La primavera de 2003 no va iniciar-se amb la tranquilitat que se li suposa a un inici d'estació més o menys poètica. Va començar amb bombes i amb sang. El poble iraquià seguiria patint les dèries d'un president dels EUA.
Portem tres anys de guerra, i pel que sabem, també de tortura, de mort continuada, d'una situació tràgica. És la guerra, allò que ja hauria d'haver desaparegut del món tan bonic que ens volen vendre, existeix i ho sentim cada dia. Qui ens hauria de dir que esmorzaríem impassibles al nombre de morts produïts pocs minuts abans a l'Iraq, i sense cap mena de misericòrdia envers les víctimes del dia, passaríem a escoltar quina temperatura ens trobarem quan sortim de casa (això si que és un tema proper i important).
Vam ser molts els que van-vam sortit a cridar NO A LA GUERRA. I quin cas ens van fer? Cap.
Quan han passat tres anys encara ens queda una pregunta sense resposta, ens queda LA pregunta : per què? Perquè el petroli és una arma, perquè estan grillats aquests americans, perquè el terrorisme té arrels allà, perquè.... La veritat, no ho sé, i dubto que s'arribi a saber.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada