ENS QUEDAREM SENSE TOUR?

Les tardes de juliol han tingut un interèse especial per aquells que suem la samarreta al sofà, havent dinat, tot veient com uns joves esportistes fan 200 quilòmetres sobre una bicicleta pels camins i carreteres de la bella França, i a més ho fan durant tres setmanes seguides. Així acabem esgotats els afeccionats a gaudir de grans escapades, de les pujades als Alps, o les arribades a ciutats maques com Albi.

Però ara veiem com trontolla un cop més el món del ciclisme, per enèssima vegada la policia ha intervingut material sospitós a un equip, i ha posat al descobert algunes pràctiques poc ètiques i segur que gens saludables pels propis afectats.

Els esportistes d'elit ens semblen molt rics, molt poderosos, però ho són els molts ciclistes que es veuen obligats a seguir tractaments "de risc" per poder aguantar la tortura de cada dia? Segur que no, que molts es fan professionals amb il.lusió i després viuen una situació que no era la que esperaven quan de jovenets feien entrenaments esgotadors per poder arribar un dia a dalt del pòdium.

Fer esport és divertit, és saludable, però no deixem que ens enganyin, no deixem que posin en perill la salut de tant i tant jove voluntariós i treballador. Si cal escurçar etapes que es faci i si cal ser més humans doncs som-hi, que l'espectacle no pot ser superior a l'esport.

I quan els entusiastes espectadors-seguidors ens trobem que algun ciclista falla o no arriba prou amunt siguem conscients que és humà i no una màquina, que pujar el Tourmalet cansa fins i tot en cotxe.

DE TITO A MONTENEGRO

Una altra bandera per fer "batalles" ?



Els episodis de la història contemporània sobre uns llocs anomenats Sèrbia, Montenegro, Bòsnia, etc. que ens relatava un professor de la carrera universitària ens van deixar perplexos. A què venia tant d'interès a començaments de la dècada dels vuitanta del segle passat (el XXè) paralr i estudiar amb tanta cura què havia passat a finals del segle XIXè en aquells països-?- que per a nosaltres no existien, ja que només parlàvem de Iogoslàvia, la de Tito per a més senyals.

I quan van anar passant els anys vam veure que en Francesc Bonamusa tenia molta raó a fer-nos conèixer aquelles realitats històriques que ens havien estat amagades per la "Història". Allà just allà vatenir lloc la darrera guerra europea de fa molts pocs anys (no fa tant eh!!!). Allà es va reviure el genocidi en nom de la relegió o la pertinença (no fa gaire eh!!!). Allà una nova forma d'entendre les realitats territorials s'ha anar cosntruint i esperem que sigui amb pau i sense venjances.

El més recent dels esdeveniments a la zona dels Balcans és la proclamació d'un nou estat independent, un altre i en van... Però el que resulta sorprenent és que avui molts ho veuen ja com el camí a seguir ràpidament per altres nacions o regions, i sense aturar-se a analitzar ni la història passada ni la realitat actual. Cal ser molt prudents a apuntar-se al primer carro que passa, perquè pot anar carregat de material perillós si no es controla.

Aquest Montenegro serà bandera per a molts i perill per a altres, però no cal caure en aquests extrems i pensem que potser així es farà més real la pau als Balcans i no haurem de veure massa vegades repetides escenes que et feien plorar de ràbia per la lluita entre europues, veïns i germans.

SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS

Els líders a París. En José Luís i en Carles, una bona parella amb cor de "Barça"



Del "Cafè d'en Rick" pocs en recorden poca cosa més que frases com la que encapçala aquestes notes, pocs recorden el cant de l'himne francès que et posa la pell de gallina si ets sensible a la llibertat, i no seran pocs els que es preguntaran què em passa amb "Casablanca" que tant m'agrada.

Bé, són massa coses les que ens porta i aporta la capital de França ( i ara només faltaria parlar d'en Laporta-al qual no tinc com a ídol precisament- per arrodonir el joc de paraules), són coses que em parlen de citoyens-llibertat, que ens acosten les notes de les cançons de la Piaf, que ens parlaven de llibertat personal,i fins i tot ens recorden-revisen l'amor que molts vam viure amb les nostres parelles. Aquest París que ens omplí des de jovenets i que ara segueix omplint-nos amb imatges, i sobretot amb pensaments.

I pensant en tot plegat, de sobte, quan ja semblava que havíem acabat les nostres unions amb París, el 17 de maig entra com una data més dels que estimem la France, i la seva capital en particular, entra vestida de color, amb olor a suor, i amb la pluja acabant de reforçar el blaugrana de l'equip que ens ha guanyat la segona CHAMPIONS. Ja sabeu que és un amor crític, proper i llunyà segons els resultats, però satisfet avui perquè el crit va sortir del fons del cos amb dos gols per seguir dient -amb la veu trencada- que ara, per sempre ens quedarà París.

DE LA CRISI A LA SÍNTESI

Setmana moguda on n'hi hagi, setmana de bones notícies des de Madrid (aprovació del nou Estatut al Senat), setmana de nova crisi al govern català (una més però definitiva, o això esperem), i així han passat aquests darrers dies.

Que tinguem un Estatut per a refrendar no és cap nimiesa, és fruit de molts esforços, de moltes complicitats i d'algunes rebequeries (més o menys infantiloides o políticament immadures). Però el tenim i és un avenç substancial per a la nació catalana i això només s'ha aconseguit per l'empenta del nostre President i per l'altre President, que també és el nostre. Qui es podia pensar fa pocs més de dos anys tot això? Ningú, ni els astròlegs que diu l'amic Iceta.




I just quan estem per afrontar aquests fita històrica veiem que cal reestructurar el govern de Catalunya per poder oferir als catalans un govern sòlid i homogeni en la seva actitud davant del nou Estatut. I aquí veiem com alguns consellers han estat "reina por un dia" i el mal cap d'alguns dirigents ( o de les seves bases) els porten ràpidament a abandonar uns despatxos en els quals encara no havien col.locat la foto de la família (o del gos com algú fa). I sembla que feien broma els sortint per haver d'abandonar "la casa" un dijous qualsevol, però el cert és que la broma i molt pesada se l'havien autojugat a dins de casa seva, tot cercant grans estratègies que els han de portar a la seva Itaca que no és la nostra ni la de la majoria de catalans. Bé, que tinguin sort que alguns han hagut de patir prou als seus i potser mereixien seguir governant.

Després de la sortida d'ERC calia l'entrada de consellers i conselleres, i el PSC veu com tres persones de reconeguda vàlua i de llarg recorregut polític, com són la Carme, en Xavier o en Joan Manel, veuen premiada la seva tasca amb un dels càrrecs als quals pocs poden arrivar i molts hauran desitjat. Que aquestes tres persones signifiquen molt més que uns polítics ho demostra que són respectats en l'àmbit on han treballat o treballen, i que si una cosa pot dir-se de tots tres és que la seva ideologia i el seu treball coincideix de ple. No ens defraudaran i ben segur seran referent en aquells àmbits que se'ls ha encomanat. Tenen a les seves mans 3 espais polítics fonamentals per la gent progressista, ni més ni menys que la política educativa, la política social i d'atenció a les persones, i també la dels ajuntaments. Tres pilars que hauran de complementar la resta de pilars del govern Maragall. Endavant i bona feina amics i companys.

MES DE MARIA, SEGUR?

Em permeto fer una petita reflexió sobre una d'aquelles matèries que "antigament" marcaven el dia a dia d'un mes com el maig, el de "Maria". No cal apuntar que era una "festa religiosa" molt marcada per les flors i per la música, però amb una intensitat que vista des d'avui ens deixa esmaperduts.

Temps d'escola en blanc i negre que només s'omplia de color per la celebració de l'anomenat "mes de María", amb uns passadissos plens de nens (les nenes estaven en un altre) "embatats" que es veien obligats a resar, i commemorar el descens d'una anomenada "verge" a una cova de Portugal, o recordar-ne una altra que era morena i de la serra.

Era una festessa i una complicació per poder seguir les classes normals, no es donava l'abast aquells trenta dies on la "religió" ens feia entendre que tot era molt bonic i que aquella "mare de Déu" era la mare de totes els mares. Quina pressió no ens posaven!!!

Avui el temps ha passat i resulta que les coses ja no són com eren, fins i tot hi ha qui pensa que tot plegat no va anar com va anar, ja hi ha qui dubte de tot, hi ha qui ha recuperat vells escrits que en diuen evangelis i que posen problemes a la virginitat, al seu fill, i si va haver-hi o no una Magdalena que va seguir la nissaga.


I a més el món catòlic es veu atacat novament en unes dates molt assenyalades pels apòstates del "Codi da Vinci"(del llibre a la pel.lícula) i ara com se'n sortiran? Hi ha una guerra profunda contra aquesta creença, sempre hi ha persones disposades a posar en perill allò que ens havien
fet "creure". Quina serà la propera amenaça? Quina pel.lícula haurem d'anar a veure o quin llibre haurem de llegir "obligats" per les prohibicions i recomanacions de la Santa Mare Església Catòlica? Aviat ho sabrem que això no s'ha acabat en més de dos mil anys.

EVO O EL PECAT ORIGINAL

L'AMIC EVO DE MONTILLA.

QUINS MALDECAPS LI DÓNA AVUI AL NOSTRE MINISTRE.


Països subdesenvolupats, països pobres, països trepitjats, països espoliats, només són pobres països. La riquesa no està en molts països rics, desenvolupats, molts necessiten "la riquesa" de llocs on la misèria de la majoria és la llei que els rics han imposat. I quan tot això està a punt de fer esclatar algun país, ens trobem que hi ha persones i personatges que, democràticament, arriben a ser el President d'un país pobre.

I per a país empobrit tenim Bolívia, on segons comenten els que han pogut esser-hi, un lloc on viure és suficient ja que no pots esperar res més. Una població indígena marginada de qualsevol mena de riquesa i poder. Però un dia, mercès a unes eleccions presidencials, apareix algú com EVO MORALES, que arriba al cim del poder polític, sense passar per les cases més benestants del poder econòmic.

Quan aquest persident bolivià decideix acostar-se a Veneçuela o a Cuba els benpensants d'esquerra i tota la dreta en pes, posen el crit al cel de com és pot permetre això. I quan el mateix proposa nacionalitzar la seva riquesa natural ( la riquesa en la pobresa, quina contradicció!) els crits se senten d'una punta de món a l'altra. Què es pensen els grans pensadors i polítics que tot anirà com ells volen, com sempre ha anat. Doncs que no s'errin que ells han creat situacions que només podien trobar sortida amb alguna "innovació" com les de l'EVO.

No sé si això serà bo pels bolivians (permeteu-me que ho dubti vistes altres experiències "revolucionàries" que els de sempre van tirar a terra ràpidament), però deixem un cert marge de confiança a un home ha estat capaç de posar de moda un tipus de jersei, ara ja tenim "la rebeca" i els "evo". Ja ha tingut algun mèrit. Que a més tingui sort és molt demanar? Que no hagi de menjar la poma i abandonar abans d'hora el paradís.