ENS PRENEN EL PÈL I ELS CALERS

Rodrigo i altres "rodrigos", un bon perill

No ens deixen respirar ni el darrer dia del 2011, que en pau descansi, i que el seu successor sigui de més ben portar, cosa que ben segur la majoria posem en dubte. La penúltima dels senyors de les caixes i bancs, més bancs que caixes cada dia que passa, ha estat vestir-se de transparència o més ben dit ens han refregat pels morros, els sous que cobren els pobres dirigents d'aquestes entitats. Si fa uns dies algú s'estirava els cabells per tot el que pot arribar a gastar la Casa Real ara ens haurem de fer un harakiri col.lectiu davant del MILIÓ o DOS MILIONS que pot cobrar (?) algun dels personatges que estan al capdavant de les institucions que ens han deixat com estem, pelats com a rates, i encara n'hi ha que per modèstia no arriben al milió i que hauran de passar l'any amb poc més de 900.000 € (nou-cents mil), quasi al nivell del salari mínim que aquest 2012 es congela per evitar que hi hagi massa sobrepès entre la població treballadora (tot són recursos per evitar despesa sanitària, menys diners comporta una salut impecable).

I què podem fer? Doncs potser que no ens empassem totes les preses de pèl que ens van deixant caure els governs i els financers, estem com acollonits (ja se sap que la por és l'eina bàsica per a controlar als ciutadans fins i tot sota la democràcia que vivim), estem trasbalsats, estem parats (alguns, i no pas pocs, per desgràcia en el sentit literal de la paraula), estem esperant i resulta que l'espera serà llarga i no gaire agradable en general. Mentre els senyors de les finances faran un esforç per no perdre ni un cèntim en els seus negocis i així poder subsistir amb els seus sous miserables (si, és de miserable fer això que fan), els senyors i senyores del carrer veurem com ens retallen els sous, com ens pugen els serveis i que hi hagi sort de mantenir el lloc de treball.

El xoriço s'ha posat de moda

Tot això un dia que serveix per acabar un any i val més deixar que s'acabi perquè hem de guardar-nos la mala llet per properes barrabassades que ens cauran a sobre el 2012, tant si estem esperançats com ben desencisats. Però ja ho sabeu BON ANY NOU!!!

NOMÉS ENS HA DURAT 365 DIES

Quan no queda res més que el glaç

Ja estem allà on anàvem fa uns dotze mesos, ja hem fet un altre any de camí, un camí més o menys complicat però de durada fixa, ni un dia més ni un mes menys.

Quan arriben aquests dies tothom fa els mateixos esforços, balanços en blanc i negre, o algun detall acolorit per moments que es consideren part del guany vital de l'any que té els dies comptats.

No podem ser massa positius davant tot el que hem perdut durant els darrers mesos a nivell polític per exemple, no ha esta un dels punts àlgids pels que derrota darrera derrota (amb excepcions que es mereixen un elogi per part de molts i que no s'atreveixen a donar) hem vist acabar-se o més ben dit tancar-se una de les etapes més "glorioses" del socialisme català que és el nostre. Potser ha estat a l'excés de glòria on hi ha les arrels de la davallada viscuda però ben segur que no ha estat només per això ja que tot plegat ha anat portant-nos cap a un final però que evidentment no és el FINAL. Només dir que quan sembla que s'acaba torna a començar i amb això ja en tenim per mantenir un cert caliu que potser caldrà revifar amb certa força els propers mesos i anys, un caliu NOU!!!.

Tampoc ha estat un any d'alegries econòmiques, tot ha anat de malament en pitjor, les primes, els riscos, els crèdits, vaja una caiguda darrera caiguda o relliscada continuada. I no ens queixem que hi ha massa gent que pateix més que no pas nosaltres, gent no té la PIRMI arreglada, gent no cobra per la dependència, gent sense poder cobrar l'atur, gent amb deutes impagables, gent, massa gent que pot quedar a la vora d'un camí que ben segur serà glaçat en aquestes dates falsament alegres i malaltes de consum -qui pugui és clar-.

I tot en blanc i negre perquè hi ha manca d'optimisme, bé potser encara ens queda algun colors, o més ben dit alguns colors perquè són dos, el blau i el grana. Aquest àmbit encara ens manté amb un bri d'esperança i ens dóna algun moment alegre, que no ens deixi durant una bona colla d'anys i ens pinti de colors els nostres dies apagats i ens doni oxigen per poder seguir respirant

COM L'AIGUA QUE FUIG PEL FORAT DE LES PIQUES

Ja ens queda poc d'aquesta imatge fotogràfica que ens vol fer entendre que tot cau, fins i tot allò que  és més sòlid i permanent, si fins i tot això que ens transmeten de generació en generació a cau d'orella o per missatges subliminars. Tot té el seu punt i final, o seguit, o a part, o potser es queda en un punt i coma, però tot flueix com ens deia Heràclit.

I ens aquesta continuïtat cap a nous llocs, móns o pensaments hi trobem en els darrers dies una de les caigudes més importants del socialisme català i espanyol, una derrota sense precedents que té molt a veure amb la lleugeresa de la mentalitat actual, de la poca consistència de la memòria, i també molt a veure amb la poca capacitat de reacció, de comunicació i d'assumpció d'errades per part de qui avui ja està en un govern en funcions i camí d'un ràpid oblit després d'haver estat quasi el "mirlo blanco" de fa 8 anys. No hi ha res a dir, si no es fa bé cap a casa, però permeteu-me una cosa i sense ànim d'alleugerir la ferida, és una llàstima que aquelles noves llibertats assolides, aquells nous drets i algunes millores se'n vagin amb la lleugeresa de l'aigua per les piques, és trist i lamentable però com bé sabem "no es más triste la verdad, lo que no tiene es remedio".

I ara tot són i seran caceres de bruixes culpables, recerca de líders nous, i tot plegat sense fer un examen concís d'allò que està passant aquí, a Europa i al món mundial. Algú té tota la informació? Algú pot donar-nos respostes? Algú pot afrontar un procés de destrucció de la bona vida que tots plegats portàvem? Algú...

Ens cal refermar l'estructura ideològica des de la fermesa que hi ha encara alguna esperança per aquells que creiem en el socialisme del segle XXI, que no en el del segle XIX!!! Una de les primeres apostes que ens cal fer és veure com després de més de 100 anys ja estem funcionant en xarxes, ens comuniquem permanentment a milers de quilòmetres, sabem el que passa a l'instant, i això té un valor que cal acotar però que existeix i que implica canvis a nivell personal, a nivell de les organitzacions i com s'ha vist a nivell econòmic mundial.

Les velles estructures organitzatives de finals del segle anterior al que vam néixer alguns ja no ens resolen els problemes quotidians, ans el contrari ens impedeixen anar al ritme del món i aquest ens passa o ens passarà per sobre literalment o amb el vol d'una gavina amb fons blau com ens ha passat fa unes setmanes, o que no sigui amb una bandera groga tenyida amb quatre ditades de sang de rei i un suposat estel d'origen cubà!!!

Hi ha camí perquè els que encara sabem qui era Antonio Machado no deixem de dir-nos, de repetir-nos potser per l'autoconvenciment que se hace camino al andar.

NO HI PINTEM RES I CADA DIA MENYS?

Papademos, "salvador de Grècia"

A una setmana de les nostres eleccions del 20-N que hauran de facilitar un nou govern a l'Estat i que segons les enquestes tot indica que serà "blau" o hauran de tancar totes les empreses que es dediquen a la demoscòpia (seria una alegria inesperada però desitjada), veiem astorats com a Grècia i a Itàlia ja passen d'eleccions i canvien de Primer Ministre com aquell que es canvia d'americana. Qui ha elegit a Monti o a Papademos? Diuen que compten amb el vist-i-plau dels líders europeus (?) , que els mercats (?) estan encantats, que són uns grans professionals (?) i que hi entenen molt d'economia. La darrera és la millor explicació de totes, el que ens faltava eren "economistes" posats a governar els nostres estats com si això fos una cosa simple i mecànica. Uns economistes que fa anys que no saben cap on anirà el món, que no poden explicar gaire res que no sigui la coneguda de tots, la "prima de risc", cada dia més de la família perquè era una cosina llunyana i ara ja esmorzem amb ella! I ara els posen com a salvadors dels sistemes públics i democràtics però sense cap procés democràtic.

Monti, "salvador d'Itàlia"

La veritat és que n'hi ha per estar desesperat o per llogar-hi cadires, quan semblava que hi havia futur per un aprofundiment en la democràcia, en fer-la més oberta, més "participativa", resulta que ha estat un miratge que ens van col·locar per seguir aprofundint en deixar en mans "desconegudes" les finances públiques i el que és més greu: l'ESTAT del BENESTAR.

Ja és lamentable que s'hagi de viure amb el neguit per la situació econòmica que és la que és perquè alguns ho van permetre, perquè molts hi van "jugar", molts van estirar més el braç que la màniga, però també hi havia que s'estava forrant i segueix fent-ho a costa de la majoria. Però això són INSÍDIES meves que evidentment no tenen cap base fonamentada, com passa a molts candidats que el diumenge pagaran uns plats trencats que potser no van estar a la seva taula però que si que hauran de recollir de terra. Una crisi que venia del nord, del sud, de l'est i de l'oest serà la tempesta perfecta per destruir molts serveis públics, moltes prestacions socials i deixar que cada ciutadà i ciutadana s'hagi de buscar la vida i si no pot tirar endavant ja recuperarem mètodes del passat o l' "Auxilio Social".

Agradi o no agradi, hi hagi responsabilitats o  no en com s'ha portat la crisi, el 20-N només hi ha dues opcions :" RUBALCABA O RUBALCABA". Perdoneu però algú ho havia de dir.

TOTS ELS COLORS DEL VERD PER LA PAU

Tots els colors del verd ...per una TARDOR

Una setmana que ha canviat moltes coses que semblaven inalterables i perpetuades, ha arribat la tardor, i ho ha fet amb la força dels canvis de temps meteorològic, i també ha arribat la tardor per aquells que durant anys eren la màxima preocupació de les enquestes, els terroristes d'ETA.

I també la tardor més fosca per un dels personatges més desconeguts i més odiats del món àrab, Muamar el Gadafi. 

Tres canvis destacables que es barregen mediàticament i que permeten als opinadors i tertulians tenir tema per a dies, fet que no vol dir que sigui amb objectivitat o amb profunditat, la quantitat en massa casos està renyida amb la qualitat de l'opinió dita i publicada.

El final del terrorisme, l'anunci de la retirada, és una notícia que no per esperada s'ha fet esperar. Em sembla haver comentat fa temps que aquests 50 anys d'ETA (sempre apareix un 50 quan els tens a sobre) no tenen una forma lineal en l'esperit de qui això escriu. Em sorprenc i crec que molts altres també de tot allò que a mitjans dels 70 arribàvem a pensar de les accions terroristes, una guerra era una guerra i no calia preocupar-se si les víctimes eren policies o militars, era una mica el ja s'ho faran o alguna cosa hauran fet. Però tot plegat es va anar complicant i vam veure morir a ciutadans que anaven a comprar al barri de la Sagrera, a nens que vivien a Vic, a polítics que només estaven armats de la paraula, i més i més, fins i tot vam veure com un dels defensors del diàleg tenia com a resposta unes bales, l'Ernest Lluch. Tota aquesta evolució i la maduresa que l'acompanyava ens va situar radicalment a l'altre riba, la del diàleg i la pau, la del rebuig a qualsevol violència i la defensa de la vida, sigui de qui sigui i sense mirades borroses per opinions ideològiques massa verdes.

Avui Euskadi comença una nova etapa, que hi hagi molta sort i molta entesa, que ningú perdi de vista les víctimes ni ningú vulgui cobrar-se els interessos de tants anys, cal posar molt seny per assolir un país que és basc obert a tothom i que tingui tots els colors en el dia a dia, aquells colors del verd que Raimon ja va posar a la seva cançó i del qual dissenteixo per situar tots els colors del vers al mes de maig perquè aquests colors són de TARDOR, com aquesta del 2011.

I només ens queda esperar que es consolidi la PAU, que la tardor sigui tal i ens porti aigua i fresca, i que Líbia avanci (en tinc molts dubtes) cap una democràcia (no sé amb qui) formal per convertir-se en un país lliure (encara n'hi ha?).

QUE SIGUI LA PAU DE TOTES LES PAUS

Un treball que no s'oblidarà, i que ningú ho embruti

 Només deixar constància d'un fet històric: ETA ens deixarà en PAU.

Declaración de ETA

Euskadi Ta Askatasuna, organización socialista revolucionaria vasca de liberación nacional, desea mediante

esta Declaración dar a conocer su decisión:

ETA considera que la Conferencia Internacional celebrada recientemente en Euskal Herria es una iniciativa de

gran trascendencia política. La resolución acordada reúne los ingredientes para una solución integral del

conflicto y cuenta con el apoyo de amplios sectores de la sociedad vasca y de la comunidad internacional.

En Euskal Herria se está abriendo un nuevo tiempo político. Estamos ante una oportunidad histórica para dar

una solución justa y democrática al secular conflicto político. Frente a la violencia y la represión, el diálogo y el

acuerdo deben caracterizar el nuevo ciclo. El reconocimiento de Euskal Herria y el respeto a la voluntad

popular deben prevalecer sobre la imposición. Ese es el deseo de la mayoría de la ciudadanía vasca.

La lucha de largos años ha creado esta oportunidad. No ha sido un camino fácil. La crudeza de la lucha se ha

llevado a muchas compañeras y compañeros para siempre. Otros están sufriendo la cárcel o el exilio. Para ellos

y ellas nuestro reconocimiento y más sentido homenaje.

En adelante, el camino tampoco será fácil. Ante la imposición que aún perdura, cada paso, cada logro, será

fruto del esfuerzo y de la lucha de la ciudadanía vasca. A lo largo de estos años Euskal Herria ha acumulado la

experiencia y fuerza necesaria para afrontar este camino y tiene también la determinación para hacerlo.

Es tiempo de mirar al futuro con esperanza. Es tiempo también de actuar con responsabilidad y valentía.

Por todo ello,

ETA ha decidido el cese definitivo de su actividad armada. ETA hace un llamamiento a los gobiernos de España

y Francia para abrir un proceso de diálogo directo que tenga por objetivo la resolución de las consecuencias

del conflicto y, así, la superación de la confrontación armada. ETA con esta declaración histórica muestra su

compromiso claro, firme y definitivo.

ETA, por último, hace un llamamiento a la sociedad vasca para que se implique en este proceso de soluciones

hasta construir un escenario de paz y libertad.

GORA EUSKAL HERRIA ASKATUTA! GORA EUSKAL HERRIA SOZIALISTA!

JO TA KE INDEPENDENTZIA ETA SOZIALISMOA LORTU ARTE!

En Euskal Herria, a 20 de octubre de 2011

Euskadi Ta Askatasuna

E.T.A.

EL CAMPANAR SENSE AJUNTAMENT

Ni l'aigua pot ensorrar els vells campanars

Plantejava fa uns dies algunes de les qüestions que s'haurien d'afrontar per poder racionalitzar el nostre sistema administratiu i fer-lo més àgil, més eficient i menys costós, i en aquella introducció es plantejava la SUPRESSIÓ D'AJUNTAMENTS.

No és fàcil posar-se en una era on el blat està molt poc trillat, on la pols amaga molts interessos (en molts casos partidistes o amagats), i on es juga amb el fals sentiment nacional-localista de moltes persones de bona fe (que són la majoria!) que veuen com en parlar de desaparicions se'ls està robant quelcom que fa centenars d'anys o no tants que és seu.

Cal ser curosos i no anar a sac contra tot però si que és imprescindible racionalitzar el minifundisme municipal que hi ha en aquests moments, només veien els nostres 221 municipis gironins ja ens adonem que hi ha un excés d'ens territorials que repeteixen un darrera l'altre la mateixa estructura político-orgànica que porta a molts d'aquests ajuntaments a existir per mantenir només aquesta estructura.

Ja l'informe "Roca" plantejava la reducció, ja ho han fet països avançats (aquells que sempre hem considerat avançats), s'està plantejant fer-ho en altres i mentre a Catalunya estem amagant el cap a sota l'ala del campanar. Aquest és el problema, aquí es confon el campanar, d'arrel cristiana, amb el poble, i aquest amb allò que se'n diu ajuntament, no hi ha voluntat de deixar de banda un passat més o menys lluït per entrar a un futur més ajustat a allò que ens vindrà durant les properes dècades.

Ajuntament i "campanar", barreja rebuscada

Podem reduir el nombre d'ajuntaments, podem mancomunar els serveis i això serà una millora per a molts ciutadans i ciutadanes que amb les mateixes aportacions podran gaudir de millors serveis. L'estalvi pot ésser gran en temes administratius i jurídics, els preus a pagar pels serveis seran més ajustats, i no es perdrà res més que un nom, i no es perdrà la realitat socio-econòmica dels habitants d'un territori. Per guanyar és convenient saber perdre en algun moment, per això perdre un ajuntament no serà cap tragèdia i sempre ens quedarà com a referent el campanar del poble.

MENYS ADMINISTRACIONS, MÉS I MILLOR GESTIÓ

Dia si, dia també, sentim veus més o menys fortes contra les administracions públiques, contra la funció pública i tot allò que vingui  complementat pel mot PÚBLIC.

Els mals del món, de l'Estat, del país, de la província, de la comarca i del municipi tenen un origen: els polítics i els treballadors públics. I amb això ens quedem ben satisfets i alleugerits, no cal que ens preocupem per res més, els problemes s'acabaran quan tota aquesta "colla" es dediquin a altres coses i la nostra societat visqui en plena privatització i en plena lluita pel menjar diari, sense cap mena de suport a qui ho necessiti o a aquells que ja no poden seguir els ritmes que els marca un desenvolupament inabastable. Vaja que anem a cap el campi qui pugui que així els de sempre o algun de nou es posaran "les botes" i els euros, o la moneda que s'escaigui, a la seva butxaca.

Evidentment cal racionalitzar les nostres administracions, i no parlo per parlar, ni per enveja, ni per mala fe, parlo des de dins, amb certa experiència a l'administració pública local i des de punts de vista diversos amb el pas del temps. Parlar des dels budells de l'administració no és fàcil, ben segur que estaré tirant pedres al  meu teulat i que aquestes poden ser massa grans, però tinc clar que hi ha una necessitat òbvia de replantejar com ens hem organitzat administrativament des de fa massa anys. 

Per no fer-ho llarg i anar marcant punts que intentaré desenvolupar en properes aportacions podríem citar els següents :

• Supressió del nombre d'ajuntaments (això ho ha fet Grècia ara però els països més rics del nord d'Europa ja fa temps que ho van fer i ara no pateixen tant).
• Supressió del gran nombre i diversitat d'administracions supramunicipals. Amb una de potent que tingués com objectiu assegurar els mínims dels municipis, que els donés serveis i no subvencions, n'hi hauria ben bé prou, però és necessària.
• Impuls a les mancomunitats on sigui realista fer-ho.
• Potenciar una gestió pública eficaç i professional, on els coneixements "professionals" i la política no hagin de ser elements antagònics.
• Impuls a una millora constant d'atenció i servei al ciutadà, amb una Funció Pública no basada només en el mèrit i capacitat de les persones en un moment puntual (oposicions) de la seva vida laboral, malgrat això sigui anticonstitucional hores d'ara.
• Aprimar les tasques burocràtiques que no fan res més que omplir de papers arxius que ni essent electrònics podran donar l'abast.

Els gallecs han fet de les seves però els catalans també!!!

I això com a elements per anar fent boca i sense oblidar els veritables culpables de tot el que ens està passant, que no sabem del tot qui són, però alguns dels quals encara corren pels carrers amb la cara ben alta o amb indemnitzacions milionàries per haver-se jubilat. Tot plegat una vergonya, i de les grans!!!

RETALLADA PURA, FÀCIL RETALLADA

La cançó de l'enfadós original és més engrescadora que aquesta versió que ens estan cantant des del govern de la nostra (de tots! no de la colla que governi) Generalitat, sense cap mena de reflexió ni cap altre element teòric que la falta de diners per culpa dels governs del maleït tripartit (que va realitzar un canvi a fons del país i també algunes coses que es podrien haver estalviat però eren anys dels "governs en el país de les meravelles - i de les famílies també no oblidem els 4x4 i els Audi 4, 5 o 6-).

Ara ens toca aguantar les grans idees dels governants, que tot sigui dit, semblen més perduts que un pop en un garatge, o com a mínim aquesta és la sensació que volen transmetre per fer-nos combregar amb les seves idees neocons i tirar endavant l'enderroc d'un estat del benestar que ens vam creure i que creiem que cal preservar per evitar fractures socials i coses pitjors que ja treuen el cap per un horitzó massa proper.

Els plats trencats els pagaran els de sempre, els que menys tenen i els que tenen poc, no ho pagaran els que més tenen o tenen massa, no aquests han d'invertir!!!, i ho fan i tant que ho fan, especialment en països llunyans o en paradisos terrenals sota la bandera de "fiscals". I si aquí algú podia pagar un impost ja el traurà el govern nacionalista per evitar que no pateixen més del compte. Vaja una situació lamentable i de la qual ens lamentarem molt temps.

I qui també pagarà "la festa" serà l'educació i la sanitat pública, perquè on s'ha vist que això sigui una prioritat, amb les necessitats que tenen les organitzacions en defensa dels valors CATALANS i les mil i una institucions dedicades a l'observació de com evoluciona l'homo catalanis, sense deixar d'invertir en grans negocis com els mitjans de comunicació privats i públics que són els que ens permeten intoxicar cada dia, a tota hora, als nostres conciutadans. Si anem a filar prim i no ens quedem només en aquesta primera visió que serà titllada d'anticatalana, com a mínim, ens hauríem de replantejar moltes més coses, des de la realitat administrativa del país a les festes i festetes passant per un treball intens en aconseguir que hi hagi treball i llocs de treball. Però com que això és complicat i atacar al feble és fàcil doncs anem fent retallades contra la majoria que no és altra cosa que silenciosa i mesella, o potser no ho serà? Seguirem aguantant les retallades i callant?

Ja ho deia en Llach quan encara no portava el gorret de llana: "no és això companys no és això", ara m'hi apunto a aquest lema que en el seu moment em va semblar exagerat.

TERRA GALLEGA, TERRA DESCOBERTA

Les desitjades vacances ja fa 15 dies que es van acabar, però agafar el ritme a la temporada de tardor es fa dur, i molt més si les temperatures que ens "regala" aquest setembre són de ple estiu, calor per cansar molt més a aquells que estem intentant tirar endavant aquest dies.

Però després de les clàssiques lamentacions, ben poc originals, cal posar de manifest el que ha suposat descobrir les terres gallegues, els pobles i ciutats del país que es pot travessar en poc més d'una hora i pots veure com el mar es menja la terra o és aquesta que envaeix l'oceà. No té l'agressivitat d'altres terres nòrdiques però en té la suficient per ser lloc atractiu i evidentment de crida al peregrí,  molts dels quals  no creients.

Aquesta Galícia té un regust de passat recent i de modernitat accelerada, encara hi ha presència de carrers i referències al passat dictatorial i també construccions modernes que li permeten situar-se al segle XXI.

Hi ha molta sorpresa amagada als carrers del vell Santiago, amb tot un turisme quasi irreverent envers les relíquies del sant patró de l'Espanya multinacional i/o federal, unes sorpreses que estan marcades per allò que en diem vendre de tot a tothom, i tot igual però nosaltres seguint el tema sense perdre cap tradició.

Han estat dies de veure com tot un alcalde socialista d'arrels cristianes ha construït un gran passeig urbà que s'ha batejat amb el seu nom, això perquè després ens queixem que encara hi ha presència de gallecs il.lustres de "la Cruzada". Estem en unes contradiccions realment estúpides des del punt de vista d'una esquerra laica i no personalista com la que crec compartir amb molts i moltes. Com diuen els més crítics : Així ens va!

Però per tancar aquestes ratlles em queda la proposta de poder fer això que anomenen EL CAMINO, realment té un punt d'atracció que me'l fa molt atractiu, una mena de catarsi personal que pots realitzar seguint petjades de molta gent que des de la fe, des de l'esport o del pur repte personal l'han fet des de fa anys i anys. Si ho aconsegueixo intentaré que sigui una experiència vital que em permeti assentar una maduresa plaent i no caure en l'adolescència permanent de la qual ens acusen el gènere femení als dels gènere masculí.

MURS CAIGUTS, MURS PER CAURE

Berlín, 2010. Foto de J.M.M.V.

Aquells dies del 61, del 1961 per evitar bromes sobre el segle del qual parlem, van posar uns veïns i veïnes d'una ciutat davant d'una realitat que trigarien anys en veure canviar, la realitat de la separació física entre uns i altres mercès a una construcció de ciment i pedra que els allunyaria i els faria diferents per obra i gràcia d'uns creients en socialismes i capitalismes mal entesos.

Com es van veure atrapats els berlinesos per aquella construcció només ho poden saber ells, segur que primer els va semblar un petit element de distorsió del ja difícil viure però després van saber que també era una eina per a la mort, una excusa barata per eliminar a qui no estava disposat a obeir les ordres del règim d'una alemanya anomenada "democràtica" i que tenia de tot menys això. Separar persones és i ha estat una bona eina per crear pànic, por i submissió, un instrument de persuasió per aquells que es mostren rebels o insatisfets amb allò que qui mana els vol fer entendre que és el millor per a ells. 

Van passar molts anys amb aquella ferida oberta a Berlín, van adequar-se a viure en separació però sense deixar de perdre una identitat que els feia iguals, la de viure en la ciutat europea més destacada i més marcada per una història dura i terrible. Haver estat la capital nazi no és cap regal per a mols d'aquells que  hi van haver de viure, ni veure com tot s'ensorrava pel bombardeig o l'entrada dels soldats soviètics que l'ocuparen el 45 (1945). Una ciutat que havia patit tant va poder resistir un nou atac i finalment va fer caure EL MUR, i potser moltes persones van fer caure els seus murs particulars que molt sovint són més alts i permanents que el que hi havia al Berlín de finals dels 80.

Avui ja és història aquell mur, ja és una part del passat, d'allò que els/ens va passar, i el podem veure ben conservat en algun tram com a espai per expressar-se els artistes i poder dir el que per ells va ser o és un mur avui ple de color i de crítica, constructiva tot sigui dit. El pas dels anys acabarà borrant alguna de les obres d'art avui exposades però ben segur que mai més Berlín tornarà a la història negra, o aquest és el desig dels que no apostem per un retrocés ni per actuacions polítiques properes al neofeixisme. Caiguts el murs que corri l'aire de les llibertats!

ELS "MANEL", SORPRESA INTERGENERACIONAL

La música, les cançons, ens acompanyen en el trajecte que anem fent, xino-xano, des de l'inici fins a un final que hi haurà, igual que a qualsevol canço. Són moltes les cançons que hem anat acumulant amb el temps, algunes que ens criden l'atenció perquè parlen de coses que ens interessen, altres ens marquen en una etapa determinada i les posem a dalt de tot (tot allò que deia en Lluís Llach a mitjans dels 70 i primers 80 era una mena de religió que vam deixar de creure'ns pocs anys després, sense deixar de reconèixer que hi ha obres mestres del mestre de Verges), també n'hi ha que hem escoltat sempre i sense res de l'altre món ens han quedat marcades i ens hi identifiquem, bé per l'època o bé pel tema...

Hi ara que ja ens està molt bé sentir-nos plenament satisfets amb un concert de Sabina (he perdut el compte dels nombrosos concerts que he pogut viure amb aquest andalús de la Granada on hi ha alguna arrel pròpia i sempre sortint-ne més engrescat) i també molt curosos amb bona part d'allò que en Serrat tingui ganes de fer-nos escoltar, estem vivint una mena de resituació musical mercès a un grup català que ens ha permès sentir amb moltes ganes una música tirant a tradicional i unes lletres molt innovadores i actuals, els MANEL.

No passa gaire sovint que puguis descobrir coses en el món de la música perquè estàs massa atrapat en els propis clàssics per això és un gran esdeveniment poder gaudir d'una música refrescant i engrescadora, amb alguna lletra intimista que et permet pensar i/o recordar. Els MANEL estan omplint arreu i també han aconseguit vendre en uns moments difícils i de pirateria generalitzada, un mèrit que diu molt del que han representat.


Aquests que ens parlen del soldadet, d'una armadura llunyana, de com en va defallir l'Indurain i de les crítiques que farem a les noves modes de pentinats es mereixen un petit escrit i donar-los les gràcies ara que sents que també avui ets fas gran, tot plegat per dir-nos que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí i que també :


I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim.
I a vegades contra tot pronòstic una gran bestiesa
capgira la traca i amb lògic tot fent evident que per un moment
ens en sortim.

EL RISC DE LA "PRIMA" O LA "PRIMA DE RISC"

El mes d'agost sembla passar desapercebut per la suposada manca d'esdeveniments, una volguda manca i grans oblits per facilitar el descans i les vacances  dels homes i dones que s'ho poden permetre. Només cal citar que un agost del 1945 el Japó va patir el primer atac nuclear de la història i això no és un detall insignificant per tot el que suposà, suposa i suposarà.

 I com que cal donar vida als pobres diaris en paper en fase d'extinció per enguany s'ha organitzat un agost "negre" per a aquella part de l'economia que no entenem i que molt pocs treballen per fer-nos entendre. En pocs dies ha caigut la borsa d'aquí, la d'allà i sense cap mena de criteri que no sigui el dels "mercats" (abans parlàvem del mercat negre i ara estem negres pel coi de mercats - aquesta mena de demèntors fantasmagòrics que  xuclen la poca sang que li queda a alguna economia com l'espanyola o la italiana, després d'haver deixat sense alè la grega, la irlandesa o la portuguesa-).

No només ha caigut la borsa també la "prima de risc", que no tenim el gust de conèixer però que ben segur és una parenta molt present en el nostre dia a dia, s'ha posat pels núvols (vist com està el temps els vol fer companyia). Aquesta "prima" està posant en entredit tot allò que diuen els governs que fan per resoldre la crisi, tots els esforços (això dels governs estatals i nacionals cada cop semblen més governs d'opereta perquè han de cantar i ballar al so que els toquen els abans esmentats "mercats"). Ara que estem amb una prima superior als 400 (no em pregunteu 400 de què) les coses pinten malament, bé pinten pitjor perquè malament ja fa dies que pinten, i tot plegat per no entendre-hi res i per veure com aquesta ratera en la qual estem no presenta cap sortida propera ni molt menys segura (bé pels rodalies espanyols  sembla que  la propera parada és MARIANO RAJOY i ja em direu si no és una estació ben galdosa).

¡No oigo na!

Mentre tot cau i veiem gràfiques amb grans puntes cap avall cercant el fons del pou econòmic, ja veurem si hi ha fons, a Europa es va fent una gran política d'unitat amb la parella franco-alemanya, i algun convidat a les videoconferència. Però l'economia europea no és una, són moltes i a més tenen un banc que no és de tots o això sembla quan pren mesures o anuncia alguna cosa i alhora tremolen les economies més febles o més tocades. Una Europa ferma i unida econòmicament seria molt més forta o com a mínim seria més gran davant dels fantasmes dels "mercats"!

SÍRIA A TRETS, SIRIANS CAIGUTS

Els darrers mesos hem anat veient com es produïen revoltes al món àrab i com és habitual ja havia quasi desaparegut del nostre món mediàtic fugisser qualsevol referència a com anava evolucionant la situació.

Hi ha una guerra a Líbia, hi ha dubtes als primers països revoltats com és el cas d'Egipte i està en un moment molt dolent un país com Síria, que era un dels països més "tranquils" de la zona.

Síria no ha passat mai desapercebuda en el món del Pròxim Orient, és un país situat estratègicament a l'espai del constant conflicte.
Ja històricament  va ser terra d'ocupació, de guerra i també de gran prestigi quasi universal, però tot això és passat i els sirians viuen avui sota un república que s'anomena socialista, el socialisme àrab que se'n va dir en el seu moment, i estan veient com aquells que defensen uns mínims canvis a la seva situació (una proposta ben socialista se suposa) estan essent atacats per un exèrcit "del poble".
Estem davant de la crua realitat de representants del poble contra el poble, la gran contradicció per defensar uns ideals de dubtosa legalitat i de poca consistència a la segona dècada d'aquest segle (que també és el nostre,el dels que vam començar el segle passat). Com es pot atacar una ciutat amb tancs i soldats amb l'única finalitat de matar a aquells que lluiten per unes llibertats? Hi ha massa connivències un altre cop dels països europeus i dels ianquis amb un personatge com Baixar el-Assad, què els assegura el President sirià? Què estant amagant-nos els defensors de la democràcia que estan participant en una guerra, amb tanta força prop d'allà, al Líban, amb els seus exèrcits sota la bandera de la OTAN? Els sirians que es defensen del seu exèrcit no poden comptar amb cap suport estranger, no cal que esperin res dels defensors del món, estan en un país on els interessos més amagats són massa presents. Estem parlant d'interessos que ja estaven vius amb la guerra freda, i que avui encara ho estan per unes raons que deuen ser molt profundes i opaques.

Els homes i les dones de llocs com el bell-vell DAMASC que van creure en la primavera àrab estan entrant en el Ramadà 2011 amb molt mal peu, no només per les dificultats d'un període com és aquest per les seves creences sinó també per la poca esperança que l'estiu no signifiqui res més que una mala collita d'aquells fruits que s'esperaven fa uns mesos.

Potser la tardor serà "calenta" però no sabem si pels foc on cremaran milers de sirians que encara esperen una altra manera de viure, més enllà de la brutalitat de militars i falsos demòcrates governants.

LA CAIGUDA D'UN "PECIDENT" BLAUGRANA

Els moments de glòria esportiva

La història catalana no està acostumada a parlar de corrupció, corruptes i molt menys d'empresaris estafadors o advocats de renom pringats en assumptes foscos. La Catalunya que ens han volgut fer veure no va més enllà d'un conte de lladres i serenos, molt ensucrat i poc esfereïdor. Però això es va desfent amb el temps i amb alguns casos que s'han anat jutjant i altres que estan en capella, alguns amb anys a l'esquena com el de la trama corrupte de la colla dels d'Hisenda i alguns empresaris, i altres de recent collita com els lladregots del Palau de la Música.

Ara la justícia ha posat pena a uns personatges que es van fer famosos fa uns quants anys, bastants, i d'entrada ja veiem que aquesta justícia no té la celeritat com a virtut, ans el contrari si van més a poc a poc no troben ni a un dels responsables condemnats. Però això de la justícia ja se sap, paciència i que no t'enganxin en un mal moment perquè només la llarga espera serà una llarga pena malgrat una absolució posterior.

El que més vull destacar de la petita història d'aquests personatges és justament que entre ells hi ha un personatge real-virtual, un senyor-un guinyol, que ha sobreviscut al seus càrrecs públics esportius per convertir-se en un ninot molt ben aconseguit a la Crakovia catalana de la nostra TV3. Molts nois i noies són fans del Josep Lluís del programa de la tv sense tenir ni la més remota idea de qui estan parlant, de quines bones i males accions va fer anys enrera, i crec que hauran de sortir al carrer a demanar que segueixi present a la pantalla i no entri en presó el condemnat perquè el seu Josep Lluís només estima el diner (vaja que alguna cosa té a veure amb el seu original com s'ha demostrat amb els assumptes jutajts). Indultar aquest guinyol seria un detall per part dels guionistes, els seus joves seguidors els ho agrairan, i si cal hi posaran eurossss!

Ens han tacat un personatge impecable i impagable

No estem per molta broma  en un país econòmicament tocat, on les retallades són el pa nostre de cada dia i ara ens toca assistir resignats a les actuacions judicials finals contra una colla de lladres als fons públics, perquè cal recordar que "Hacienda somos todos", o això deia un anunci de l'època en la qual anaven a la seva els acusats i penats. Suposo que com que era de tots els sabia menys greu deixar-nos sense alguns, forces, molts milions de pessetes (si, pessetes que l'euro no estava ni dibuixat) a una majoria que si cotitza cada mes sense cap mena d'escapatòria i ai de tu que ho intentis si no tens el suport de peixos grossos d'una delegació d'Hisenda o de l'Agència Tributària que en diuen aral. Avui els peixos grossos aniran a la peixera de can Brians o de la Roca, que ho disfrutin i que vagin fent lloc a alguns que estan en camí com els esmentats Montull i Millet, i esperem que també els "músics" que els acompanyaven en els seus cants contra el diner públic.

LA C.A.M. VALENCIANA UN VAIXELL INSIGNIA TOCAT I ENFONSAT

El món de les caixes i bancs, del deute i dels crèdits, segueix molt mogut, quan no és una agència d'aquestes que ens treu la son per no saber que volen dir amb les seves qualificacions és una caixa que és nacionalitzada i per tant suposo que ja és de tots.
Aquests dies ha caigut la CAM i sembla que aquesta Caja de Ahorros del Mediterraneo feia aigües per tots cantons, sobretot per la seva aposta pels governs peperos del País Valencià i les seves inversions faraòniques a l'estil "fallero" (tot sigui dit amb gran respecte envers els falleros i les falleres), o autodonant-se crèdits els membres del consell d'administració que sense cap mena de vergonya s'havien pujat les seves indemnitzacions fa pocs mesos ja que cobraven relativament poc en relació a allò que s'embutxaca algú com el Sr.Rato a allò que ara en diuen Bankaixa i ahir era Caja Madrid (i altres com una petita catalana de nom Laietana). Aquest món de les velles caixes està desapareixent per moments.

El 2010 vam veure com la nostra Caixa Girona, passava a millor vida (la vida de "la Caixa", que ara ja no és del tot "la Caixa" i en diuen CAIXABANC) i s'enterrava amb ella tota una política econòmica que fins a última hora tothom trobava mot encertada i que els beneficis creixien sense cap mena de problema per poder invertir grans quantitats a festivals, obres socials  o obres d'art! I en pocs mesos tot va anar malament, la "bombolla" es va fondre com aquestes del sabó de mala qualitat (això era el que  hi havia mala qualitat) i no com les que fa en Pep Bou, molt més estudiades i treballades.

Ningú en tindrà la culpa que aquests ens que eren un exemple de l'empenta del territori valencià, gironí, o castellano-manxec, hagin acabat com el rosari de l'aurora. Els seus dirigents segueixen en la vida pública i no tenen cap problema per haver enfonsat una institució financera, estan observant com en poc temps i amb tants canvis de nom ningú recordarà que hi havia coses innegociables des del punt de vista provincià com ara un nom. Tot plegat ens ha deixat molt tocats a molts que ens creiem que la felicitat econòmica que ens venien els dirigents de les entitats financeres era la cosa més sòlida que ens podíem imaginar, que dubtar-ne era ser un anti-patriota, entenent-se per pàtria qualsevol espai vital (província, comarca o comunitat autònoma), i a més en som una mica responsables per no haver volgut saber més o per no haver-ne sabut més. Vam callar a mà alçada o amb un repicar de mans que sonava fals, ben segur que algú ens ho retraurà algun dia i no podrem deixar de dir, MEA CULPA.

L'ILLA DE LA TENDRA MORT

Espai de trobada i reflexió

L'acampada estiuenca dels joves laboristes de Noruega ha passat a la història més negre de la història de la tragèdia humana, constant però sorprenent alhora. Aquests adolescents nòrdics havien decidit passar unes jornades parlant de temes que preocupen, de política i de la societat, en un espai tranquil i més o menys allunyat de la ciutat, cercaven un lloc on poder aprofundir en la defensa de les seves idees i anar creixent per poder consolidar una ideologia que comparteixo. No serà aquest l'espai per posar en qüestió si l'adoctrinament dels joves és o no és una bona fórmula, però si que és respectable si tots ells lliurement hi participen.

La tarda d'estiu hauria d'haver significat un pas més en el seu treball i les seves anàlisis però les coses poden canviar d'un moment a l'altre, algú pot decidir que tot això s'ha acabat, que ja n'hi ha prou de moltes coses i en concret de  VIURE. És del tot brutal pensar en què va passar en aquella illa, no pots imaginar la massacre que va organitzar un assassí ros i noruec de soca-rel , qui es pot imaginar que matar, un a un, nois i noies, pugui ser una cosa real fins arribar a desenes de víctimes innocents? No sé com es pot explicar aquesta situació, em desborda la magnitud de la situació, és d'aquelles situacions que no pots ni vols entendre, perquè si les entens estàs donant una certa sortida al criminal, i no hi hauria d'haver cap sortida, cap ni una. Bé només una, la cadena perpètua i sense contemplacions.

L'assassí de l'illa i de les bombes a Oslo no existeix aïllat dins de la seva bogeria, té un entorn sociopolític que existeix i que com s'ha demostrat porta a accions repugnables. Aquest entorn de l'extremadreta nòrdica, xenòfoba i marcada per l'islamofòbia, a més d'un cristianisme radical - que no vull ni conèixer- ha anat cremant les neurones d'aquest individu donant-li arguments per tirar endavant un projecte messiànic i demolidor. Els "enviats" en nom d'algun déu o d'alguns déus són elements que massa sovint ens porten a la crisi i fins i tot a la mort, si això es barreja amb idees com les que proclamava algú com Hitler estem davant d'un còctel que per desgràcia ja hem vist com explota i quins efectes nefastos pot tenir. La mort tenyida de falses ideologies i l'assassinat en nom d'altres, QUINA POR !!!

Espai de  mort i  por, molta por

I tot això amb unes víctimes que tenien una base sòlida en el sentiment democràtic i de la llibertat, uns joves que han vist com tot es tornava fosc i perdien de vista la seva curta vida tot just quan estaven iniciant el procés cap a viure-la més plenament. Altres veien com la foscor els marcarà de per vida, mai més podran ser uns joves en creixement plàcid, viuran amb dificultat la seva adaptació a una nova vida que els va començar aquest maleït 22-J. Qui els explicarà que cal ser confiats i feliços en la seva societat nòrdica i socialdemòcrata? Serà molt difícil que Noruega segueixi vivint en  una mena de "món de yupi" on tots són més o menys iguals i on la llibertat és la base de la convivència. Cal que es plantegin com fer front a llampats que fan seves les argumentacions del nou feixisme per deixar sense alè al món, a un país i a unes famílies destroçades per sempre.

Massa mort per poder assumir-ho, massa bogeria per poder acceptar-ho, massa dubtes després de "la guerra" d'aquestes hores d'un divendres d'estiu. Però seguirem cridant ben alt, com es feia fa 75 anys "NO PASARAN" els que ens volen deixar sense joves, sense futur, o sense els nostres iguals siguin de la raça que siguin.

LA MORT AL MÓN "TRANQUIL" DEL NORD

Destrucció i mort de la civilització

ATENCIÓ : VERSIÓ INICIAL TOTALMENT SUPERADA


Els esdeveniments no han estat exactament com es pot despendre del texte següent.

Qualsevol dia és bo per aquells que creuen en la mort com a mitjà per assolir els seus objectius i avui n'ha estat un d'aquests, un dia negre com alguns altres viscuts a Londres, a Nova York o a molt més a prop, a Madrid. Un dia més sembla que en nom del déu dels creients musulmans (definitavement -?- sembla que també hi té a veure però per la fòbia del terrorista envers "ell") s'ha procedit a tallar d'arrel algunes vides i alhora destruir tot allò que hi havia al voltant.

Ben segur que no és cap novetat, i per desgràcia no serà la darrera, però sempre hi ha aspectes que ens sorprenen i avui ens sorprèn que tot això passi al món més civilitzat, més acollidor, i potser més desconegut i per això més idealitzat per aquells que pensem que aquest Nord és un paradís on es viu d'allò més bé. Aquesta ciutat d'Oslo que ens atreu, aquesta Noruega que té la bellesa com a imatge permanent està tacada de sang, està plorant els seus morts i està veient imatges que només recorden les de guerra, una guerra qualsevol.

El nord que ens ensenyaren a envejar fins i tot els poetes no l'acabem de conèixer a fons, segur que té moltes coses que desconeixem i altres que ni ells volen que es coneguin (això era un premonició del que avui sabem dels terribles assassinats? El fred Nord té molts problemes amagats que que ja insinuava o hi donava llum la trilogia més venuda dels darrers anys- un cop més la realitat, tan plena de por i de sang pot superar la ficció ?-), però el que no podem admetre és que un cop més volin pels aires persones i edificis, no és això el que portarà a un món més just. Quan les víctimes cauen en nom de raons alienes ens és impossible saber el per què, ens és una qüestió totalment inadmissible, i no poder fer-hi res ens deixa sense esma.

Els països nòrdics sempre han estat en el meu imaginari com aquells que hauríem de seguir, com països seriosos i bonics,per això la violència d'avui em sembla molt més violenta que altres que per desgràcia passen sovint en altres indrets del món. És curiós com ens colpegen més uns fets que altres, unes desgràcies ens van endins i altres només ens freguen la pell, serà que la nostra manera de viure i veure està marcada per la nostra realitat i ens accentua la gravetat dels esdeveniments. Volem que no hi hagi atacs terroristes, ni aquí ni al nord, perquè la raó de les paraules és la base de la millora humana, la raó de les bombes només ens porta la incomunicació, l'enfrontament i més bombes. Un món on la bomba parla massa sovint tindrà poca cosa a dir.

ON ÉS SOMÀLIA?

Situem-nos, estem parlant d'un lloc "molt llunyà" a la punta de la banya africana situada més cap orient, és a dir que més a prop que un altre país prou conegut com Sudàfrica. I en aquest lloc remot estan vivint (és una manera de parlar perquè realment estan morint) un d'aquells episodis de la història que és tan horrible que quasi no ens atrevim ni a mirar, la fam extrema (hambruna que en diuen en castellà).

L'organisme que vetlla pel món, l'ONU ha fet una gran declaració cridant l'atenció a tots els països, i com sempre, per desgràcia els dirigents dels països rics faran uns grans gestos, entre avui i demà, per calmar les ments sensibles dels seus ciutadans i demà passat tornem al nostre dia a dia de la crisi dels mercats, de la borsa que trontolla, o dels paradisos fiscals que alegren la vida dels més rics i que només tenen fam de més riquesa.

Estem veient la mort en directe, la fam en directe i tot plegat es queda en aquelles imatges inoportunes a l'hora de sopar que emet un telenotícies qualsevol, o un petit reportatge que pot trencar la digestió a algun paifart a l'hora de la migdiada. No sóc dels que participin massa en la cooperació amb els necessitats però crec que hi ha mesures a prendre per part dels productors d'aliments que podrien paliar amb més o menys grau aquestes situacions que només porten a la mort infants, joves i grans.

Hi ha poques coses que hauríem de prioritzar en el món global que vivim i la primera hauria de ser que tothom tingués dret a VIURE, amb uns mínims basats en l'alimentació i una qualitat adequada a les seves realitats, ja sabem que moltes persones amb molt poc tenen un grau de felicitat molt més alt que aquells que anem farts i sobrats. Però sense els mínims no hi ha res a fer!

Menjar?Beure?

I mirarem endavant i d'aquí un temps recordarem Somàlia per tornar a preguntar-nos on és, o potser preguntarem per Haití, o per ... un lloc on la MORT viu i es multiplica mentre els altres allarguen vides fins a l'extenuació dels cossos. Grans contradiccions d'aquest món que és el nostre i també el d'aquells que demà, o potser d'aquí una estona ja no hi seran per manca d'un grapat de menjar o d'un glop d'aigua.

QUI TÉ POR DE FRANCISCO CAMPS?

Un que saluda al buit, un que diu adéu i una que ho celebra (jo sigueixo pensa la Rita)

Quan encara no han posat en marxa la nova legislatura valenciana ja poden tornar a preparar tot el procés d'elecció de President, una altra prova de veure com el PP no té miraments amb ningú i si fas nosa cap el carrer sense contemplacions. L'anunci de la dimissió  de Camps no ens hauria de sorprendre, ja fa mesos o anys que ho hauria d'haver fet, ell i altres personatges obscurs de la dreta valenciana que han fet seu un país i l'han usat com un gran negoci particular. Hi ha mil i una causes obertes, tantes o més com casos sospitosos, i això havia d'acabar d'una manera o altra. El final, puntual i personal, és una dimissió envoltada d'insults i de victimisme, tenyit de servei al seu partit no al seu poble (un partit blau que necessita tenir la cara ben neta per unes properes eleccions, i dic la cara perquè de les mans d'alguns més val no dir-ne res).


Els peperos valencians es queden sense aquell que ha aguantat més les acusacions i les imputacions, i també les evidències.Aquests personatges de la gavina ho fan sense remordiments, sense cap problema, ni la Rita Barberà en parlarà malament quan és obvi que seria la millor presidenta blavero-popular perquè té un domini de la situació que ja voldrien molts altres homes i dones que es dediquen a la política (confesso que tinc una debilitat per l'alcaldessa de València, de la capital del País Valencià i no sabria dir-vos el per què).


Avui els valencians comencen a perdre de vista una imatge que els ha perjudicat en molts altres llocs però no siguem il·lusos, aquest i els seus van guanyar de llarg les darreres eleccions autonòmiques i locals, tenen un suport sobrat de la ciutadania i no serà que la informació no sortís als papers o als pixels virtuals. Els han acusat de tot i sembla que amb molta probabilitat que la suposada presumpció d'innocència no acabés bé però ells endavant, "pa lante" i els votants seguiren el camí. Així és la democràcia i també això hauria de fer-nos pensar en què ha passat en el món dels socialistes valencians en els darrers anys, on eren? què han fet? qui els ha dirigit? Les respostes són curtes i difícils, lluitar contra un món mediàtic i econòmic que els ha amagat i també dedicar esforços a destruir-se entre ells. 


Si alguna cosa ens queda és la bona acció de Camps en un món on dimitir és cosa de covards, avui ha fet un gest que malgrat tot i més, l'honora i deixa una ombra molt allargada d'una barba que no és la del director de Hogwarts de Harry Potter.Potser aquesta barba algun dia també haurà d'explicar-nos perquè feia nosa un dels presidents autonòmics més "brillants" del cel blau espanyol.

JO TAMBÉ M'INDIGNO!

El retorn no és fàcil, i menys el retorn a donar la cara, a portar la contrària a alguns o a molts, a opinar per qui ho vulgui compartir. I no és fàcil per les raons que no sabem i per les que sabem, per les que podem entendre i per les que no entendrem mai, potser amb l'esforç del tercer intent i amb 50 tacos a l'esquena es podrà consolidar un projecte (ja seria hora em dirà algú a cau d'orella o davant de tothom, que tens edat!, una edat). Perdoneu la introducció però sempre busquem una excusa o una altra i aquí cal deixar-hi la que toca.




Anem per feina i situem-nos davant de la propera excursió que s'ha muntat el Sant Pare, el Papa de Roma o Benet XVI que tan se val com l'anomenem, la seva anada a Madrid a veure milers de joves. Evidentment no seré jo qui posi en qüestió que aquests joves d'arreu es desplacin on vulguin a veure qui els vingui de gust, i que el senyor que els rebrà es dediqui a predicar o a repartir consol, m'és indiferent i respectable al mateix temps. 


La cosa ja no m'és indiferent quan la festa catòlica, la "fiesta pagana" necessita que les administracions hi posin milers d'euros i que empreses privades col.laborin a costa de no pagar impostos. Resulta que uns es poden passar tres pobles en despesa i els altres no tenen ni per viure al seu poble, a casa seva. Aquesta és l'Espanya (i la Catalunya no ens equivoquéssim) que està arrelant -si no ho evita Déu o els votants-, la que ens tocarà patir d'aquí a pocs mesos. Amb tota aquesta festa podrem veure com es disposa dels equipaments públics que deixarà sense cap remordiment l'alcalde de Madrid i la seva col·lega Esperanza, ells dos ballant al ritme papal sota la direcció de la regidora Ana Botella i els seus sicaris de la secta ultra Legionarios de Cristo (una bona colla que ja va saltar als diaris per històries fosques). 

Una bona colla que busquen la salvació eterna

Vaja que se'ns prepara una moguda que no tindrà res a veure amb la vella movida, tot Madrid en mans d'uns quants, tot per a ells, com el totus tuos, però aprofitant-se del diner públic en moments de grans dificultats. 


No ho aturarem, no podrem demanar que ens tornin la part dels nostres impostos que hi dedicaran, no ens faran ni cas i a més ens tractaran de poc solidaris amb els catòlics i poc respectuosos. En qualsevol cas ho som i ho serem al seu mateix nivell.

"...UN DIA ESPECIAL ESE 11 DE MARZO..."

Quasi una setmana després de la data assenyalada en negre al nostre calendari particular em permeto fer unes notes sobre aquest 11-M que es va tenyir de sang a Madrid i que enguany ho ha fet al Japó.

Ambdues dates són tràgiques, lamentables, tràgiques i ens porten a la pregunta habitual davant de situacions que no entenem: per què passa això?

L'onze de març que va significar el final de trajecte a molts viatgers d'uns trens que van tenir com a estació final els hangars d'IFEMA, el tanatori més gran habilitat fins llavors. Encara em costa entendre com és possible que hi hagi mentalitats perverses que siguin tan criminals com per tallar el lligam vital a centenars de persones com nosaltres que van cometre el greu error de confiar en el transport públic. No puc aparcar a la memòria passada i resignada aquella jornada i tot el que va passar després, em va quedar marcat i em dol quan se'n parla o se'n commemora com si fos un tema no tancat ( i no pas perquè encara estigui penjat de les dues línies d'investigació d'alguns periodistes que van allargant l'agonia a molts que es veuen envoltats pel seu cinisme sense límits). D'aquella data ens van quedar imatges, sons i paraules, jo em quedo amb tot allò pel que ha lluitat Pilar Manjón, un símbol de qui ja en vaig parlar fa uns anys. I també ens ha quedat la cançó de l'Oreja, que és d'una senzillesa plena de grandesa per a la memòria de les víctimes.

Quan la maleïda data de març començava a entrar en el període històric més recent ens trobem amb un nou esdeveniment, ara provocat per la natura, que torna a portar-nos la mort a milers de persones que vivien al mític Japó.

Una onada gegant ha negat pobles i ciutats i ha fet desaparèixer a molts dels seus habitants sense respectar res de res, ni grans ni petits, una brutalitat d'aquesta natura que va a la seva i no entén de persones ni de ciutats. El fet puntual no podria ser pitjor per tot allò que significa, ja avui, que hi hagi un perill nuclear d'alt nivell a uns punts concrets del país del sol naixent. És una gran desgràcia que el país que ha estat anys recuperant-se d'aquells inqualificables atacs atòmics del 1945 es torni a sentir en perill davant d'una energia que saben molt bé com mata, com fereix i com marca generacions i generacions, sense tenir moltes possibilitats d'evitar-la.

Massa pèrdua de vides per una sola data i potser algú ens podria explicar alguna teoria sobre això del dia 11, però la veritat és que té molt mala llet, tant l' "11 M" com l' "11 S". Només ens queda seguir reflexionant sobre numerologia i esperar que no ens toqui massa aprop la propera desgràcia que pot sentir-se atreta per una data negra per a moltes persones d'arreu.

TRENTA "23-F" A LES ESPATLLES

Dos supervivents que han trencat amb la seva pròpia història

Ja hi tornem amb commemoracions que acaben en 0, sempre cinc anys després de les que acaben en 5, una manera molt nostra de mantenir el record o de donar-nos fe de vida amb aquest "jo també vaig essèr-hi,jo ho vaig viure o haguessis vist quina situació!".

I el tema té molts d'aquests elements d'història personal viscuda, compartida amb els propers i també amb molts desconeguts que un 23 de febrer de fa tres dècades, amb més o menys consciència, van ser testimonis d'un fet que posava en perill una democràcia que estava molt verda i que no tenia ni 5 anys de vida, vaja que estavàvem davant d'un possible "infanticidi" d'aquell règim que només estava fent els seus primers moviments en el parvulari de les democràcies europees.

La tarda d'aquell dilluns tothom estava al seu lloc, amb més o menys informació que s'estava produint un canvi de govern, de forma democràtica aquesta, per treure a Adolfo Suárez de la presidència i posar a un Calvo Sotelo al seu lloc. Coses que avui ens fan pensar si això de posar un cognom lligat a moments més negres com els dels anys 30 no era una premonició de tot allò que va passar. 

Doncs a partir de les 6 de la tarda les coses van anar canviant, nosaltres deixem la classe d'història de Catalunya i sortim al carrer(?), just davant de l'aquartarament militar de Girona! - què passava allà dins? hi havia moviments?, no tinc la resposta-, i tot seguit cap a casa amb més ignorància que valentia, per iniciar la nit del transistor -semblant a la del passat 8 de març del 2010!- i esperar que una televisió en blanc i negre, i un únic canal, ens permetés saber què passava. Res extraordinari, però que va posar-nos en alerta i que ens va fer creure que tot allò de guerres civils i dictadures era massa proper i se'ns tornava a acostar. En podem dir por? Més que por potser ganes d'un cert protagonisme històric per aquells que estàvem formant-nos en la matèria i que estàvem en plena "adolescència revolucionària" dels 20 anys a punt de fer.

Els fets no els he de relatar, llibres d'història, novel.les històriques, assatjos, fulletons i altres publicacions ens els han guardat a la memòria, i també un pel.lícula com la recent estrenada "23-F" que ens permet veure en color el nostre passat i deixar constància per aquells que tot això els pot semblar, amb raó en algun cas, històries del pesat que ja està camí dels 50.

Només ens cal afegir que aquella data viurà més aniversaris i això  portarà a treure-li immediatesa, fins que tard o d'hora ja serà com els afusellaments del 2 de maig al Madrid napoleònic, o el 18 de juliol del 36, fets llunyans, massa llunyans per voler-los tenir vius més enllà de les tasques dels historiadors o novel.listes. 

Si això arriba aviat voldrà dir que seguim en democràcia i que la llibertat es pot perdre a bocins (per alguns el fumar, per altres l'anar a 120 per carreteres, per molts per no arribar a finals de mes) però no per un ¡se sienten coño!