Pensant, deixant de pensar i quan hi penses...hi tornes

Pensant, deixant de pensar i quan hi penses...hi tornes

22.2.06

QUI TÉ POR DEL 23-F?


La memòria personal, i a voltes col.lectiva, ens deixa molt marcades algunes dates que per una raó o altra han estat importants en la nostra vida. No sé per quina raó encara recordo com si fos avui el 20-N (amb 14 anyets) i amb molta més raó el 23-F del 81 (a 8 dies de fer-ne 20).

És una memòria quasi fotogràfica, amb molts detalls que d'altres moments tens totalment oblidats. Era un dia d'hivern (és clar el febrer no podia ser altra cosa), estàvem "estudiant" al Col.legi Universitari de Girona (avui ja UdG), un espai situat al davant dels darrers quarters de l'èxercit al Barri Vell (avui Lletres de la UdG). De sobte entren uns companys a la classe i ens diuen que hi ha un cop d'Estat!!!. S'han acabat les classes ràpidament ( i més nosaltres que erem més rojos que la bandera soviètica) i tothom cap a casa a veure com petaria allò.

Amb certa por, però motivats, cap a casa. I allà, "llavors quina nit, quina nit" que va dir la Trinca per riure una mica de la trascendència del tema.

Em sorprenc pensant com vaig poder tenir dues ràdios engegades a l'hora, a més de la TV i anar fent càbales de per on aniria la moguda. Per no tenir no teníem ni telèfon a casa (ara n´hi ha 4 disponibles).

No vaig tenir contacte amb l'exterior, va ser una experiència en familia reduïda, i potser per això més profunda. No vaig anar a salvar papers - malgrat la militància a NE-, ni vaig donar suport als regidors que després vaig saber que eren a l'Ajuntament -de veritat no hi vaig caure que pocs anys després jo també en seria-, ni vaig marxar cap a França com algun company de militància d'aleshores i d'ara va fer.

Però malgrat aquesta actuació individual poc heroica -els herois eren molts altres-, em cremava el cap de pensar on podíem arribar amb aquella colla de ximples. Les llargues hores esperant el missatge del Rei van servir per tenir clar que la democràcia no es podia perdre i que fins allà havíem arribat amb la lluita de molts, que no podíem tornar enrera i així va ser.

Avui, 25 anys després, encara hi ha alguna rèmora d'aquell passat, però ben segur que en vàrem sortir ben parats perquè el poble i els seus líders van saber estar on calia, uns al costat dels altres.

Ja veieu com passa el temps i encara tenim penjada a la ment una foto d'un tricorni negre, però també la lluita per mantenir-se dret d'un home com Gutiérrez Mellado, i la estoïcitat de l'admirat Santiago Carrillo impertèrrit davant les metralletes. Gent com ells, i molts altres, han fet possible viure el segle XXI com l'estem vivint.

17.2.06

COLORS DE PAU PEL PAÍS BASC


Tots els colors del verd d'Euskadi estan demanant que la pau sigui realitat, que arribem a poder parlar del bell/vell país com un lloc on la convivència sigui un exemple per a tots.

Aquests dies estem veient com s'està fent alguna pinzellada, encara que sigui amb aquarel.la, d'un futur on la pau sigui realitat.

Les coses no són fàcils, la història pesa , i molt, entre els que han estat víctimes, i fins i tot segur que en aquells que han estat botxins. La dificultat és gran, els reptes immensos, però l'objectiu final s'ho mereix. Els homes i les dones del País Basc ben segur que han tingut el somni de l'horitzó que avui sembla ser un pèl més proper.

Qui estima la Pau ha de ser responsable, ha de lluitar per assolir-la, i qui no la vol que vagi empastifant i desacreditant als que la defensen. Estem davant d'uns fets que no sabem ben bé cap on poden anar, d'unes decisions que no sabem si encertades o no, però ben segur que són rumiades i treballades.

El Govern espanyol i el Govern basc en són els màxims garants, els que han de fer un pas darrera l'altre cap l'horitzó. Els que en un moment o altre han defensat els violents també han de fer el seu camí cap a la participació clara i contundent en la democràcia. I els terroristes han de buidar les armes, han de fer el pas enrera definitiu que serà el pas endavant que tots els demòcrates esperem.

Hi haurà pacte, hi haurà concessions? Segur , però seran amb el benentès que per sempre més s'haurà acabat la violència quotidiana, l'assassinat premeditat, o la persecució veïnal per part d'uns bascos contra els altres.

La mort de molts haurà de ser, malgrat ens dolgui - i molt-, el fonament de la Pau.

Volem i desitgem que tots els colors cridin ben fort Gora Euskadi, amb el mateix ànim que hi posava en Raimon. I nosaltres ens sentirem molt més propers a un país que també estimem com a nostre si allí el respecte i la Pau en són la forma de viure cada dia.

15.2.06

AIXÒ NO TÉ ATURADOR?


GAVINES O COLOMS, TU TRIES!!!!


Portem dos dies en plena bogeria pepera contra tot allò que es mou. No estan deixant res per verd que díriem nosaltres, estan atacant els catalans, Catalunya, ZP, l'estimada vicepresidenta del govern espanyol, i tot el que els convé.

Que hi hagi lluita política és normal, que hi hagi certa agror podria també ser-ho, però que l'insult basat en la mentida sigui d'ús habitual ja és massa. On podem anar a parar creant el que se'n diria avui "un mal rollo" impressionant? Volen que anem a bufetades pel carrer uns amb els altres? Això és el que defensa la suposada dreta democràtica espanyola del PP? Que s'ho facin mirar, i els del PPC encara més (aquests si que passaran directament a la galeria dels botiflers més tronats de la història de Catalunya).

Estem en una espiral més que perillosa pel futur de la convivència, tant a dins de Catlaunya com en les nostres relacions amb els altres espanyols. Es fa del tot imprescindible que algú posi el fre, i si pot ser de mà millor, perquè el "cavall Aznar-Rajoy" està desbocat.

Sembla, i segur que ho és, una estratègia ben estudiada, que beu del NEOCONS ianquis, i això encara els fa més perillosos, o no ho és el grillat dels president dels EUA. Estem vivint moments de màxima tensió que no es poden aguantar en un país civilitzat.

Además tenemos que oir las opiniones, por decir algo, de un cura desaprensivo que tiene el valor de arremeter contra las mujeres, contra el Presidente Zapatero, y todo lo que se le ponga por delante. I seguro que aún tiene su parroquia para ir predicando sandeces. ¿Vamos a ver a los señores obispos en la manifestación contra un "pájaro" como éste? No, no lo veremos, ellos estan con su COPE y lo demás son nimieces de los ciudadanos de base (con el miedo que les dan los cristianos de base).

Ja podreu comprovar, espero, que aquest apartat escrit en la llengua de Machado, de Lorca, de Delibes, de García Márquez, o del mateix Cervantes, no serà censurat des de Catalunya, ni els propietaris finals del blog ho destruiran per ser fet a Catalunya. Bé que hi hagi sort¡¡¡

13.2.06

EN PAU, "ALL STAR"


Feia temps que esperàvem la decisió final dels votants per elegir si un català entraria per primer cop a un partit dels "all star" del bàsquet NBA, i ara podem estar-ne contents, ja estat elegit per a major glòria del país-nació i dels basquetbolistes catalans en especial.

Per a molts això semblar una cosa intrascendent i poc interessant, però resulta del tot entranyable que els joves esportistes catalans puguin veure com un dels seus ídols arriba a un dels punts més alts que pot arribar un esportista d'elit.

A més estem parlant d'un noi que en alguna declaració ha deixat clar que no tot és el bàsquet, que cal preparar-se per l'endemà del triomf, quan ben segur pot haver-hi davallada. Ell que ho té tot, o quasi tot (que el 100 % no el té ningú) sap intentar ser un exemple a seguir i això és d'agrair.

La competició més important del mon en bàsquet ja té en el seu historial un català, i els catalans tenim un representant esepctacular a la NBA. Ja ho veieu, nou estatut, han tornat els papers que ens van robar, i ara als "all star". I encara hi ha qui dubte que el tripartit ens portarà a fites inimaginables fa tres anys. Ànim Pau (fins i tot el nom diu quelcom més d'ell).

8.2.06

A DINAMARCA, JO SÓC DANÈS


Estem vivint una altra moguda a l'entorn dels déus (i profetes) com ja hem comentat anteriorment, però potser cal posar-nos a pensar (bé) en quin moment ens trobem vist que les coses no s'aturen i el seny no apareix.

Els europeus del sud sempre havíem tingut com a referent els països del Nord, ja ens ho deia Espriu, i entre ells en resultava molt interessant la pàtria d'un petit jugador de futbol (del barça "off course"), en Simonsen. Era, i és, un país on la llibertat està en primera línia, la de les persones i la dels col.lectius.

I ara, quan les llibertats, en teoria, estan més exteses, veuen els danesos que es qüestiona una petita part de la seva llibertat. I aquesta llibertat no és altra que la d'expressió -i nosaltres que la vam reclamar a crits ¡¡¡-, una de les bases per poder ser lliures.

Resulta massa punyent veure com alguns capscalents -i que quedi clar que són pocs- van cremant banderes, despatxos, i mobles de les ambaixades d'un país que no saben ni on és. I el més lamentable és que alguns hi deixen la pell. Increïble el poder d'imans descontrolats i líders mesiànics.

Però nosaltres ens quedem amb la nostra Dinamarca, encara que sigui per unes galetes que en porten el seu nom. Estem amb vosaltres i no farem cap boicot que per això ja en tenim prou amb els nostres "amics".

5.2.06

MASSA DÉUS PER UN MÓN PETIT


Creure o no creure ?, aquesta podria ser la pregunta. Una qüestió que ni el Príncep de Dinamarca podria dir amb més bona posició davant del sidral que s'ha organitzat per un còmic de més o menys mal gust (que per gustos no hi ha res escrit).

Des del país de la Sireneta de conte, ens ha arribat la penúltima moguda a l'entorn de la , per a mi, innecessària religió d'uns o altres. Per què s'ha ofès a tota una religió? Perquè estan sempre disposats a ser ofesos (i alerta que els més interessats en ser-ne són personatges rics en petroli i que tenen oblidats a molts que professen la seva mateixa creença -quina padaroxa-).

Allò que s'anomena el món islàmic està "en peu de guerra santa", un cop més l'Europa dels bàrbars del nord ha trepitjat els delicats ulls de poll. Segur que hi havia un mal ús de la imatge del "profeta", no vull defensar la confusió entre religió i acció (terrorisme en aquest cas)però potser hauríem de ser menys radicals, uns i altres, i deixar que els rius de la convivència flueixin cap a la concòrdia de les civilitzacions (i religions).

No podem fer un món on les religions es limiten a ser d´ús individual i particular? Jo no m'apunto a cap. El món haurà de ser dels agnòstics i ateos o no serà!!!

3.2.06

NO EM FUMIS MÉS


Portem un mes des de l'entrada en vigor de la llei anomenada anti-tabac i això sembla que ha suposat una bona moguda en diversos àmbits personals i de negocis.

Per un cantó hi ha les "víctimes" directes de la llei, els "pobres fumadors" que fins ara ens feien irrespirables alguns espais públics, fos on fos. Ara com a mínim podem anar a certs locals on l'aire és respirable i sense la contaminació que era habitual.

Per l'altre hi ha els venedors de tabac que van camí de la ruïna després de tants anys de negoci continuat, ara tot són problemes per aquest sector. Veuen com se'ls retallen els guanys, i com és habitual de guanyar potser menys en diuen pèrdues.

Hi també remuguen els restauradors perquè els costarà vendre puros pestilents que t'amargaven la sobretaula en qualsevol local, fos de la categoria que fos. Qui no ha abandonat un restaurant sense saber si havia dinat o només s'havia limitat a inhalar fum i més fum.

Els que no ens hem enganxat mai al tabac ens ha tocat ser comprensius fins el 2005, ara les coses han canviat, i ho hauran de ser els fumadors amb nosaltes, els quals som considerats com uns primmirats i poc solidaris. Ho sento però l'alegria va per barris i avui ens toca a nosaltres (a més és pel vostre bé i pel de l'economia de la sanitat pública -que prou falta li fa una certa ajuda-).

Com a idea final podríem començar a parlar de deixar de fumar pel carrer. Què, ho proposem a la Consellera de Sanitat?

2.2.06

"GENER DEL 76", TE'N RECORDES?


La música és part important d'una vida, les cançons ens han acompanyat des del bressol i, cada cop més, aconpanyen l'últim comiat. I mentre anem d'una a l'altra ens anem omplint de melodies, de lletres, de sons, molts dels quals ens suposen quelcom més que una simple cançó més o menys aconseguida.

Escoltant que en Lluís Llach pensa retirar-se l'any vinent he anat a recuperar algun CD seu i veig amb sorpresa com se m'ha passat el trentè aniversari del primer "cassette" de música que vaig comprar conscient del que feia, no era un altre ni el podia ser que "Gener del 76". També en música hi ha la primera vegada i això té valor, i molt més quan tantes coses volíem expressar essent seguidors del noi de Verges. Eren moments d'anar més lluny, de deixar constància de que volíem un abril del 74 (també marcat per unes notes musicals que encara ens posen la pell de gallina als progres no resignats a perdre les petites arrels de la nostra joventut revolucionària).

Era tanta la passió per aquest gironí màxim exponent de la cançó catalana que no ens podíem imaginar que també les passions poden apagar-se, i així va ser. Quan ell madurava com a compositor sembla que nosaltres ho feiem com a persones, i poc a poc però sense aturador el vam posar en un calaix i el vam situar en un àmbit ideològic una mica allunyat del nostre. Coses de la vida.

Per això avui, quan recupero una part de la petita història que hem viscut, veig que han passat tres dècades, i encara hi som, d'altres no, el viatge segueix cap un port més o menys llunyà, serà o no serà Itaca però serà. I perdoneu que no sé ben bé perquè tinc la sensació d'estar un pèl més aprop d'identificar-me amb l'avi Siset, si aquell que en parlava cada matí al portal. Després de pares, potser algun o alguna ens acabarà fent avis "siset".

1.2.06

EL XARNEGO OBLIDAT


Era obvi que el tema a tractar immediatament després de les paraules d'un ministre en la intimitat no podia ser altre per un xarnego que parlar d'això mateix.

Que la paraula hagi resorgit amb certa força a finals de gener del 2006 per part d'un no-català sobta als que pensàvem que la qüestió estava més que superada. La feina feta per assolir la màxima igualtat entre els que vivim i treballem a Catalunya no ha esta poca, especialment des d'ajuntaments socialistes i progressistes -i també cal reconèixer certa feina des dels governs de CiU a la Generalitat malgrat alguns usos poc elegants per massa electoralistes-. Una feina per deixar com a element històric fets que avui són anecdota com el cas que em permeto resenyar tot seguit.

Estàvem en els anys seixanta, en un cinema de molta glòria local, i amb una pel.l-icula de la guerra de Corea, surt un soldat americà i pregunta : ¿Donde estan los coreanos? i respon un de platea : Arriba en el "gallinero". A partir d'aquí va caure de tot en la zona "benestant", una resposta contundent a la "brometa" que implicava moltes coses més.

I així entre coreanos i xarnegos ens vam anar fent grans. Uns fent reconversions mentals i esforços personals i familiars per deixar clar que no cal renegar dels orígens però si acceptar on s'està vivint i treballant. Poc a poc es va anar diluint "la frontera" que hi havia, i tots plegats ens vam anar barrejant encara amb més força -essent cada cop més mestissos, i l'aigua que ve-.

Havíem oblidat el coreano i els xarnego, però ja se sap que és difícil borrar tics més o menys arrelats entre alguns desconeixadors de la realitat nacional catalana.

Potser avui sembla una obvietat defensar la vàlua del company Montilla, ell no necessita defenses d'un que també porta a la sang gotes de la Granada costanera, una mica barrejada segurament amb velles herències àrabs. Per això només cal dir que l'avui ministre, o un/una altre/altra com ell, serà després del President Maragall -quan ell decideixi que amb dues legislatures ja en tingui prou- també President/a de la Generalitat.