ALERTA , ELS CIUX VOLEN TORNAR

RECUPEREM IMATGES COM AQUESTA.

ALGUNS NO VOLDRIEN HAVER-LES VIST MAI I ALTRES ARA ENS LES VOLEN AMAGAR



Ja estem a un mes del Tot Sants més mogut dels darrers temps, aquell en el qual els catalans farem l'aposta definitiva per deixar per a la història el passat dels governs de la dreta catalana i per assentar el projecte de la Catalunya Nova, la de tots.

Els partits estan/estem en plena bogeria preelectoral i això es nota, fins i tot a nivell de cansament físic dels implicats directes, i el que és més important ja s'esta notant que hi ha quatre idees amb les quals es mouen , i alguns projectes realment fantasiosos o quasi esperpèntics per part d'algú.

Ens movem entre el tòpic del PSC-PSOE que tanta gràcia fa a la tribu CiUx, i el "prou tripartit" com a gran idea nova. Tot plegat una mena de refregit "deja vu", o sigui recremat, i una idea del cap de campanya del fins fa uns anys Arturo Mas, que és molt i molt contundent dient no al tripartit. Estan els homes i dones de la dreta catalana cercant refer el seu espai i ho fan amb tota la mala intenció del món amb alguna campanya subterrània que espero els retorni com un boomerang i els exclati electoralment als morros (són els màxims exponents en guerra bruta, uns mestres vaja).I també amb pròpostes programàtiques galàctiques com la idea de rebaixar el IRPF als coneixedors de llengüest estrangeres (ja està clar que algú va quedar penjat amb les acadèmies d'anglès que van fer fallida i cal ajudar-los, o no?)

El que cal és desenmascarar-los un cop més, ara ja es pot demostrar que es pot governar diferent, ja podem anar amb el cap ben alt els que som "dels altres", ja no hi ha res que no sigui substituible per un projecte real de país, sense viure del conte nacionalista. Avui Catalunya pot apostar per avançar socialment i això només es pot aconseguir amb el President Montilla, una aposta per aparcar el vehicle atrotinat que ens vol vendre l'hereu de can Pujol com si fos el de l'Alonso. No ens cal una altra experiència a l'ombra del PP, ni fer política ficció, ni omplir-nos de quatre barres pels quatre cantons. Els catalans hem crescut, hem madurat i tenim un Estatut que neix on neix i no en un altre lloc, i que compte amb un futur important si està ben portat.

MENYS DINERS PER A TOTS?

L'ESGLÉSIA NO HI PERD RES, MAI HA PERDUT RES.





Arribar a acords amb l'església, la catòlica s'entén sempre, pot semblar un assoliment important per part del govern de l'Estat, però si filem prim podem mostrar-nos un cop més en desadord amb aques acord.


Ara els senyors de la Conferència Episcopal que ens regalen cada dia el missatge no neoconservador sinó neofeixista de la seva COPE (o d'en Jiménez ?), podran tenir un cert respir amb l'ingrés del O,7% de l'IRPF que els catòlics de bona fe els vulguin atorgar. Però això ens deixa una mica més pobres a la resta, o no és cert que el plus del 0,2 el perdem la resta?

Ja fa més de 2.000 anys que el cristianisme va aterrar a les nostres vides, i segueix essent un puntal per a molts fidels, cosa molt respectable, però ja van essent hora que el situem en el lloc que li correspon en una suposada societat del segle XXIè. Tanta església catòlica ens desborda als que hem optat per situar-nos molt aprop de l'apostasia -que ens borrin dels seus magnífics arxius-i ens dol que encara entre tots els hàgim de donar suport econòmic en contra de la majoria.

Segur que l'església catòlica no és única ni univoca, però en ella pesa encara massa el poder de bisbes i papa, que no són exemple de cristianisme pur. Amb més diners què faran? No en dubteu les respostes poden ser com a mínim tres :

1. Enfortir on puguin les postures més reaccionàries (la COPE a tope).
2. Posar en dubte els avenços científics quan vagin contra les tesis catòliques (clonar és pecat mortal, com a mínim).
3. Falsejar la realitat social lluitant contra la llibertat sexual, el dret a escollir, etc,...

Tenen tema per a temps, i el temps per a ells no és problema, només ho és per a nosaltres, que sense voler-ho tindrem alguna petita retallada en uns diners que haurien de ser de tots. I ara que no vinguin les altres religions a demanar, això seria just però al final no ens quedarà més remei que dir prou, que la creença individual ha de ser finançada pel creient no per nosaltres pecadors descreguts i malintencionats.

VEIENT "SALVADOR". VISCA L'EMOCIÓ

Un 2 de març algú (més d'un és clar) va néixer, i no es podia pensar que una data de suposada felicitat estaria marcada per la mort d'algú altre 13 anys després. Hi ha coincidències que et fan viure alguns esdeveniments d'una manera distinta, que les veus com més properes, que et deixen "marcat".

Personalment no vaig viure a fons, per qüesió d'edat, els fets de la mort de "Salvador", però ara, quan això s'ha portat al cinema, quan han passat més de trenta anys, em quedo esfereit de com algunes coses et poden impressionar tant.

Veure una pel.licula sempre m'ha agradat, veure una bona pel.lícula és difícil, veure-la quasi en solitari és impossible en molts moments, potser per això puc afirmar que haver estat veient la pel.lícula "Salvador" en un cinema de Madrid, quasi sol, i amb subtítols en castellà quan es parlava en català, m'ha deixat impactat.

Tota la pel.lícula plena de referències a una època que ja recordes en aspectes concrets, que identifiques amb tu mateix, i a més vas veient com el cor es va fent petit i vas sentint aquella ràbia que ben segur provocava la Dictadura en molts catalans i espanyols. La pel.lícula m'ha fet "sentir" i això és molt important en aquesta època mancada de moments amb sentiment, on només importa la tecnologia i els individus. Han estat moments de molta ràbia tot i sabent quin era el final.

Em quedo amb una imatge, la del carrer ple de pètals de rosa vermella sota una pluja de març. Potser alguna cosa més que una vida es va perdre aquell dia que "Salvador" va ser ajusticiat cruelment per la Dictadura de Franco, potser tots hi vam perdre una part de la nostra innocència, per això resulta impactant seguir tensionats quan veiem el vermell de les roses marcides, i una canço que ens parla de cantar trist.

"ONZES" DE SETEMBRE

El calendari i la història tenen per costum no fer coincidir en les mateixes dates fets que es mereixen ser coneguts per la data en la qual van esdevenir,però l'atzar ha volgut que una data vivís com a mínim tres grans esdebveniments històrics : l'11 de setembre.



La primera, per ordre d'antiguitat, és evidentment el nostre 11 de setembre, el de la Diada Nacional de Catalunya, la commemoració de la derrota (?) dels catalans davant del centralistme dels reis castellans (?). No és una data qualsevol pel nostre país, però ara comença a ser més de tots, especialment des que Pasqual Maragall i el seu govern van decidir donar-li un caire molt més profund, molt més "nacional" (atenció estem parlant del 2004 ! després del govern del "nacionalista" Pujol -quines coses-).


L'altra 11 de setembre el coneixen molt bé els xilens, quan van veure la caiguda i mort de Salvador Allende, sota el cop d'estat de Pinochet amb la col.labiració dels EUA, i la dreta internacional en general. Xile anava pel camí d'una democràcia més profunda, cap un socialisme més real que el de la URSS, i això no es podia admetre de cap manera. Encara tornarem a una "plaza liberada a llorar por los ausentes".


I el darrer 11-S només fa 5 anys que hem de commemorar, els atacs terrorsites als EUA, els intocables EUA. Era un esdeveniment mai vist que vam veure tots, asseguts als nostres sofàs veient com queien dues de les torres més altes del món. Van ser sensacions i moments nous, veiem el terrorisme en viu i en directe, i no vam veure la realitat total perquè van considerar que no es podia ferir la sensibilitat dels espectadors (amb les guerres més "petites" o la fam quotidiana ja estem servits).

Tres jornades, tres èpoques diferents, però en totes tres hi ha història, hi ha mort, i el que ens convé és que hi hagi futur, perquè només amb futur podrem evitar que tornem a viure 11-S sagnants.

CAMPIONS, CAMPEONES, THE CHAMPIONS!!!

ESPANYA CAMPIONA DEL MÓN DE BÀSQUET 2006

AIXÒ ÉS ESPORT, AIXÍ ÉS GUANYA

El futbol va fracassar aquest 2006, i el bàsquet ens ha portat a la glòria mundial. Les banderes de l'Estat barrejades amb alguna estelada o catalana han pogut celebrar conjuntament una victòria desitjada i lluitada.

A tots ells, en Pau, en Marc, en Joan Carles, l' Alex, en Rudy, en Berni, els Carlos (2), en Jorge, en José Manuel, en Felipe, en Sergio, i la resta d'entrenadors i ajudants, moltes gràcies per haver-nos fet molt feliços als que ens estimem l'esport i hem cregut fins avui en vosaltres.

ARRIBAR DEL SUD, MÉS ENLLÀ DEL SUD

Imatges del dia a dia, de cada dia.



Molts dies ens hem despertat durant mesos amb el nombre de morts al país de la darrera invasió dels EUA, ja era part de l'esmorzar. Doncs ara hem ampliat el nostre primer àpat informatiu amb una forta informació sobre l'arribada constant de barques plenes de persones -si de persones no ho oblidem- a les illes receptores de milions de turistes, les belles Canàries.

Veure arribar persones en aquestes condicions, tal i com ho veiem, no resulta gens agradable, i menys si sabem que n´hi ha que no tenen "la sort" d'arribar, i deixen la pell en un oceà que els és frontera de difícil superació.

Fugen del sud empobrit, cauen en mans de les màfies enriquides, i tot plegat per ser retornats, tard o d'hora, on van sortir. I en alguns casos a intentar viure miserablement en un món occidental que els necessita , que els explota, però que no els vol veure. Seria tan maco que els immigrants fossin traslúcids, que NO els veiéssim passejar, treballar, ...

La mentalitat no canvia d'avui per demà, hi ha molta feina a fer, a tots nivells, fins i tot l'individual, i encara més en aquells que en tenen la responsabilitat -la demagògia ja la faran els que només pensen en els nous arribats com a carn de canó de l'economia submergida-. Europa diu que ja farà coses, que ajudarà al país que té les costes obertes a l'Àfrica, però fuig discretament de fer un pas més com seria anar a resoldre els problemes en origen.

I tot plegat per posar en estat de preocupació als milers d'espanyols que "esmorzen" cada dia amb la SER sentint parlar de Canàries no com a paradís, tot el contrari, com INFERN.