el que  hi havia mala qualitat) i no com les que fa en Pep Bou, molt més estudiades i treballades.

Ningú en tindrà la culpa que aquests ens que eren un exemple de l'empenta del territori valencià, gironí, o castellano-manxec, hagin acabat com el rosari de l'aurora. Els seus dirigents segueixen en la vida pública i no tenen cap problema per haver enfonsat una institució financera, estan observant com en poc temps i amb tants canvis de nom ningú recordarà que hi havia coses innegociables des del punt de vista provincià com ara un nom. Tot plegat ens ha deixat molt tocats a molts que ens creiem que la felicitat econòmica que ens venien els dirigents de les entitats financeres era la cosa més sòlida que ens podíem imaginar, que dubtar-ne era ser un anti-patriota, entenent-se per pàtria qualsevol espai vital (província, comarca o comunitat autònoma), i a més en som una mica responsables per no haver volgut saber més o per no haver-ne sabut més. Vam callar a mà alçada o amb un repicar de mans que sonava fals, ben segur que algú ens ho retraurà algun dia i no podrem deixar de dir, MEA CULPA.

L'ILLA DE LA TENDRA MORT

Espai de trobada i reflexió

L'acampada estiuenca dels joves laboristes de Noruega ha passat a la història més negre de la història de la tragèdia humana, constant però sorprenent alhora. Aquests adolescents nòrdics havien decidit passar unes jornades parlant de temes que preocupen, de política i de la societat, en un espai tranquil i més o menys allunyat de la ciutat, cercaven un lloc on poder aprofundir en la defensa de les seves idees i anar creixent per poder consolidar una ideologia que comparteixo. No serà aquest l'espai per posar en qüestió si l'adoctrinament dels joves és o no és una bona fórmula, però si que és respectable si tots ells lliurement hi participen.

La tarda d'estiu hauria d'haver significat un pas més en el seu treball i les seves anàlisis però les coses poden canviar d'un moment a l'altre, algú pot decidir que tot això s'ha acabat, que ja n'hi ha prou de moltes coses i en concret de  VIURE. És del tot brutal pensar en què va passar en aquella illa, no pots imaginar la massacre que va organitzar un assassí ros i noruec de soca-rel , qui es pot imaginar que matar, un a un, nois i noies, pugui ser una cosa real fins arribar a desenes de víctimes innocents? No sé com es pot explicar aquesta situació, em desborda la magnitud de la situació, és d'aquelles situacions que no pots ni vols entendre, perquè si les entens estàs donant una certa sortida al criminal, i no hi hauria d'haver cap sortida, cap ni una. Bé només una, la cadena perpètua i sense contemplacions.

L'assassí de l'illa i de les bombes a Oslo no existeix aïllat dins de la seva bogeria, té un entorn sociopolític que existeix i que com s'ha demostrat porta a accions repugnables. Aquest entorn de l'extremadreta nòrdica, xenòfoba i marcada per l'islamofòbia, a més d'un cristianisme radical - que no vull ni conèixer- ha anat cremant les neurones d'aquest individu donant-li arguments per tirar endavant un projecte messiànic i demolidor. Els "enviats" en nom d'algun déu o d'alguns déus són elements que massa sovint ens porten a la crisi i fins i tot a la mort, si això es barreja amb idees com les que proclamava algú com Hitler estem davant d'un còctel que per desgràcia ja hem vist com explota i quins efectes nefastos pot tenir. La mort tenyida de falses ideologies i l'assassinat en nom d'altres, QUINA POR !!!

Espai de  mort i  por, molta por

I tot això amb unes víctimes que tenien una base sòlida en el sentiment democràtic i de la llibertat, uns joves que han vist com tot es tornava fosc i perdien de vista la seva curta vida tot just quan estaven iniciant el procés cap a viure-la més plenament. Altres veien com la foscor els marcarà de per vida, mai més podran ser uns joves en creixement plàcid, viuran amb dificultat la seva adaptació a una nova vida que els va començar aquest maleït 22-J. Qui els explicarà que cal ser confiats i feliços en la seva societat nòrdica i socialdemòcrata? Serà molt difícil que Noruega segueixi vivint en  una mena de "món de yupi" on tots són més o menys iguals i on la llibertat és la base de la convivència. Cal que es plantegin com fer front a llampats que fan seves les argumentacions del nou feixisme per deixar sense alè al món, a un país i a unes famílies destroçades per sempre.

Massa mort per poder assumir-ho, massa bogeria per poder acceptar-ho, massa dubtes després de "la guerra" d'aquestes hores d'un divendres d'estiu. Però seguirem cridant ben alt, com es feia fa 75 anys "NO PASARAN" els que ens volen deixar sense joves, sense futur, o sense els nostres iguals siguin de la raça que siguin.

LA MORT AL MÓN "TRANQUIL" DEL NORD

Destrucció i mort de la civilització

ATENCIÓ : VERSIÓ INICIAL TOTALMENT SUPERADA


Els esdeveniments no han estat exactament com es pot despendre del texte següent.

Qualsevol dia és bo per aquells que creuen en la mort com a mitjà per assolir els seus objectius i avui n'ha estat un d'aquests, un dia negre com alguns altres viscuts a Londres, a Nova York o a molt més a prop, a Madrid. Un dia més sembla que en nom del déu dels creients musulmans (definitavement -?- sembla que també hi té a veure però per la fòbia del terrorista envers "ell") s'ha procedit a tallar d'arrel algunes vides i alhora destruir tot allò que hi havia al voltant.

Ben segur que no és cap novetat, i per desgràcia no serà la darrera, però sempre hi ha aspectes que ens sorprenen i avui ens sorprèn que tot això passi al món més civilitzat, més acollidor, i potser més desconegut i per això més idealitzat per aquells que pensem que aquest Nord és un paradís on es viu d'allò més bé. Aquesta ciutat d'Oslo que ens atreu, aquesta Noruega que té la bellesa com a imatge permanent està tacada de sang, està plorant els seus morts i està veient imatges que només recorden les de guerra, una guerra qualsevol.

El nord que ens ensenyaren a envejar fins i tot els poetes no l'acabem de conèixer a fons, segur que té moltes coses que desconeixem i altres que ni ells volen que es coneguin (això era un premonició del que avui sabem dels terribles assassinats? El fred Nord té molts problemes amagats que que ja insinuava o hi donava llum la trilogia més venuda dels darrers anys- un cop més la realitat, tan plena de por i de sang pot superar la ficció ?-), però el que no podem admetre és que un cop més volin pels aires persones i edificis, no és això el que portarà a un món més just. Quan les víctimes cauen en nom de raons alienes ens és impossible saber el per què, ens és una qüestió totalment inadmissible, i no poder fer-hi res ens deixa sense esma.

Els països nòrdics sempre han estat en el meu imaginari com aquells que hauríem de seguir, com països seriosos i bonics,per això la violència d'avui em sembla molt més violenta que altres que per desgràcia passen sovint en altres indrets del món. És curiós com ens colpegen més uns fets que altres, unes desgràcies ens van endins i altres només ens freguen la pell, serà que la nostra manera de viure i veure està marcada per la nostra realitat i ens accentua la gravetat dels esdeveniments. Volem que no hi hagi atacs terroristes, ni aquí ni al nord, perquè la raó de les paraules és la base de la millora humana, la raó de les bombes només ens porta la incomunicació, l'enfrontament i més bombes. Un món on la bomba parla massa sovint tindrà poca cosa a dir.

ON ÉS SOMÀLIA?

Situem-nos, estem parlant d'un lloc "molt llunyà" a la punta de la banya africana situada més cap orient, és a dir que més a prop que un altre país prou conegut com Sudàfrica. I en aquest lloc remot estan vivint (és una manera de parlar perquè realment estan morint) un d'aquells episodis de la història que és tan horrible que quasi no ens atrevim ni a mirar, la fam extrema (hambruna que en diuen en castellà).

L'organisme que vetlla pel món, l'ONU ha fet una gran declaració cridant l'atenció a tots els països, i com sempre, per desgràcia els dirigents dels països rics faran uns grans gestos, entre avui i demà, per calmar les ments sensibles dels seus ciutadans i demà passat tornem al nostre dia a dia de la crisi dels mercats, de la borsa que trontolla, o dels paradisos fiscals que alegren la vida dels més rics i que només tenen fam de més riquesa.

Estem veient la mort en directe, la fam en directe i tot plegat es queda en aquelles imatges inoportunes a l'hora de sopar que emet un telenotícies qualsevol, o un petit reportatge que pot trencar la digestió a algun paifart a l'hora de la migdiada. No sóc dels que participin massa en la cooperació amb els necessitats però crec que hi ha mesures a prendre per part dels productors d'aliments que podrien paliar amb més o menys grau aquestes situacions que només porten a la mort infants, joves i grans.

Hi ha poques coses que hauríem de prioritzar en el món global que vivim i la primera hauria de ser que tothom tingués dret a VIURE, amb uns mínims basats en l'alimentació i una qualitat adequada a les seves realitats, ja sabem que moltes persones amb molt poc tenen un grau de felicitat molt més alt que aquells que anem farts i sobrats. Però sense els mínims no hi ha res a fer!

Menjar?Beure?

I mirarem endavant i d'aquí un temps recordarem Somàlia per tornar a preguntar-nos on és, o potser preguntarem per Haití, o per ... un lloc on la MORT viu i es multiplica mentre els altres allarguen vides fins a l'extenuació dels cossos. Grans contradiccions d'aquest món que és el nostre i també el d'aquells que demà, o potser d'aquí una estona ja no hi seran per manca d'un grapat de menjar o d'un glop d'aigua.

QUI TÉ POR DE FRANCISCO CAMPS?

Un que saluda al buit, un que diu adéu i una que ho celebra (jo sigueixo pensa la Rita)

Quan encara no han posat en marxa la nova legislatura valenciana ja poden tornar a preparar tot el procés d'elecció de President, una altra prova de veure com el PP no té miraments amb ningú i si fas nosa cap el carrer sense contemplacions. L'anunci de la dimissió  de Camps no ens hauria de sorprendre, ja fa mesos o anys que ho hauria d'haver fet, ell i altres personatges obscurs de la dreta valenciana que han fet seu un país i l'han usat com un gran negoci particular. Hi ha mil i una causes obertes, tantes o més com casos sospitosos, i això havia d'acabar d'una manera o altra. El final, puntual i personal, és una dimissió envoltada d'insults i de victimisme, tenyit de servei al seu partit no al seu poble (un partit blau que necessita tenir la cara ben neta per unes properes eleccions, i dic la cara perquè de les mans d'alguns més val no dir-ne res).


Els peperos valencians es queden sense aquell que ha aguantat més les acusacions i les imputacions, i també les evidències.Aquests personatges de la gavina ho fan sense remordiments, sense cap problema, ni la Rita Barberà en parlarà malament quan és obvi que seria la millor presidenta blavero-popular perquè té un domini de la situació que ja voldrien molts altres homes i dones que es dediquen a la política (confesso que tinc una debilitat per l'alcaldessa de València, de la capital del País Valencià i no sabria dir-vos el per què).


Avui els valencians comencen a perdre de vista una imatge que els ha perjudicat en molts altres llocs però no siguem il·lusos, aquest i els seus van guanyar de llarg les darreres eleccions autonòmiques i locals, tenen un suport sobrat de la ciutadania i no serà que la informació no sortís als papers o als pixels virtuals. Els han acusat de tot i sembla que amb molta probabilitat que la suposada presumpció d'innocència no acabés bé però ells endavant, "pa lante" i els votants seguiren el camí. Així és la democràcia i també això hauria de fer-nos pensar en què ha passat en el món dels socialistes valencians en els darrers anys, on eren? què han fet? qui els ha dirigit? Les respostes són curtes i difícils, lluitar contra un món mediàtic i econòmic que els ha amagat i també dedicar esforços a destruir-se entre ells. 


Si alguna cosa ens queda és la bona acció de Camps en un món on dimitir és cosa de covards, avui ha fet un gest que malgrat tot i més, l'honora i deixa una ombra molt allargada d'una barba que no és la del director de Hogwarts de Harry Potter.Potser aquesta barba algun dia també haurà d'explicar-nos perquè feia nosa un dels presidents autonòmics més "brillants" del cel blau espanyol.

JO TAMBÉ M'INDIGNO!

El retorn no és fàcil, i menys el retorn a donar la cara, a portar la contrària a alguns o a molts, a opinar per qui ho vulgui compartir. I no és fàcil per les raons que no sabem i per les que sabem, per les que podem entendre i per les que no entendrem mai, potser amb l'esforç del tercer intent i amb 50 tacos a l'esquena es podrà consolidar un projecte (ja seria hora em dirà algú a cau d'orella o davant de tothom, que tens edat!, una edat). Perdoneu la introducció però sempre busquem una excusa o una altra i aquí cal deixar-hi la que toca.




Anem per feina i situem-nos davant de la propera excursió que s'ha muntat el Sant Pare, el Papa de Roma o Benet XVI que tan se val com l'anomenem, la seva anada a Madrid a veure milers de joves. Evidentment no seré jo qui posi en qüestió que aquests joves d'arreu es desplacin on vulguin a veure qui els vingui de gust, i que el senyor que els rebrà es dediqui a predicar o a repartir consol, m'és indiferent i respectable al mateix temps. 


La cosa ja no m'és indiferent quan la festa catòlica, la "fiesta pagana" necessita que les administracions hi posin milers d'euros i que empreses privades col.laborin a costa de no pagar impostos. Resulta que uns es poden passar tres pobles en despesa i els altres no tenen ni per viure al seu poble, a casa seva. Aquesta és l'Espanya (i la Catalunya no ens equivoquéssim) que està arrelant -si no ho evita Déu o els votants-, la que ens tocarà patir d'aquí a pocs mesos. Amb tota aquesta festa podrem veure com es disposa dels equipaments públics que deixarà sense cap remordiment l'alcalde de Madrid i la seva col·lega Esperanza, ells dos ballant al ritme papal sota la direcció de la regidora Ana Botella i els seus sicaris de la secta ultra Legionarios de Cristo (una bona colla que ja va saltar als diaris per històries fosques). 

Una bona colla que busquen la salvació eterna

Vaja que se'ns prepara una moguda que no tindrà res a veure amb la vella movida, tot Madrid en mans d'uns quants, tot per a ells, com el totus tuos, però aprofitant-se del diner públic en moments de grans dificultats. 


No ho aturarem, no podrem demanar que ens tornin la part dels nostres impostos que hi dedicaran, no ens faran ni cas i a més ens tractaran de poc solidaris amb els catòlics i poc respectuosos. En qualsevol cas ho som i ho serem al seu mateix nivell.