Anaven a treballar, anaven a estudiar, anaven cap a casa, anaven de festa, anaven a buscar feina, anaven ...i no van arribar enlloc. Els trens que sempre van, i molt poques vegades no arriben, aquell dijous d'hivern madrileny no van arribar, algú va decidir que en nom d'Alà podien aturar-se macabrament un viatge de rodalies.
Molts van veure com qui els esperava, com cada dia, havia de desesperar-se, havia de veure com ja no li caldria esperar mai més, que hauria d'esperar una recuperació després de les ferides, o que esperar ja no seria mai més igual.
Dia 11 de març de 2003. Un dijous negre. Tots quedem aturats, tots ens sentim solidaris amb Madrid, tots "cridem" contra el terrorisme, tots estem amb les víctimes, tots (?). Deixem-ho en quasi tots que alguns van veure que els trens potser tenien una via diferent...
Vam quedar esglaits com poques vegades, vam aturar campanyes electorals, vam tornar a casa compungits, vam estar penjats del telèfon,des d'aquell dia fins el diumenge següent. Havien començat els "tres dies de març".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada