"SILENCIO, HE DICHO SILENCIO"

CULTURA PEL POBLE.

"LA BARRACA" ENCARA TREBALLA PER TERRES DE CASTELLA

Fa setanta anys que la barbàrie es va convertir en el dia a dia d'un país que que encara vivia en un món més rural que no pas industrial, i on el cainisme encara era un element que es va mostrar plenament. Així un juliol del 36 començava la darrera gran guerra civil que ha patit Espanya, ja guerra provocada pel feixisme neixent i amb el vist-i-plau de la dreta conservadora (la catalana inclosa per deixar clar que hi havia una "lluita de classes").

De la guerra n'hem sentit parlar molt, n'hem llegit molt, però sempre ens queda algun punt que ens permet fer-ne una valoració diferent, i és en aquest moment que podem veure com acaba de fer 70 anys de l'assassinat d'un poeta -assassinar poetes és cosa de valents?-, d'un home que va fer de la cultura la necessitat per un poble molt mancat. Federico García Lorca va trobar-se davant s'uns quants homes amb fusells, en un petit indret de la Granada que l'havia vist néixer, i va morir-hi sense poder fer res més que ser enterrat en fosa desconeguda.

És un cas més dels milers que es van patir a un costat i a l'altre, però n'és molt significatiu perquè amb ell es volia acabar amb moltes més coses que un simple "roig". Era un assassinat qualitatiu al bell mig dels quantitatius.

García Lorca, un García amb segon cognom que el distingia de milers, va aportar-nos poesia, teatre, tota una creació literària envejable i envejada, ell va saber dir-nos moltes coses sobre el camp andalús, sobre la lluna, sobre l'amor i també sobre la mort -era conscient que la seva seria important?-. I aquells que el llegim en gaudim encara avui, i molt més quan el seu teatre és vigent quan ja estem en un altre segle. Quan he pensat escriure aquestes ratlles he recordat molt clarament quan de jovenet vaig poder veure "La Casa de Bernarda Alba" en una versió impressionant de finals dels 70 i com vaig quedar colpit per unes paraules que tanquen l'obra: "Silencio, he dicho silencio", en boca d'un Ismael Merlo en el paper de la mare i senyora de la Casa. I així vam seguir a García Lorca fins avui, i per sempre.

LA REVOLUCIÓ QUE VAM SOMNIAR

Eren dies de revolució!!!









"Cuando salí de Cuba dejé enterrado mi corazón..." deia una canço de la nostra prehistòria musical i que cantava "el dinosaure Luís Aguilé", i no sabíem de què ens parlava, no enteníem que algú pogués parlar barrejar l'amor amb una terra, vaja una veritable incomprensió per part nostra.

Quan la canço ens va començar a semblar carrinclona encara que fos un himne d'algun pare cantaire vam descobrir que això de Cuba era una illa, que hi havia algun avi o besavi que hi havia posat els peus, que l'Espanya imperial hi havia perdut bous i esquelles un any 98, i que poc abans de néixer nosaltres havia arribat al govern un revolucionari que es deia Fidel Castro (ell i el que seria una icona de la nostra etapa més revolucionari, el CHE Guevara). Renoi quantes coses en poc temps sobre una illa del Carib.

Mentre anàvem avançant vam saber que la revolució es va fer per acabar amb el burdell que els EUA havia organitzat a aquella illa tan propera, per poder donar menjar a la majoria, i per poder portar a la pràctica el socialisme real (un altre munt de temes que nosaltres creiem que eren possibles i necessaris! - "santa innocència", o no?"-).

I vam veure que Cuba tenia una situació més o menys "potable" en relació a altres països de la zona com Nicaragua, el Salvador o Haití (pobre dels pobres). Però també vam veure que la revolució no era del tot meravellosa, que hi havia "llibertat vigilada", que s'eternitzava el seu cap al davant d'un projecte esgotat,...

Avui ja no creiem en revolucions, només volem que Cuba sigui LLIURE però no per tornar enrera sinó realment lliure de fer allò que els cubans triïn i no els vingui imposat. Una altra imaginació socio-política? Potser si,però d'il.lusió també cal viure'n.

En Fidel ha fet vuitanta anys, Cuba encara resisteix, i potser resistirà molt més, perquè a Cuba sí que un dia o altre la història l'absoldrà (que tinguin sort!).

EL FOC QUE NO PURIFICA

"...que la terra ens cremaran"






El juliol més calent dels darrers anys, des de Palencia a Girona, passant per molts i molts observatoris meteorològics de l'Estat, no va encendre quasi cap foc digne de ser considerat incendi perillós. I només iniciat el mes d'agost veiem que els focs es posen al dia , a l'est i a l'oest de la península -dos països governats per coses bipartites segons l'inefable Fraga, que considera normal que hi hagi foc si el maligne és qui vigila el territori-, i a més d'una forma virulenta i esgarrifosa, especialment pel perill que han passat moltes persones i molts béns.

El foc purifica es deia quan es cremaven les bruixes (que com les meigues "haberlas haylas") i ara resulta que la suposada purificació només té a veure amb la neteja de terrenys per a una possible especulació o el que és pitjor en un nou terrorisme que cerca desestebilitzar els governs democràtics de pobles amb ganes de deixar el passat d'una vegada.

Fa por el foc, fa por que sigui difícil de preveure, i encara més saber que això no acabarà mentre hi hagi ganes de fer mal o ganes de lucrar-se. Un món acostumat al foc no pot veure com s'autodestrueix amb l'eina que va ajudar a l'home a ser civilitzat -cada cop resulten més civilitzats els homínids anteriors al seu descobriment, o no?-.

La Galícia del Nunca mais ha tormat al carrer, ha tornat a sentir-se el crit d'un poble que no ha comès cap altre pecat que ser pobre en molts moments, i mesell per raons de feudalisme tardà en altres. Ara ens hem tornat a sentir gallecs, hem patit junts moments semblants al nostre Empordà, però desgraciadament ells ens han "guanyat" per golejada dels criminals que només cerquen acabar amb un país.

Era temps de fogueres una nit de Sant Joan i res va cremar, ara és temps de focs que no són cap revetlla. Només cal mostrar el màxim de solidaritat amb bombers, auxiliars, i tothom que deixa la pell pels altres.

EL LLARG CAMÍ DE TOTS SANTS

El President Maragall va decidir posar data a les eleccions al Parlament de Catalunya i va posar el dia de Tots Sants com a dia D. Els primers efectes van ser els esperats : què s'ha cregut? on anirem a parar? quina idea ! una altra "maragallada"! però no eren res més que una manera com una altra per sortir als mitjans (que d'això es tracta!).

Passat el primer ensurt només ens quedava esperar com enfocaven les respectives campanyes els líders i els seus partits, o els partits i els líders (què és primer?). I així ens hem plantat en ple mes d'agost -el de les suposades vacances anuals- i ja veiem com sense gaire esma però amb certa insistència van sorgint cada dia el missatge dels líders catalans.

En primer lloc comencem pel darrer, un advocat que es presenta per el grup suposadament progressista i antinacionalista que millor no esmentem per raons de no donar-los gaire espai ni que sigui en aquest modest blog.

En Josep Piqué ja es mereix ser anomenat per la seva tenacitat de defensar l'indefensable en un territori que li és ostil faci el que faci i sobretot dient el que diu. És un polític correcte però es va enganxar a un projecte que descarrila a cada moment a Catalunya. El PPC no té cap altra alternativa que ser la crosa dels convergents (si de CiU, o és que ja hem perdut la memòria?).

Des d' ERC arriben vents de bicefàlia, és a dir de aveure qui acabarà manant. Però l'encara líder no ha tingut cap altra idea aquests darrers dies que demanar un panteó pel President Irla (guixolenc per a més informació) i ho fa com si ell no hagués entrat a governar Catalunya fa quasi tres anys i els consellers del seu partit haguessin governat a Madagascar. Quina poca capacitat de donar el màxim honor als nostres presidents per part de qui se n'omple la boca. Però ja se sap que la memòria també és feble a l'esquerra independentista.

El màxim exponent de líder mediàtic actual no és altre que l'Artur Mas i la seva federació (poc federada la veritat), que fa tot el possible per dir la ximpleria diària que li dicta el seu director de campanya i de reconegut prestigi en el món de l'enquesta. En el món de la dreta catalana també falla la memòria i ens volen fer creure que res i tot ha canviat, i que ells són els defensors eterns de la pàtria (un cop més parlem de les seves "relacions" amb el PP?No, que això és pura imaginació de gent com el que escriu).

A IC-V les coses no estan del tot immaculades perquè alguna ha passat que el seu portaveu parlamentari hagi d'anar a encapçalar la llista per Girona. També falla la memòria a l'esquerra ecologista? Bé potser només és un detall per assegurar un bon resultat en territori difícil.

I al PSC ja es té molt clar que el futur President de Catalunya, en José Montilla, només té un missatge clar i concís : "Ara és l'hora dels catalans". Ja era hora que algú amb tota la modèstia que cal però amb la fermesa necessària posi els catalans i catalanes per davant de les grans veritats nacionals o emocionals. Els que vivim i treballem a Catalunya ens mereixem ser ben governants per qui posa les necessitats de les persones com a únic objectiu.

Què passa amb la memòria del PSC us preguntareu, la cosa és senzilla que cal tenir el màxim rigor amb aquesta memòria, la que comença en gent del POUM, o del MSC, o del PSC-C, o de tants i tantes que han posat el seu treball al servei dels catalans, tant històricament com en els darrers anys.