MOLT HONORABLE PRESIDENT MARAGALL

Les institucions són part de la nostra història, i els seus representants els màxims exponents, que d'una manera o altra també en fan història. El nostre passat recent com a país-nació ens ha deixat una figura del President de la Generalitat totalment respectada i venerada per molts. Però els temps han canviat, i des de desembre del 2003 vivim amb un nou President de la Generalitat, un home que té poques coses en comú amb l'anterior però que, pesi a qui pesi, ocupa el càrrec més alt de l'administració i del Govern català.

En Pasqual Maragall, sempre en boca de crítics propers i de crítics allunyats, està demostrant que és un President que té prou capacitat per sortir de moltes trampes que se li han posat pel camí, que els seus projectes no són pures fantasies sino que estan basats en una anàlisi avançada de les necessitats de la nació, que sap veure més enllà del dia a dia ofegant que alguns li monten, i que per sobre de tot, i potser abans de res, té molt clar que és el President i això diu molt a favor seu, ho diu tot.

El President Maragall està portant la nau catalana cap el port de progrés i justícia social que molts sempre havíem defensat. Les seves línies d'actuació són clares i concises, però em quedo amb una : més i millor EDUCACIÓ.

Molt Honorable President, "chapeau"!!!. Si, amb respecte i admiració per la valentia que demostreu, perquè només així ens acostarem a uns obejctius com els de ser un poble-nació respectada pels altres i solidària amb tothom.

A COPS DE XIBECA I/O "LITRONAS"

NI ÉS BROMA NI ÉS UNA TRAGÈDIA, ÉS.



Beure amb moderació, beure "socialment", beure per oblidar, beure massa, i tants beure com vulgueu només ens podien acostar a poc a poc a la gran festa del beure del segle XXI : "el botellón" (no m'entretinc a cercar com ho haurem de dir en la nostra llengua que ens ho diran els entesos o els "nostrats").

Em vam sentir a parlar ja fa un parell d'anys, però eren accions locals de joves més o menys contraris a ser explotats per bars i discoteques. Ara la cosa ja ha té més volada, ara gràcies als correus electrònics i els sms, amb la gran col.laboració de mitjans de comunicació i dels polítics que en fan gran ressó, podem trobar grans mogudes a ciutats poc acostumades a aquestes "coses", o que n'hi hagi que es facin la competència per veure on són més (i amb suport municipal inclòs).

Els resultats són ben diferents d'un lloc a l'altre, uns es diverteixen amb més o menys èxit, i altres són ben controlats per evitar aldarulls. Resulta interessant veure (amb v) com el beure hagi esdevingut un altre cop en la història una llegenda d'enfrontament i de "pecat" (una mena de llei seca contra "el botellón").

No cal afirmar que hi ha maneres i maneres de fer aquestes festasses comunals, que potser cal tenir alternatives a qui busca aquest tipus de gresca, i que és un problema a resoldre en els propers mesos i anys. Hem d'esforçar-nos en examinar qui trepitja l'accelarador de la violència per la violència després de la festa, quins grups estan pensant en trobar contínuament celebracions per fer la seva destrucció particular de la societat.

Beure o no beure? Doncs fins que no es digui el contrari, i comparteixo la radicalitat de la Consellera Tura, beure quan no hagis de conduir. I per tant fins on creguis que en tens prou, sempre que sigui cosa teva i no contra els altres.

PROPERA ESTACIÓ : LA PAU

Els dies passen volant, les setmanes i els mesos també, i ja no en parlem dels anys, que són els que més semblen volar. Per què ho dic això? Doncs perquè ahir vam rebre una notícia, potser la notícia, que més podíem desitjar en l'àmbit político-social espanyol, que es podia començar a parlar, encara que amb boca petita de PAU al País Basc. Ja deiem fa uns dies que els colors podrien anar cap el de la pau i ara es va confirmant.

No és un fet més de la història contemporània, sembla que és una profunda sacsejada per part dels terroristes que a més compte amb un govern que té com a gran repte fer realitat la PAU. Parlar de negociació no ens ha de fer por, parlar de no cedir potser tampoc, però només parlant la gent pot arribar a entendre's.

Hem vist alegria en els que fins ahir vivien amb escolta permanent, hem vist com els bascos i les basques veien que la boira podria finalment desaparèixer per sempre, i fins i tot els més radicals podien veure com amb democràcia també es poden defensar idees poc arrelades en la majoria. El respecte entre uns i altres és imprescindible, cadascú en el seu paper, i que els papers siguin ben interpretats, d'això per una banda no en tenim cap mena de dubte , i per l'altra hauran de demostrar-nos que també.

A 22 de març de 2006 he fet un petit balanç de la meva "relació" amb allò que significava ETA i veig com han estat molts els canvis d'opinió que he tingut. Qui m'havia de dir que anant a la tomba del Txiqui a Zarautz se'm posaria la pell de gallina, davant d'un noi que va ser de la primera ETA i que Franco havia afusellat (era la utopia vençuda). Qui m'havia de dir que alguns anys després, com més de 15 miraria sota el meu cotxe per si hi havia algun artefacte (era una banda terrorista). Molts han-hem, perdut familiars, amics, companys, i encara és "viva" la masacre de l'Hipercor a Barcelona i molts més la mort de l'Ernest Lluch. Per això quan un amic i company (que ja sabeu que això pot ser difícil) m'ha fet arribar una nota dels seus pensaments que s'iniciava dient : que un dia comptarem els morts,..., he pensat, i tant ! , ho farem en honor de les víctimes, de les nostres i la dels altres, hi ho farem perquè no hi hagi cap més víctima.

Avui estem més aprop, potser a alguns els posa més nerviosos del compte, però si hi estem aprop no perdem l'oportunitat. El tren cap a la PAU ha sortit de l'estació que tingui un trajecte planer i recolli a tots els que han quedat per estacions perdudes. No fos cas que seguim pensant que darrera un tren en ve un altre, a vegades no és així i les vies es fan velles i queden en desús.

GUERRA D'IRAQ.TRES ANYS. PER QUÈ?

La primavera de 2003 no va iniciar-se amb la tranquilitat que se li suposa a un inici d'estació més o menys poètica. Va començar amb bombes i amb sang. El poble iraquià seguiria patint les dèries d'un president dels EUA.

Portem tres anys de guerra, i pel que sabem, també de tortura, de mort continuada, d'una situació tràgica. És la guerra, allò que ja hauria d'haver desaparegut del món tan bonic que ens volen vendre, existeix i ho sentim cada dia. Qui ens hauria de dir que esmorzaríem impassibles al nombre de morts produïts pocs minuts abans a l'Iraq, i sense cap mena de misericòrdia envers les víctimes del dia, passaríem a escoltar quina temperatura ens trobarem quan sortim de casa (això si que és un tema proper i important).

Vam ser molts els que van-vam sortit a cridar NO A LA GUERRA. I quin cas ens van fer? Cap.

Quan han passat tres anys encara ens queda una pregunta sense resposta, ens queda LA pregunta : per què? Perquè el petroli és una arma, perquè estan grillats aquests americans, perquè el terrorisme té arrels allà, perquè.... La veritat, no ho sé, i dubto que s'arribi a saber.

DISFRESSA (DEL MASCLISTA ZAPLANA)

PER DISFRESSA UNA D'AQUESTES


El nostre Congrés dels Diputats (i Diputades) avança cap una situació tragi-còmica cada vegada que hi ha sessió de control al Govern. És tràgic que els representants del PP no trobin cal altre argument que l'insult i la provocació, i és còmic que no de s'adonin del ridícul que fan.

La darrera atzagaiada contra la Vice-presidenta del govern no passa de ser una poca-soltada d'un dels poca-soltes més grans de la política espanyola. Un personatge mediocre que va arribar molt alt i que cada dia que passa cau més baix. Aquest Zaplana, el qual tot valència coneix i els altres també, no ha après res de res, ell a la seva, a intoxicar, a mentir, a insultar, ... una gran capacitat si que té perquè surt d'aquest malviure que suposadament ha de tenir.

La Maria Teresa Fernández és un exponent clar de capacitat, de fermesa, de saber estar, sense ànim de polèmica femenino-feminista, la podem definir com una senyora de la política. Ella si sap estar davant d'aquells que es pensen que estan a la barra d'un bar o en un club de més o menys reputació, segons aparagui en unes agendes o altres.

Sembla que els adversaris del govern no s'han adonat que el Carnaval ja ha passat, o potser en Zaplana estava fent de "ninot" de les falles? En qualsevol cas si és un "ninot" que no l'indultin.

14-M, UN DIUMENGE VERMELL

Els tres dies de març es van acabar amb unes eleccions generals que havien de portar un canvi radical a la política espanyola. Vam viure tres dies de mentides, de certa por, d'intranquilitat general, d'inconformisme, i sobretot de ganes de passar pàgina a un govern que ens havia tret de polleguera a la majoria.

Una tarda de dissabte fent anar els mòbils com mai, una nit esperant que no hi hagués "sorpreses" per part del PP, i un matí amb ganes de deixar clar quina era la voluntat de la majoria.

A migdia ja hi havia símptomes de canvi, de sorpresa, per certs avançaments que podien arribar. Va ser una jornada on la tensió va anar creixen sense aturar-se, però una tensió positiva després dels dies anteriors de tensió agressiva.

I amb tota la normalitat democràtica va guanyar José Luis Rodríguez Zapatero (ZP), i els socialistes tornarien a governar. Els votants van fer un dels esforços més grans que es podien esperar, la majoria va apostar per acabar amb les polítiques "negres" del PP, van decidir alliberar-se de l'Aznar, i ho van fer amb convicció i ganes. Nosaltres vam deixar el cava a la nevera per respecte, que poc costa ser respectuós.

Qui va fer l'aposta van ser els ciutadans, qui no va acceptar-ho, ja ho sabeu i ho patiu cada dia.

11-M, UN DIJOUS NEGRE

Anaven a treballar, anaven a estudiar, anaven cap a casa, anaven de festa, anaven a buscar feina, anaven ...i no van arribar enlloc. Els trens que sempre van, i molt poques vegades no arriben, aquell dijous d'hivern madrileny no van arribar, algú va decidir que en nom d'Alà podien aturar-se macabrament un viatge de rodalies.

Molts van veure com qui els esperava, com cada dia, havia de desesperar-se, havia de veure com ja no li caldria esperar mai més, que hauria d'esperar una recuperació després de les ferides, o que esperar ja no seria mai més igual.

Dia 11 de març de 2003. Un dijous negre. Tots quedem aturats, tots ens sentim solidaris amb Madrid, tots "cridem" contra el terrorisme, tots estem amb les víctimes, tots (?). Deixem-ho en quasi tots que alguns van veure que els trens potser tenien una via diferent...

Vam quedar esglaits com poques vegades, vam aturar campanyes electorals, vam tornar a casa compungits, vam estar penjats del telèfon,des d'aquell dia fins el diumenge següent. Havien començat els "tres dies de març".

MOLT CINEMA, ALGUNS "OSCAR"

El món cinèfil acaba de viure un dels dies més destacats amb el lliurament dels "Oscar", encara que tinguin massa sovint un regust de festa innecessària o de llaminadura endolcida. Quan una pel.lícula triomfa als "Oscar" la solem posar en quarentena els que encara mantenim certs principis proeuropeus i antiianquis.

Aquest any les coses han estat certament diferents, els premis han anat a pel.lícules que han demostrat que es podia fer cinema punyent als EUA. Uns cineastes decidits a trencar amb els esquemes habituals, a posar sobre la taula problemes o situacions que defugen la dolçor i que ens mostren com la vida real també pot arribar a una pantalla de cinema encara que vingui feta per nordamericans o gent que hi viu.

No cal dir que la justícia dels premis no és mai compartida per tots, alguns defensaren que calia apostar pel fim dels joves homosexuals, que treballaven de cowboys -quina cosa tan punyent, o no?-, però no han triomfat del tot. Però si que han assolit tres "Oscar" que comparteixo plenament, especialment el de millor director i el de millor música, sense desmerèixer el premi a l'actriu secundària que també.

Hi ara a esperar un any més, amb la intenció de veure com més cinema millor. Encara ens queda aquella frase de "al cinema tot era bonic" que diu una vella canço. Però no oblidem que la realitat tot sovint supera la ficció.

BURROS, ELEFANTS I GAVINES

Cap de setmana ianqui i "neocons" a Madrid, a on? A la Convenció de les gavines del PP, que ha decidit llençar-se a no amagar els seus referents i els aplica al peu de la lletra : allò que manin els ianquis de Busch (i els seus assessors).

Ara resulta que estem assistint a allò que alguns anomenem "misses", des del nostre ateisme, i que només serveixen per tenir contents els propis i a algun despistat proper que ho veu a la TV. Però aquesta moguda del PP a la capital ja no és una missa, és un concili. Tots a dir la seva, seguint els passos del seu líder espiritual, el telepredicador Aznar.

Estem veient, astorats, que tornen a parlar del "centre polític". Però no us sona aquesta música, ja la van tocar i va acabar amb l'orquestra per la finestra de la sala de ball (democràticament ¡¡¡, malgrat els pesi alguns peperos massa adictes al discurs del telepredicador).

Però tot just avui sentirem les veus centrades de l'Acebes i companyia. Ja en parlarem. De moment ens quedem amb aquest "noi", l'alcalde de Madrid, que és com l'àngel salvador de la dreta espanyola, però que els dimonis persegueixen i que només tenen com a mostra d'allò que podria ser un PP "normal". Aquest descendent de músic camprodoní potser un dia ens portarà al centre o s'estimbarà en una corba mal esfaltada pels seus i les seves (una en especial) companys i companyes de partit. Recordeu que hi ha amics, enemics i "companys de partit", com deia un líder alemany.

DE GALÀXIA A FORAT NEGRE

Setmana moguda a la Casa blanca madrilenya, i més després de la fugida del seu president cap a les seves empreses a cercar més beneficis (quan més en tenen més en volen que es diu). Aquell president que va arribar al Bernabeu amb el suport de tota mena de poders, especialment de l'econòmic i del polític (de quin color? doncs multicolor!!!), que era un exemple a seguir per altres per les seves formes i els seus encants personals, però sobretot dels seus calers, no sabia que quasi 6 anys després cauria en el "pecat" de la dimissió (que alguns ja sabem de què va això).

Hem vist com en Florentino ens venia fum blanc, ell que té l'aureola quasi de beat, i l'ha venut bé, siguem sincers. Però va posar el llistó molt alt i es va envoltar d'una colla de nois (i les seves respectives -més o menys galàctiques també-) que tenen com a professió jugar a futbol, però que per ells la vida està en un altre lloc, en uns altres ambients, en unes altres galàxies. Sembla mentida que els més ben pagats del món (els malcriats d'en Pérez) no donguin ni una dècima part del que donen jugadors de les pedreres dels diversos equips de futbol, gent de base que té molt clar quina és la seva feina i que estan orgullosos dels colors que defensen si són el del club de la seva ciutat o els que li són més propers.

Ja va ensopegar en Florentino amb l'Operació reformista (qui va pagar la festa?), i ara hi torna, ell pensava que el caler ho és tot, però està demostrat, per sort, que val més menjar poc i pair bé.

Les darreres setmanes els fantasmes són més blancs que mai, però alerta que els zombis també existeixen, i no oblideu la resurrecció que ens prometen alguns capellans. No ens creiem que s'ha acabat el nostre rival, ans el contrari, nosaltres també tenim l'enemic a dins - i malgrat ens pesi és el president-.