ESTIU 2006, VACANCES?

Música per a dos ( o tres)generacions.






Ens anuncien avui tots els mitjans que s'inicia la temporada estiuenca , que mig país comença vacances, esperant que el 75 % (no és errada, n'hi ha que en fan dos mesos) les faci a l'agost. I així comencen els dos mesos més moguts de l'any, amb unes rebaixes de calor, amb més concerts que grups musicals, clàssics o moderns, hi ha al mercat, amb més sortides, viatges i escapades que en 10 mesos, amb més calor, amb més aires condicionats a 17 graus, i amb més i més de tot.

Això cal sumar-hi les festes populars, les festes majors de pobles i ciutats, de barris i carrers, i això si alguna casa o família no se'n monta una per ells sols. Una època que porta a treballar poc els que tenen l'obligació de fer-ho i descansar menys als que tenen unes merescudes "vacances".

Aquest estiu serà mogut pel món polític també, des de la pau al País Basc a la guerra electoral catalana, passant per tot allò que jueus i palestins poguin posar en joc -joc massa brut, massa vegades-. Veurem voltar i saltar candidats arreu del nostre país, de candidata cap. Sort que la llei d'igualtat no afecta al grup de candidats sinó a cadascun dels partits perquè la broma hauria estat sonada.

I així entre festa i feina, entre el Tour (ja veurem com anirà) i els darrers dies del Mundial, sense la nostra selecció federal - tombada novament abans de començar-, i algun concert que ens parli de petites coses personals i intransferibles com serà el "Guapa" d'aquests nois i noia bascos que porten nom de pintor i que hauran de fer-nos ballar, sentir i plorar en plena capital del Baix Empordà, anirem avançant cap a una tardor que com sempre arribarà un altre setembre.

Ja diuen que a l'estiu tota cuca viu, per això volem sentir-nos vius.Resulta una bogeria entendre-ho negativament. Gaudim doncs!!!

EDUCACIÓ, ALLÒ DIFÍCIL I SENZILL

Un record per la Marta Mata




Els mestres i les mestres han estat sempre intentant ensenyar, fins i tot educar, a moltes generacions des del primer moment del naixament d'aquesta professió, i en molts casos no han optingut un resultat satisfactori i en altres els deixebles els han reconegut la seva tasca amb ells i això és ser agraït.

Avui quan el curs escolar està quasi tancat, quan les escoles queden buides dels usuaris entremaliats o entremaliades, quan els mestres i les mestres acaben de donar aquelles notes que ja no són el que eren, quan els pares, mares, avis i àvies veuen la casa plena de mainada, és el moment en què una de les mestres de mestres ha decidit també tancar el curs de la seva vida. Així en el moment de final de curs la Marta Mata, ha volgut també abandonar les aules, els consells escolars, i tot el que ella havia fet i donat per l'educació a Catalunya i a Espanya.

Poques persones han estat tan significades en la pedagogia catalana, i poques han permès que el seu pas per la política quedés també impregnat de pedagogia. No és que sigui única, però si que ha estat peça clau en com ha anat l'educació al nostre país. Ella va lluitar en tot moment per un ideal, en part aconseguit i en part encara pendent, però té el mèrit de no haver abandonat la lluita constant per la millora de l'ensenyament, de l'educació pública.

Aquells que han fet l'esforç de posar la seva vida al servei d'una idea mereixen que el darrer dia se'ls digui ben alt i sense embuts : GRÀCIES, i en aquest cas gràcies MARTA. Ella que treballava per educar, per ajudar els educadors, per fomentar Ciutats Educadores, ja no ho podrà fer directament però deixa les eines i les idees a molts altres. Que el seu curs ha acabat és cert, però el curs vinent molts hauran d'agafar la seva torxa i seguir millorant l'educació pública catalana.

DESPRÉS DEL SI TAMBÉ HI HAVIA UN NO

Els dies D sempre han estat importants per aquells que creuen en democràcia, en participació o en objectius de guerra, però també cal no oblidar el dia després. I Catalunya va viure un dia D amb gran èxit del SI contra el NO dels que en volen més i dels que en tenen més que prou. D'aquesta jornada queda tot dit. Si algú vol estudiar l'abstenció és ben lliure, com lliures són els abstencionistes. Hi ha molt a parlar-ne però no serà aquest el lloc ni el moment.

El més important ha succeït el que podríem dir-ne "el dia després", el moment en el qual el President Maragall ha anunciat que no optarà a encapçalar la candidatura del PSC a les properes eleccions al Parlament de Catalunya de l'octubre. Una decisió que ha sorprès a uns, que ha molestat i deprimit a altres, que ha alegrat a algun-a, que no ha deixat indiferent a ningú. I això és així pel perfil del personatge, un home que ja podem dir que és el darrer dels "grans polítics" en actiu, tal i com els havíem entès la generació que va començar a entrar en política en el mateix moment que entrava en la vida, allà als 15 o 16 anys, just quan la democràcia arribava al nostre país. Eren persones potser idealitzades però segur que molt vàlides i per aìxò han arribat on han arribat.

I ara anem avançant, els socialistes, amb una persona com José Montilla, que assumeix el repte, potser un dels més difícils com a persona i com a polític, de guanyar les eleccions catalanes del 2006. Aquí hi haura molta feina, la del líder i la de l'organització. Ara és feina de tots posar el nostre esforç per assolir un govern català presidit per Montilla i que tingui com a grans eixos de treball la qüestió social i el catalanisme. És a dir portar més enllà els avenços que hem fet amb els darrers anys de govern d'esquerres, gràcies entre altres cosas al nou Estatut que caldrà desenvolupar.

Si algú té dubtes, si algú vol posar en dubte, si algú té por, si algú qüestiona, és lliure de fer-ho però no és aquesta la millor aportació individual al projecte del socialisme català.

EL MEU SEGON DIA D PER L'ESTATUT

Votar dues vegades per una mateixa qüestió pot siginificar que la cosa ha durat poc o que un ja dura un bon grapat d'anys. Sembla que aquesta segona és la meva situació, ja que avui podré tornar a votar per si estic d'acord amb l'Estatut de Catalunya que se sotmet a referèndum dels catalans.

Ara ja tenim alguns una nova batalleta per explicar, ens acostem a aquells que ja van votar el primer, nosaltres ho vam fer pel segon i a l'hora d'escriure això preparant els estris per fer-ho pel tercer.

Que sigui un bon dia!!! I molts més que esperem vinguin per a Catalunya i en concret pels catalans i catalanes que són realment a qui això haurà de benefeciar i no a una paraula que tothom defineix com vol, la nació.

NO FEM EL BURRO (CATALÀ)

Portem alguns dies de moguda anti-PP per part de uns grups suposadament "radicals", que no estan fent res més que donar oxigen a qui no no es mereix res més que ser obviats per qui tingui una mica de seny.

Ja està clar que el PP ha perdut el nord fa temps, no hi ha cap mena d'opinió sensata en el seu discurs, i només cerquen el que estan trobant, un enfrontament que els pugui situar novament en el panorama polític amb cert criteri centrista. Els insults i els atacs han estat constants contra Catalunya des de fa mesos, i no hi ha qui pugui suportar això per més centrat que estiguis. Però hem de demostrar molta serenitat contra la injúria i la calúmnia d'aquest partit, o més ben dit dels seus líders i inspiradors de la ultradreta espanyola.

La millor defensa és la paraula, els raonaments, davant tot allò que no és res més que cercar "vots" en situacions d'extrema sensibilitat per part d'uns o altres. Aquí estem per l'Estatut, aquí estem per la Pau al País Basc, aquí estàvem "contra la guerra", i això ho hem fet amb paraules, siguem-ne responsables i dignes, i no seguim el camí que volen marcar aquests "senyors" de la més rància dreta espanyola.

No fem el burro, siguem catalans de seny i de rauxa, però amb educació i elegància. Diumenge 18 ho deixarem ben clar per uns quants anys.

SELECCIÓN FEDERAL ESPAÑOLA, VAMOSSS

Resulta interesante llevar las opiniones de uno más allà de sus fronteras (?) naturales y es con esta intención que utilizo una lengua que no es la habitual en este blog pero que por el tema a tratar lo necesitaba.

Una de las cosas que más preocupan a los aficionados catalanes al futbol delante de un Mundial es elegir a su selección preferida, y aquí encontramos las mil y una barbaridades identitarias como són Corea o Camerun y este año será seguro Túnez. Ya son ganas de no ver lo obvio, pues sin ninguna duda tenemos una selección en ese mundial, una selección, guste i no, FEDERAL, con representantes de más de una comunidad o nación -asi es tambien- y con ella vamos a "sufrir"-lo justo claro- y si no llegan más allá de cuartos pues después ya veremos con quien nos aliamos.

Buscar enfrentamientos es cosa fácil, no cuesta nada, pero confundir deporte (de ricos, quede claro) con naciones , estados, etc, no será nada rentable para el bienestar diario de los ciudadanos de a pie.

Entre los radicales de un lado y del otro estamos los centrados - quien no se pone en el centro no arrastra a otros- que ya anuncio que estaremos con la FEDERAL, con ganas de ver como gente como Puyol, Iker o el propio Joaquin, ponen en jaque a los más prepotentes del futbol mundial. Además estamos a 24 años del mundial de Naranjito cuando algunos de nuestros jugadores ni habían nacido, pero nosotros si, recordais???.

No voy a cerrar las puertas a una gran campaña futbolística que empezó ayer, pero tampoco voy a perder la cabeza, que para eso ya está el dia a dia de nuestras vidas. Además ahora a una semana de nuestro nuevo Estatuto es momento de defender aquello que, pese a quien pese, NOS UNE a gente que nacida en un lado u otro de esto que estamos llamando Estado espanyol. VAMOS SELECCIÓN.SOM-HI NOIS.

YO SI

SENSE ROCIO(S)

Els gustos personals de qui això escriu han estat poc desvetllats en els escrits que fins ara han precedit aquest, ja sabeu que hi ha més d'un tema que de molts altres, però em permetreu que pugui anar introduint, quan sigui oportú (segons la meva opinió, és clar) algunes referències personals per completar opinió o relat.

La notícia de la mort d'una persona no ens deixa indiferent, o si, i en el cas que avui vull intentar afrontar més que la mort és la vida de qui us parlaré la que em dóna peu a uns records i reflexions que tot seguit exposaré.

Sí, ha mort la Rocío Jurado, ella que era símbol de força i d'empenta, ha vist com el càncer la portava al port on trobarà tanta i tanta gent que va iniciar el camí ja fa algun temps, com és el cas de l'altra Rocío, la Durcal.

L'Espanya de la "bata de cola" cada dia es quedarà més sola, però també hi queda una part d'aquells que malgrat la nostra militància per la nació catalana, sentim com a pròpies bona part de la creació que es fa a altres terres com pot ser l'andalusa (serà que la sang pesa en aquells que en portem de Granada?). I la Jurado ens va acostar cançons molt de "tonadilla", però també moltes altres més modernes i fins i tot escandaloses per a l'època, ella que ja era una dona d'escàndol físic!!!.

No us sorprengui que alguns la trobin-trobem a faltar, era un mite per a molts, una bona cantant per a altres, i una persona admirable per a la resta. I tot això per haver aconseguit posar als disc i als cd, unes lletres que ella interpretava amb qualitat i sentiment. I també per donar-nos una dosi d'enfrontament als tòpics que és d'agrair, malgrat haver-se casat amb un torero, per fer del seu tòpic màxima expressió.

Ara ja no hi és, molts altres tampoc, però ella o millor les seves cançons no podran deixar de formar part del petit món de personatges com qui això escriu.

Sorpresos??? Doncs la vida és així, i podeu dir ben alt : COMO UNA OLA!!! que no ens cal res més que això per viure, a vegades.