El món cinèfil acaba de viure un dels dies més destacats amb el lliurament dels "Oscar", encara que tinguin massa sovint un regust de festa innecessària o de llaminadura endolcida. Quan una pel.lícula triomfa als "Oscar" la solem posar en quarentena els que encara mantenim certs principis proeuropeus i antiianquis.
Aquest any les coses han estat certament diferents, els premis han anat a pel.lícules que han demostrat que es podia fer cinema punyent als EUA. Uns cineastes decidits a trencar amb els esquemes habituals, a posar sobre la taula problemes o situacions que defugen la dolçor i que ens mostren com la vida real també pot arribar a una pantalla de cinema encara que vingui feta per nordamericans o gent que hi viu.
No cal dir que la justícia dels premis no és mai compartida per tots, alguns defensaren que calia apostar pel fim dels joves homosexuals, que treballaven de cowboys -quina cosa tan punyent, o no?-, però no han triomfat del tot. Però si que han assolit tres "Oscar" que comparteixo plenament, especialment el de millor director i el de millor música, sense desmerèixer el premi a l'actriu secundària que també.
Hi ara a esperar un any més, amb la intenció de veure com més cinema millor. Encara ens queda aquella frase de "al cinema tot era bonic" que diu una vella canço. Però no oblidem que la realitat tot sovint supera la ficció.
1 comentari:
Però és que Crash és realment molt bona. No sembla americana.
Publica un comentari a l'entrada