La música és part important d'una vida, les cançons ens han acompanyat des del bressol i, cada cop més, aconpanyen l'últim comiat. I mentre anem d'una a l'altra ens anem omplint de melodies, de lletres, de sons, molts dels quals ens suposen quelcom més que una simple cançó més o menys aconseguida.
Escoltant que en Lluís Llach pensa retirar-se l'any vinent he anat a recuperar algun CD seu i veig amb sorpresa com se m'ha passat el trentè aniversari del primer "cassette" de música que vaig comprar conscient del que feia, no era un altre ni el podia ser que "Gener del 76". També en música hi ha la primera vegada i això té valor, i molt més quan tantes coses volíem expressar essent seguidors del noi de Verges. Eren moments d'anar més lluny, de deixar constància de que volíem un abril del 74 (també marcat per unes notes musicals que encara ens posen la pell de gallina als progres no resignats a perdre les petites arrels de la nostra joventut revolucionària).
Era tanta la passió per aquest gironí màxim exponent de la cançó catalana que no ens podíem imaginar que també les passions poden apagar-se, i així va ser. Quan ell madurava com a compositor sembla que nosaltres ho feiem com a persones, i poc a poc però sense aturador el vam posar en un calaix i el vam situar en un àmbit ideològic una mica allunyat del nostre. Coses de la vida.
Per això avui, quan recupero una part de la petita història que hem viscut, veig que han passat tres dècades, i encara hi som, d'altres no, el viatge segueix cap un port més o menys llunyà, serà o no serà Itaca però serà. I perdoneu que no sé ben bé perquè tinc la sensació d'estar un pèl més aprop d'identificar-me amb l'avi Siset, si aquell que en parlava cada matí al portal. Després de pares, potser algun o alguna ens acabarà fent avis "siset".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada