Però després de les clàssiques lamentacions, ben poc originals, cal posar de manifest el que ha suposat descobrir les terres gallegues, els pobles i ciutats del país que es pot travessar en poc més d'una hora i pots veure com el mar es menja la terra o és aquesta que envaeix l'oceà. No té l'agressivitat d'altres terres nòrdiques però en té la suficient per ser lloc atractiu i evidentment de crida al peregrí, molts dels quals no creients.
Aquesta Galícia té un regust de passat recent i de modernitat accelerada, encara hi ha presència de carrers i referències al passat dictatorial i també construccions modernes que li permeten situar-se al segle XXI.
Hi ha molta sorpresa amagada als carrers del vell Santiago, amb tot un turisme quasi irreverent envers les relíquies del sant patró de l'Espanya multinacional i/o federal, unes sorpreses que estan marcades per allò que en diem vendre de tot a tothom, i tot igual però nosaltres seguint el tema sense perdre cap tradició.
Han estat dies de veure com tot un alcalde socialista d'arrels cristianes ha construït un gran passeig urbà que s'ha batejat amb el seu nom, això perquè després ens queixem que encara hi ha presència de gallecs il.lustres de "la Cruzada". Estem en unes contradiccions realment estúpides des del punt de vista d'una esquerra laica i no personalista com la que crec compartir amb molts i moltes. Com diuen els més crítics : Així ens va!
Però per tancar aquestes ratlles em queda la proposta de poder fer això que anomenen EL CAMINO, realment té un punt d'atracció que me'l fa molt atractiu, una mena de catarsi personal que pots realitzar seguint petjades de molta gent que des de la fe, des de l'esport o del pur repte personal l'han fet des de fa anys i anys. Si ho aconsegueixo intentaré que sigui una experiència vital que em permeti assentar una maduresa plaent i no caure en l'adolescència permanent de la qual ens acusen el gènere femení als dels gènere masculí.
