EL VOT "RYANAIR" A L'ESTATUT

El món de la política catalana està en un moment àlgid de la seva màxima expressió de la seva petitesa. Què vull dir? Doncs que semblava impossible poder convertir-nos en la riota de molts com a país-nació, que per alguns aspira a estat.

I tot això per un referèndum sobre un projecte d'Estatut que algunes coses tindrà de bo si fins i tot els sobiranistes(?) de CiU el consideren acceptable. Sembla lògic un vot afirmatiu si les coses milloren per a tots, però no, la lògica no és la manera de treballar d'un partit català que es diu independentista quan li convé, federalista a estones i no sabem què en altres moments.

El "rien ne va plus" de la direcció (?) d'ERC ha estat demanar el vot nul en un referèndum democràtic que suposem és el lloc on la democràcia és més real, o no? Ara resulta que demanen una mena de boicot, que no és boicot, que és de difícil justificació i valoració, però que dóna joc a les seves ganes de ser protagonistes de la pel.lícula sense tenir un paper destacable en el fons i només en la forma.

Davant d'aquesta actitud d'un partit, de i del Govern, només ens queda proposar que els catalans, i els gironins fem el vot afirmatiu per correu, i per no passar vergonya el dia del referèndum agafem el primer vol de "Ryanair" i marxem nord enllà. Serà insoportable viure una jornada tan marcada per la poca soltada que faran alguns defensors de la democràcia, quina contradicció. Si no estan d'acord amb allò que es proposa només cal votar NO, COM HO FA EL PP i aquí s'acaben les complicacions.

LLIBRES...ABRIL...PORTUGAL

Després d'una certa aturada bloggiana permeteu que recuperi alguns temes que han quedat penjats en els darrers dies, en el temps passat i d'avui.

Estem acabant un mes d'abril prou mogut per moltes raons, però després d'Itàlia i del nostre Estatut, no podem oblidar que fa molt pocs dies celebràvem la segona diada de Catalunya, el "sant Jordi" de roses i llibres. Una festa on la bellesa de la flor està sempre acompanyada de la bellesa del llibre o de la lectura.

Si una cosa em satisfà és la lectura, aquell plaer individual que pots realitzar amb tanta cura com vulguis, o amb tantes dificultats com tinguis per evitar el son. Són moltes les lectures realitzades, molts llibres "empassats" amb molta il.lusió o amb certa obligació, però sense aquestes lectures poca cosa podria escriure avui. Ja he deixat constància de diversos autors que em donen "vida" en la seva obra, alguns desgraciadament ja no poden "crear" com en Terenci, d'altres encara ens omplen amb les seves aportacions com el prolífic Dan Brown (per cert un autor que ja no sé si escriu novel.les o guions cinematogràfics). Altrs lectures hi ha que sempre et permeten respirar uns coneixements o unes opinions, unes vivències o unes imaginacions, però amb una lletra darrera l'altra, amb unes paraules ben lligades.

I quan l'abril ja està arribant al seu ocàs, encara ens queda el 25 d'abril, el dia que uns soldats portuguesos van dir prou i tot escoltant una canço com"Grandola Vila Morena" van fer caure un règim dictatorial a cops de clavell. El Portugal que ens és proper i llunyà, va iniciar un canvi que ningú podia preveure poc temps abans, ens van obrir un camí que nosaltres vam seguir un any i escaig després, però sense flors i sense cançons -només amb el darrer "parte médico-.

Ja veieu, temps de roses, de clavells, de música (per què surt avui el nou CD de l'Oreja? què passa en un dia com avui?), de Feria a Sevilla, temps de semis a la "champions", temps de... i més temps.

ITÀLIA...RUMORE,RUMORE

Un país és bonic per ell mateix, per allò que té, sobretot per allò que en un moment de la història uns bons ciutadans (i molts de dolents, que la història és així -com la vida-) van creure que podien crear grans monuments, grans camins, grans edificis, tot gran per evitar una desaparició que ja podien sospitar abans de l'arribada dels bàrbars del Nord. Avui ens trobem una Itàlia del segle XXI, amb tantes coses per gaudir i tanta cosa per penedir-se.

Els polítics italians no són rara avis però la política italiana és del tot complicada i interessant. Un estat construït, malgrat sembli que existeixi des dels "romans", amb ganes d'unir sud i nord, amb un centre que tenia com a sub-centre ni més ni menys que el Vaticà (un altre Estat !!!). Les eleccions italianes sempre ens permeten dir-ne coses, sempre hi ha personatges divertits o perillosos.

La darrera escena que hem viscut no té preu, el gran Berlusconi (líder mediàtic per la gràcia dels seus diners i televisions) va canviar la llei electoral per assegurar-se seguir governant, però no comptava amb l'atracció que podia tenir el professor Prodi i tota la seva Olivera. Guerra fins el darrer moment, resultat just, i aquella llei que volia "el Cavaller" per seguir "regnant" se li gira en contra i el porta al mateix lloc que el seus amics del PP espanyol. Ja era hora !!!




De tot l'espectacle electoral italià em quedo amb una entrevista (de l'Àngels Barceló a la cadena catalano-espanyola, la SER) a la mai prou reconeguda Raffaella Carrà. Si, aquella senyora que ja cantava quan nosaltres erem nens i nenes, i encara surt a cantar a la RAI tot allò que nosaltres ballavem al menjador de casa. Ella , qui ens ho havia de dir, també apostava peL CANVI. Itàlia país que ens enlluerna i ens enlluernarà, per bé i per mal.

VISCA LA REPÚBLICA

Quan el temps passa, passa per a tots. I el temps, tossut en passar, ens ha portat a veure com han passat 75 anys des d'aquell abril del 31, quan "de sobte" i com a conseqüència d'unes eleccions municipals (això passa ara hi ens quedem tan amples per la poca importància que la ciutadania els dóna), un rei deixava el seu regne, i era proclamada una república, que no era la primera ja anàvem per la segona.

Els fills de l'Empordà (comarca a la qual els del sud ens sentim poc propers però que si ens en sentim en l'aspecte que avui toquem) sempre hem tingut una especial dèria pel federalisme i pel republicanisme. La República és una manera de viure políticament que té poques coses diferents a la de viure sota una monarquia democràtica, però té aquell punt de nostàlgia i aquella grandesa d'elegir directament al màxim representant d'un Estat, una cosa poc habitual en el nostre sistema d'eleccions.

Però el més important del que avui commemorem és que en aquell abril es van posar en marxa molts projectes de transformació d'una Espanya marcada per l'endarreriment i la pobresa. Tot això amb uns projectes socials i polítics realment moderns i que avui podem anomenar progressistes ( sense oblidar cap tema per difícil que pogués semblar, si encara ho són el 2006 com no ho serien el 1931, sense comentaris).

Els republicans van iniciar una obra però la IIª República no va poder avançar amb fermesa, no va poder veure els resultats que molts buscaven, només es va trobar amb una lluita brutal per part dels benestants i uns facciosos que van aprofitar el moment per fer-se amb el "poder" de l'Estat. Per la República hi van haver molts catalans però ja és hora de recordar que contra la República també n'hi va haver molts. Sense ànim d'obrir velles ferides però si amb l'ànim de no deixar-nos passar bou per bèstia grossa per part d'aquells que es pensen-creuen els únics defensors de nacions o d'ideals.



Va durar poc "la felicitat republicana" però el nostre respecte i la nostra memòria hauria de vetllar per fer-la cada cop més real malgrat que la generació dels impulsors ja quasi no estigui entre nosaltres. Hem de ser-ne hereus reals i no només testimonials. Repeteixo novament :

VISCA LA REPÚBLICA¡¡¡

"UNA DE ROMANOS"

Han passat els mesos més llargs de l'any, sobretot per la foscor i les poques festes de les quals hem pogut gaudir. Però avui ja estem iniciant l'esperada Setmana Santa, que com cada any ens la porta el diumenge de Rams.

Uns dies que anomenem setmana i només té realment 4 dies o 5 de festa real. Excepte aquells que poden disposar d'una setmana i un dia (la torna deu ser). I vinga a parlar de setmana quan només és un cap de setmana llarg. Però ja sabem que d'il.lusió també es viu.

L'altra part de la setmana ens diu que és Santa. I aquí la cosa es complica per moments. Serà santa, de passió, de vacances, del que sigui, però cada cop és menys santa. Els dies gloriosos del catolicisme són encara un element distintiu per a molts pobles, des de passions a processons, de penitents a manaies (armats o com en diguin a cada lloc i amb tots els respectes : els romans), i sempre amb un plus que no sabem si és per creença o per espectacle.

Alguna tradició he viscut en directe i realment si alguna cosa hi ha és la voluntat de moltes persones per a no perdre unes tradicions i uns costums que encara són part de la seva vida. Dignes d'enveja i de respecte.

Però alguna cosa hem perdut amb la modernitat, ni més ni menys que les pel.lícules de romans. Això si era un espectacle forçat però alhora curiós. Ara ja podem veure de tot i força al cinema un divendres sant qualsevol, i ja no diguem a la televisió.

Les coses ja no són com eren, ni seran com volem que siguin, i fins i tot algunes seran per no ser.

DE DRET A LA PRESÓ SENSE PASSAR PER LA SORTIDA

ALCALDES/SES I REGIDORS/RES QUE EN FAN UN "JOC" DE L'URBANISME???





Les notícies volen i caduquen, el país és viu i dóna per a molt. Això em passa avui que no tinc ni temps per parlar del Nou Estatut (per cert :ERC + PP = NO) malgrat que és tema viu, però ja he dit que el món va molt de pressa i em sembla més oportú deixar-ho per una altra ocasió, que n'hi haurà per parlar de Catalunya i la "seva constitució", per anar a fer un volt per la Costa del Sol.

I com que ja he repetit viu un parell de vegades deixeu que us parli d'una bona colla de "vius" i espavilats que han governat (?) la capital de la costa andalusa de la premsa rosa des de fa una colla d'anys.

Van començar amb un personatge poc ètic i menys generós com el desaparegut Jesús Gil, que sembla va crear una escola fenomenal. Evidentment en Gil va fer de les seves, ja n'havia fet com a constructor a los Angeles de San Rafael, i va posar fil a l'agulla en matèria urbanística a Marbella. Va posar el llistó de la corrupció ben alt, però amb certa "gràcia" per a desgràcia de la democràcia i del bé de la majoria.

El seu successor va ser un petit personatge que es va fer gran a l'ombra d'una "tonadillera", la mai prou criticada Pantoja. El meu homònim en cognom també va fer de les seves, i no pas poques, però no comptava amb unes senyores molt ben pentinades (i els seus assessors¡¡¡) que van veure com allò no podia seguir per aquell camí. Resulta evident que van pensar : "abans que s'ho endugui la Pantoja ens ho embutxaquem nosaltres". I així ho han estat fent.

No s'han posat per poc, a grapats i amb ganes, s'han enriquit ràpidament i sense cap mena d'escrúpols. Avui han deixat a molts petits corruptes en una petita aventura vista la volada que han posat la colla de Marbella. Això si era corrupció a l'engròs i sense cap mena de recança.

Però, sempre hi ha un però, han tornat a deixar malmesa a una majoria d'alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores, que amb la seva feina només cerquen el bé del comú. Per què sempre hi ha qui té tanta facilitat per tacar la imatge de la majoria respectable i respectada?

Bé cap a la presó (PREVENTIVA), que tinguin dret a la pressumpció d'innocència, i que ES FACI JUSTÍCIA.