CONTRA L'EDUCACIÓ

A l'escola dels seixanta només teníem una estufa de llenya

Fa poques setmanes que tenim govern nou a l'Estat i més d'un any que en tenim un altre al nostre país (si més d'un any sense tripartit!), i ja estem davant de les primeres mesures d'aquell que arriba al govern i es vol fer notar. La pregunta que es fan els nous governs és : què podem començar a potinejar sense perdre algun diner? què podem canviar per posar de manifest que som nosaltres els que governem?. I aviat troben la resposta , cal modificar ràpidament els plans educatius, hem de reformar el sistema educatiu, per evitar que això es consolidi i arribi a funcionar encara que sigui per inèrcia i/o avorriment de tota la comunitat afectada.

Això del canvi de model és un clàssic de la maltractada educació que tenim, quan les coses no funcionen es fa una proposta molt moderna i tornem a començar. Així es van enterrar coses com l'E.G.B., el B.U.P. per citar les més recents, i ara anem per enterrar E.S.O. o una part d'això. Ben segur que no existeix el model perfecte però el que si és segur és la poca consistència que tenen els nostres plans educatius que sorgeixen amb la data de caducitat del govern que l'aprova, vaja que qui mana es posa a remenar per poder deixar petjada als curriculums de milers d'estudiants.

Ara ens volen suprimir un curs d'ESO i posar-ne un de Batxillerat, o potser ressuscitaran el COU o qualsevol altre possibilitat que els passi per la barretina (la dels catalans especialment que per això ja tenim la consellera més ben pentinada i gran defensora de l'escola pública, o no és així?). Canviar cursos en època de crisi és la millor opció per poder donar feina a les editorials, per donar feina als redactors i creadors de temaris, vaja una meravella per poder generar riquesa i així acabar d'ensorrar les economies familiars que veuran com aquells llibres usats ja es poden cremar per Sant Joan sense cap mena d'esperança en ser reciclats. 

Hi ha una clara voluntat de carregar-se l'EDUCACIÓ PÚBLICA malgrat omplir-se la boca de tot el contrari, les famílies ja no saben com afrontar els reptes d'una escola que té prou maldecaps per estar al dia, per acatar les retallades en material escolar i en calefacció, mestres que no saben si tindran feina el curs següent, opositors a mestre que se'ls canvia el temari i espavila,....

Tot això sense posar com element bàsic que les generacions que avui estan a les escoles i instituts patiran molt davant de la situació econòmica de les properes dècades, i a més no estaran formats en qüestions bàsiques com el llegir o l'escriure, seran pobres en un món més pobre. 

Algú o alguns tenen por de la bona educació, del progrés de tots, per això fan esforços per donar vida i calers a institucions religioses o centre educatius de gran volada i més grans costos.

Si l'escola dels seixanta estava massificada, si les aules no tenien condicions, si allà et pelaves de fred, com serà l'escola dels anys actuals i les del 20 del segle XXI? La resposta no la podem avançar però potser serà que hi haurà unes aules buides de noves generacions i plenes de grans estris electrònics perquè no hi haurà cap motiu per tenir descendència en un món que no creu en allò que és fonamental : EDUCACIÓ, EDUCACIÓ I MÉS EDUCACIÓ!!!

VOL "DELAYED", CALERS LLENÇATS

Què volia dir el "prestigiós" Soriano?

La Catalunya catalana i nostrada torna a mostrar-se despullada i colpida per la caiguda a terra i per terra (sort que no han cancel·lat vols en marxa) d'una empresa anomenada catalana, ja no hi ha vols a SPANAIR (quan alguna sigla feia referència a España, o no?).

Els empresaris, els polítics i altres van apostar per tenir una empresa voladora, com si fos la gavina de Marina Rossell, que aportés un gran prestigi al país i fos la peça clau del gran aeroport del Prat. De tota aquesta fantasia ja no en queda res més que uns logos que s'ompliran de pols i que també quedaran en la memòria d'aquells que hi confiaren i ja no saben què fer amb un paper anomenat bitllet.

Un cop més els esforços dels catalans, de tots i especialment dels que paguem impostos sense cercar vies d'escapament, han estat utilitzats per a no res, s'han llençat milions d' € a una escombraria voladora que tenia les hores contades des del primer dia i que ha durat el que ha durat. Segur que era una aposta estratègica de país i segur que es va fer amb bona fe , però ja és hora de ser conscients que aquest país de "fireta" que volem creure que existeix és molt feble, poc engrescador i que està mancat de veritables empresaris potents que el facin volar alt. Tenim el que tenim i allò que ens manca no és culpa de Madrid ni de la injustícia impositiva, això només són peces que acompanyen el poc pes del propi país, allà on hi ha mancances és en tot el conjunt empresarial, en tot el món econòmic català, que amb excepcions només sap treure un profit immediat del negoci i punt. Algú es podria preguntar on han anat els beneficis de la bombolla immobiliària, de l'especulació amb el territori però que no s'esforci, no hi haurà resposta, i si n´hi ha quedarà tan esverat que deixarà de creure per sempre més en la societat lliure i de mercat a la catalana. Que busqui per racons de palaus on sonava la música, que cerqui prop de corones esportives o de caixes fallides i buides com si de trastos vells parléssim. 

Tristesa i més tristesa, atur i més atur! No cal que es digui res més que ja prou sentirem el plor de les vetlladores del mort volador durant les properes hores i dies, tothom dirà que bo que era  però segur que ben aviat l'oblidaran i a fer negocis a un altre lloc i si pot ser que siguin ràpids i rentables, passi el que passi i caigui qui caigui.

ENS PRENEN EL PÈL I ELS CALERS

Rodrigo i altres "rodrigos", un bon perill

No ens deixen respirar ni el darrer dia del 2011, que en pau descansi, i que el seu successor sigui de més ben portar, cosa que ben segur la majoria posem en dubte. La penúltima dels senyors de les caixes i bancs, més bancs que caixes cada dia que passa, ha estat vestir-se de transparència o més ben dit ens han refregat pels morros, els sous que cobren els pobres dirigents d'aquestes entitats. Si fa uns dies algú s'estirava els cabells per tot el que pot arribar a gastar la Casa Real ara ens haurem de fer un harakiri col.lectiu davant del MILIÓ o DOS MILIONS que pot cobrar (?) algun dels personatges que estan al capdavant de les institucions que ens han deixat com estem, pelats com a rates, i encara n'hi ha que per modèstia no arriben al milió i que hauran de passar l'any amb poc més de 900.000 € (nou-cents mil), quasi al nivell del salari mínim que aquest 2012 es congela per evitar que hi hagi massa sobrepès entre la població treballadora (tot són recursos per evitar despesa sanitària, menys diners comporta una salut impecable).

I què podem fer? Doncs potser que no ens empassem totes les preses de pèl que ens van deixant caure els governs i els financers, estem com acollonits (ja se sap que la por és l'eina bàsica per a controlar als ciutadans fins i tot sota la democràcia que vivim), estem trasbalsats, estem parats (alguns, i no pas pocs, per desgràcia en el sentit literal de la paraula), estem esperant i resulta que l'espera serà llarga i no gaire agradable en general. Mentre els senyors de les finances faran un esforç per no perdre ni un cèntim en els seus negocis i així poder subsistir amb els seus sous miserables (si, és de miserable fer això que fan), els senyors i senyores del carrer veurem com ens retallen els sous, com ens pugen els serveis i que hi hagi sort de mantenir el lloc de treball.

El xoriço s'ha posat de moda

Tot això un dia que serveix per acabar un any i val més deixar que s'acabi perquè hem de guardar-nos la mala llet per properes barrabassades que ens cauran a sobre el 2012, tant si estem esperançats com ben desencisats. Però ja ho sabeu BON ANY NOU!!!