PALESTINA ENLLÀ

La democràcia és cruel amb els grans estratègues que ho saben tot de res, els fa caure moltes torres que ells creien indestructibles. Això ha passat en les darreres eleccions a Palestina, on el grup més anti-israelià ha guanyat per majoria el seu parlament. I ara què? Un grup considerat terrorista o pròxim als terroristes pot decidir el futur d'un país -és un eufemisme això de considerar país franges de terra mal lligades- que només pot sobreviure en pau i amb ajuda de la resta dels considerats països avançats, i molt especialment del seu veï-enemic, l'estat d'Israel.

Els nordamericans i nordamericanes -en senyal de respecte al gènere de la Condoleza- han vist com la democràcia no ha portat un govern que els fos simpàtic, tot el contrari, un adversari decidit a no acceptar imposicions del govern mundial del president més rebutjat de la història del seu propi país -una altra mancança de la democràcia permetre que en sigui-.

I mentres el poble palestí va veient que la història avança, que hi ha qui prospera malgrat ser pobres, però ells segueixen aturats i obligats a "viure" com maleïts en poca terra i vigilats per terra,mar i aire. Ningú pot posar seny en aquest racó de món? Tothom en parla i ningú ens porta una pau llargament desitjada però també oblidada.

Ja han passat massa anys d'acords i més acords per tornar a començar el 2006 una nova etapa que té inici però de la qual n'haurem d'esperar un mal final, o molt haurien de canviar les coses.

CATALUNYA AVUI : Els papers són al nostre arxiu NACIONAL - Zapatero i Maragall, presidents -

EL PARLAMENT I "LES SENYORES DE MALA VIDA"

El nostre Parlament n'ha vist de tots colors i les que haurà de veure suposo, però la tarda del dia 26 va veure com es parlava sense embuts d'una casa de barrets (aquesta amb mestressa perquè no perd pistonada anunciant-se)del poble presidit per un company i amic (a vegades no passa això i cal especificar-ho). Resulta que algunes conselleries han fet seva una agenda molt nostrada, plena de coses del país i de la nació, i és clar se'ls ha "colat" una petita part de la realitat més antiga, el putiferi (no volgueu barrejar-ho amb els polítics eh?).

Així podem veure com una editora d'un diari independent, nacional i altres afegits proposa a les institucions una agenda que té la mala pata de posar a la mateixa alçada una fira del brunyol (i no té res a veure amb l'acció de govern d'aquella ciutat de la Costa Brava), l'aniversari de fets tràgics de la nostra història i la data clau (no tingueu males interpretacions!!!), el 18 d'octubre amb la celebració del naixament d'una de les cases de meuques més nostrades de les comarques gironines.

Realment aquí molta gent es deixa passar bou per bèstia grossa i és de lamentar, però sobretot els seus creadors no han vetllat pel bon nom seu ni de la nació. Cal ser molt més prudents i assegurar que el país tingui agendes com cal i sense llufes que poden ofendre moltes sensiblitats (encara que algunes siguin ofeses només per fer-se veure).

QUO VADIS MARIANO?

Eren temps de transició quan un personatge de còmic tronat entrava al Congrés dels Diputats i posava en evidència que l'Espanya negra encara existia. Han passat molts anys després d'aquella data que avui ja pot ser considerada quasi còmica però resulta que els fantasmes del passat no volen retirar-se i deixar als terrenals seguir treballant sense pors i sense recança.

Les actuacions i manifestacions d'en Mariano no sabem a on volen anar a parar. Quin camí ha elegit el líder de la dreta (i de la ultradreta) per tornar al govern? Hores d'ara sembla clar que el seu camí no és de la proposta concreta i alternativa, el seu camí està ple de malallet i rancúnia (quasi tanta com la del seus "miniyo" Acebes i Zaplana). Aquest camí hauria de tenir altres dreceres molt més democràtiques i enriquidores, però no és això el que volen ni busquen.

I per si quedava algun dubte ha sortit un nou aliat per en Mariano, un aliat detestable, el tinent-coronel Tejero. Ho veus Mariano que amb aquestes companyies no vas enlloc. I ara què pensarà la gent normal de les teves propostes si coincideixes amb pallassos i colpistes.

Pensa-ho bé i recupera el catalaníssim Pique, i si res més no el seu guinyol. Segur que arribaries més lluny.

HORARI ESCOLAR, LA LLARGA LLUITA

A l'escola hi anem, hi asistim, hi passem i alguns hi aprenen o aprenem. I davant de tantes possibilitats d'ús ens trobem amb una problemàtica més punyent, la de tenir clar quin hauria de ser l'horari escolar de l'escola pública catalana.

Aquests dies sentim parlar amb certa prudència però com una cosa que arribarà de la famosa "sisena hora" com la salvació dels nostres mals educatius. Sembla lògic que amb més hores més profit se'n treurà, ja que a força d'insistir potser obrirem noves escletxes en aquells que per una raó o altra ho tenen difícil.

El problema no és una hora més o menys, el tema que s'hauria de treballar és on la posem i com. Estem parlant de concialiació d'horaris familiars a tort i dret, i resulta que l'horari escolar només s'ajustaria (i no pas del tot) a l'horari dels pares i mares mestres. Si volem ajustar horaris fem-ho bé, pensant en els usuaris i els treballadors d'aquest sector. I no cal caure en la trampa de plegar a les 6 de la tarda per endarrerir activitats extraescolars o esportives. Ningú ha intentat plantejar jornades continuades amb menjador inclòs per a tots? Què fan els nois i noies de 12 o 12 i mitja a tres en una escola que no està preparada per funcionar en situació entre-hores? Per què no volem que els nostres fills i filles arribin quan més aviat millor a casa?

Europa ens és propera, som Europa i volem horaris europeus, doncs posem fil a l'agulla i estudiem quin model ens seria més útil. Jo aposto pel finlandès aplicat a un país mediterrani. Algú en proposa un altre?.

BARRET DE Q

El cap de setmana sembla que ha estat profitós pel tema que ens ocupa, i ens desocupa els darrers mesos, el nou estatut que el President Maragall defensà des del primer moment i que el President Zapatero sembla disposat a tirar endavant encara que sigui que contra l'opinió dels més carques del PSOE.

I ja que hem començat parlant de cap permeteu que faci una breu reflexió sobre el poc cap que tenen alguns polítics quan encenen un foc darrera l'altre i a més i tiren cada dia llenya al foc. D'aquets només recordar-los que ho tenen perdut, que amb aquesta feina només arribaran a crear un rebuig natural i raonat. Però ja s'ho faran.

Hi ha qui té cap i el té ben moblat, aquest cap i seny que han demostrat fins avui els companys del PSC per parir l'estatut, i fer-ho amb el màxim de rigor i el mínim d'intoxicació, realment cal tenir el cap clar per fer-ho sense ferir i sense atacar sentiments encara que siguin de difícil comprensió des del nostre país -i nació-.

I finalment deixeu-me destacar els amics del barret, aquells que han fet tornar al carrer una peça de vestir que dóna prestància, frena el fred i permet treballar intensament el que hi ha dins del seu cap. Amics del barret esteu aconseguint que no pensem que aquesta peça sigui burgesa i senyorial, l'heu acostat a la gent de carrer i això té molt mèrit, gràcies.

PER UNS PAPERS

Ens ensenyaven a l'escola, que per cert era franquista encara,com havíem de saber que no es poden agafar les coses dels companys, que robar era una de les coses més lletges que podien fer els nens -les nenes anaven a una altra aula-, que calia respectar els mestres i els pares - i aquests ho deixaven clar amb un mastegot si calia-, i també que sabent escriure i llegir arribaríem lluny.

Més endavant vam creure que la cultura era una bona base per entendre les coses, per avançar en la vida, fins i tot vam creure que amb la cultura i l'educació canviaríem el món. Quaranta anys creient en el valor que té la cultura per veure com es poden fer caure uns conceptes, que teníem ben arrelats, en poques hores i a mans de gent que fins hi tot són Consejeras de Cultura d'una Comunitat Autònoma o alcaldes de ciutat que són referent cultural per a un Estat com l'espanyol.

Qui ha posat individus com aquests a defensar la cultura? La democràcia ens diran, però no ens advertiran que en cap moment els votants podien conèixer el nivell d'incompetència que podien tenir uns polítics que han convertit el retorn de la història al seus propietaris en una agressió a una comunitat. En nom d'un nacionalisme més tronat que els collars de Carmen Polo, volen defensar els veïns
d'una "pobra" Salamanca -ciutat que per la seva riquesa cultural mereix tots els respectes i més quan algun colega de blog n'ès fill- dels "lladres catalans" que els volen usurpar el botí de guerra dels soldats de l'espós de l'esmentada senyora dels collars.

La història és complicada, entendre-la encara més, el dia a dia ens ho posa molt difícil als seguidors de Pierre Vilar o Josep Fontana, per citar els mestres dels nostres mestres, però resulta massa punyent i sorprenent veure que hi ha gent capaç d'enfrontar-se directament a la HISTÒRIA, així amb majúscules i sense embuts. El 19 de gener de 2006 no serà "el final de la història" però podria ser l'inici d'una història "interminable" (en castellà en honor de la Consellera que n'és de Cultura però que serà l'exemple del descrèdit absolut pel càrrec que altres molt més dignament han ocupat, ocupen o ocuparen en ajuntaments o altres administracions).

TRENS DE RODALIES

Els moments tràgics de la nostra història més recent han deixat molta sang i molta destrucció, i lamentablement alguns han intentat que un tema com els desgraciats atemptats dels trens de Madrid es convertís en acudit.

Ja n'hi ha ben bé prou d'animalades. Jugar a insinuar, fer voler creure segons què als ciutadans (sabent que és pura mentida), només ho fan els intoxicadors i els poc demòcrates (sol passar en els nouvinguts. Senyors del PP deixin la política de destrucció i posin seny a les seves files (cosa difícil si el seu líder esperitual és el gran "vident" de crear "la mentida més gran").

De tot això només ens queda un regust amarg, una tristesa profunda pels centenars de víctimes, que ens tornen a aparèiexer al davant per la manca de delicadesa i d'humanitat d'algun anomenat polític, que hauria de ser cessat per respecte a les víctimes.

Que el PP sigui crític, que sigui contundent, que marqui d'aprop el govern, però que d'una vegada per totes passi a l'oposició meditada i curosa, i abandoni accions que només ens porten al descrèdit i a l'odi (cosa que a alguns d'ells sembla donar-los vida, i amb tot el respecte pel tema que hem intentat tocar).

DE BATEIG

Les famílies cristianes i/0 catòliques encara practiquen el ritus del bateig com una de les demostracions més fervents del manteniment d'una religió que té el seu punt de sortida en el baptisme amb aigua -del Jordà si pot ser-.

Quan en el segle XXIè veiem les velles tradicions ens sorpren que encara no s'hagi posat un cert aire de modernitat a unes cerimònies encarcarades i plenes d'una manca de fe malgrat fer-se en el seu nom. Això succeix especialment en aquells casos on per raons de rang i de situació social es fa imprescindible, i això és el que ha passat a una nena de pocs mesos que ha nascut només per una feina, només amb un únic objectiu en la seva vida, només destinada a ser REINA -si es produeix un canvi a la Santíssima Constitució-.

Sembla mentida que es pugui néixer saben exactament que, si res ho espatlla, acabaràs ocupant un tro que no sap ni on és ni com és -vaja vida li estan preparant a una nena filla de Borbó-.

I anirem veien que després d'aquesta festassa, amb la presència de bons i dolents, d'amics i enemics -polítics és clar-, la futura reina ens farà la comunió i ben segur que la vestiran adequadament a la seva responsabilitat, ja no la deixaran jugar amb nines o ninos, li posaran una corona que esperem no sigui d'espines pel seu bé i el d'algun altre afeccionat al tema del martiri del Crist cristià.

L'aigua ja ha donat entrada a una nova vida al món catòlic, a mi també sembla ser que me'n van tirar pel damunt però no per ser rei ni per cap mena de personatge, bisbe o arquebisbe, lluidament guarnit per a l'ocasió. Se suposa que era per sumar-me als llarg llistat iniciat l'any 0 de Crist, però el que no sabien els que "obligaven a fer-ho" és que el meu tarannà em portaria a pensar que el millor que podrien fer és borrar-me. Amb mi que no hi comptin més.

A BAILAR, A BAILAR , A BAILAR

Fa quatre dies que parlava de balls de l'estat espanyol, i resulta que ha estat una premonició de la penúltima -l'última es deu estar parint en aquests moments- imbecilitat en relació al projecte del ja quasi "maleït" estatut. El jutge que s'ha atrevit a opinar -n'és ben lliure- va pensar que l'havia de dir grossa i així ser reina per un dia dels mitjans de comunicació, doncs ja ho tinc va pensar, compararem el coneixement de la llengua catalana amb el domini de les sevillanes. I es va quedar ben satisfet. La ximpleria és això una ximpleria, però ja passa de taca d'oli que ho digui una persona -més aviat personatge- situat en un alt nivell de la magistratura espanyola. Algú en aquests moments serà capaç de frenar aquestes pocasoltades que només aconsegueixen crear malestar i evitar que sigui realitat una Espanya conjunta ara que ho podíem intentar plegats, fins i tot amb aquells que no hi creuen.

Estem davant la paradoxa més llastimosa de la nostra democràcia, aquells que es posen sempre la unitat d'Espanya a la boca són els màxims irresponsables de generar rebuig i enuig a molts catalanistes que en cap moment se'ns ha passat pel cap anar-nos-en (per què estan creant el clima que alguns anomenen de la "república", quasi 75 anys després?).

Ja sé que el títol diu poc del que s'ha expressat fins aquí però no cal caure en les provocacions i pendre les coses amb cert bon humor. Són molts els catalans que van tenir una dèria en conèixer el ball de les sevillanes, alguns hi donem un cert pas en moments determinats, i és per aquí on hem d'anar, a barrejar i gaudir d'allò que ens dóna vida, i sempre sense perdre els nostres orígens -encara que no siguin 100 % originals per alguns puristes nacionalistes- catalans, i de la nostra catalanitat. Pels que no dominen el tema només dir que hi ha tres grans blocs, per això solen dir "vamos por la tercera" i això és el que hem de fer anar per una altra i que ens sigui lleu.

I així anem avançant cap on no saben on, ni com hi arribarem, però segur que hi haurà un final o seguirem el nostre viatge a Ítaca (quina raó tenen molts cops els poetes).

HO HEM SUPERAT

Els esforços han estat considerables, els menjars abundants, els regals sense fi, però ja se sap que no podia durar per sempre i fa unes hores que tot plegat ha deixat pas a una nova situació, fins i tot meteorològica (pluja menuda després de la tormenta continuada que s'ha viscut), ja estem preparant la tornada a la feina quotidiana, a veure com una setmana segueix l'altra - i que duri-.

No obstant estar en època teòricament de pau han sonat fresses indesitjables, aquelles que no volem sentir en cap moment, el soroll que fan alguns militars, quan es permeten parlar del que els convé -amb això són semblants a alguns "homes servidors de Déu"-. Qui avui encara es permet, vestit de caqui, d'insinuar quin és él paper de l'èxercit democràtic davant d'una situació política concreta per autonamenar-se defensor de no se sap ben bé què, no només hauria d'estar arrestat 8 dies, sinó expulsat o degradat sense contemplacions. I posar sobre la taula la reacció que ha tingut el nostre ministre de defensa amb el qual comparteixo poques coses malgrat militàncies federals, res a dir, la seva decisió immediata l'honra.

La música que volem escoltar no és l'esmentada anteriorment, volem estar gaudint de músiques diverses, que ens permetin veure com es construeix el futur d'aquest Estat on convivim diversos pobles -amb balls i músiques també diferents i que ens diferencien-, amb el màxim de llibertat i solidaritat dels uns amb els altres.

I que no tot vagi pel camí de les rebaixes que ens han posat davant els morros avui mateix. Que ens sigui lleu.

EL NOU ACABA EN 6

La neteja de les places i dels carrers ja permet oblidar una nit boja i alegre, o una nit per oblidar per altres.

Iniciem un any i tot són propòsits i esperances, el que molts no sabíem és que això ja comença amb certes temences per accions que realitza el rus Putin amb el tema del gas natural (l'original, no l'empresa "del tripartit", segons el PP). Resulta que des d'ahir ja tenim un nou problema, una nova situació inflaccionista que posa en perill els nostres ingressos i el que és pitjor la nostra vida quotidiana ja que sense energia com ho farem per escalfar-nos i cuinar? Tornarem al carbó, a la llenya,...

Tanta gresca i ja s'ha acabat definitivament.Ah, oblidava que també segueix viu el PROBLEMA DE L'ESTATUT, però és massa casolà per posar-ho com a inici del 2006, ja l'anirem comentant i patint.