El temps tot ho cura, o això diuen, però resulta sorprenent com som capaços d'oblidar "democràticament obligats" certs moments molt greus i menyspreables de la història recent de la política espanyola i madrilenya en concret. A algú se li pot parlar d'un personatge de novel.la mal escrita i negre anomenat Tamayo? O potser convé fer esment per no caure en una falta de respecte a l'altre gènere de la seva col.lega, la trista vampiresa grisa de qui només podrem anomenar aprenenta de Mata Hari?
És així com se'ns borra ràpidament la nostra memòria.Molt mal es va fer ( o potser menys del que ens pensem podrem arribar a sospitar si ningú manté viva la flama de recordar el passat a qui en va treure el màxim profit) i no sembla que s'hagi acabat fent endreça de tot plegat.
Però com que oblidar és un dret, nosaltres no podem convertir en deure el recordar, per això ens cal fer un pas més i creure que recordant l'oblit que estem patint estarem fent uns deures que hem deixat sense fer al calaix del nostre escriptori.
I tot plegat per donar resposta a Donya Esperanza de Madrid-Cibeles quan no se n'està de res a l'hora d'insultar els catalans , els seus representants democràtics (i democràticament elegits) i es permet omplir-se la boca de la paraula corrupció, barrejant temes i situacions que només poden posar-se en la mateixa "berborrea" discursiva en el cas d'una ment recargolada i intrínsicament dolenta. La darrera passada, posant en un sac anticatalà un tema que podria afectar un regidor d'un partit. a qui cal donar d'entrada el supòsit d'innocència, ja ha passat de taca d'oli. Aquesta Presidenta autonòmica hauria de deixar-se de manifestacions i collonades anticatalanes i demanar perdó i excuses, o com a mínim hauria de callar perquè ella no és ningú per parlar de corrupció, ella mal li pesi és el màxim paradigme de la corrupció al govern en tres dies.
I nosaltres que encara tenim "Esperanza" en saber una/la veritat. Ingenus o genis?
29.11.05
EL BARÇA DE SHIMON PERES
A mitja part del partit entre el Barça i el combinat Palestina-Israel m'aturo a fer una breu ullada a tot allò que es pot "veure" en un enfrontament futbolístic més enllà de la lliga de les estrelles o de la "champions" que ens tenen pendents la majoria de dies a qui ens sentim propers als colors blaugrana.
I què hem vist fins ara? Doncs d'entrada la voluntat d'unes persones de cercar el màxim d'excuses per fer realitat una pau que teòricament tots defensen però que la realitat no deixa que es consolidi ni que sigui per uns moments.
Resulta gratificant que la iniciativa de Bassat, la col.laboració de la Fundació Ernest Lluch (gran barcelonista que avui estaria aquí si les pistoles no l'haguessin allunyat del seu Camp Nou), la participació de molts polítics catalans sota el comandament del nostre President, ens permeti gaudir de l'espectacle del futbol amb una altra dimensió, la de treballar per cosir troços d'una bandera esquinaçada, la de la Pau al Pròxim Orient.
Qui més destaca la llotja del nostre estadi no és el president (en minúscula, que per sobrat ja el tenim a ell) del club, sinó un dels personatges que sempre han estat al costat ideològic nostre, el gran polític israelià, Shimon Peres (sempre en situació complicada, sempre enfeinat per donar sortida a la problemàtica d'aquells territoris per culpa d'una mal gestionada colonització).
I ara amb el verd d'un camp de futbol la il.lusió del camí per la pau es fa més gran i ens sembla més curt, però siguem realistes, no caiguem en esperances que poden ser fallides, seguim creient-hi però no oblidem que la guerra massa cops triomfa en el seu partit contra la pau.
I què hem vist fins ara? Doncs d'entrada la voluntat d'unes persones de cercar el màxim d'excuses per fer realitat una pau que teòricament tots defensen però que la realitat no deixa que es consolidi ni que sigui per uns moments.
Resulta gratificant que la iniciativa de Bassat, la col.laboració de la Fundació Ernest Lluch (gran barcelonista que avui estaria aquí si les pistoles no l'haguessin allunyat del seu Camp Nou), la participació de molts polítics catalans sota el comandament del nostre President, ens permeti gaudir de l'espectacle del futbol amb una altra dimensió, la de treballar per cosir troços d'una bandera esquinaçada, la de la Pau al Pròxim Orient.
Qui més destaca la llotja del nostre estadi no és el president (en minúscula, que per sobrat ja el tenim a ell) del club, sinó un dels personatges que sempre han estat al costat ideològic nostre, el gran polític israelià, Shimon Peres (sempre en situació complicada, sempre enfeinat per donar sortida a la problemàtica d'aquells territoris per culpa d'una mal gestionada colonització).
I ara amb el verd d'un camp de futbol la il.lusió del camí per la pau es fa més gran i ens sembla més curt, però siguem realistes, no caiguem en esperances que poden ser fallides, seguim creient-hi però no oblidem que la guerra massa cops triomfa en el seu partit contra la pau.
28.11.05
PAU A LA FRANCESA
No puc amagar les meves simpaties pel país veí del Nord, que no és Andorra. Envoltat de certa francofòbia malentesa, o d'un desinterès absolut per allò que passa a l'altre costat d'unes muntanyes que en diuen frontera, intento surar amb un petit drap tricolor encara que estigui mal vist i també incomprès.
L'estat centralista on n'hi hagi, el país més tancat i cregut d'ell mateix, té altres elements que en són molt més agradables i envejables. Entusiasmat per la seva llengua, pels seus paisatges, per les seves viles i també per una bona part de la seva gent, que també n'hi ha, com arreu, de molt bona gent. La "grandeur" de França no la fan els seus presidents, però també ells són imatge de grandesa encara que no ens agradin gens ni mica. Els seus polítics tan fidels al cainisme, a la lluita fatricida entre iguals, no amb els adversaris (ja ens ho va dir un polític alemany que hi havia amics, enemics i companys de partit - en tercer grau-) també són part de la grandesa absurda segons com la veiem molts dels estrangers que encara creiem en la llibertat, la igualtat i la fraternitat tot i després voler ensorrar els tres paradigmes bàsics de futur per aquells que encara podem creure-hi.
Però França ens va posar en alerta fa unes setmanes. Allà passaven coses no previstes, hi havia cotxes cremant-se i gent al carrer, i no hi havia possibilitats d'aturar-ho. Llastimosament les notícies del matí van afegir noves xifres a les dels morts quotidians de l'Iraq, els nombre de cotxes passats per la foguera de la depuració dels mals de la civilització occidental. Els joves van atacar allò pel qual molts dels seus pares o avis havien treballat sense aturador per tenir-ne un o una (si ho poséssim en francés). Per què aquesta revolta? Per què els humils han de tornar a fer la seva lluita diària al carrer? Per què no es va preveure que això arribaria en "barris de concentració" (abans havien estat camps del mateix)? Moltes preguntes i poques respostes, tota la culpa és de l'adminsitració, de la no integració dels francesos fillls d'altres cultures que no és la dels descendents dels revolucionaris del 1789, i dels tenen com a eina política la xenofòbia. Jo em pregunto : segur que són aquests els culpables? Em queden massa dubtes, poques coses clares, penso que hi ha més causes i malhauradament hi haurà més conseqüències, però no serem nosaltres sols qui podrem entendre-ho i posar-hi remei.
Per la França que ens enlluernà de joves, perquè no en tinc cap mena de dubte dels seus valors i per això la defenso, crido ben alt com es deient els amants de "Casablanca": SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS ( i que sigui així pel bé del nostre petit món de subtil viure).
L'estat centralista on n'hi hagi, el país més tancat i cregut d'ell mateix, té altres elements que en són molt més agradables i envejables. Entusiasmat per la seva llengua, pels seus paisatges, per les seves viles i també per una bona part de la seva gent, que també n'hi ha, com arreu, de molt bona gent. La "grandeur" de França no la fan els seus presidents, però també ells són imatge de grandesa encara que no ens agradin gens ni mica. Els seus polítics tan fidels al cainisme, a la lluita fatricida entre iguals, no amb els adversaris (ja ens ho va dir un polític alemany que hi havia amics, enemics i companys de partit - en tercer grau-) també són part de la grandesa absurda segons com la veiem molts dels estrangers que encara creiem en la llibertat, la igualtat i la fraternitat tot i després voler ensorrar els tres paradigmes bàsics de futur per aquells que encara podem creure-hi.
Però França ens va posar en alerta fa unes setmanes. Allà passaven coses no previstes, hi havia cotxes cremant-se i gent al carrer, i no hi havia possibilitats d'aturar-ho. Llastimosament les notícies del matí van afegir noves xifres a les dels morts quotidians de l'Iraq, els nombre de cotxes passats per la foguera de la depuració dels mals de la civilització occidental. Els joves van atacar allò pel qual molts dels seus pares o avis havien treballat sense aturador per tenir-ne un o una (si ho poséssim en francés). Per què aquesta revolta? Per què els humils han de tornar a fer la seva lluita diària al carrer? Per què no es va preveure que això arribaria en "barris de concentració" (abans havien estat camps del mateix)? Moltes preguntes i poques respostes, tota la culpa és de l'adminsitració, de la no integració dels francesos fillls d'altres cultures que no és la dels descendents dels revolucionaris del 1789, i dels tenen com a eina política la xenofòbia. Jo em pregunto : segur que són aquests els culpables? Em queden massa dubtes, poques coses clares, penso que hi ha més causes i malhauradament hi haurà més conseqüències, però no serem nosaltres sols qui podrem entendre-ho i posar-hi remei.
Per la França que ens enlluernà de joves, perquè no en tinc cap mena de dubte dels seus valors i per això la defenso, crido ben alt com es deient els amants de "Casablanca": SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS ( i que sigui així pel bé del nostre petit món de subtil viure).
27.11.05
FILLS DE MEDITERRÀNIA
La Grècia clàssica, la Roma imperial, la Granada musulmana, la Cartago vençuda, i tants i tants pobles i civilitzacions que en un moment o altre van banyar-se a les aigües tébies de la Mediterrània que els donava aliment, els donava camí i els portava a créixer, conquerir i desaparèixer. Tot això i molta història més ha anat configurant l'actual vida que hi ha a l'entorn d'un quasi llac que només connecta amb altres mars per un petit estret (car de travessar pels que vénen del sud)o un canal fet a mà. Ens és tan proper als nascuts tan arran seu, i alhora tan llunyà el seu horitzó que en alguns moments ens ha estat línia de somni o esperança poètica. La veritat i la realitat ha estat molt més dura i dramàtica, a la Mediterrània o a les seves costes la civilització ha anat construint, destruint i reconstruint mil i un pobles, ciutats, països, nacions o estats.
El segle que ens toca viure, en el suposat mig camí de la nostra pròpia vida, no ha tancat els bessaments de sang a les aigües blaves, més o menys fosques i contaminades del nostre mar, que ja era nostrum 20 segles enrera. El conflicte permanent entre nord i sud és només una teoria socio-històrica encertada o no, però el conflicte de jueus i palestins és real i lamentable, el dels Balcans va ser,i encara és,impossible s'assimilar per molts de nosaltres (no entenem com la guerra i el genicidi poguin estar a 10 hores de cotxe del nostre país), les batalletes entre turcs grecs per l'illa de Xipre, el Líban en una suposada pau després del seu ensorrament, la màfia de l'illa de Sicíia també mediterrània, i molts petits o grans punts d'enfrontament i lluita.
El blau del mar està tenyit de vermell, cal un esforç per anar deixant tranquil aquest mar, cal cercar camins entre horitzons per damunt de les aigües, hem de tancar per sempre més la nostra història del blau-vermell, i adreçar-nos cap un blau ben clar i net, que permeti unir els cels de pau que en teoria tothom vol tenir però que a la pràctica qui més qui menys ajuda a enfosquir.
Barcelona parla per unir la Mediterrània, a Barcelona es critica que se'n parla molt i es fa poc, però com a mínim es fa en plena llibertat, esperem que aquesta sigui la línia a seguir i que darrera moltes paraules i teories hi hagi definitivament més accions i més realitats.
Si tots baixem despullats arran de les aigües, despresos de les vestimentes que ens diferencien i deixem a casa les religions que ens oprimeixen, i també els malentesos endèmics, potser haurem fet una pas per salvar en tots els sentits el món mediterrani, el que ens és el més proper, el MARE NOSTRUM.
El segle que ens toca viure, en el suposat mig camí de la nostra pròpia vida, no ha tancat els bessaments de sang a les aigües blaves, més o menys fosques i contaminades del nostre mar, que ja era nostrum 20 segles enrera. El conflicte permanent entre nord i sud és només una teoria socio-històrica encertada o no, però el conflicte de jueus i palestins és real i lamentable, el dels Balcans va ser,i encara és,impossible s'assimilar per molts de nosaltres (no entenem com la guerra i el genicidi poguin estar a 10 hores de cotxe del nostre país), les batalletes entre turcs grecs per l'illa de Xipre, el Líban en una suposada pau després del seu ensorrament, la màfia de l'illa de Sicíia també mediterrània, i molts petits o grans punts d'enfrontament i lluita.
El blau del mar està tenyit de vermell, cal un esforç per anar deixant tranquil aquest mar, cal cercar camins entre horitzons per damunt de les aigües, hem de tancar per sempre més la nostra història del blau-vermell, i adreçar-nos cap un blau ben clar i net, que permeti unir els cels de pau que en teoria tothom vol tenir però que a la pràctica qui més qui menys ajuda a enfosquir.
Barcelona parla per unir la Mediterrània, a Barcelona es critica que se'n parla molt i es fa poc, però com a mínim es fa en plena llibertat, esperem que aquesta sigui la línia a seguir i que darrera moltes paraules i teories hi hagi definitivament més accions i més realitats.
Si tots baixem despullats arran de les aigües, despresos de les vestimentes que ens diferencien i deixem a casa les religions que ens oprimeixen, i també els malentesos endèmics, potser haurem fet una pas per salvar en tots els sentits el món mediterrani, el que ens és el més proper, el MARE NOSTRUM.
26.11.05
NECESSITEM EN HARRY POTTER
Dissabte, cap de setmana, i no estem gens satisfets dels darrers fets que ens han arribat com a conseqüència d'un altre disbarat dels etarres. Amb un paper que hauria de ser cremat a totes les redaccions on arribés n'hiha que han posat més llenya al foc de l'anticatalanisme, de la por al trecament d'una Espanya que ja torna a ser un destí en l'universal. Quina pena que per guanyar enquestes siguin capaços d'ensorrar el país dels enquestats però amb uns resultats que les omplen d'orgull i satisfacció. Aquests que només ens volen mal i que representen el mal, són els que estan lluitant pel retorn del lord Voldemort de la política espanyola, o això sembla que estan intentant.
És lamentable que una novel.la feta pel.lícula ens permeti recordar a uns polítics pels quals fer mal és la seva forma de viure i sobreviure. Aquesta tarda gaudint envoltat de marrecs de les aventures i ben resoltes aventures d'en HARRY POTTER he vist que el mal també ens és present en el nostre dia a dia, que potser no tenim edat per fer-hi front amb la destresa del personatge màgic, però si que ens hauríem de creure que tenim la força de la raó, la força de lluitar cara a cara contra el mal. Avui seria bo que el nostre calze de foc ens donés el triomf davant dels "dolents", que els més menuts poguessin repicar amb un final que ells han entès com feliç (sort que ells creuen en la felicitat) però ja ens ho ha advertit Dumbeldore, que haurem de triar entre allò que és fàcil i allò que és bo. Ens ho posen difícil, però ens en sortirem, lluitarem contra dracs blaus del PP (o us pesàveu que eren gavines, doncs no són dracs, i llencen foc i verí).
Per això quan ens tornin amenaçar, a atacar, a barrejar amb etarres, a desprestigiar i boicotejar nosaltres agafarem la raig de foc i fugirem nord enllà. Que no ens busquin en la batalla contra la mort, defensem i creiem en la VIDA, LLIURE I SENSE INJUSTÍCIES.
És lamentable que una novel.la feta pel.lícula ens permeti recordar a uns polítics pels quals fer mal és la seva forma de viure i sobreviure. Aquesta tarda gaudint envoltat de marrecs de les aventures i ben resoltes aventures d'en HARRY POTTER he vist que el mal també ens és present en el nostre dia a dia, que potser no tenim edat per fer-hi front amb la destresa del personatge màgic, però si que ens hauríem de creure que tenim la força de la raó, la força de lluitar cara a cara contra el mal. Avui seria bo que el nostre calze de foc ens donés el triomf davant dels "dolents", que els més menuts poguessin repicar amb un final que ells han entès com feliç (sort que ells creuen en la felicitat) però ja ens ho ha advertit Dumbeldore, que haurem de triar entre allò que és fàcil i allò que és bo. Ens ho posen difícil, però ens en sortirem, lluitarem contra dracs blaus del PP (o us pesàveu que eren gavines, doncs no són dracs, i llencen foc i verí).
Per això quan ens tornin amenaçar, a atacar, a barrejar amb etarres, a desprestigiar i boicotejar nosaltres agafarem la raig de foc i fugirem nord enllà. Que no ens busquin en la batalla contra la mort, defensem i creiem en la VIDA, LLIURE I SENSE INJUSTÍCIES.
24.11.05
TEMPS DE FRED
La Catalunya tripartita presenta un gran avenç, de moment, en relació a la Catalunya bipartita (de CDC i UDC, enemics per sempre pel que es veu, s'escolta i proclamen), l'hivern passat va fer fred i aquesta tardor està avançant un bon fred d'hivern.
És que no podem anar de cap de les maneres diran els derrotats el 2003 pel Pacte del Tinell, aquest era un país-paradís, amb temperatura política temperada i pocs canvis, no dos cas que la grip (en aquells moments no aviar) ens deixés sense defenses nacionals davant del constant intent de fer-nos arribar depressions des del centre de la península o de l'Atlàntic (amb una que vam patir ja en vam tenir ben bé prou, va durar 40 anys).
Però avui ja sabem que si fa fred abans d'hora és culpa ni més ni menys que de Gas Natural, que vol deixar glaçada mig Espanya i així engreixar la Caixa dels maleïts catalans del tripartit. El nostre gran repte és calefacció de gas o elèctrica, per això Gas Natural ho posa fàcil i es menja Endesa i els seus directius filo-peperos. Amb l'operació s'hauran acabat els dubtes, si tens fred per Nadal, a més de matar el gall, hauràs de demanar calefacció a en Maragall.
És que no podem anar de cap de les maneres diran els derrotats el 2003 pel Pacte del Tinell, aquest era un país-paradís, amb temperatura política temperada i pocs canvis, no dos cas que la grip (en aquells moments no aviar) ens deixés sense defenses nacionals davant del constant intent de fer-nos arribar depressions des del centre de la península o de l'Atlàntic (amb una que vam patir ja en vam tenir ben bé prou, va durar 40 anys).
Però avui ja sabem que si fa fred abans d'hora és culpa ni més ni menys que de Gas Natural, que vol deixar glaçada mig Espanya i així engreixar la Caixa dels maleïts catalans del tripartit. El nostre gran repte és calefacció de gas o elèctrica, per això Gas Natural ho posa fàcil i es menja Endesa i els seus directius filo-peperos. Amb l'operació s'hauran acabat els dubtes, si tens fred per Nadal, a més de matar el gall, hauràs de demanar calefacció a en Maragall.
23.11.05
CATOLICISME SENSE ÀNIMA NI ESPERIT (SANT)
Temps remots els de l'escola catòlica, apostòlica, romana, franquista, espanyolista, i tantes coses negatives més, però sembla que encara no és prou llunyana o això semblen defensar el barrijabarrieg d'ultradretans, catòlics opusdeistes o de Cristo Rey.
Pels que tenim l'ateisme com a religió ens sorpren que no es vulgui deixar viure en pau i llibertat a qui no combrega, ni amb òsties ni amb pedres de molí. La llibertat és per a tots i alguns criden contra una falsa retallada de la seva perquè el govern vol retocar lleugerement alguns privilegis que atenten contra les llibertats de tots. Amb el màxim respecte envers els creients però amb la crítica profunda a les institucions eclesiàstiques conservadores seria bo que els principis cristians inundessin les manifestacions orals, escrites, i les que es fan al carrer.
Quan nosaltres ja hem perdut la inocència d'aquells mesos de "Maria" fllorits i dels Via Crucis per un passadís lúgubre de l'escola algú ens vol defensar que res millor que viure sota la creu, i per desgràcia de creus ja en tenim prous cada dia. Per la llibertat individual, per la llibertat col.lectiva, defensem la nostra ànima atea, la nostra escola laica, i ho fem amb esperit obert, sense tancar portes ni exigir res més ni res menys.
Bé i de la COPE ? Això que ho contestin els propietaris catòlics, els manifestants de carrer dels seguidors del CAMÍ, i que ho posin en mans de l'esperit que hauria de ser SANT.
Pels que tenim l'ateisme com a religió ens sorpren que no es vulgui deixar viure en pau i llibertat a qui no combrega, ni amb òsties ni amb pedres de molí. La llibertat és per a tots i alguns criden contra una falsa retallada de la seva perquè el govern vol retocar lleugerement alguns privilegis que atenten contra les llibertats de tots. Amb el màxim respecte envers els creients però amb la crítica profunda a les institucions eclesiàstiques conservadores seria bo que els principis cristians inundessin les manifestacions orals, escrites, i les que es fan al carrer.
Quan nosaltres ja hem perdut la inocència d'aquells mesos de "Maria" fllorits i dels Via Crucis per un passadís lúgubre de l'escola algú ens vol defensar que res millor que viure sota la creu, i per desgràcia de creus ja en tenim prous cada dia. Per la llibertat individual, per la llibertat col.lectiva, defensem la nostra ànima atea, la nostra escola laica, i ho fem amb esperit obert, sense tancar portes ni exigir res més ni res menys.
Bé i de la COPE ? Això que ho contestin els propietaris catòlics, els manifestants de carrer dels seguidors del CAMÍ, i que ho posin en mans de l'esperit que hauria de ser SANT.
22.11.05
ANGELA,ON PORTARÀS ALEMANYA?
Novetats a la primera potència europea, ja tenen la primera cancellera de dretes, amb govern de gran coalició amb els socialdemòcrates sense líder del SPD. I ara què? Seguirem construint una Europa mig perduda en ella mateixa o d'ella mateixa? Potser l'opció és deconstruir un model que no hem sabut mai ben bé el que era però que podia semblar un horitzó engrescador.
D'Europa se'ns en parlà molt, i nosaltres, convençuts, li vam DIR SI, però els nostres veïns, els més propers cap el nord, li van dir NON. Resulta que ells volien dir SI però les paperetes deien OUI, potser un altre dia, quan el president francès torni a ser d'esquerres, els tornaran a preguntar i després serà més fàcil, ja només podran dir YES. El temps haurà passat i l'imperi haurà colonitzat i/o destruït mig món, si és que encara queda l'altre mig.
Però l'Angela avui té el seu dia de glòria, què menys que un dia per una política que representa el dimoni per molts i moltes, malgrat el seu nom poc proper a l'esperit del mal. Sort alemanys, amb vosaltres hi anem els altres cap el pedregar o cap el cel de l'Europa real, social, dels pobles, dels ciutadans, de les regions, dels estats,...Només que sigui a fi de bé ja en tindrem ben bé prou.
D'Europa se'ns en parlà molt, i nosaltres, convençuts, li vam DIR SI, però els nostres veïns, els més propers cap el nord, li van dir NON. Resulta que ells volien dir SI però les paperetes deien OUI, potser un altre dia, quan el president francès torni a ser d'esquerres, els tornaran a preguntar i després serà més fàcil, ja només podran dir YES. El temps haurà passat i l'imperi haurà colonitzat i/o destruït mig món, si és que encara queda l'altre mig.
Però l'Angela avui té el seu dia de glòria, què menys que un dia per una política que representa el dimoni per molts i moltes, malgrat el seu nom poc proper a l'esperit del mal. Sort alemanys, amb vosaltres hi anem els altres cap el pedregar o cap el cel de l'Europa real, social, dels pobles, dels ciutadans, de les regions, dels estats,...Només que sigui a fi de bé ja en tindrem ben bé prou.
21.11.05
TRENTA ANYS, CINC ANYS.RECORDANT.
Cap a mitjanit d'aquell 21 de novembre del 2000 se'ns va trencar el son. La notícia havia corregut, i no podia ser però era, aquells que només viuen per matar, l'havien assassinat. Només l'Ernest Lluch podia morir brutalment sota el foc d'unes armes contra el diàleg i la tolerància, i just quan feia només vint-i-cinc anys que podíem dir que vivíem en llibertat. És la gran misèria humana que no ens deixa de sorpendre amb dates, amb circumstàncies, amb "lliçons" i també amb males passades.
La tranquilitat del 20-N ja no ens és agradable, ja ens produeix una certa angoixa, i tot per pensar que just l'endemà, si el dia després, és ni més ni menys que el 21-N. Qui podia esperar que tot allò que per una raó o altra es va celebrar des de 1975 avui estigui molt més boirós i molt menys engrescador ja que pensem en l'endemà.
La tranquilitat del 20-N ja no ens és agradable, ja ens produeix una certa angoixa, i tot per pensar que just l'endemà, si el dia després, és ni més ni menys que el 21-N. Qui podia esperar que tot allò que per una raó o altra es va celebrar des de 1975 avui estigui molt més boirós i molt menys engrescador ja que pensem en l'endemà.
Avui, com fa cinc anys, inicio prop de la mitjanit, un nou camí en aquestes paraules, que només volen ser de record i sobretot de DIÀLEG. En memòria de l'Ernest.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)