QUAN SEMBLA QUE S'ACABA...TORNA A COMENÇAR

Del dia de l'home dels nassos ja pocs en tenen memòria, molts ja no saben de qui els parlen, ho troben obsolet i carrincló, o pensen que ja n'hi ha prou de velles històries que només signifiquen anar contra la modernitat i les "Plays" o altres instruments "malignes" en general.

Tampoc fa tants anys intentàrem recuperar i deixar petjada del pas d'aquell home que tenia tants nassos com dies l'any. I tot plegat per a res, per no poder assumir que ens fem grans, que el món canvia i és difícil posar barreres a aquest mar modern i globalitzador.

Però això és l'anècdota d'aquesta data, la de l'hora dels adéus pels anglosaxons, les campanades des de la Puerta del Sol (això que no m'ho toquin ni independentistes estelats ni espanyolistes de l'aguilot, què seríem sense aquestes campanes que ens agermanen amb els altres pobles???), i les calces o slips (també algun tanga és clar) vermells -ves a saber qui va tenir la bona idea-. I vinga tradició, i vinga festa amb música i serpentina, i que no falti alegria i desitjos de pau, amor, salut, diner, ... un no acabar vaja.

I mentres, el món gira, no l'atura la gresca, ni íntima ni col.lectiva, i sense adonar-nos, estarem vivint un nou dia, un 1 de gener que serà el primer d'un nou any que amb una mica de sort tornarà a acabar un proper 31 de desembre quan ja espero ens retrobem tots i totes, petits i grans, amigues i amics, els que llegiu i els que mireu, i així poder seguir fent-ho (malgrat que els bons desitjos expressats sovint deixen un cert regust que més val endolcir en dies com avui).

JA S'ACABA EL 2005, BENVINGUT 2006.

ONADA A L'HORITZÓ

Fa poc més d'un any que les més dolentes previsions es van anar complint dia a dia, mort a mort, entre tots aquells que van patir un dels desastres meteorològics poc coneguts i que per desgràcia es va fer famós, EL SUNAMI.

Eren dies de tragèdia llunyana però propera mercès a les noves tecnologies que quasi ens van permetre veure com la terrible onada feia malbé milers i milers de quilòmetres de costa i per suposat com desapareixien i morien milers i milers de persones que tenien el mar com el seu entorn natural o de vacances.

Molts van entendre que la terra és viva, que la terra no és una peça de guix que roda sobre ella mateixa, sinó que es comporta com qualsevol ésser viu. Aquesta vegada va tremolar, no sabem si de fred o de massa escalfament, que per això ja hi ha els teòrics per discutir-ne fins a l'eternitat (si és que existeix o hi arribem).

Era trist que les víctimes fossin de dues categories, les alienes a aquells paratges i les que n'eren d'aquell territori. Van morir-hi europeus del Nord, australians de més al sud, i desenes de milers d'"indígenes" (fins a 250.000 diuen). I què s'ha fet per aquesta gent? Molt d'esforç humanitari, especialment desinteressat de gent de les ong's, i una manca total d'inversió pública quan ja ha passat un any. Lamentablement sempre es comet el mateix pecat, molta sensibilitat i poca acció contundent per part dels més rics (dels Estats que fan guerres contra qui calgui i tenen satèlits a raig volant pel nostre cel - que un dia també dirà prou-).

Avui dia dels sants innocents recordem amb certa recança per tot allò que no es va fer ni es farà, a tots els innocents que veuen estroncada la seva existència per ser, sobretot, pobres.

OBLIGATS? AGOSARATS? BON NADAL !!!

El temps de Nadal és la barreja més gran de tristesa i alegria que pot tenir una persona del primer món. No hi ha dies més alegres que aquests, una alegria imposada i regalada. I també plens de tristesa pels que ja no seran a taula o no han pogut ser-hi mai.

Un any més es tendre escoltar el vers de Nadal que ens regalen els nostres fills, però recordem també un dels poemes de Miquel Martí i Pol :

Alguna cosa lleu i poderosa
que qualsevol paraula fa subtil
com si fos dita amb una veu molt íntima.
Això sol ser Nadal, i la tendresa
que s'instal.la, tal volta agosarada,
al lloc mateixon, dia rera dia,
hi creixen el neguit o bé l'enveja.
No dura tanmateix la meravella
i el vent d'any nou s'endú de cop els somnis
i malfereix quasi tots ls propòsits.

I jo em pregunto : ¿podem dir.nos bons
si ho som només a toc de calendari?

Curt, breu, i malgrat la veritat real del poeta, a totes i tots : BON NADAL !!!

HAN TANCAT L'ESCOLA

Amb l'arribada de l'hivern el Departament d'Ensenyament ha decidit que el 21 de desembre era la data clau per tancar les escoles fins l'any vinent.

Ja portem uns dies de molta feina per a mestres i alumnes, la feina d'anar tancant el trimestre, de donar les notes, de preparar el vers, les representacions teatrals, els concerts de nadales, i tantes coses que s'han de fer abans que s'acabi l'any (o el món).


Els escolars ja estan disposats a afrontar amb delit tot allò que començara la nit del 24, i que suposarà el tret de sortida de la marató de festes i regals més esperada per la majoria. Aquests dies de les seves vacances seran jornades de treball per molts pares (excepte els que tinguin pares mestres és clar) i s'acumulàrà la crítica sobre tantes festes i sobre uns horaris que no concilien res de la vida, i menys de la familiar. I així anirem menjant i bevent i recuperant converses ja expressades a l'entorn de taules ben servides, i ningú dirà que aquell comentari és el mateix que el de l'any passat, i l'altre també -això ho pensarà el més crític amb aquestes festes-.

Així arribarà Nadal -un cop més el 25 de desembre- i seguirem esperant que passi ràpid per poder celebrar Sant Esteve -festa catalana on n'hi hagi-, i no predre temps pel Cap d'any, i com que encara estarem frescos agafarem embranzida fins a Reis -arribar a aquesta meta és l'objectiu de qualsevol "corredor" nadalenc que es vulgui significar-. I quan ja no hi haurà més desitjos de pau i de felicitat, sense adonar-nos, tots plegats tornarem a l'escola, tornarem al treball i empendrem el viatge del trimestre més llarg de l'any.

I mentre el ministre comença a parlar d'horaris europeus, a veure si algú se l'escolta i d'una vegada ens prenem seriosament això del que tantes vegades se'n sent a parlar i pocs ens creiem.

LA NOTÍCIA DE L'ANY 2005

Vist "el repte" de José Antonio Donaire, agafo el rebot d'en Xavier Amores i anuncio que la notícia de l'any és...

BARÇA CAMPIÓ DE LLIGA 04/05 I LÍDER AVUI

Amb tanta rigurositat en els nostres blocs m'ha semblat baixar dels núvols on solem moure'ns i aterrar. Quin dubte hi ha sobre la importància que el Barça hagi aconseguit guanyar un títol de lliga després de certa sequera,i que a més estigui fent un futbol màgic (amb dies més espessos ben cert)que tothom enveja i en fa lloança.

Però no tot són flors i violes no us penseu. Estic d'acords en la qüestió esportiva però estic decebut per les qüestions directives. Aquest president de disseny esadista només tapa les seves irresponsabilitats amb la gran senyera del nacionalisme radical quan li convé i després es veu sota la pressió del familiar franquista (ja se sap que els cunyats te'ls trobes no els busques).

I per tant com a bon barcelonista no podia deixar passar l'ocasió per felicitar-nos per aquest any 2005 i deixar clar que amb aquesta junta no anirem gaire enlloc socialment parlant (Qui no anyora el "quicir" de Nuñez, allò era un gran guinyol que superava al ninot).

Però anirem molt lluny després d'eliminar el Chelsea, no ho dubteu. Quina casualitat que serà a París, la ciutat preferida per qui escriu.

MARATÓ CONTRA L'OBLIT

Institut Salvador Vilaseca
4rt ESO
Reus

L'ahir ens és molt proper, tenim una memòria més o menys situada, i no solem oblidar allò que en un moment o altre ens ha passat pel cap o per la vida. Però és ben sabut que hi ha molta gent que aquest fet tan senzill com recordar el tenen progressivament deteriorat per la malaltia, si per la malaltia que ens malmet els nostres records, els nostres aprenentatges, i quasi tot el que s'ha pogut ser en una vida fins el moment de l'inici de la fi.

Per enguany la ja tradicional Marató de TV3 ens acosta a unes malalties difícils d'assumir i en uns estadis fins i tot de detectar, per això ha resultat molt interessant la campanya (llàstima que fins a la solidaritat si hagi arribat per la publicitat)que ens presenta com es va deteriorant la memòria d'una persona, des de les imatges nítides al pur oblit. Una bona representació d'allò que és aquesta malaltia per la qual per un dia tots en serem coneixedors i ens farà solidaris. És la malaltia de nom difícil, de difícil assumir, de difícil portar pels afectats i pels familiars, i d'impossible guariment avui per avui. Realment difícil és l'Alzheimer.

Però malgrat que tot sigui per un dia, malgrat que això significa que els resposables governamentals no fan prou per avançar en les investiagacions sobre les malalties, malgrat que ens preocupem temporalment dels altres -i d'aquí quatre dies ja ho haurem oblidat, quina paradoxa-, resulta interessant que hi hagi milers de voluntaris disponibles a col.laborar personalment i econòmica.

Avui alguns ja hem fet el nostre petit gest participant en un encontre futbolístic entre la penya dels periodistes i la penya dels funcionaris-polítics de la Diputació. L'espectacle esportiu no ha estat per guardar a la dvdteca, els cracks només ho han fet algun muscle -per sort res de greu-, i al final els de la "canallesca" han remuntat un partit que tenien perdut. Bé l'enhorabona a tots, hem fet un bon "joc" per mantenir viva moltes memòries.

DE TERENCI DEL NIL A CERCAS DE GIRONA

Escriure, llegir, dues maneres ben diferents d'entendre una petita part de la nostra vida quotidiana en relació a les lletres (i algun número perdut que ajuda a complementar opinions o descripcions), una relació que per a molts és necessària per sobreviure i que per altres és una manera poc seriosa d'aprofitar el poc temps que tenim per a viure.

Les lletres dels llibres em van impressionar de jove, quan no tenia oportunitat d'accedir-hi fàcilment, malgrat els esforços de l'estimada bibliotecària local, sempre disposada a ajudar, i a qui més endavant vaig intentar tornar l'ajuda atorgada desinteressadament. Les primeres lectures sempre suposen grans descobriments, veus que hi ha un món molt més profund i molt més ampli. Després vas trobant que molta gent ha estat posada com exemples litereris a tenir en compte, et desconcerta la quantitat d'obra que hauries d'anar llegint per poder dir que tens un nivell adequat al suposat nivell intel.lectual que et suposes o et suposen.

I segueixes veient que fins i tot alguna poesia o llibre de poesies et resulta interessant, però has de prendre una decisió sobre quina serà la teva literatura de tauleta de nit, aquella que et dónara més plaer quan obris les pàgines escrites. I en el moment de triar vaig veure com n'era d'engrescador una persona de tanta vàlua com Terenci Moix, el qual va saber estar (sí amb tot el sentit ampli del saber estar) i va saber escriure i descriure. Ningú com ell per fer realitat els mites egipcis, les obscures i divertides vides d'unes senyores d'alta volada, de certs polítcs i intel.lectuals catalans, i evidentment de la seva pròpia vida (aquella que s'inicià justament una nit de reis -ell que seria rei per molts-)

Amb en Terenci o poc després d'ell em vaig trobar amb la Maruja Torres, una dona que posa les paraules damunt dels fets i els fets damunt les paraules. Ella que venia de classe obrera pica alt amb esforç i a més posa lletra a unes històries realistes o potser reals.

I quan ja semblava que el cupo estava ple apareix un altre autor que trenca esquemes i ens aporta noves visions literàries, un gironí com Cercas, que m'acosta novament a la guerra civil que sempre m'ha interessat i aconsegueix ficar-se entre els meus referents literaris de capçalera. Ara quan estic llegint la seva darrera obra veig que ja en són un més aquells que llegint-los em permeten baixar la guàrdia i la tensió diària. Gràcies a tots ells i elles que són finestres obertes d'aire fresc encara que faci fred (i als que en fan de l'edició professió¡¡¡).

2 ANYS DE GOVERN A TRES BANDES

El segle passat, el XX no ho oblideu, no va ser propici a governs estables d'allò que s'ha acordat dir-ne esquerres, més aviat va ser un període on el negre, el caqui i el blau (fosc)eren el color dominant de governs europeus en general i espanyols en particular.

El nostre país no podia ser diferent, erem europeus amb la revolució soviètica, i també amb l'Alemanya nazi, encara més quan el feixisme "ocupa" Roma i vam deixar de ser durant 40 anys quan els blaus franquistes van ocupar-nos.

I tanta introducció històrica és necessària? Segur que ha estat la pregunta que ja us estava passant pel cap a aquells que esperaveu una ràpida defensa del govern tripartit català com s'insinuava a l'encapçalaemnt. Doncs l'he exposada per assenyalar que estem vivint un moment més històric del que ens volen fer creure, fins i tot algunes de les pròpies accions o inaccions del govern català.

Quan Catalunya decideix passar de l'arbre corcat al billar a tres bandes s'està realitzant un pas definitiu per a la seva pròpia existència com a nació, trenca amb dos passats prou personalistes per ser positius, es supera la política del Cap (que quedi clar que un havia guanyat una guerra i l'altre un reguitzell d'eleccions, i que no hi ha intenció de comparar-los, que no en quedi cap mena de dubte que hi ha molt susceptible pel món)per iniciar la política dels caps (en petit), dels grups organitzats, de la representació ciutadana. És tanta la diferència entre una època i l'altra que no es veu que s'hagi entès del tot, i encara menys que s'hagi paït (n'hi ha que no ho pairan mai, i d'altres que a força de temps potser deixaran d'estar-ne empatxats).

Les boles de colors del billar català són molt més vives que no ho havien estat mai, es busquen jugades que han deixat de ser unipersonals, a una banda i al forat, a ser a tres bandes i amb filigrana (alguna d'elles fins i tot d'esquenes i sense mirar, o fent fonambulisme polític incomprensible per a molts). I aquí és on ens cal estat atents, a veure com en poc temps s'ha posat en joc una gran partida, pesi a qui pesi, però que en temps històric i polític només acabem de veure el sorteig de camp, i avui juga l'esquerra del camp català. Que segueixi la partida, que la competició ha de ser llarga i ja veurem quan s'hagi acabat si finalment el forat rep la darrera bola negre, aquella que tants cops ens va impedir jugar en llibertat.

QUI ENS IL.LUMINARÀ?

A poques dates de les festes més il.luminades de l'any (i mai més ben dit perquè hi ha il.luminació de l'estel, dels grans magatzems, de cada carrer comercial que es tingui per alguna cosa, i les il.luminacions alcohòliques de dates assenyaldes amb vermell al calendari que ja no és d'advent a partir del 24)veiem com se'ns posa sobre la taula político-mediàtica el tema de per on volem que ens arribi l'energia elèctrica. Uns molt contraris a qualsevol mena d'eix energètic que faci malbé el territori, i a l'altra banda un govern que té degoters per culpa d'aliats poc fidels als acords que es prenen.

Que els anti-MAT, especialment els possibles afectats lluitin contra aquesta línia és del tot respectable , només faltaria que no poguessin oposar-se a una qüestió que afecta el seu poble o territori. Només criticar a aquells que compten disposar de molta llum pels seus municipis -com els alcaldes que s'apunten a temporals antisocialistes si és possible- però que no estan explicant d'on la treuran. És una vergonya que els 600.000 gironins hàgim de patir inestabilitat energètica pels execessos conservacionistes només respectables en els veritables afectats i molt menys en els tronats pseudoecologsites -malgrat la seva falsa progressia i modernitat-.

Ens calen moltes llums, que el Govern governi, que la majoria no patim les conseqüències de les minories radicals i que es respectin les minories però que això no ens ensorri el benestar, al qual volguem o no, estem massa acostumats.

I després de tot això que el rebut del llum ens el passi Gas Natural ( o la Caixa) i som-hi catalans que això ja semblarà xauxa. Ben servits però embolcallats amb les 4 barres encara que l'Estatut estigui una mica verd (per cert ja ho deia l'Oriol Pi, Si són roses floriran....)

Amb el màxim respecte i amistat a qui ha demanat el tema i a qui suposo que avui potser no hauré complagut del tot. Demà ho veuré més clar¡¡¡

CONSTRUINT O DESTRUINT

Ni el romànic català de llocs poc explotats com Beget (tot i que ja hi anaven per aquestes dates "las muñecas de Famosa", recordeu els de certa edat?) podria haver pensat que mil anys després de la seva construcció encara estaríem parlant, discutint o "lluitant" per la construcció d'un estat que s'anomenaria Espanya, quan tot just s'estava "creant" allò que avui estem estatutritzant com és la nació catalana.

La construcció nacional s'enten amb poques paraules, quina cosa més simple pels nacionalistes que la de definir com s'ha format la seva nació. I la destrucció nacional també es fàcil d'explicar per aquells que veuen com el seu sucre es desfà en mans d'un "zapatero" qualsevol.

Per uns hi ha la gran fita de la construcció i pels altres un final dramàtic en la destrucció, i per la majoria els treballs per poder viure i sobreviure en mig de la voràgine mediàtica d'uns i altres.

De tots és sabut que res es destrueix, que tot es transforma, per això és el moment de posar rigor i centralitat en el procés de treballar pel nostre estatut, el de la majoria de catalans que aspiren a tenir una mica més, però ni més ni menys que allò que els pot pertocar en un estat que només serà si es fa federal i just.

I anem pensant-hi que això no està acabat, ens vénen dies de falsa joia i potser cal aprofitar-los per despistar-nos d'aquells profetes d'un i altre bàndol que no ens volen deixar ser lliures de pensament i d'acció. Aquest any visca el Nadal consumista i fals.

IMMACULADA CONSTITUCIÓ

Dilluns 5 de desembre és "divendres", dimecres 7 de desembre és "divendres" i el 9 ho torna a ser divendres. Qui podia imaginar-se que viuríem tres divendres en una setmana més o menys boja, però que sempre és ben rebuda per qui pot aprofitar-ho per anar amunt o avall segons gustos o butxaques.

Els tèorics de la productivitat la troben una agressió a l'economia empresarial, els treballadors "professionals" dels ponts i aquaductes la posen com un paradigma de com fer una setmana de descans gastant-se només 3 dies, o 2 o 1 , depen de com ho plantegi "l'empresa". I al bell mig aquells que es veuen forçats a treballar més que mai per servir en època de despesa a tots els que ja van de bolit comprant, comprant i comprant. Per aquests que ens serveixen i ens aguanten ens cal donar-los ànims i coratge, aquesta setmana només és el preludi de la bogeria nadalenca que ja es flaire a carrers i botigues.

I així convertim el descans en despesa, i no aturem de moure targes de crèdit com qui està convençut que el plàstic ho aguanta tot (ja vindrà un gener més cru si ens han clavat més enllà de la nostra paga doble enmig d'uns números que només són vermells i ben madurs).

Mentres, aprofitem constitucions i puríssimes per anar fent pessebres i posant les cases al dia, ja se sap que estem buidant cada dia el calendari d'un advent que no creiem, però que tenim present com a miratge de la moguda que s'acosta i que ens porta a tenir-li més por que una pedregada. Vinga ànims només falta un mes pel 7 de gener, o no?

MANIFEST, MANIFESTACIÓ ...

Els dissabtes donen per a molt, per a tot allò que un no pot arribar a fer entre setmana i en molts casos per reposar si s'està sobresaturat. I ara resulta que tenim una altra feina per fer, una alternativa a bàsquets, futbols, i tennis o altres esports dels infants i joves, ara tenim l'esport "nacional del PP" : LA MANIFESTACIÓ.

Els anys difícils ens van portar a sortir al carrer a molts dels que avui ens quedem a casa veient com d'altres agafen autobusos, trens i avions -ara ja han abandonat l'helicòpter- i es llencen al carrer a cridar consignes carrinclones o paraules gruixudes -no, no perdoneu que són gent de pau i molt respectuosa amb els altres segons marquen les lleis del seu déu, més o menys opusdeista-. Omplen places i carrers amb una empenta que es tenia oblidada entre els conservadors espanyols des de l'enterrament del dictador, i no tenen cap vergonaya de celebrar el cap d'any anticipat a una Puerta del Sol de la qual alguns encara ens en sentim partíceps en data assenyalada del canvi d'any (és que no podem renegar d'unes campanades que hem escoltat tants i tants anys, malgrat ara ens en portin d'altres més nostrades però massa "noves" pels seguidors de Mecano).

I tot plegat per anar contra la constitució, bé no contra l'estatut, o totes dues coses, o no, perquè hi ha qui renegava d'una constitució i avui la té com la seva mare, o més. Tot plegat amb uns més demòcrates que altres parlant del cava català com la peça que ens unirà el proper Nadal. Jo que em pensava que el cava només unia després d'un parell d'empolles ben bengudes, sobretot si és d'aquells semisecs que bebíem amb delit de ben joves. Ara el cava ha de ser molt més refinat, ja no creiem en Rondels ni en el Delapierres, i per això hem fet un nou Estatut, per passar al cava més nostrat de petita cava, on més bo resulta el cava, ben reposat.

Vinga estem a punt de poder gaudir ben aviat de més manifestacions ara que hi han trobat el gust, que no els falti empenta i que ens deixin estar a caseta donant suport a les mesures del govern de ZP (nosaltres ben calentons i els altes vinga viatjar i crear-se malasang, que tinguin sort o millor no).

VENÇUTS

Qui va vèncer,...? deia una canço de l'avui per a mi llunyà Lluís Llach, en aquells anys on qualsevol petita contradicció al règim -ja desaparegut no us penseu- suposava un poema, un elixir per a joves demòcrates, d'esquerres, nacionalistes, utòpics -pensant en anar a col.laborar a la després caiguda revolució que es va produir a Nicaragua a finals dels setanta.

Tot era bonic, tot estava per construir, i nosaltres teníem les coses "molt clares", sabíem qui havia vençut, per què havia vençut, sobre qui havia vençut i no dubtàvem en manifestar-ho públicament si calia. Però els nets i fills dels vençuts van anar aprenent que no tot eren cançons, que el carrer no només era d'ells ( ja hi havia qui els va dir que era "d'ell"), que les revolucions també poden tenyir-se de blau corrupte, o que no hi havia horitzó - i semblava que era tan proper!!!

Tot plegat per recordar, per fer una petita reflexió d'unes èpoques que no sabem si vam viure massa joves o massa grans.Alguns maduràrem sobtadament, altres no passaren al nostre costat i seguiren pel camí de la societat fàcil (o això pensàvem els grans compromesos), de la vida com cal i d'un compromís light (qui ens havia de dir que en seríem esclaus dels productes light per mantenir una línia, cal dir quina?).

I així avançant per ser vençuts en qualsevol moment, perdent lligams i alguna arrel, sense revoltar-nos per la revolució no feta, treballant per ser menys vençuts però sense deixar de ser-ne.

El dia que vam veure que queia el mur de Berlin estàvem contents, quan queia la URSS també, i quan els EUA atacaven imataven per petroli, ens adonàvem novament que no podíem deixar de ser allò que ja sabíem, uns vençuts que no podran fer que neixin flors a cada instant (però les nostres flors, o més ben dit fruits, si que els hem de fer créixer, els hem d'ajudar a trencar amb un passat vençut i fer-los vencedors). Sense por, amb por, i contra la por.

---Ahir no comptava que la vida és tan fràgil com un vol d'ocell, o d'helicòpter, els meus respectes vers els accidentats malgrat segueixo pensant exactament el que ja he manifestat per escrit anteriorment----

MADRID CONNECTION (PURA CORRUPCIÓ)

El temps tot ho cura, o això diuen, però resulta sorprenent com som capaços d'oblidar "democràticament obligats" certs moments molt greus i menyspreables de la història recent de la política espanyola i madrilenya en concret. A algú se li pot parlar d'un personatge de novel.la mal escrita i negre anomenat Tamayo? O potser convé fer esment per no caure en una falta de respecte a l'altre gènere de la seva col.lega, la trista vampiresa grisa de qui només podrem anomenar aprenenta de Mata Hari?

És així com se'ns borra ràpidament la nostra memòria.Molt mal es va fer ( o potser menys del que ens pensem podrem arribar a sospitar si ningú manté viva la flama de recordar el passat a qui en va treure el màxim profit) i no sembla que s'hagi acabat fent endreça de tot plegat.

Però com que oblidar és un dret, nosaltres no podem convertir en deure el recordar, per això ens cal fer un pas més i creure que recordant l'oblit que estem patint estarem fent uns deures que hem deixat sense fer al calaix del nostre escriptori.

I tot plegat per donar resposta a Donya Esperanza de Madrid-Cibeles quan no se n'està de res a l'hora d'insultar els catalans , els seus representants democràtics (i democràticament elegits) i es permet omplir-se la boca de la paraula corrupció, barrejant temes i situacions que només poden posar-se en la mateixa "berborrea" discursiva en el cas d'una ment recargolada i intrínsicament dolenta. La darrera passada, posant en un sac anticatalà un tema que podria afectar un regidor d'un partit. a qui cal donar d'entrada el supòsit d'innocència, ja ha passat de taca d'oli. Aquesta Presidenta autonòmica hauria de deixar-se de manifestacions i collonades anticatalanes i demanar perdó i excuses, o com a mínim hauria de callar perquè ella no és ningú per parlar de corrupció, ella mal li pesi és el màxim paradigme de la corrupció al govern en tres dies.

I nosaltres que encara tenim "Esperanza" en saber una/la veritat. Ingenus o genis?

EL BARÇA DE SHIMON PERES

A mitja part del partit entre el Barça i el combinat Palestina-Israel m'aturo a fer una breu ullada a tot allò que es pot "veure" en un enfrontament futbolístic més enllà de la lliga de les estrelles o de la "champions" que ens tenen pendents la majoria de dies a qui ens sentim propers als colors blaugrana.
I què hem vist fins ara? Doncs d'entrada la voluntat d'unes persones de cercar el màxim d'excuses per fer realitat una pau que teòricament tots defensen però que la realitat no deixa que es consolidi ni que sigui per uns moments.
Resulta gratificant que la iniciativa de Bassat, la col.laboració de la Fundació Ernest Lluch (gran barcelonista que avui estaria aquí si les pistoles no l'haguessin allunyat del seu Camp Nou), la participació de molts polítics catalans sota el comandament del nostre President, ens permeti gaudir de l'espectacle del futbol amb una altra dimensió, la de treballar per cosir troços d'una bandera esquinaçada, la de la Pau al Pròxim Orient.
Qui més destaca la llotja del nostre estadi no és el president (en minúscula, que per sobrat ja el tenim a ell) del club, sinó un dels personatges que sempre han estat al costat ideològic nostre, el gran polític israelià, Shimon Peres (sempre en situació complicada, sempre enfeinat per donar sortida a la problemàtica d'aquells territoris per culpa d'una mal gestionada colonització).
I ara amb el verd d'un camp de futbol la il.lusió del camí per la pau es fa més gran i ens sembla més curt, però siguem realistes, no caiguem en esperances que poden ser fallides, seguim creient-hi però no oblidem que la guerra massa cops triomfa en el seu partit contra la pau.

PAU A LA FRANCESA

No puc amagar les meves simpaties pel país veí del Nord, que no és Andorra. Envoltat de certa francofòbia malentesa, o d'un desinterès absolut per allò que passa a l'altre costat d'unes muntanyes que en diuen frontera, intento surar amb un petit drap tricolor encara que estigui mal vist i també incomprès.

L'estat centralista on n'hi hagi, el país més tancat i cregut d'ell mateix, té altres elements que en són molt més agradables i envejables. Entusiasmat per la seva llengua, pels seus paisatges, per les seves viles i també per una bona part de la seva gent, que també n'hi ha, com arreu, de molt bona gent. La "grandeur" de França no la fan els seus presidents, però també ells són imatge de grandesa encara que no ens agradin gens ni mica. Els seus polítics tan fidels al cainisme, a la lluita fatricida entre iguals, no amb els adversaris (ja ens ho va dir un polític alemany que hi havia amics, enemics i companys de partit - en tercer grau-) també són part de la grandesa absurda segons com la veiem molts dels estrangers que encara creiem en la llibertat, la igualtat i la fraternitat tot i després voler ensorrar els tres paradigmes bàsics de futur per aquells que encara podem creure-hi.

Però França ens va posar en alerta fa unes setmanes. Allà passaven coses no previstes, hi havia cotxes cremant-se i gent al carrer, i no hi havia possibilitats d'aturar-ho. Llastimosament les notícies del matí van afegir noves xifres a les dels morts quotidians de l'Iraq, els nombre de cotxes passats per la foguera de la depuració dels mals de la civilització occidental. Els joves van atacar allò pel qual molts dels seus pares o avis havien treballat sense aturador per tenir-ne un o una (si ho poséssim en francés). Per què aquesta revolta? Per què els humils han de tornar a fer la seva lluita diària al carrer? Per què no es va preveure que això arribaria en "barris de concentració" (abans havien estat camps del mateix)? Moltes preguntes i poques respostes, tota la culpa és de l'adminsitració, de la no integració dels francesos fillls d'altres cultures que no és la dels descendents dels revolucionaris del 1789, i dels tenen com a eina política la xenofòbia. Jo em pregunto : segur que són aquests els culpables? Em queden massa dubtes, poques coses clares, penso que hi ha més causes i malhauradament hi haurà més conseqüències, però no serem nosaltres sols qui podrem entendre-ho i posar-hi remei.

Per la França que ens enlluernà de joves, perquè no en tinc cap mena de dubte dels seus valors i per això la defenso, crido ben alt com es deient els amants de "Casablanca": SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS ( i que sigui així pel bé del nostre petit món de subtil viure).

FILLS DE MEDITERRÀNIA

La Grècia clàssica, la Roma imperial, la Granada musulmana, la Cartago vençuda, i tants i tants pobles i civilitzacions que en un moment o altre van banyar-se a les aigües tébies de la Mediterrània que els donava aliment, els donava camí i els portava a créixer, conquerir i desaparèixer. Tot això i molta història més ha anat configurant l'actual vida que hi ha a l'entorn d'un quasi llac que només connecta amb altres mars per un petit estret (car de travessar pels que vénen del sud)o un canal fet a mà. Ens és tan proper als nascuts tan arran seu, i alhora tan llunyà el seu horitzó que en alguns moments ens ha estat línia de somni o esperança poètica. La veritat i la realitat ha estat molt més dura i dramàtica, a la Mediterrània o a les seves costes la civilització ha anat construint, destruint i reconstruint mil i un pobles, ciutats, països, nacions o estats.

El segle que ens toca viure, en el suposat mig camí de la nostra pròpia vida, no ha tancat els bessaments de sang a les aigües blaves, més o menys fosques i contaminades del nostre mar, que ja era nostrum 20 segles enrera. El conflicte permanent entre nord i sud és només una teoria socio-històrica encertada o no, però el conflicte de jueus i palestins és real i lamentable, el dels Balcans va ser,i encara és,impossible s'assimilar per molts de nosaltres (no entenem com la guerra i el genicidi poguin estar a 10 hores de cotxe del nostre país), les batalletes entre turcs grecs per l'illa de Xipre, el Líban en una suposada pau després del seu ensorrament, la màfia de l'illa de Sicíia també mediterrània, i molts petits o grans punts d'enfrontament i lluita.

El blau del mar està tenyit de vermell, cal un esforç per anar deixant tranquil aquest mar, cal cercar camins entre horitzons per damunt de les aigües, hem de tancar per sempre més la nostra història del blau-vermell, i adreçar-nos cap un blau ben clar i net, que permeti unir els cels de pau que en teoria tothom vol tenir però que a la pràctica qui més qui menys ajuda a enfosquir.

Barcelona parla per unir la Mediterrània, a Barcelona es critica que se'n parla molt i es fa poc, però com a mínim es fa en plena llibertat, esperem que aquesta sigui la línia a seguir i que darrera moltes paraules i teories hi hagi definitivament més accions i més realitats.

Si tots baixem despullats arran de les aigües, despresos de les vestimentes que ens diferencien i deixem a casa les religions que ens oprimeixen, i també els malentesos endèmics, potser haurem fet una pas per salvar en tots els sentits el món mediterrani, el que ens és el més proper, el MARE NOSTRUM.

NECESSITEM EN HARRY POTTER

Dissabte, cap de setmana, i no estem gens satisfets dels darrers fets que ens han arribat com a conseqüència d'un altre disbarat dels etarres. Amb un paper que hauria de ser cremat a totes les redaccions on arribés n'hiha que han posat més llenya al foc de l'anticatalanisme, de la por al trecament d'una Espanya que ja torna a ser un destí en l'universal. Quina pena que per guanyar enquestes siguin capaços d'ensorrar el país dels enquestats però amb uns resultats que les omplen d'orgull i satisfacció. Aquests que només ens volen mal i que representen el mal, són els que estan lluitant pel retorn del lord Voldemort de la política espanyola, o això sembla que estan intentant.

És lamentable que una novel.la feta pel.lícula ens permeti recordar a uns polítics pels quals fer mal és la seva forma de viure i sobreviure. Aquesta tarda gaudint envoltat de marrecs de les aventures i ben resoltes aventures d'en HARRY POTTER he vist que el mal també ens és present en el nostre dia a dia, que potser no tenim edat per fer-hi front amb la destresa del personatge màgic, però si que ens hauríem de creure que tenim la força de la raó, la força de lluitar cara a cara contra el mal. Avui seria bo que el nostre calze de foc ens donés el triomf davant dels "dolents", que els més menuts poguessin repicar amb un final que ells han entès com feliç (sort que ells creuen en la felicitat) però ja ens ho ha advertit Dumbeldore, que haurem de triar entre allò que és fàcil i allò que és bo. Ens ho posen difícil, però ens en sortirem, lluitarem contra dracs blaus del PP (o us pesàveu que eren gavines, doncs no són dracs, i llencen foc i verí).

Per això quan ens tornin amenaçar, a atacar, a barrejar amb etarres, a desprestigiar i boicotejar nosaltres agafarem la raig de foc i fugirem nord enllà. Que no ens busquin en la batalla contra la mort, defensem i creiem en la VIDA, LLIURE I SENSE INJUSTÍCIES.

TEMPS DE FRED

La Catalunya tripartita presenta un gran avenç, de moment, en relació a la Catalunya bipartita (de CDC i UDC, enemics per sempre pel que es veu, s'escolta i proclamen), l'hivern passat va fer fred i aquesta tardor està avançant un bon fred d'hivern.

És que no podem anar de cap de les maneres diran els derrotats el 2003 pel Pacte del Tinell, aquest era un país-paradís, amb temperatura política temperada i pocs canvis, no dos cas que la grip (en aquells moments no aviar) ens deixés sense defenses nacionals davant del constant intent de fer-nos arribar depressions des del centre de la península o de l'Atlàntic (amb una que vam patir ja en vam tenir ben bé prou, va durar 40 anys).

Però avui ja sabem que si fa fred abans d'hora és culpa ni més ni menys que de Gas Natural, que vol deixar glaçada mig Espanya i així engreixar la Caixa dels maleïts catalans del tripartit. El nostre gran repte és calefacció de gas o elèctrica, per això Gas Natural ho posa fàcil i es menja Endesa i els seus directius filo-peperos. Amb l'operació s'hauran acabat els dubtes, si tens fred per Nadal, a més de matar el gall, hauràs de demanar calefacció a en Maragall.

CATOLICISME SENSE ÀNIMA NI ESPERIT (SANT)

Temps remots els de l'escola catòlica, apostòlica, romana, franquista, espanyolista, i tantes coses negatives més, però sembla que encara no és prou llunyana o això semblen defensar el barrijabarrieg d'ultradretans, catòlics opusdeistes o de Cristo Rey.

Pels que tenim l'ateisme com a religió ens sorpren que no es vulgui deixar viure en pau i llibertat a qui no combrega, ni amb òsties ni amb pedres de molí. La llibertat és per a tots i alguns criden contra una falsa retallada de la seva perquè el govern vol retocar lleugerement alguns privilegis que atenten contra les llibertats de tots. Amb el màxim respecte envers els creients però amb la crítica profunda a les institucions eclesiàstiques conservadores seria bo que els principis cristians inundessin les manifestacions orals, escrites, i les que es fan al carrer.

Quan nosaltres ja hem perdut la inocència d'aquells mesos de "Maria" fllorits i dels Via Crucis per un passadís lúgubre de l'escola algú ens vol defensar que res millor que viure sota la creu, i per desgràcia de creus ja en tenim prous cada dia. Per la llibertat individual, per la llibertat col.lectiva, defensem la nostra ànima atea, la nostra escola laica, i ho fem amb esperit obert, sense tancar portes ni exigir res més ni res menys.

Bé i de la COPE ? Això que ho contestin els propietaris catòlics, els manifestants de carrer dels seguidors del CAMÍ, i que ho posin en mans de l'esperit que hauria de ser SANT.

ANGELA,ON PORTARÀS ALEMANYA?

Novetats a la primera potència europea, ja tenen la primera cancellera de dretes, amb govern de gran coalició amb els socialdemòcrates sense líder del SPD. I ara què? Seguirem construint una Europa mig perduda en ella mateixa o d'ella mateixa? Potser l'opció és deconstruir un model que no hem sabut mai ben bé el que era però que podia semblar un horitzó engrescador.

D'Europa se'ns en parlà molt, i nosaltres, convençuts, li vam DIR SI, però els nostres veïns, els més propers cap el nord, li van dir NON. Resulta que ells volien dir SI però les paperetes deien OUI, potser un altre dia, quan el president francès torni a ser d'esquerres, els tornaran a preguntar i després serà més fàcil, ja només podran dir YES. El temps haurà passat i l'imperi haurà colonitzat i/o destruït mig món, si és que encara queda l'altre mig.

Però l'Angela avui té el seu dia de glòria, què menys que un dia per una política que representa el dimoni per molts i moltes, malgrat el seu nom poc proper a l'esperit del mal. Sort alemanys, amb vosaltres hi anem els altres cap el pedregar o cap el cel de l'Europa real, social, dels pobles, dels ciutadans, de les regions, dels estats,...Només que sigui a fi de bé ja en tindrem ben bé prou.

TRENTA ANYS, CINC ANYS.RECORDANT.

Cap a mitjanit d'aquell 21 de novembre del 2000 se'ns va trencar el son. La notícia havia corregut, i no podia ser però era, aquells que només viuen per matar, l'havien assassinat. Només l'Ernest Lluch podia morir brutalment sota el foc d'unes armes contra el diàleg i la tolerància, i just quan feia només vint-i-cinc anys que podíem dir que vivíem en llibertat. És la gran misèria humana que no ens deixa de sorpendre amb dates, amb circumstàncies, amb "lliçons" i també amb males passades.

La tranquilitat del 20-N ja no ens és agradable, ja ens produeix una certa angoixa, i tot per pensar que just l'endemà, si el dia després, és ni més ni menys que el 21-N. Qui podia esperar que tot allò que per una raó o altra es va celebrar des de 1975 avui estigui molt més boirós i molt menys engrescador ja que pensem en l'endemà.

Avui, com fa cinc anys, inicio prop de la mitjanit, un nou camí en aquestes paraules, que només volen ser de record i sobretot de DIÀLEG. En memòria de l'Ernest.