MURS CAIGUTS, MURS PER CAURE

Berlín, 2010. Foto de J.M.M.V.

Aquells dies del 61, del 1961 per evitar bromes sobre el segle del qual parlem, van posar uns veïns i veïnes d'una ciutat davant d'una realitat que trigarien anys en veure canviar, la realitat de la separació física entre uns i altres mercès a una construcció de ciment i pedra que els allunyaria i els faria diferents per obra i gràcia d'uns creients en socialismes i capitalismes mal entesos.

Com es van veure atrapats els berlinesos per aquella construcció només ho poden saber ells, segur que primer els va semblar un petit element de distorsió del ja difícil viure però després van saber que també era una eina per a la mort, una excusa barata per eliminar a qui no estava disposat a obeir les ordres del règim d'una alemanya anomenada "democràtica" i que tenia de tot menys això. Separar persones és i ha estat una bona eina per crear pànic, por i submissió, un instrument de persuasió per aquells que es mostren rebels o insatisfets amb allò que qui mana els vol fer entendre que és el millor per a ells. 

Van passar molts anys amb aquella ferida oberta a Berlín, van adequar-se a viure en separació però sense deixar de perdre una identitat que els feia iguals, la de viure en la ciutat europea més destacada i més marcada per una història dura i terrible. Haver estat la capital nazi no és cap regal per a mols d'aquells que  hi van haver de viure, ni veure com tot s'ensorrava pel bombardeig o l'entrada dels soldats soviètics que l'ocuparen el 45 (1945). Una ciutat que havia patit tant va poder resistir un nou atac i finalment va fer caure EL MUR, i potser moltes persones van fer caure els seus murs particulars que molt sovint són més alts i permanents que el que hi havia al Berlín de finals dels 80.

Avui ja és història aquell mur, ja és una part del passat, d'allò que els/ens va passar, i el podem veure ben conservat en algun tram com a espai per expressar-se els artistes i poder dir el que per ells va ser o és un mur avui ple de color i de crítica, constructiva tot sigui dit. El pas dels anys acabarà borrant alguna de les obres d'art avui exposades però ben segur que mai més Berlín tornarà a la història negra, o aquest és el desig dels que no apostem per un retrocés ni per actuacions polítiques properes al neofeixisme. Caiguts el murs que corri l'aire de les llibertats!

ELS "MANEL", SORPRESA INTERGENERACIONAL

La música, les cançons, ens acompanyen en el trajecte que anem fent, xino-xano, des de l'inici fins a un final que hi haurà, igual que a qualsevol canço. Són moltes les cançons que hem anat acumulant amb el temps, algunes que ens criden l'atenció perquè parlen de coses que ens interessen, altres ens marquen en una etapa determinada i les posem a dalt de tot (tot allò que deia en Lluís Llach a mitjans dels 70 i primers 80 era una mena de religió que vam deixar de creure'ns pocs anys després, sense deixar de reconèixer que hi ha obres mestres del mestre de Verges), també n'hi ha que hem escoltat sempre i sense res de l'altre món ens han quedat marcades i ens hi identifiquem, bé per l'època o bé pel tema...

Hi ara que ja ens està molt bé sentir-nos plenament satisfets amb un concert de Sabina (he perdut el compte dels nombrosos concerts que he pogut viure amb aquest andalús de la Granada on hi ha alguna arrel pròpia i sempre sortint-ne més engrescat) i també molt curosos amb bona part d'allò que en Serrat tingui ganes de fer-nos escoltar, estem vivint una mena de resituació musical mercès a un grup català que ens ha permès sentir amb moltes ganes una música tirant a tradicional i unes lletres molt innovadores i actuals, els MANEL.

No passa gaire sovint que puguis descobrir coses en el món de la música perquè estàs massa atrapat en els propis clàssics per això és un gran esdeveniment poder gaudir d'una música refrescant i engrescadora, amb alguna lletra intimista que et permet pensar i/o recordar. Els MANEL estan omplint arreu i també han aconseguit vendre en uns moments difícils i de pirateria generalitzada, un mèrit que diu molt del que han representat.


Aquests que ens parlen del soldadet, d'una armadura llunyana, de com en va defallir l'Indurain i de les crítiques que farem a les noves modes de pentinats es mereixen un petit escrit i donar-los les gràcies ara que sents que també avui ets fas gran, tot plegat per dir-nos que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí i que també :


I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim.
I a vegades contra tot pronòstic una gran bestiesa
capgira la traca i amb lògic tot fent evident que per un moment
ens en sortim.

EL RISC DE LA "PRIMA" O LA "PRIMA DE RISC"

El mes d'agost sembla passar desapercebut per la suposada manca d'esdeveniments, una volguda manca i grans oblits per facilitar el descans i les vacances  dels homes i dones que s'ho poden permetre. Només cal citar que un agost del 1945 el Japó va patir el primer atac nuclear de la història i això no és un detall insignificant per tot el que suposà, suposa i suposarà.

 I com que cal donar vida als pobres diaris en paper en fase d'extinció per enguany s'ha organitzat un agost "negre" per a aquella part de l'economia que no entenem i que molt pocs treballen per fer-nos entendre. En pocs dies ha caigut la borsa d'aquí, la d'allà i sense cap mena de criteri que no sigui el dels "mercats" (abans parlàvem del mercat negre i ara estem negres pel coi de mercats - aquesta mena de demèntors fantasmagòrics que  xuclen la poca sang que li queda a alguna economia com l'espanyola o la italiana, després d'haver deixat sense alè la grega, la irlandesa o la portuguesa-).

No només ha caigut la borsa també la "prima de risc", que no tenim el gust de conèixer però que ben segur és una parenta molt present en el nostre dia a dia, s'ha posat pels núvols (vist com està el temps els vol fer companyia). Aquesta "prima" està posant en entredit tot allò que diuen els governs que fan per resoldre la crisi, tots els esforços (això dels governs estatals i nacionals cada cop semblen més governs d'opereta perquè han de cantar i ballar al so que els toquen els abans esmentats "mercats"). Ara que estem amb una prima superior als 400 (no em pregunteu 400 de què) les coses pinten malament, bé pinten pitjor perquè malament ja fa dies que pinten, i tot plegat per no entendre-hi res i per veure com aquesta ratera en la qual estem no presenta cap sortida propera ni molt menys segura (bé pels rodalies espanyols  sembla que  la propera parada és MARIANO RAJOY i ja em direu si no és una estació ben galdosa).

¡No oigo na!

Mentre tot cau i veiem gràfiques amb grans puntes cap avall cercant el fons del pou econòmic, ja veurem si hi ha fons, a Europa es va fent una gran política d'unitat amb la parella franco-alemanya, i algun convidat a les videoconferència. Però l'economia europea no és una, són moltes i a més tenen un banc que no és de tots o això sembla quan pren mesures o anuncia alguna cosa i alhora tremolen les economies més febles o més tocades. Una Europa ferma i unida econòmicament seria molt més forta o com a mínim seria més gran davant dels fantasmes dels "mercats"!

SÍRIA A TRETS, SIRIANS CAIGUTS

Els darrers mesos hem anat veient com es produïen revoltes al món àrab i com és habitual ja havia quasi desaparegut del nostre món mediàtic fugisser qualsevol referència a com anava evolucionant la situació.

Hi ha una guerra a Líbia, hi ha dubtes als primers països revoltats com és el cas d'Egipte i està en un moment molt dolent un país com Síria, que era un dels països més "tranquils" de la zona.

Síria no ha passat mai desapercebuda en el món del Pròxim Orient, és un país situat estratègicament a l'espai del constant conflicte.
Ja històricament  va ser terra d'ocupació, de guerra i també de gran prestigi quasi universal, però tot això és passat i els sirians viuen avui sota un república que s'anomena socialista, el socialisme àrab que se'n va dir en el seu moment, i estan veient com aquells que defensen uns mínims canvis a la seva situació (una proposta ben socialista se suposa) estan essent atacats per un exèrcit "del poble".
Estem davant de la crua realitat de representants del poble contra el poble, la gran contradicció per defensar uns ideals de dubtosa legalitat i de poca consistència a la segona dècada d'aquest segle (que també és el nostre,el dels que vam començar el segle passat). Com es pot atacar una ciutat amb tancs i soldats amb l'única finalitat de matar a aquells que lluiten per unes llibertats? Hi ha massa connivències un altre cop dels països europeus i dels ianquis amb un personatge com Baixar el-Assad, què els assegura el President sirià? Què estant amagant-nos els defensors de la democràcia que estan participant en una guerra, amb tanta força prop d'allà, al Líban, amb els seus exèrcits sota la bandera de la OTAN? Els sirians que es defensen del seu exèrcit no poden comptar amb cap suport estranger, no cal que esperin res dels defensors del món, estan en un país on els interessos més amagats són massa presents. Estem parlant d'interessos que ja estaven vius amb la guerra freda, i que avui encara ho estan per unes raons que deuen ser molt profundes i opaques.

Els homes i les dones de llocs com el bell-vell DAMASC que van creure en la primavera àrab estan entrant en el Ramadà 2011 amb molt mal peu, no només per les dificultats d'un període com és aquest per les seves creences sinó també per la poca esperança que l'estiu no signifiqui res més que una mala collita d'aquells fruits que s'esperaven fa uns mesos.

Potser la tardor serà "calenta" però no sabem si pels foc on cremaran milers de sirians que encara esperen una altra manera de viure, més enllà de la brutalitat de militars i falsos demòcrates governants.