QUAN SEMBLA QUE S'ACABA...TORNA A COMENÇAR

Del dia de l'home dels nassos ja pocs en tenen memòria, molts ja no saben de qui els parlen, ho troben obsolet i carrincló, o pensen que ja n'hi ha prou de velles històries que només signifiquen anar contra la modernitat i les "Plays" o altres instruments "malignes" en general.

Tampoc fa tants anys intentàrem recuperar i deixar petjada del pas d'aquell home que tenia tants nassos com dies l'any. I tot plegat per a res, per no poder assumir que ens fem grans, que el món canvia i és difícil posar barreres a aquest mar modern i globalitzador.

Però això és l'anècdota d'aquesta data, la de l'hora dels adéus pels anglosaxons, les campanades des de la Puerta del Sol (això que no m'ho toquin ni independentistes estelats ni espanyolistes de l'aguilot, què seríem sense aquestes campanes que ens agermanen amb els altres pobles???), i les calces o slips (també algun tanga és clar) vermells -ves a saber qui va tenir la bona idea-. I vinga tradició, i vinga festa amb música i serpentina, i que no falti alegria i desitjos de pau, amor, salut, diner, ... un no acabar vaja.

I mentres, el món gira, no l'atura la gresca, ni íntima ni col.lectiva, i sense adonar-nos, estarem vivint un nou dia, un 1 de gener que serà el primer d'un nou any que amb una mica de sort tornarà a acabar un proper 31 de desembre quan ja espero ens retrobem tots i totes, petits i grans, amigues i amics, els que llegiu i els que mireu, i així poder seguir fent-ho (malgrat que els bons desitjos expressats sovint deixen un cert regust que més val endolcir en dies com avui).

JA S'ACABA EL 2005, BENVINGUT 2006.

ONADA A L'HORITZÓ

Fa poc més d'un any que les més dolentes previsions es van anar complint dia a dia, mort a mort, entre tots aquells que van patir un dels desastres meteorològics poc coneguts i que per desgràcia es va fer famós, EL SUNAMI.

Eren dies de tragèdia llunyana però propera mercès a les noves tecnologies que quasi ens van permetre veure com la terrible onada feia malbé milers i milers de quilòmetres de costa i per suposat com desapareixien i morien milers i milers de persones que tenien el mar com el seu entorn natural o de vacances.

Molts van entendre que la terra és viva, que la terra no és una peça de guix que roda sobre ella mateixa, sinó que es comporta com qualsevol ésser viu. Aquesta vegada va tremolar, no sabem si de fred o de massa escalfament, que per això ja hi ha els teòrics per discutir-ne fins a l'eternitat (si és que existeix o hi arribem).

Era trist que les víctimes fossin de dues categories, les alienes a aquells paratges i les que n'eren d'aquell territori. Van morir-hi europeus del Nord, australians de més al sud, i desenes de milers d'"indígenes" (fins a 250.000 diuen). I què s'ha fet per aquesta gent? Molt d'esforç humanitari, especialment desinteressat de gent de les ong's, i una manca total d'inversió pública quan ja ha passat un any. Lamentablement sempre es comet el mateix pecat, molta sensibilitat i poca acció contundent per part dels més rics (dels Estats que fan guerres contra qui calgui i tenen satèlits a raig volant pel nostre cel - que un dia també dirà prou-).

Avui dia dels sants innocents recordem amb certa recança per tot allò que no es va fer ni es farà, a tots els innocents que veuen estroncada la seva existència per ser, sobretot, pobres.

OBLIGATS? AGOSARATS? BON NADAL !!!

El temps de Nadal és la barreja més gran de tristesa i alegria que pot tenir una persona del primer món. No hi ha dies més alegres que aquests, una alegria imposada i regalada. I també plens de tristesa pels que ja no seran a taula o no han pogut ser-hi mai.

Un any més es tendre escoltar el vers de Nadal que ens regalen els nostres fills, però recordem també un dels poemes de Miquel Martí i Pol :

Alguna cosa lleu i poderosa
que qualsevol paraula fa subtil
com si fos dita amb una veu molt íntima.
Això sol ser Nadal, i la tendresa
que s'instal.la, tal volta agosarada,
al lloc mateixon, dia rera dia,
hi creixen el neguit o bé l'enveja.
No dura tanmateix la meravella
i el vent d'any nou s'endú de cop els somnis
i malfereix quasi tots ls propòsits.

I jo em pregunto : ¿podem dir.nos bons
si ho som només a toc de calendari?

Curt, breu, i malgrat la veritat real del poeta, a totes i tots : BON NADAL !!!

HAN TANCAT L'ESCOLA

Amb l'arribada de l'hivern el Departament d'Ensenyament ha decidit que el 21 de desembre era la data clau per tancar les escoles fins l'any vinent.

Ja portem uns dies de molta feina per a mestres i alumnes, la feina d'anar tancant el trimestre, de donar les notes, de preparar el vers, les representacions teatrals, els concerts de nadales, i tantes coses que s'han de fer abans que s'acabi l'any (o el món).


Els escolars ja estan disposats a afrontar amb delit tot allò que començara la nit del 24, i que suposarà el tret de sortida de la marató de festes i regals més esperada per la majoria. Aquests dies de les seves vacances seran jornades de treball per molts pares (excepte els que tinguin pares mestres és clar) i s'acumulàrà la crítica sobre tantes festes i sobre uns horaris que no concilien res de la vida, i menys de la familiar. I així anirem menjant i bevent i recuperant converses ja expressades a l'entorn de taules ben servides, i ningú dirà que aquell comentari és el mateix que el de l'any passat, i l'altre també -això ho pensarà el més crític amb aquestes festes-.

Així arribarà Nadal -un cop més el 25 de desembre- i seguirem esperant que passi ràpid per poder celebrar Sant Esteve -festa catalana on n'hi hagi-, i no predre temps pel Cap d'any, i com que encara estarem frescos agafarem embranzida fins a Reis -arribar a aquesta meta és l'objectiu de qualsevol "corredor" nadalenc que es vulgui significar-. I quan ja no hi haurà més desitjos de pau i de felicitat, sense adonar-nos, tots plegats tornarem a l'escola, tornarem al treball i empendrem el viatge del trimestre més llarg de l'any.

I mentre el ministre comença a parlar d'horaris europeus, a veure si algú se l'escolta i d'una vegada ens prenem seriosament això del que tantes vegades se'n sent a parlar i pocs ens creiem.

LA NOTÍCIA DE L'ANY 2005

Vist "el repte" de José Antonio Donaire, agafo el rebot d'en Xavier Amores i anuncio que la notícia de l'any és...

BARÇA CAMPIÓ DE LLIGA 04/05 I LÍDER AVUI

Amb tanta rigurositat en els nostres blocs m'ha semblat baixar dels núvols on solem moure'ns i aterrar. Quin dubte hi ha sobre la importància que el Barça hagi aconseguit guanyar un títol de lliga després de certa sequera,i que a més estigui fent un futbol màgic (amb dies més espessos ben cert)que tothom enveja i en fa lloança.

Però no tot són flors i violes no us penseu. Estic d'acords en la qüestió esportiva però estic decebut per les qüestions directives. Aquest president de disseny esadista només tapa les seves irresponsabilitats amb la gran senyera del nacionalisme radical quan li convé i després es veu sota la pressió del familiar franquista (ja se sap que els cunyats te'ls trobes no els busques).

I per tant com a bon barcelonista no podia deixar passar l'ocasió per felicitar-nos per aquest any 2005 i deixar clar que amb aquesta junta no anirem gaire enlloc socialment parlant (Qui no anyora el "quicir" de Nuñez, allò era un gran guinyol que superava al ninot).

Però anirem molt lluny després d'eliminar el Chelsea, no ho dubteu. Quina casualitat que serà a París, la ciutat preferida per qui escriu.

MARATÓ CONTRA L'OBLIT

Institut Salvador Vilaseca
4rt ESO
Reus

L'ahir ens és molt proper, tenim una memòria més o menys situada, i no solem oblidar allò que en un moment o altre ens ha passat pel cap o per la vida. Però és ben sabut que hi ha molta gent que aquest fet tan senzill com recordar el tenen progressivament deteriorat per la malaltia, si per la malaltia que ens malmet els nostres records, els nostres aprenentatges, i quasi tot el que s'ha pogut ser en una vida fins el moment de l'inici de la fi.

Per enguany la ja tradicional Marató de TV3 ens acosta a unes malalties difícils d'assumir i en uns estadis fins i tot de detectar, per això ha resultat molt interessant la campanya (llàstima que fins a la solidaritat si hagi arribat per la publicitat)que ens presenta com es va deteriorant la memòria d'una persona, des de les imatges nítides al pur oblit. Una bona representació d'allò que és aquesta malaltia per la qual per un dia tots en serem coneixedors i ens farà solidaris. És la malaltia de nom difícil, de difícil assumir, de difícil portar pels afectats i pels familiars, i d'impossible guariment avui per avui. Realment difícil és l'Alzheimer.

Però malgrat que tot sigui per un dia, malgrat que això significa que els resposables governamentals no fan prou per avançar en les investiagacions sobre les malalties, malgrat que ens preocupem temporalment dels altres -i d'aquí quatre dies ja ho haurem oblidat, quina paradoxa-, resulta interessant que hi hagi milers de voluntaris disponibles a col.laborar personalment i econòmica.

Avui alguns ja hem fet el nostre petit gest participant en un encontre futbolístic entre la penya dels periodistes i la penya dels funcionaris-polítics de la Diputació. L'espectacle esportiu no ha estat per guardar a la dvdteca, els cracks només ho han fet algun muscle -per sort res de greu-, i al final els de la "canallesca" han remuntat un partit que tenien perdut. Bé l'enhorabona a tots, hem fet un bon "joc" per mantenir viva moltes memòries.

DE TERENCI DEL NIL A CERCAS DE GIRONA

Escriure, llegir, dues maneres ben diferents d'entendre una petita part de la nostra vida quotidiana en relació a les lletres (i algun número perdut que ajuda a complementar opinions o descripcions), una relació que per a molts és necessària per sobreviure i que per altres és una manera poc seriosa d'aprofitar el poc temps que tenim per a viure.

Les lletres dels llibres em van impressionar de jove, quan no tenia oportunitat d'accedir-hi fàcilment, malgrat els esforços de l'estimada bibliotecària local, sempre disposada a ajudar, i a qui més endavant vaig intentar tornar l'ajuda atorgada desinteressadament. Les primeres lectures sempre suposen grans descobriments, veus que hi ha un món molt més profund i molt més ampli. Després vas trobant que molta gent ha estat posada com exemples litereris a tenir en compte, et desconcerta la quantitat d'obra que hauries d'anar llegint per poder dir que tens un nivell adequat al suposat nivell intel.lectual que et suposes o et suposen.

I segueixes veient que fins i tot alguna poesia o llibre de poesies et resulta interessant, però has de prendre una decisió sobre quina serà la teva literatura de tauleta de nit, aquella que et dónara més plaer quan obris les pàgines escrites. I en el moment de triar vaig veure com n'era d'engrescador una persona de tanta vàlua com Terenci Moix, el qual va saber estar (sí amb tot el sentit ampli del saber estar) i va saber escriure i descriure. Ningú com ell per fer realitat els mites egipcis, les obscures i divertides vides d'unes senyores d'alta volada, de certs polítcs i intel.lectuals catalans, i evidentment de la seva pròpia vida (aquella que s'inicià justament una nit de reis -ell que seria rei per molts-)

Amb en Terenci o poc després d'ell em vaig trobar amb la Maruja Torres, una dona que posa les paraules damunt dels fets i els fets damunt les paraules. Ella que venia de classe obrera pica alt amb esforç i a més posa lletra a unes històries realistes o potser reals.

I quan ja semblava que el cupo estava ple apareix un altre autor que trenca esquemes i ens aporta noves visions literàries, un gironí com Cercas, que m'acosta novament a la guerra civil que sempre m'ha interessat i aconsegueix ficar-se entre els meus referents literaris de capçalera. Ara quan estic llegint la seva darrera obra veig que ja en són un més aquells que llegint-los em permeten baixar la guàrdia i la tensió diària. Gràcies a tots ells i elles que són finestres obertes d'aire fresc encara que faci fred (i als que en fan de l'edició professió¡¡¡).

2 ANYS DE GOVERN A TRES BANDES

El segle passat, el XX no ho oblideu, no va ser propici a governs estables d'allò que s'ha acordat dir-ne esquerres, més aviat va ser un període on el negre, el caqui i el blau (fosc)eren el color dominant de governs europeus en general i espanyols en particular.

El nostre país no podia ser diferent, erem europeus amb la revolució soviètica, i també amb l'Alemanya nazi, encara més quan el feixisme "ocupa" Roma i vam deixar de ser durant 40 anys quan els blaus franquistes van ocupar-nos.

I tanta introducció històrica és necessària? Segur que ha estat la pregunta que ja us estava passant pel cap a aquells que esperaveu una ràpida defensa del govern tripartit català com s'insinuava a l'encapçalaemnt. Doncs l'he exposada per assenyalar que estem vivint un moment més històric del que ens volen fer creure, fins i tot algunes de les pròpies accions o inaccions del govern català.

Quan Catalunya decideix passar de l'arbre corcat al billar a tres bandes s'està realitzant un pas definitiu per a la seva pròpia existència com a nació, trenca amb dos passats prou personalistes per ser positius, es supera la política del Cap (que quedi clar que un havia guanyat una guerra i l'altre un reguitzell d'eleccions, i que no hi ha intenció de comparar-los, que no en quedi cap mena de dubte que hi ha molt susceptible pel món)per iniciar la política dels caps (en petit), dels grups organitzats, de la representació ciutadana. És tanta la diferència entre una època i l'altra que no es veu que s'hagi entès del tot, i encara menys que s'hagi paït (n'hi ha que no ho pairan mai, i d'altres que a força de temps potser deixaran d'estar-ne empatxats).

Les boles de colors del billar català són molt més vives que no ho havien estat mai, es busquen jugades que han deixat de ser unipersonals, a una banda i al forat, a ser a tres bandes i amb filigrana (alguna d'elles fins i tot d'esquenes i sense mirar, o fent fonambulisme polític incomprensible per a molts). I aquí és on ens cal estat atents, a veure com en poc temps s'ha posat en joc una gran partida, pesi a qui pesi, però que en temps històric i polític només acabem de veure el sorteig de camp, i avui juga l'esquerra del camp català. Que segueixi la partida, que la competició ha de ser llarga i ja veurem quan s'hagi acabat si finalment el forat rep la darrera bola negre, aquella que tants cops ens va impedir jugar en llibertat.

QUI ENS IL.LUMINARÀ?

A poques dates de les festes més il.luminades de l'any (i mai més ben dit perquè hi ha il.luminació de l'estel, dels grans magatzems, de cada carrer comercial que es tingui per alguna cosa, i les il.luminacions alcohòliques de dates assenyaldes amb vermell al calendari que ja no és d'advent a partir del 24)veiem com se'ns posa sobre la taula político-mediàtica el tema de per on volem que ens arribi l'energia elèctrica. Uns molt contraris a qualsevol mena d'eix energètic que faci malbé el territori, i a l'altra banda un govern que té degoters per culpa d'aliats poc fidels als acords que es prenen.

Que els anti-MAT, especialment els possibles afectats lluitin contra aquesta línia és del tot respectable , només faltaria que no poguessin oposar-se a una qüestió que afecta el seu poble o territori. Només criticar a aquells que compten disposar de molta llum pels seus municipis -com els alcaldes que s'apunten a temporals antisocialistes si és possible- però que no estan explicant d'on la treuran. És una vergonya que els 600.000 gironins hàgim de patir inestabilitat energètica pels execessos conservacionistes només respectables en els veritables afectats i molt menys en els tronats pseudoecologsites -malgrat la seva falsa progressia i modernitat-.

Ens calen moltes llums, que el Govern governi, que la majoria no patim les conseqüències de les minories radicals i que es respectin les minories però que això no ens ensorri el benestar, al qual volguem o no, estem massa acostumats.

I després de tot això que el rebut del llum ens el passi Gas Natural ( o la Caixa) i som-hi catalans que això ja semblarà xauxa. Ben servits però embolcallats amb les 4 barres encara que l'Estatut estigui una mica verd (per cert ja ho deia l'Oriol Pi, Si són roses floriran....)

Amb el màxim respecte i amistat a qui ha demanat el tema i a qui suposo que avui potser no hauré complagut del tot. Demà ho veuré més clar¡¡¡

CONSTRUINT O DESTRUINT

Ni el romànic català de llocs poc explotats com Beget (tot i que ja hi anaven per aquestes dates "las muñecas de Famosa", recordeu els de certa edat?) podria haver pensat que mil anys després de la seva construcció encara estaríem parlant, discutint o "lluitant" per la construcció d'un estat que s'anomenaria Espanya, quan tot just s'estava "creant" allò que avui estem estatutritzant com és la nació catalana.

La construcció nacional s'enten amb poques paraules, quina cosa més simple pels nacionalistes que la de definir com s'ha format la seva nació. I la destrucció nacional també es fàcil d'explicar per aquells que veuen com el seu sucre es desfà en mans d'un "zapatero" qualsevol.

Per uns hi ha la gran fita de la construcció i pels altres un final dramàtic en la destrucció, i per la majoria els treballs per poder viure i sobreviure en mig de la voràgine mediàtica d'uns i altres.

De tots és sabut que res es destrueix, que tot es transforma, per això és el moment de posar rigor i centralitat en el procés de treballar pel nostre estatut, el de la majoria de catalans que aspiren a tenir una mica més, però ni més ni menys que allò que els pot pertocar en un estat que només serà si es fa federal i just.

I anem pensant-hi que això no està acabat, ens vénen dies de falsa joia i potser cal aprofitar-los per despistar-nos d'aquells profetes d'un i altre bàndol que no ens volen deixar ser lliures de pensament i d'acció. Aquest any visca el Nadal consumista i fals.

IMMACULADA CONSTITUCIÓ

Dilluns 5 de desembre és "divendres", dimecres 7 de desembre és "divendres" i el 9 ho torna a ser divendres. Qui podia imaginar-se que viuríem tres divendres en una setmana més o menys boja, però que sempre és ben rebuda per qui pot aprofitar-ho per anar amunt o avall segons gustos o butxaques.

Els tèorics de la productivitat la troben una agressió a l'economia empresarial, els treballadors "professionals" dels ponts i aquaductes la posen com un paradigma de com fer una setmana de descans gastant-se només 3 dies, o 2 o 1 , depen de com ho plantegi "l'empresa". I al bell mig aquells que es veuen forçats a treballar més que mai per servir en època de despesa a tots els que ja van de bolit comprant, comprant i comprant. Per aquests que ens serveixen i ens aguanten ens cal donar-los ànims i coratge, aquesta setmana només és el preludi de la bogeria nadalenca que ja es flaire a carrers i botigues.

I així convertim el descans en despesa, i no aturem de moure targes de crèdit com qui està convençut que el plàstic ho aguanta tot (ja vindrà un gener més cru si ens han clavat més enllà de la nostra paga doble enmig d'uns números que només són vermells i ben madurs).

Mentres, aprofitem constitucions i puríssimes per anar fent pessebres i posant les cases al dia, ja se sap que estem buidant cada dia el calendari d'un advent que no creiem, però que tenim present com a miratge de la moguda que s'acosta i que ens porta a tenir-li més por que una pedregada. Vinga ànims només falta un mes pel 7 de gener, o no?

MANIFEST, MANIFESTACIÓ ...

Els dissabtes donen per a molt, per a tot allò que un no pot arribar a fer entre setmana i en molts casos per reposar si s'està sobresaturat. I ara resulta que tenim una altra feina per fer, una alternativa a bàsquets, futbols, i tennis o altres esports dels infants i joves, ara tenim l'esport "nacional del PP" : LA MANIFESTACIÓ.

Els anys difícils ens van portar a sortir al carrer a molts dels que avui ens quedem a casa veient com d'altres agafen autobusos, trens i avions -ara ja han abandonat l'helicòpter- i es llencen al carrer a cridar consignes carrinclones o paraules gruixudes -no, no perdoneu que són gent de pau i molt respectuosa amb els altres segons marquen les lleis del seu déu, més o menys opusdeista-. Omplen places i carrers amb una empenta que es tenia oblidada entre els conservadors espanyols des de l'enterrament del dictador, i no tenen cap vergonaya de celebrar el cap d'any anticipat a una Puerta del Sol de la qual alguns encara ens en sentim partíceps en data assenyalada del canvi d'any (és que no podem renegar d'unes campanades que hem escoltat tants i tants anys, malgrat ara ens en portin d'altres més nostrades però massa "noves" pels seguidors de Mecano).

I tot plegat per anar contra la constitució, bé no contra l'estatut, o totes dues coses, o no, perquè hi ha qui renegava d'una constitució i avui la té com la seva mare, o més. Tot plegat amb uns més demòcrates que altres parlant del cava català com la peça que ens unirà el proper Nadal. Jo que em pensava que el cava només unia després d'un parell d'empolles ben bengudes, sobretot si és d'aquells semisecs que bebíem amb delit de ben joves. Ara el cava ha de ser molt més refinat, ja no creiem en Rondels ni en el Delapierres, i per això hem fet un nou Estatut, per passar al cava més nostrat de petita cava, on més bo resulta el cava, ben reposat.

Vinga estem a punt de poder gaudir ben aviat de més manifestacions ara que hi han trobat el gust, que no els falti empenta i que ens deixin estar a caseta donant suport a les mesures del govern de ZP (nosaltres ben calentons i els altes vinga viatjar i crear-se malasang, que tinguin sort o millor no).

VENÇUTS

Qui va vèncer,...? deia una canço de l'avui per a mi llunyà Lluís Llach, en aquells anys on qualsevol petita contradicció al règim -ja desaparegut no us penseu- suposava un poema, un elixir per a joves demòcrates, d'esquerres, nacionalistes, utòpics -pensant en anar a col.laborar a la després caiguda revolució que es va produir a Nicaragua a finals dels setanta.

Tot era bonic, tot estava per construir, i nosaltres teníem les coses "molt clares", sabíem qui havia vençut, per què havia vençut, sobre qui havia vençut i no dubtàvem en manifestar-ho públicament si calia. Però els nets i fills dels vençuts van anar aprenent que no tot eren cançons, que el carrer no només era d'ells ( ja hi havia qui els va dir que era "d'ell"), que les revolucions també poden tenyir-se de blau corrupte, o que no hi havia horitzó - i semblava que era tan proper!!!

Tot plegat per recordar, per fer una petita reflexió d'unes èpoques que no sabem si vam viure massa joves o massa grans.Alguns maduràrem sobtadament, altres no passaren al nostre costat i seguiren pel camí de la societat fàcil (o això pensàvem els grans compromesos), de la vida com cal i d'un compromís light (qui ens havia de dir que en seríem esclaus dels productes light per mantenir una línia, cal dir quina?).

I així avançant per ser vençuts en qualsevol moment, perdent lligams i alguna arrel, sense revoltar-nos per la revolució no feta, treballant per ser menys vençuts però sense deixar de ser-ne.

El dia que vam veure que queia el mur de Berlin estàvem contents, quan queia la URSS també, i quan els EUA atacaven imataven per petroli, ens adonàvem novament que no podíem deixar de ser allò que ja sabíem, uns vençuts que no podran fer que neixin flors a cada instant (però les nostres flors, o més ben dit fruits, si que els hem de fer créixer, els hem d'ajudar a trencar amb un passat vençut i fer-los vencedors). Sense por, amb por, i contra la por.

---Ahir no comptava que la vida és tan fràgil com un vol d'ocell, o d'helicòpter, els meus respectes vers els accidentats malgrat segueixo pensant exactament el que ja he manifestat per escrit anteriorment----