UN FINAL D'ANY AMB TRIST FINAL

ESTEM PER LA PAU

ESTEM PER UNA BONA PAU

ESTEM PER LA PAU AL PAÍS BASC

ESTEM PER LA PAU DE TOTS

Un dia com el 30 de desembre, que a més cau en dissabte, no podia quedar marcat en molts que hem cregut, i seguim creient , que la pau a Euzkadi és possible i també necessària. No calen excuses davant uns terroristes que són capaços d'ensorrar a cops de "dinamita" un edifici d'aparcament, però tampoc podem llençar la tovallola i llençar les esperances com el fum que encara surt de la ferralla d'un edifici de nova construcció.

Va ser una jornada delicada, va ser una prèvia a un final d'any que podia haver estat més positiu, però no, no han volgut els terroristes que "l'Espanya" optimista i progressista es mengés uns raïms dolços, han posat vinagre al confetti i les caputxes negres han tornat a substituir els gorros i les gorres de paper. Avui els collarets són més aprop del nus que vam tenir ahir a la gola amb l'explosió a Barajas.

I quan cirtiquem que Madrid té un aeroport "de nassos" -just avui que n'ès el dia de l'home dels nassos-també haurem de pensar el cost que els suposa ser escenari no volgut d'un terrorisme que cerca els llocs més impactants per poder fer més àmplia la seva ona expansiva. Avui un cop més solidaris amb Madrid i els seus governants encara que es diguin Gallardón o Aguirre i no siguin sants de la nostra devoció.

Amb l'nici del 2007 només podem esperar que l'esperança sigui el camí que se'ns vagi fent realitat cap a la PAU. No ens cansarem de demanar PAU I MÉS PAU, i encara que no sigui el millor dia per dir-ho també, quan sigui possible : DIÀLEG I MÉS DIÀLEG!

PAU?FELICITAT?DESITJOS I POCA COSA MÉS?

DIES DE JOIA! (FORÇADA)

DIES D'ALEGRIA! (FALSEJADA)

DIES DE REGALS (FATALS)

JA ÉS NADAL "AL CORTE INGLÉS" I ALTRES

Passen els dies, un darrera l'altre no en dubteu, i quan ja sembla que no és possible torna a ser NADAL. Moment de repassar els projectes per un proper any que sort n'hi ha que vingui, moment de creure que tot és bonic i meravellós, a les portes o a les caixes de qualsevol botiga o gran superfície, moment que permet passar, de moment un altre "nadal" que avui comença.

Dies de veure com tot es de color "de rosa", de veure com la loteria passa de llarg o et toca i et complica la vida, dies de fer aportacions a causes solidàries o necessàries -i la resta de l'any qhe ho pagui qui?-.

Temps de voler fer tot allò que no hem fet, o de fer allò que hauríem pogut fer i no s'ha fet, és temps del fer i desfer, amb una il.lusió que "esclatarà" amb l'any nou que no és altra cosa que la continuïtat de l'anterior, malgrat propòsits i desitjos que només seran paraules "per un dia".

I tot plegat sense cap altre ànim que desitjar a qui això llegeixi

BON NADAL I UN 2007 QUE SIGUI REALMENT L'ANY DE CADASCÚ.

I ARRIBEM A 100!

QUAN HAUREM ARRIBAT TINDREM BEN PRESENT NO ATURAR-NOS....

HE INTENTAT FER UN ESPAI BREU PER A UNA BREU OPINIÓ QUOTIDIANA

SENSE MÉS

Els moment d'aniversari han estat presents en molts dels apunts que s'han anat presentat durant poc més d'un any en aquest espai dedicat a opinar amb més o menys encert, sobre tot allò que he cregut oportú per creença, per experiència o per necessitat vital (això ja és per a nota).

Escriure ha esdevingut difícil en molts moments però mercès a les noves tecnologies que ens fan vells a cor que vols hem pogut trobar unes facilitats inesperades. Ja no ens calen els espais sobre paper escrit, preuats per molts i llegits per unes minories -que segur que seran selectes-, ara tenim un espai propi, que pot ser accessible a qui tingui la sort de poder comptar amb els avenços que suposa un ordinador, una línia ADSL que no falli, i unes petites ganes de penjar la cara i el que penses per a tot el món -així sense falsa modèstia-.

I per a celebrar-ho només penjo el número que encapçala el "paper" d'avui, però resulta que no em puc estar de fer una breu reflexió sobre les darreres paraules del president del PP canari dient que "cuando los socialistas tienen que matar pues lo hacen". Ara si que ja no se'ls pot perdonar ni una més a aquesta colla de resentits, defensors de la corrupció urbanística on calgui, i mals perdedors -per la seva falta de creença en la democràcia-. Que encara avui hàgim d'aguantar una barbaritat com aquesta o tenir penjat un video donant per fet un pacte ETA-PSOE per la matança de Madrid és un pur deliri que ja no fa cap gràcia. PROU I PROU. Si els grans líders del PP han creat aquests "polítics" és perquè ho són a imatge d'ells mateixos.

VOLARÉ, O EL NEGOCI DEL SEGLE?

AVIONS DE PAPER.

PAPERS (BITLLETS) SENSE AVIONS.

EL VOLAR DE QUI ESTAVA "SENSE PAPERS"

Volar és un fet, és una pràctica cada cop més habitual, ara qui no vola és perquè no vol. Han canviat els costos? Han canviat els ingressos de les persones? Han canviat les formes de fer vacances? Tot plegat ha permès a milions de persones poder agafar un avió com qui agafa el bus per anar a treballar o per desplaçar-se a comprar.

Quan "anar amb avió" era una cosa especial el valor del vol era una passada, ara el valor és ínfim, en molts casos no existeix! (com a mínim a nivell de publicitat així es diu). Avui ens podem "embarcar" sense problemes i sense cost en companyies de "baix cost"(?), i una àmplia majoria es pot permetre "l'antic luxe" de volar.

Però tanta facilitat i tanta fam de volar no sempre és correspon amb serveis assegurats, i això ho podem veure amb algun cas aillat a l'aeroport de Girona amb gent viatjant sense maletes i abandonant-ho tot, però el més greu és el fet que de cop i volta (després de parlar-ne dies) desapareix una companyia com AIR MADRID (la confusió que porta quan en parlen a la ràdio, et penses que és la crisi del "madrid", que també en té!).

Ara molts "clients" han quedat penjats, uns aquí i els altres a països llunyans. I el més trist és que una bona part d'aquests abandonats són persones emigrades que només volen viatjar al seu país i tornar-ne. Per què ha passat això? Quina promoció feia aquesta companyia en els entorns de l'emigració equatoriana, argentina, brasilenya,...? Qui són els "amos" d'aquest negoci aèri? Podrem veure com paguen els seus deutes amb les persones perjudicades i amb l'Estat que haurà de posar diners sobre la taula?

Moltes preguntes a l'aire que és on ja no podem trobar aquests avions "der Madrid".

PINOCHET HA MORT, QUE L'ENTERRIN!!!

UN ALTRE DICTADOR

QUE ESPEREM

NO DESCANSI EN PAU

Alguns d'aquells que un dia es van creure que eren l'escollert per governar-dominar un país han vist en molts casos que els durava poc la seva suposada impunitat però també és cert que n'hem vist que han perdurat fins el darrer moment, i altres que malgrat deixar el poder han pogut gaudir d'una vellesa plena de riquesa robada i amb pocs entrebancs davant de la justícia que els hauria d'haver fet pagar les malifetes durant els seus anys de dictadors.

Un dels sanguinaris dictadors de parla castellana no va ser altre que l'Augusto Pinochet de Chile, que ja portava ell nom d'emperador i això el va marcar, suposadament. El militar que va assassinar a Allende, el president socialista, també va assassinar la llibertat dels xilens durant una colla d'anys.

Avui ja no hi és , ha deixat de ser un cadàver polític a ser-ne un de real, i no volent la mort per a ningú, tampoc ens voldreu demanar que mostrem el mínim respecte per a qui no va respectar ni els mínims a molts que varen veure com se'ls torturava i se'ls feia "desaparèixer", i tot per tenir uns principis democràtics que el dictador i els seus van ensorrar.

S'ha parlat molt d'aquest personatge nefast de finals de segle XX, i alguns encara el creuen un "salvador"de no sabem quin desastre democràtic del 73. Els seus companys de dictadura no han pagat res, els seus avaladors ianquis estan ben tranquils, els seus amics espanyols no saben de qui se'ls parla...

Però el que està clar és que avui ja és mort, i per tant , sense gaires dilacions ni commemoracions que l'enterrin!!!

ELS ELECTES, POBRES ELECTES

URBANISME NO ÉS DESTRUCCIÓ I CORRUPCIÓ, PERÒ MASSA SOVINT ES CONFONEN I ES VOLEN CONFONDRE!








La democràcia ens va arribar a finals dels 70 i des de llavors se n'han vist de tots colors, però sembla com si darrerament hagin saltat a la fama aquells que fent-ne mal ús s'estan omplint les butxaques gràcies a la corrupció que es genera a l'entorn d'alguns projectes urbanístics.

Avui ja es massa comú sentir que el creixement econòmic de molts pobles i viles, i ciutats, ha permès urbanitzar una bona part del terreny disponible ( en alguns casos jan o queda res !) i això ha generat uns beneficis enormes als especuladors del sòl. Que ha estat així en alguns casos no n'hi ha cap dubte però generalitzar és un excés que no podem permetre aquells que defensem el bé públic com el bé de tots, i els que creiem que els electes, i molt especialment els regidors i regidores que es trenquen la cara a diària pel seu poble NO SÓN TOTS IGUALS, que n'hi ha que han tingut, tenen i tindran molt clar que ser electe no és sinònim de corrupte, malgrat els corruptes que hi pugui haver-hi.

Quan s'està veient que hi ha qui parla de milions d'euros per una "petita operació" penses en quants n'hi ha que se n'han beneficiat, quants n'hi ha que han "col.laborat" d'una manera o altra, i que la societat en general en molts casos és partidària de treure'n el més alt profit particular sempre que es pugui.

De Marbella n'hi ha una, d'Andraxt també, de Castelló un altre, i alguns projectes més o menys dubtosos en llocs més o menys anomenats, però hi ha milers de municipis que no tenen res a amagar, que creixen amb certa tranquilitat, que estan governats per homes i dones que cerquen la millora de les condicions de vida i dels serveis públics.

No ens deixem enganyar per aquells que generalitzen, només ens volen fer abdicar de la defensa del bé públic per treure'n ells , tots sols, el benefici propi.

POLONI A "POLÒNIA"

Els agents secrets, els espies, en James Bond, i altres han tornat a l'actualitat per una raó per una altra, és un d'aquells elements que creiem superats després de la guerra freda o que ja pensàvem superat amb el 007.

Però està clar que ens pensem moltes coses i la realitat ens les desmenteix ràpidament. El cas del poloni ens ha deixat esmaperduts, ens ha posat en alerta i ens deixa preocupats perquè no hi ha una línia clara de saber d'on ve i on pot anar.

Que s'hagi assassinat a un home rus, més o menys crític amb el president del seu país, no hauria suposat cap novetat fa unes dècades, ja que sense ser el pa de cada dia, no hi havia dia que el KGB no fes de les seves contra els "enemics". Ara això ja sorprèn més i el que més sorprèn és amb quin mètode s'ha eliminat a una persona, amb verí nuclear!

Estem preparats per assumir que el verí pot córrer tot el món en avió? que els grans controls dels aeroports són inútils? que els detectors de metalls que ens obliguen a quedar-nos quasi despullats no el detecten? que amb poca cosa n'hi ha prou per matar algú -via inhalació o ingerint-ne?

Crec que no estàvem preparats per una cosa així. Ens podíem sentir indefensos davant el terrorisme indiscriminat que mata a qui un dia va en un tren de rodalies, o les explosions en lloc amb molta gent, però la indefensió ja es pot convertir en POR, en una por difícil o impossible d'entendre i de combatre. I encara més si es confirmés que no és una acció de terrorisme sinó una acció preparada des d'un Estat o des de les clavagueres d'un estat.

Què passa a Rússia? Per què els avions que hi fan escala poden estar contaminats? Per què s'assassina periodistes? Per què hi ha màfia d'alta volada? Per què és una pregunta constant quan volem veure com està avançant la història en el país de l'antic comunisme i dels antics tsars.

Mentres la contaminació nuclear ha arribat a la "Polònia" catalana. Era normal que el poloni cerqués refugi al país que que porta el nom de la seva parella femenina. Bromes a part cal estar alerta però sense caure en grans drames ni tragèdies perquè el que hagi de ser , serà.

PERILL ! NADAL A 30 DIES

TOT GASTANT ENERGIA DES DE LA FALSA SOSTENIBILITAT

Ja fa dies que els instal.ladors dels ajuntaments o de les empreses estan "fent el Nadal", ja que comença a ser tradició (?) posar els llums i els aparadors quan tot just estem paint els panellets. Ja se sap que cal ser previsors i no fer les coses de pressa i malament, no fos cas que pasés allò que va passar a un municipi de la Costa Brava, que va veure com en plenes festes nadalenques els instal.laven una "Feria d'abril por todo lo alto".

Els dies que s'acosten són "perillosos" per a la butxaca, per a la dieta, i per els sentiments. Una barreja de dolçor i agror que no poden preparar ni els nostres cuiners amb estrelles MICHELIN. Són diades de mal pair, però també de bon gaudir, només depèn del nostre estat d'ànim i de les nostres més o menys fermes conviccions.

Ara estem parlant molt d'on ens vindrà l'energia del futur, encara estem encallats amb l'energia nuclear, amb els gaseoductes que vénen de l'Est, amb les opes que preparen alemanys, amb línes de molt alta tensió sense tènsió ni línia hores d'ara, ... I mentres això no va nosaltres ens posem a organitzar uns enllumenats fenomenals, un dispendi brutal en energia elèctrica que ben segur fa estar molt contents a la gent de FECSA-ENDESA, i els altres que tenen el negoci lligat amb això.

Esperem que el Nadal sigui sostenible, que és la paraula màgica que tothom diu i ningú aplica, esperem que aquesta "llum" ens dongui més llum i energia per tot allò que ens espera.

PANCHO VILLA ERA CATALÀ? O MAS MEXICÀ?

PANCHO VILLA: QUE VIVA MÉXICO!


El petit país català està passant una de les crisis polítiques més profundes dels darrers segles , estem assistint en viu i en directe a com uns "pocavergonya" no deixen governar el líder natural dels catalans, el cap de CiU, Artur Mas per a més informació.

I resulta que ara estan tan ofesos amb els resultats electorals que troben impensable que es pugui fer una cosa com aquesta de deixar-los anar tranquils a l'oposició pura i dura, a ells que van néixer per governar i manar. Valgue'ns déu!

El que no sap l'Artur Mas és que aquesta "rabieta" poc democràtica i les seves amanaces tipus mexicà, ja tenen algun exemple en algun poble empordanès de costa, quan uns senyors -per dir-ne alguna cosa- van trencar les urnes en un ajuntament vestits de mexicans. No té memòria el senyor Mas, en té molt poca, i hauria de ser capaç de representar el que és CiU, el que ha estat i el que potser no serà gràcies a les actituts que mantenen avui. Renegar del passat és lleig, rectificar és de sabis, però dir qui té legitimitat i qui no en té, o donar llicons d'alt estadista des de l'arrogància és a més d'antidemocràtic, una mica fastigós.

Creiem que davant d'aquestes desaforades actuacions i manifestacions de CiU només cal paciència i bona ENTESA, per posar-los, on sigui possible, a l'ombra que els donarà l'oposició per una temporada a partir de les eleccions del 2007. No podem deixar que Catalunya pugui convertir-se en país on el seu cap de l'oposició només li falti el cavall i el barret. PROU!!! O millor que ja faci coalició amb els seus grans amics del PP (els grans estadistes Acebes i Zaplana que també tenen un aire mexicà quan hi ha els resultats electorals contraris).

TOT I RECUPERANT LA FRANCE-FRANÇA

EN CARMEL I L'ANTÒNIA.

Com diu en Quim Curbet : " la lluita continua"

El novembre 2006 està farcint-se de fets i esdeveniments que estan convertint-lo en un mes diferent, en un d'aquells mesos que molts recordaran per un motiu o altre, negatiu o positiu, però recordat.

Entre altres fets a incloure en aquest mes cal esmentar la trucada d'un amic comunicant la mort d'un dels lluitadors per la democràcia i pel socialisme que més admirem els que vam tenir la sort de no haver de lluitar ni de lluny com ell i la seva esposa -com exemple de molts altres- en Carmel Rosa. Era una persona que en tot moment va tenir uns eixos clars en la vida política i social, no va dubtar en cap moment del canvi dels temps, i va saber transmetre'ns la idea del progrés envers la justícia social i la llibertat. I a més la notícia ens arriba des de Banyuls, el mateix dia que el President de la França que el va acollir visitava la seva Girona (aquelles coses que passen i que marquen la història) acompanyat pel socialista espanyol Rodríguez Zapatero.

Més notícies ens arriben de França. La darrera ens parla d'un terratrèmol prop de Lourdes, suposo que no té res a veure amb el nomenament com a candidata del PSF a la presidència francesa de ROYAL, la primera dona amb serioses possibilitats de ser la primera dama francesa després dels vells i clàssics presidents com Chirac o Mitterrand. Ja va essent hora que es faci normal un fet com aquest, però sorprèn que això ho posin més com a premisa els socialsites que molts altres situats suposadament més a l'esquerra i vestits de verd o lila ( o no veieu els càrrecs d'alguna força catalan).

Un cop més estem retrobant-nos amb França, aquella que sembla llunyana per a molts i que ens és propera a alguns. Ja està clar que estem obligats a tenir molt present que França ens és veïna, no una veïna pesada i envejosa, ans el contrari, ens és necessària i ímprescindible. Uns i van trobar la llibertat que aquí se'ls negava, altres i trobaren altres llibertats, i avui els propis francesos seran lliures d'elegir una Presidenta.

FEM POSSIBLE LA PAU AL PAÍS BASC!

ZAPATERO APOSTA PER LA PAU AL PAÍS BASC

NOSALTRES TAMBÉ !

Parlàvem fa uns mesos del tren de la Pau al País Basc, i veiem com semblava que l'estació final estava molt aprop. Però era més el desig que la realitat, una realitat que ben segur pensàvem que seria dura i que no seria res fàcil.

Ara podem veure com l'aposta de Zapatero i de la majoria dels espanyols i espanyoles per la Pau es troba amb problemes (tots siguin de la mena que fins ara han passat, excepte la darrera barbaritat intentada amb un policia local que és del tot rebutjable). Els bascos veuen amb esperança aquest procés però no tots estan posant de la seva part allò que s'espera en una situació com aquesta, ningú pot dubtar dels esforços del Govern espanyol, ni dels esforços del Govern basc, però si que podem dubtar de les aportacions dels dos extrems de la política basca, la del PP i la HB (o com es vulgui dir i batejar).

L'accció meditada i contunuada del PP contra el procés de Pau posa la pell de gallina a qualsevol persona de seny, on s'ha vist que un partit es posi contra "la Pau"?. El PP està fregant el seu pas a l'antidemocràcia, ells han cregut que per arribar al govern tot si val (ja ho van probar i els va funcionar) i per això no aturen les seves atzagaiades contra ZP (confonen la persona amb el procés, i vinga a crear mal estar per treure un suposat rendiment electoral basat en la mentida i la intoxicació).

I els batasunos també col.laboren d'allò més, uns des de la presó posant pals a les rodes, i els altres aixecant a les bases amb rodes de premsa intoxicadores i malintencionades. No es veu un Otegui que pugui ser respectat en aquest procés de Pau com l'Adams d'Irlanda, aquest no li arriba de moment ni a la sola de la sabata.

Amb aquesta guerra dels suposats extrems (uns quasi d'extrema dreta i els altres -malgrat dir-se d'esquerres- per moltes raons també) la Pau està una mica més lluny, però no cal defallir, cal enfortir el procés i posar tot el que faci falta per fer-la realitat. Els bascos ho agrairan i aquells que en algun moment vam mirar sota el cotxe també.

SABER PERDRE I SABER GUANYAR

GOVERN D'ENTESA

GOVERN LEGÍTIM



GOVERN DE CATALUNYA = GOVERN DE LA MAJORIA


Les típiques carabasses d'aquests dies de tardor han anat totes a mans d'aquells que es creuen que els catalans i catalanes són curts de gambals o que ells són molt espavilats, i per això estan cridant contra el futur nou govern de Catalunya, contra aquesta acció bandàlica que ha estat deixar-los de banda i portar-los novament a l'oposició de la qual no n'haurien de sortir per molt temps.

Ja sabem que les castanyes també són fruit de novembre i els CiUx han vist com la "castanya" ha estat forta i contundent. Ells que sempre esperen que tothom els dongui la raó, que esperaven que des de Madrid els seus amics del PSOE (quina gràcia els fa parlar del PSC-PSOE com a suposat menyspreu al PSC, doncs aqui tenen la resposta més clara que mai!) els deixin governar el seu territori natural, que esperaven que ERC, els avui considerats traidors a la pàtria, els riurien les gràcies de dreta neoconservadora, i vinga a esperar, fins al buit total.

I encara els queda algun boniato per anar fent la viuviu als CiUx, per això estem obligats a desenmascarar definititament aquest partit-moviment que durant massa anys ens va governar democràticament i ningú va sortir ni amb cassoles ni paelles. I parlant de paelles ja sabeu que com es diu al nostre país sempre t'has de veure emmascarat per una paella (jo sempre hi afeigeixo: bruta), i aquest cas és més clar que l'aigua, els que van guanyar no han sabut perdre i els que van perdre s'han guanyat el guanyar.

D'aqui quatre dies vindrà Nadal i ja deixerem els dolços panellets del nou govern pels torrons i neules que alguns volien menjar a Palau i se'ls hauran de menjar a la segona residència, els que en tinguin, que en el seu àmbit són més d'un i de dos.

Nosaltres a governar, i a governar bé (je, je, je).

JA TENIM GOVERN, EL D'ENTESA

MONTILLA PRESIDENT.

UNA REALITAT EN POCS DIES

VISCA CATALUNYA!




Del dia de Tots Sants d'aquest any recordarem algunes coses, potser el neguit que es va viure quan els resultats que alguns esperàvem no sortien, o potser l'alegria de veure que les previsions dels ciux tampoc es complien ni de lluny, o que les forces d'esquerres sumaven una majoria sòlida.

I quan tot feia pensar que estaríem alguns dies parlant i pensant què podria passar, la cosa s'ha aclarit ràpidament, amb aquella celeritat que ajuda a fer més fermes les arrels del nou projecte de govern per a Catalunya, des de l'esquerra, posant per davant les necessitats dels catalans i catalanes, i deixant interessos aliens en mans de qui hagin de defensar-los.

Hi ha moltes qüestions que convé deixar constància dels fets dels darrers dos dies, per una banda que en José Montilla serà el futur President de la Generalitat i això significa molt, però molt, per aquells que hem cregut en un projecte que ell encapçala amb plena autoritat. És un fet històric que ell sigui President i un moment que molts haurien de fer seu, nostre, per tancar les portes per sempre més a la idea que només alguns tenien dret a segons quins llocs de govern. Ara és l'hora de Montilla i del seu nou govern.

I per l'altra banda veiem a les essències del nacionalisme destrossades pels carrers, les ràdios i els diaris. Ningú pot aturar aquesta mena de "genocidi" o "magnicidi" que s'està cometen amb els autoanomenats "guanyadors"? És una llàstima que els CiUx hagin confós una vegada més el país amb ells mateixos, no surten del seu propi parc temàtic del nacionalisme i estan cridant i gemegant que els han "robat" el seu govern. Ja ho va dir la Marta fa tres anys i ara segueixen "dale que dale".

És injust que tots els votants de CiU s'hagin de veure representats per quatre cassolaires "made in Madí", o per opinions desconsolades d'aquells que es creuen en la possessió de la veritat perquè escriuen en diaris de prestigi.

Catalunya ja en té més que prou d'aquestes històries de greuge continuat, els catalans i catalanes han d'estar orgullosos de ser els que conformen un país normal que veu com uns partits s'ENTENEN per governar junts i deixar al voral a aquells que es pensaven i pensen que això era el seu "cortijo" (idea andalusa però molt aplicada pels que es consideren "més catalans").

Ara a governar! A seguir transformant Catalunya des de l'esquerra! Ara a l'oposició senyor Mas, que ja li deia en Queco Novell - Maragall, no corris tant, tros de farsant.

QUI GUANYA TAMBÉ PERD.QUI PERD TAMBÉ GUANYARÀ

No he estat present aquests dies de campanya electoral, he estat absent, un absentisme potser buscat per fugir de fer encara més feixuga una feina apassionant però estressant com és una campanya des de dins. Han estat dies de feina, de cercar que tot funcionés com estava previst , de cercar que els electors puguessin rebre la informació del projecte socialista i en concret de la proposta gironina des del PSC.

I han passat els dies i ha passat el famós dia D, el 1r de novembre, el dia de Tots Sants "Perduts", i a tres dies vista ja es fa necessària una certa anàlisi per part de qui això escriu. Ja vaig dir que només podia haver-hi un vot per tant no cal insistir en quin va ser el meu, una obvietat direu. Però un cop vistos els resultats hi ha cosetes que cal deixar sobre "el paper" d'aquest blog :

1. El PSC gironí resisteix en territori molt difícil. Per què? Per la tasca de govern, per la candidatura potent i per la seva coherència de llarga trajectòria.
2. CiU no avança ni un metre per ella mateixa. Per què? Perquè Madí va posar-se al cap les seves falses enquestes i les volia fer realitat a cop de DVD, però la realitat el va situar al seu lloc. I a Girona on havien d'escombrar no avancen mercès a una candidatura que no engrescava i a unes pròpostes que ningú sap quines eren.
3. ERC aguanta el cop i els cops. Per què? Per una simple teoria de l'anàlisi electoral que diu que quan un elector abandona un partit (vegi's CiU) ja no hi torna d'un dia per a l'altre. A més ja ho deien els d'ERC que ells "són com són" i això la gent ho agraeix (?).
4. IC-V creix per sobre de la seva pròpia sostenibilitat. Per què? Per una situació de defensa d'idees més engrescadores des d'una teòrica esquerra que ja no és obrera, d'una esquerra ecosocialista amb unes pinzellades "pijes" o "modernes" que molen entre un electorat jove o radical-crític contra el progrés que els permet viure bé (contradiccions de la vida política).
5. El PP aguanta sense nervis. Per què? Per l'aposta que fa Piqué d'anar aguantant fins a la derrota dels seus companys de partit a les properes generals. Ell sap que cal esperar un altre moment en el seu partit per poder situar-se còmodament entre la direcció espanyola.
6. Els Ciutadans en treuen tres i posen al Parlament una realitat que molt no volíen veure. Per què? Per la feina que han fet alguns mitjans de comunicació que han intoxicat Espanya i com que Catalunya també en forma part han intoxicat una part de la seva població. No són de dretes, però cal que facin un esforç per desmarcar-se del pitjor de la caverna espanyolista -en el sentit negatiu-.

I ara a esperar que hi hagi seny, que el seny ens porti a un govern que tingui com a gran qualitat l'aposta per l'esquerra catalanista, per la justícia social i les polítiques sostenibles. No en dubteu desitjo en Montilla de President per poder seguir pensant que Catalunya cada vegada s'assembla més a un país-nació sense diferències entre els que hi vivim.

Potser haurem d'esperar, o ja està fet, però ben segur que si fem un esforç per la unió i la unitat, podem demostrar que tenim majoria d'edat per governar-nos i per poder deixar clar que no es depèn de ningú, i menys quan el que ens juguem és el futur del socialisme català. Mai hem renegat dels nostres lligams amb el PSOE i ara tampoc cal fer-ho, però la llibertat d'uns serà el triomf dels altres, temps al temps.

NOMÉS UN VOT : PSC

Després de l'aturada tècnica que ha suposat la dedicació a la campanya electoral des del PSC de les comarques gironines es fa del tot necessari deixar ben clar que només hi ha una opció que pot permetre fer avançar el país-nació, aquella que té un projecte cohesionador, aquella que té un projecte social, aquella que encapçala en José Montilla. La reflexió haurà d'esvair els dubtes, i no dubteu més, el vot només pot ser PSC.

LLIBERTATS D'EXPRESSIÓ

PER A ALGUNS ALS QUALS VAM DEFENSAR I QUE ARA NO ESTAN CONTENTS AMB EL QUE TENIM I TENEN(PERÒ A QUI DEIXEM PARLAR I ACTUAR) RECULLO AQUESTA IMATGE HISTÒRICA PER A MI

Parlem de llibertat, ens agraden les llibertats, i en molts casos no sabem com fer possible que la llibertat sigui alguna cosa més que una paraula bonica.

Quan llegíem La por a la llibertat no enteníem moltes coses, quan el 1977 ens llençarem al carrer per demanar llibertat d'expressió ens convertírem en rebels dels primers passos de la democràcia encara desconeguda, i per això ens sorpren que vagin passant els anys i encara no s'hagi convertit en una manera quotidiana de viure el viure en plena llibertat individual i col.lectiva.
Que es pugui assassinar a qui només està posant en coneixement d'una societat les barbaritats que realitza un govern ens sorpren i ens indigna molt. Per què encara no es pot escriure, parlar, fotografiar, actuar en plena llibertat en un país que es diu democràtic? El que ha passat aquest darrers dies a Rússia només és un exemple del que succeix en altres llocs i que potser no ens arriba fàcilment per la manca de la pròpia llibertat.

Les accions violentes contra qui opina diferent no és un comportament criticable, és del tot rebutjable, sigui del cantó que sigui, i vingui d'on vingui. A aquells que molt valents ataquen persones del PP només els podem anomenar antidemòcrates, i no n'hi ha prou essent antisistema per quedar-se ben amples insultant i no fent altra cosa que donar volada a una situació de "màrtir" per aquell que rep els atacs.

Massa atac a la llibertat d'expressió en nom del feixisme, de la democràcia, del sistema, de l'antisistema, només ens serveixen per fer més feble la llibertat. Una llibertat que ha de ser àmplia, molt més enllà dels interessos particulars, una llibertat que tots hem de tenir i que tots hem de fer el possible per fer-la més gran, si és que això és possible en un concepte que encara avui a molts els fa por.

ALERTA , ELS CIUX VOLEN TORNAR

RECUPEREM IMATGES COM AQUESTA.

ALGUNS NO VOLDRIEN HAVER-LES VIST MAI I ALTRES ARA ENS LES VOLEN AMAGAR



Ja estem a un mes del Tot Sants més mogut dels darrers temps, aquell en el qual els catalans farem l'aposta definitiva per deixar per a la història el passat dels governs de la dreta catalana i per assentar el projecte de la Catalunya Nova, la de tots.

Els partits estan/estem en plena bogeria preelectoral i això es nota, fins i tot a nivell de cansament físic dels implicats directes, i el que és més important ja s'esta notant que hi ha quatre idees amb les quals es mouen , i alguns projectes realment fantasiosos o quasi esperpèntics per part d'algú.

Ens movem entre el tòpic del PSC-PSOE que tanta gràcia fa a la tribu CiUx, i el "prou tripartit" com a gran idea nova. Tot plegat una mena de refregit "deja vu", o sigui recremat, i una idea del cap de campanya del fins fa uns anys Arturo Mas, que és molt i molt contundent dient no al tripartit. Estan els homes i dones de la dreta catalana cercant refer el seu espai i ho fan amb tota la mala intenció del món amb alguna campanya subterrània que espero els retorni com un boomerang i els exclati electoralment als morros (són els màxims exponents en guerra bruta, uns mestres vaja).I també amb pròpostes programàtiques galàctiques com la idea de rebaixar el IRPF als coneixedors de llengüest estrangeres (ja està clar que algú va quedar penjat amb les acadèmies d'anglès que van fer fallida i cal ajudar-los, o no?)

El que cal és desenmascarar-los un cop més, ara ja es pot demostrar que es pot governar diferent, ja podem anar amb el cap ben alt els que som "dels altres", ja no hi ha res que no sigui substituible per un projecte real de país, sense viure del conte nacionalista. Avui Catalunya pot apostar per avançar socialment i això només es pot aconseguir amb el President Montilla, una aposta per aparcar el vehicle atrotinat que ens vol vendre l'hereu de can Pujol com si fos el de l'Alonso. No ens cal una altra experiència a l'ombra del PP, ni fer política ficció, ni omplir-nos de quatre barres pels quatre cantons. Els catalans hem crescut, hem madurat i tenim un Estatut que neix on neix i no en un altre lloc, i que compte amb un futur important si està ben portat.

MENYS DINERS PER A TOTS?

L'ESGLÉSIA NO HI PERD RES, MAI HA PERDUT RES.





Arribar a acords amb l'església, la catòlica s'entén sempre, pot semblar un assoliment important per part del govern de l'Estat, però si filem prim podem mostrar-nos un cop més en desadord amb aques acord.


Ara els senyors de la Conferència Episcopal que ens regalen cada dia el missatge no neoconservador sinó neofeixista de la seva COPE (o d'en Jiménez ?), podran tenir un cert respir amb l'ingrés del O,7% de l'IRPF que els catòlics de bona fe els vulguin atorgar. Però això ens deixa una mica més pobres a la resta, o no és cert que el plus del 0,2 el perdem la resta?

Ja fa més de 2.000 anys que el cristianisme va aterrar a les nostres vides, i segueix essent un puntal per a molts fidels, cosa molt respectable, però ja van essent hora que el situem en el lloc que li correspon en una suposada societat del segle XXIè. Tanta església catòlica ens desborda als que hem optat per situar-nos molt aprop de l'apostasia -que ens borrin dels seus magnífics arxius-i ens dol que encara entre tots els hàgim de donar suport econòmic en contra de la majoria.

Segur que l'església catòlica no és única ni univoca, però en ella pesa encara massa el poder de bisbes i papa, que no són exemple de cristianisme pur. Amb més diners què faran? No en dubteu les respostes poden ser com a mínim tres :

1. Enfortir on puguin les postures més reaccionàries (la COPE a tope).
2. Posar en dubte els avenços científics quan vagin contra les tesis catòliques (clonar és pecat mortal, com a mínim).
3. Falsejar la realitat social lluitant contra la llibertat sexual, el dret a escollir, etc,...

Tenen tema per a temps, i el temps per a ells no és problema, només ho és per a nosaltres, que sense voler-ho tindrem alguna petita retallada en uns diners que haurien de ser de tots. I ara que no vinguin les altres religions a demanar, això seria just però al final no ens quedarà més remei que dir prou, que la creença individual ha de ser finançada pel creient no per nosaltres pecadors descreguts i malintencionats.

VEIENT "SALVADOR". VISCA L'EMOCIÓ

Un 2 de març algú (més d'un és clar) va néixer, i no es podia pensar que una data de suposada felicitat estaria marcada per la mort d'algú altre 13 anys després. Hi ha coincidències que et fan viure alguns esdeveniments d'una manera distinta, que les veus com més properes, que et deixen "marcat".

Personalment no vaig viure a fons, per qüesió d'edat, els fets de la mort de "Salvador", però ara, quan això s'ha portat al cinema, quan han passat més de trenta anys, em quedo esfereit de com algunes coses et poden impressionar tant.

Veure una pel.licula sempre m'ha agradat, veure una bona pel.lícula és difícil, veure-la quasi en solitari és impossible en molts moments, potser per això puc afirmar que haver estat veient la pel.lícula "Salvador" en un cinema de Madrid, quasi sol, i amb subtítols en castellà quan es parlava en català, m'ha deixat impactat.

Tota la pel.lícula plena de referències a una època que ja recordes en aspectes concrets, que identifiques amb tu mateix, i a més vas veient com el cor es va fent petit i vas sentint aquella ràbia que ben segur provocava la Dictadura en molts catalans i espanyols. La pel.lícula m'ha fet "sentir" i això és molt important en aquesta època mancada de moments amb sentiment, on només importa la tecnologia i els individus. Han estat moments de molta ràbia tot i sabent quin era el final.

Em quedo amb una imatge, la del carrer ple de pètals de rosa vermella sota una pluja de març. Potser alguna cosa més que una vida es va perdre aquell dia que "Salvador" va ser ajusticiat cruelment per la Dictadura de Franco, potser tots hi vam perdre una part de la nostra innocència, per això resulta impactant seguir tensionats quan veiem el vermell de les roses marcides, i una canço que ens parla de cantar trist.

"ONZES" DE SETEMBRE

El calendari i la història tenen per costum no fer coincidir en les mateixes dates fets que es mereixen ser coneguts per la data en la qual van esdevenir,però l'atzar ha volgut que una data vivís com a mínim tres grans esdebveniments històrics : l'11 de setembre.



La primera, per ordre d'antiguitat, és evidentment el nostre 11 de setembre, el de la Diada Nacional de Catalunya, la commemoració de la derrota (?) dels catalans davant del centralistme dels reis castellans (?). No és una data qualsevol pel nostre país, però ara comença a ser més de tots, especialment des que Pasqual Maragall i el seu govern van decidir donar-li un caire molt més profund, molt més "nacional" (atenció estem parlant del 2004 ! després del govern del "nacionalista" Pujol -quines coses-).


L'altra 11 de setembre el coneixen molt bé els xilens, quan van veure la caiguda i mort de Salvador Allende, sota el cop d'estat de Pinochet amb la col.labiració dels EUA, i la dreta internacional en general. Xile anava pel camí d'una democràcia més profunda, cap un socialisme més real que el de la URSS, i això no es podia admetre de cap manera. Encara tornarem a una "plaza liberada a llorar por los ausentes".


I el darrer 11-S només fa 5 anys que hem de commemorar, els atacs terrorsites als EUA, els intocables EUA. Era un esdeveniment mai vist que vam veure tots, asseguts als nostres sofàs veient com queien dues de les torres més altes del món. Van ser sensacions i moments nous, veiem el terrorisme en viu i en directe, i no vam veure la realitat total perquè van considerar que no es podia ferir la sensibilitat dels espectadors (amb les guerres més "petites" o la fam quotidiana ja estem servits).

Tres jornades, tres èpoques diferents, però en totes tres hi ha història, hi ha mort, i el que ens convé és que hi hagi futur, perquè només amb futur podrem evitar que tornem a viure 11-S sagnants.

CAMPIONS, CAMPEONES, THE CHAMPIONS!!!

ESPANYA CAMPIONA DEL MÓN DE BÀSQUET 2006

AIXÒ ÉS ESPORT, AIXÍ ÉS GUANYA

El futbol va fracassar aquest 2006, i el bàsquet ens ha portat a la glòria mundial. Les banderes de l'Estat barrejades amb alguna estelada o catalana han pogut celebrar conjuntament una victòria desitjada i lluitada.

A tots ells, en Pau, en Marc, en Joan Carles, l' Alex, en Rudy, en Berni, els Carlos (2), en Jorge, en José Manuel, en Felipe, en Sergio, i la resta d'entrenadors i ajudants, moltes gràcies per haver-nos fet molt feliços als que ens estimem l'esport i hem cregut fins avui en vosaltres.

ARRIBAR DEL SUD, MÉS ENLLÀ DEL SUD

Imatges del dia a dia, de cada dia.



Molts dies ens hem despertat durant mesos amb el nombre de morts al país de la darrera invasió dels EUA, ja era part de l'esmorzar. Doncs ara hem ampliat el nostre primer àpat informatiu amb una forta informació sobre l'arribada constant de barques plenes de persones -si de persones no ho oblidem- a les illes receptores de milions de turistes, les belles Canàries.

Veure arribar persones en aquestes condicions, tal i com ho veiem, no resulta gens agradable, i menys si sabem que n´hi ha que no tenen "la sort" d'arribar, i deixen la pell en un oceà que els és frontera de difícil superació.

Fugen del sud empobrit, cauen en mans de les màfies enriquides, i tot plegat per ser retornats, tard o d'hora, on van sortir. I en alguns casos a intentar viure miserablement en un món occidental que els necessita , que els explota, però que no els vol veure. Seria tan maco que els immigrants fossin traslúcids, que NO els veiéssim passejar, treballar, ...

La mentalitat no canvia d'avui per demà, hi ha molta feina a fer, a tots nivells, fins i tot l'individual, i encara més en aquells que en tenen la responsabilitat -la demagògia ja la faran els que només pensen en els nous arribats com a carn de canó de l'economia submergida-. Europa diu que ja farà coses, que ajudarà al país que té les costes obertes a l'Àfrica, però fuig discretament de fer un pas més com seria anar a resoldre els problemes en origen.

I tot plegat per posar en estat de preocupació als milers d'espanyols que "esmorzen" cada dia amb la SER sentint parlar de Canàries no com a paradís, tot el contrari, com INFERN.

"SILENCIO, HE DICHO SILENCIO"

CULTURA PEL POBLE.

"LA BARRACA" ENCARA TREBALLA PER TERRES DE CASTELLA

Fa setanta anys que la barbàrie es va convertir en el dia a dia d'un país que que encara vivia en un món més rural que no pas industrial, i on el cainisme encara era un element que es va mostrar plenament. Així un juliol del 36 començava la darrera gran guerra civil que ha patit Espanya, ja guerra provocada pel feixisme neixent i amb el vist-i-plau de la dreta conservadora (la catalana inclosa per deixar clar que hi havia una "lluita de classes").

De la guerra n'hem sentit parlar molt, n'hem llegit molt, però sempre ens queda algun punt que ens permet fer-ne una valoració diferent, i és en aquest moment que podem veure com acaba de fer 70 anys de l'assassinat d'un poeta -assassinar poetes és cosa de valents?-, d'un home que va fer de la cultura la necessitat per un poble molt mancat. Federico García Lorca va trobar-se davant s'uns quants homes amb fusells, en un petit indret de la Granada que l'havia vist néixer, i va morir-hi sense poder fer res més que ser enterrat en fosa desconeguda.

És un cas més dels milers que es van patir a un costat i a l'altre, però n'és molt significatiu perquè amb ell es volia acabar amb moltes més coses que un simple "roig". Era un assassinat qualitatiu al bell mig dels quantitatius.

García Lorca, un García amb segon cognom que el distingia de milers, va aportar-nos poesia, teatre, tota una creació literària envejable i envejada, ell va saber dir-nos moltes coses sobre el camp andalús, sobre la lluna, sobre l'amor i també sobre la mort -era conscient que la seva seria important?-. I aquells que el llegim en gaudim encara avui, i molt més quan el seu teatre és vigent quan ja estem en un altre segle. Quan he pensat escriure aquestes ratlles he recordat molt clarament quan de jovenet vaig poder veure "La Casa de Bernarda Alba" en una versió impressionant de finals dels 70 i com vaig quedar colpit per unes paraules que tanquen l'obra: "Silencio, he dicho silencio", en boca d'un Ismael Merlo en el paper de la mare i senyora de la Casa. I així vam seguir a García Lorca fins avui, i per sempre.

LA REVOLUCIÓ QUE VAM SOMNIAR

Eren dies de revolució!!!









"Cuando salí de Cuba dejé enterrado mi corazón..." deia una canço de la nostra prehistòria musical i que cantava "el dinosaure Luís Aguilé", i no sabíem de què ens parlava, no enteníem que algú pogués parlar barrejar l'amor amb una terra, vaja una veritable incomprensió per part nostra.

Quan la canço ens va començar a semblar carrinclona encara que fos un himne d'algun pare cantaire vam descobrir que això de Cuba era una illa, que hi havia algun avi o besavi que hi havia posat els peus, que l'Espanya imperial hi havia perdut bous i esquelles un any 98, i que poc abans de néixer nosaltres havia arribat al govern un revolucionari que es deia Fidel Castro (ell i el que seria una icona de la nostra etapa més revolucionari, el CHE Guevara). Renoi quantes coses en poc temps sobre una illa del Carib.

Mentre anàvem avançant vam saber que la revolució es va fer per acabar amb el burdell que els EUA havia organitzat a aquella illa tan propera, per poder donar menjar a la majoria, i per poder portar a la pràctica el socialisme real (un altre munt de temes que nosaltres creiem que eren possibles i necessaris! - "santa innocència", o no?"-).

I vam veure que Cuba tenia una situació més o menys "potable" en relació a altres països de la zona com Nicaragua, el Salvador o Haití (pobre dels pobres). Però també vam veure que la revolució no era del tot meravellosa, que hi havia "llibertat vigilada", que s'eternitzava el seu cap al davant d'un projecte esgotat,...

Avui ja no creiem en revolucions, només volem que Cuba sigui LLIURE però no per tornar enrera sinó realment lliure de fer allò que els cubans triïn i no els vingui imposat. Una altra imaginació socio-política? Potser si,però d'il.lusió també cal viure'n.

En Fidel ha fet vuitanta anys, Cuba encara resisteix, i potser resistirà molt més, perquè a Cuba sí que un dia o altre la història l'absoldrà (que tinguin sort!).

EL FOC QUE NO PURIFICA

"...que la terra ens cremaran"






El juliol més calent dels darrers anys, des de Palencia a Girona, passant per molts i molts observatoris meteorològics de l'Estat, no va encendre quasi cap foc digne de ser considerat incendi perillós. I només iniciat el mes d'agost veiem que els focs es posen al dia , a l'est i a l'oest de la península -dos països governats per coses bipartites segons l'inefable Fraga, que considera normal que hi hagi foc si el maligne és qui vigila el territori-, i a més d'una forma virulenta i esgarrifosa, especialment pel perill que han passat moltes persones i molts béns.

El foc purifica es deia quan es cremaven les bruixes (que com les meigues "haberlas haylas") i ara resulta que la suposada purificació només té a veure amb la neteja de terrenys per a una possible especulació o el que és pitjor en un nou terrorisme que cerca desestebilitzar els governs democràtics de pobles amb ganes de deixar el passat d'una vegada.

Fa por el foc, fa por que sigui difícil de preveure, i encara més saber que això no acabarà mentre hi hagi ganes de fer mal o ganes de lucrar-se. Un món acostumat al foc no pot veure com s'autodestrueix amb l'eina que va ajudar a l'home a ser civilitzat -cada cop resulten més civilitzats els homínids anteriors al seu descobriment, o no?-.

La Galícia del Nunca mais ha tormat al carrer, ha tornat a sentir-se el crit d'un poble que no ha comès cap altre pecat que ser pobre en molts moments, i mesell per raons de feudalisme tardà en altres. Ara ens hem tornat a sentir gallecs, hem patit junts moments semblants al nostre Empordà, però desgraciadament ells ens han "guanyat" per golejada dels criminals que només cerquen acabar amb un país.

Era temps de fogueres una nit de Sant Joan i res va cremar, ara és temps de focs que no són cap revetlla. Només cal mostrar el màxim de solidaritat amb bombers, auxiliars, i tothom que deixa la pell pels altres.

EL LLARG CAMÍ DE TOTS SANTS

El President Maragall va decidir posar data a les eleccions al Parlament de Catalunya i va posar el dia de Tots Sants com a dia D. Els primers efectes van ser els esperats : què s'ha cregut? on anirem a parar? quina idea ! una altra "maragallada"! però no eren res més que una manera com una altra per sortir als mitjans (que d'això es tracta!).

Passat el primer ensurt només ens quedava esperar com enfocaven les respectives campanyes els líders i els seus partits, o els partits i els líders (què és primer?). I així ens hem plantat en ple mes d'agost -el de les suposades vacances anuals- i ja veiem com sense gaire esma però amb certa insistència van sorgint cada dia el missatge dels líders catalans.

En primer lloc comencem pel darrer, un advocat que es presenta per el grup suposadament progressista i antinacionalista que millor no esmentem per raons de no donar-los gaire espai ni que sigui en aquest modest blog.

En Josep Piqué ja es mereix ser anomenat per la seva tenacitat de defensar l'indefensable en un territori que li és ostil faci el que faci i sobretot dient el que diu. És un polític correcte però es va enganxar a un projecte que descarrila a cada moment a Catalunya. El PPC no té cap altra alternativa que ser la crosa dels convergents (si de CiU, o és que ja hem perdut la memòria?).

Des d' ERC arriben vents de bicefàlia, és a dir de aveure qui acabarà manant. Però l'encara líder no ha tingut cap altra idea aquests darrers dies que demanar un panteó pel President Irla (guixolenc per a més informació) i ho fa com si ell no hagués entrat a governar Catalunya fa quasi tres anys i els consellers del seu partit haguessin governat a Madagascar. Quina poca capacitat de donar el màxim honor als nostres presidents per part de qui se n'omple la boca. Però ja se sap que la memòria també és feble a l'esquerra independentista.

El màxim exponent de líder mediàtic actual no és altre que l'Artur Mas i la seva federació (poc federada la veritat), que fa tot el possible per dir la ximpleria diària que li dicta el seu director de campanya i de reconegut prestigi en el món de l'enquesta. En el món de la dreta catalana també falla la memòria i ens volen fer creure que res i tot ha canviat, i que ells són els defensors eterns de la pàtria (un cop més parlem de les seves "relacions" amb el PP?No, que això és pura imaginació de gent com el que escriu).

A IC-V les coses no estan del tot immaculades perquè alguna ha passat que el seu portaveu parlamentari hagi d'anar a encapçalar la llista per Girona. També falla la memòria a l'esquerra ecologista? Bé potser només és un detall per assegurar un bon resultat en territori difícil.

I al PSC ja es té molt clar que el futur President de Catalunya, en José Montilla, només té un missatge clar i concís : "Ara és l'hora dels catalans". Ja era hora que algú amb tota la modèstia que cal però amb la fermesa necessària posi els catalans i catalanes per davant de les grans veritats nacionals o emocionals. Els que vivim i treballem a Catalunya ens mereixem ser ben governants per qui posa les necessitats de les persones com a únic objectiu.

Què passa amb la memòria del PSC us preguntareu, la cosa és senzilla que cal tenir el màxim rigor amb aquesta memòria, la que comença en gent del POUM, o del MSC, o del PSC-C, o de tants i tantes que han posat el seu treball al servei dels catalans, tant històricament com en els darrers anys.

LES ELECCIONS ANTICIPADES...A CAN BARÇA

No ha superat la prova del "guiñol"


El petit país del NE de la península més a l'oest d'Europa, està vivint un dels moments més importants dels darrers anys mercès a la poca fortuna dels dirigents del Barça (més triomfant que mai malgrat ells) a l'hora de valorar i estudiar quan tocava fer eleccions a un club. Resulta que no s'han volgut llegir ni els seus estatuts (que en facin uns de nous i els donguin més comptències atesa la seva incompetència).

En plena precampanya de les eleccions catalanes, les nostres (com la TVres), amb uns candidats que estan pensant i dient les seves cada dia i a cada hora, ens trobem que hauran de compartir cartell amb els que decideixin presidir el club que és més club, en un país que finalment s'ha pogut definir com a nació dins l'Estat que tots formem (si els PP ens ho permeten o el propi Defensor de no se sap quin Poble).

Ja sabeu que el dimitit president del Barça no és una persona que em mereixi excessiva confiança, ans el contrari. I a més ara que ha demostrat el que amb algun detall ha exposat Sandro Rosell al seu llibre autobiogràfic on deixa ben clar qui és qui, i molt en concret de què va el "simpàtic" Laporta. No és que sigui un personatge obscur, és que no té transparència a l'hora de desenvolupar les seves funcions, que no ha aconseguit fer-nos creure en la seva gestió malgrat els molts "powerpoints" que ens encolomen els "esades" de torn.

Ara veurem si hi haurà competència electoral, esperem que hi hagi algú que els faci ombra com a mínim, i que no tinguin un passeig fàcil i triomfal. No tindran el meu vot ( no sóc soci) però no tindran el meu suport de cap mena, com es diu ja s'ho faran!

Els barcelonistes de cor esperàvem molt més d'aquests autoanomenats joves promeses, ara ja sabem que només van a la seva i algun amb alguna intenció amagada o no? Bé que el Barça es mereix molt més i no seria bo que tornéssim a enyorar el guinyol del president Nuñez (allò si era un bon guinyol i no algun que no arriba ni a titella).

CIRC, "POBRE CIRC"?

ANIMALS SALVATGES? PALLASSOS? ACRÒBATES?



El circ de la vida o la vida del circ




Els estius són temps de visitants a moltes ciutats i viles de la Costa Brava i entre guiri i guiri podem veuer com arriben el que temps enrera era l'espectacle rei de qualsevol festa major important, el circ.

L'espectacle del circ no és nou, potser és dels més antics que es coneixen, però sempre em resulta més o menys nou (menys nou la veritat). Però entrar sota la carpa em resulta del tot sorprenent ja que no sé per quin motiu em sembla que hi ha una certa màgia en aquest marc no habitual dels espectacles del nostre segle.

Hi ha circs de gran nom, de gran qualitat, de gran preu, i aquests són els més buscats, però també hi ha altres circs que et deixen el cor petit, que et fan veure que hi ha coses molt difícils de mantenir en un món on el gran espectacle es menja el petit. La sensació de buidor que notes quan les graderies del circ estan plenes de buit és angoixant, veus com els artistes han de fer front a una nova sessió i quasi ningú en gaudirà.

Em queda sempre la mateixa pregunta: fins quan podrem anar al circ?

CADA DIA UNA GUERRA

Resulta del tot inadmissible que no hàgim acabat amb les guerres després de tot el que ha avançat el món en altres matèries. Una frase molt "naif" per iniciar unes poques reflexions sobre els fets que des de fa uns dies estan succeint no gaire lluny d'aquí, a l'altre costat de la Mediterrània, el Líban , la que podia haver estat una Suïssa de pau i realment ha estat en guerra interna o externa des de fa massa temps.

Les tropes d'Israel defensen els seus suposats interessos, els soldats d'Hezbolà també ho diuen. I entre dos que "es defensen" van morint nens i grans que no han comès cap altre delicte que el de néixer i viure en un país que ja cal posar entre els maleïts.

No calen milers de morts, n'hi hauria d'haver prou amb un petit fetit per aturar qualsevol moguda amb les armes, però resulta que ens ha agafat els líders mundials com de vacances, algun diu que la setmana entrant ja s'hi posarà, i mentres que no hi hagi gaire morts.

Els americans collats pels seus jueus, els àrabs posant llenya al foc dels seus, i dels missatgers i persones que defensen la pau "ni estan ni se les espera". És trist, lamentable i fastigós que això passi avui, però ja sabem que les Nacions Unides són poc menys que un club de bridge, on jugar a cartes amb els amics i amigues. I que la potència mundial amb el seu President al davant està esperant que la secretària d'Estat tingui una estona per posar les coses al seu lloc.

Dramàtic, preocupant però real. El Poble libanès mereix molt més que una guerra per no res, i el no res de la guerra. PAU JA!!!

CASTILLA, TIERRA DESCONOCIDA

Era premonitorio el título de la entrada anterior, hablaba de vacaciones, y así ha sido, el blog ha estado tranquilo durante tres semanas, las necesarias para poder hacer un punto y seguido, pero sin duda un antes y un después.



Sorprenderá, de nuevo, que la lengua que utilizo no sea la materna pero para hablar de unas tierras que he visitado estos días creo más interesante utlizar la lengua de las mujeres y hombres de esa Castilla que sigue luchando por ser ella, rodeada de gentes, regiones y naciones que muchas veces la olvidan o la identifican con unas cosas que en realidad no son más que tópicos interesados.

Hoy Castilla està resurgiendo, está situada en el mapa de la España plural, está integrada en la Europa que no acabamos de construir, y está dando vida a sus gentes y con eso se consigue mucho más que en otros momentos de la historia reciente o lejana.

Queda poco de la Castilla imperial, pero queda su patrimonio. Queda poco o casi nada de la Castilla franquista, pero alguna cosita podría resituar-se. Hoy tenemos una Castilla viva, la que como otras zonas -regiones, países o naciones- del Estado español está transformandose con esos fondos FEDER que tanto nos han dejado y con los que hemos podido avanzar en la cosntrucción de la nueva España.

Aún quedan detalles que conviene mejorar, especialmente la mejora de la explotación a todos los niveles de el rico patrimonio castellano. No es suficiente tenerlo, hay que sacarle rendimiento ya. Los trigales castellanos tienen que ser ahora su paisaje y su patrimonio histórico.

Visitando Palencia, Valladolid, Soria y Burgos, sentí en lo más hondo que esta tierra se ofrece a quien la valora, a quien casi la "quiere", por ser austera, seca y por tener una manera de vivir mucho más socializada que otras tierras que uno conoce de cerca.

Y además, y con mucho detalle, me quedo con uno de los más admirados poetas españoles, ese Antonio Machado que cuando escribe sobre Soria lo sientes como si estuviera susurrandolo a tu oido, y si además crees en él puedes compartir unos versos como los siguientes cuando el que esto escribe también llegó a esa ciudad por segunda vez:

He vuelto a ver los álamos dorados,

álamos del camino en la ribera

del Duero, entre San Polo y San Saturio,

tras las murallas viejas

de Soria -barbacana

hacia Aragón, en castellana tierra-.

ESTIU 2006, VACANCES?

Música per a dos ( o tres)generacions.






Ens anuncien avui tots els mitjans que s'inicia la temporada estiuenca , que mig país comença vacances, esperant que el 75 % (no és errada, n'hi ha que en fan dos mesos) les faci a l'agost. I així comencen els dos mesos més moguts de l'any, amb unes rebaixes de calor, amb més concerts que grups musicals, clàssics o moderns, hi ha al mercat, amb més sortides, viatges i escapades que en 10 mesos, amb més calor, amb més aires condicionats a 17 graus, i amb més i més de tot.

Això cal sumar-hi les festes populars, les festes majors de pobles i ciutats, de barris i carrers, i això si alguna casa o família no se'n monta una per ells sols. Una època que porta a treballar poc els que tenen l'obligació de fer-ho i descansar menys als que tenen unes merescudes "vacances".

Aquest estiu serà mogut pel món polític també, des de la pau al País Basc a la guerra electoral catalana, passant per tot allò que jueus i palestins poguin posar en joc -joc massa brut, massa vegades-. Veurem voltar i saltar candidats arreu del nostre país, de candidata cap. Sort que la llei d'igualtat no afecta al grup de candidats sinó a cadascun dels partits perquè la broma hauria estat sonada.

I així entre festa i feina, entre el Tour (ja veurem com anirà) i els darrers dies del Mundial, sense la nostra selecció federal - tombada novament abans de començar-, i algun concert que ens parli de petites coses personals i intransferibles com serà el "Guapa" d'aquests nois i noia bascos que porten nom de pintor i que hauran de fer-nos ballar, sentir i plorar en plena capital del Baix Empordà, anirem avançant cap a una tardor que com sempre arribarà un altre setembre.

Ja diuen que a l'estiu tota cuca viu, per això volem sentir-nos vius.Resulta una bogeria entendre-ho negativament. Gaudim doncs!!!

EDUCACIÓ, ALLÒ DIFÍCIL I SENZILL

Un record per la Marta Mata




Els mestres i les mestres han estat sempre intentant ensenyar, fins i tot educar, a moltes generacions des del primer moment del naixament d'aquesta professió, i en molts casos no han optingut un resultat satisfactori i en altres els deixebles els han reconegut la seva tasca amb ells i això és ser agraït.

Avui quan el curs escolar està quasi tancat, quan les escoles queden buides dels usuaris entremaliats o entremaliades, quan els mestres i les mestres acaben de donar aquelles notes que ja no són el que eren, quan els pares, mares, avis i àvies veuen la casa plena de mainada, és el moment en què una de les mestres de mestres ha decidit també tancar el curs de la seva vida. Així en el moment de final de curs la Marta Mata, ha volgut també abandonar les aules, els consells escolars, i tot el que ella havia fet i donat per l'educació a Catalunya i a Espanya.

Poques persones han estat tan significades en la pedagogia catalana, i poques han permès que el seu pas per la política quedés també impregnat de pedagogia. No és que sigui única, però si que ha estat peça clau en com ha anat l'educació al nostre país. Ella va lluitar en tot moment per un ideal, en part aconseguit i en part encara pendent, però té el mèrit de no haver abandonat la lluita constant per la millora de l'ensenyament, de l'educació pública.

Aquells que han fet l'esforç de posar la seva vida al servei d'una idea mereixen que el darrer dia se'ls digui ben alt i sense embuts : GRÀCIES, i en aquest cas gràcies MARTA. Ella que treballava per educar, per ajudar els educadors, per fomentar Ciutats Educadores, ja no ho podrà fer directament però deixa les eines i les idees a molts altres. Que el seu curs ha acabat és cert, però el curs vinent molts hauran d'agafar la seva torxa i seguir millorant l'educació pública catalana.

DESPRÉS DEL SI TAMBÉ HI HAVIA UN NO

Els dies D sempre han estat importants per aquells que creuen en democràcia, en participació o en objectius de guerra, però també cal no oblidar el dia després. I Catalunya va viure un dia D amb gran èxit del SI contra el NO dels que en volen més i dels que en tenen més que prou. D'aquesta jornada queda tot dit. Si algú vol estudiar l'abstenció és ben lliure, com lliures són els abstencionistes. Hi ha molt a parlar-ne però no serà aquest el lloc ni el moment.

El més important ha succeït el que podríem dir-ne "el dia després", el moment en el qual el President Maragall ha anunciat que no optarà a encapçalar la candidatura del PSC a les properes eleccions al Parlament de Catalunya de l'octubre. Una decisió que ha sorprès a uns, que ha molestat i deprimit a altres, que ha alegrat a algun-a, que no ha deixat indiferent a ningú. I això és així pel perfil del personatge, un home que ja podem dir que és el darrer dels "grans polítics" en actiu, tal i com els havíem entès la generació que va començar a entrar en política en el mateix moment que entrava en la vida, allà als 15 o 16 anys, just quan la democràcia arribava al nostre país. Eren persones potser idealitzades però segur que molt vàlides i per aìxò han arribat on han arribat.

I ara anem avançant, els socialistes, amb una persona com José Montilla, que assumeix el repte, potser un dels més difícils com a persona i com a polític, de guanyar les eleccions catalanes del 2006. Aquí hi haura molta feina, la del líder i la de l'organització. Ara és feina de tots posar el nostre esforç per assolir un govern català presidit per Montilla i que tingui com a grans eixos de treball la qüestió social i el catalanisme. És a dir portar més enllà els avenços que hem fet amb els darrers anys de govern d'esquerres, gràcies entre altres cosas al nou Estatut que caldrà desenvolupar.

Si algú té dubtes, si algú vol posar en dubte, si algú té por, si algú qüestiona, és lliure de fer-ho però no és aquesta la millor aportació individual al projecte del socialisme català.

EL MEU SEGON DIA D PER L'ESTATUT

Votar dues vegades per una mateixa qüestió pot siginificar que la cosa ha durat poc o que un ja dura un bon grapat d'anys. Sembla que aquesta segona és la meva situació, ja que avui podré tornar a votar per si estic d'acord amb l'Estatut de Catalunya que se sotmet a referèndum dels catalans.

Ara ja tenim alguns una nova batalleta per explicar, ens acostem a aquells que ja van votar el primer, nosaltres ho vam fer pel segon i a l'hora d'escriure això preparant els estris per fer-ho pel tercer.

Que sigui un bon dia!!! I molts més que esperem vinguin per a Catalunya i en concret pels catalans i catalanes que són realment a qui això haurà de benefeciar i no a una paraula que tothom defineix com vol, la nació.

NO FEM EL BURRO (CATALÀ)

Portem alguns dies de moguda anti-PP per part de uns grups suposadament "radicals", que no estan fent res més que donar oxigen a qui no no es mereix res més que ser obviats per qui tingui una mica de seny.

Ja està clar que el PP ha perdut el nord fa temps, no hi ha cap mena d'opinió sensata en el seu discurs, i només cerquen el que estan trobant, un enfrontament que els pugui situar novament en el panorama polític amb cert criteri centrista. Els insults i els atacs han estat constants contra Catalunya des de fa mesos, i no hi ha qui pugui suportar això per més centrat que estiguis. Però hem de demostrar molta serenitat contra la injúria i la calúmnia d'aquest partit, o més ben dit dels seus líders i inspiradors de la ultradreta espanyola.

La millor defensa és la paraula, els raonaments, davant tot allò que no és res més que cercar "vots" en situacions d'extrema sensibilitat per part d'uns o altres. Aquí estem per l'Estatut, aquí estem per la Pau al País Basc, aquí estàvem "contra la guerra", i això ho hem fet amb paraules, siguem-ne responsables i dignes, i no seguim el camí que volen marcar aquests "senyors" de la més rància dreta espanyola.

No fem el burro, siguem catalans de seny i de rauxa, però amb educació i elegància. Diumenge 18 ho deixarem ben clar per uns quants anys.

SELECCIÓN FEDERAL ESPAÑOLA, VAMOSSS

Resulta interesante llevar las opiniones de uno más allà de sus fronteras (?) naturales y es con esta intención que utilizo una lengua que no es la habitual en este blog pero que por el tema a tratar lo necesitaba.

Una de las cosas que más preocupan a los aficionados catalanes al futbol delante de un Mundial es elegir a su selección preferida, y aquí encontramos las mil y una barbaridades identitarias como són Corea o Camerun y este año será seguro Túnez. Ya son ganas de no ver lo obvio, pues sin ninguna duda tenemos una selección en ese mundial, una selección, guste i no, FEDERAL, con representantes de más de una comunidad o nación -asi es tambien- y con ella vamos a "sufrir"-lo justo claro- y si no llegan más allá de cuartos pues después ya veremos con quien nos aliamos.

Buscar enfrentamientos es cosa fácil, no cuesta nada, pero confundir deporte (de ricos, quede claro) con naciones , estados, etc, no será nada rentable para el bienestar diario de los ciudadanos de a pie.

Entre los radicales de un lado y del otro estamos los centrados - quien no se pone en el centro no arrastra a otros- que ya anuncio que estaremos con la FEDERAL, con ganas de ver como gente como Puyol, Iker o el propio Joaquin, ponen en jaque a los más prepotentes del futbol mundial. Además estamos a 24 años del mundial de Naranjito cuando algunos de nuestros jugadores ni habían nacido, pero nosotros si, recordais???.

No voy a cerrar las puertas a una gran campaña futbolística que empezó ayer, pero tampoco voy a perder la cabeza, que para eso ya está el dia a dia de nuestras vidas. Además ahora a una semana de nuestro nuevo Estatuto es momento de defender aquello que, pese a quien pese, NOS UNE a gente que nacida en un lado u otro de esto que estamos llamando Estado espanyol. VAMOS SELECCIÓN.SOM-HI NOIS.

YO SI

SENSE ROCIO(S)

Els gustos personals de qui això escriu han estat poc desvetllats en els escrits que fins ara han precedit aquest, ja sabeu que hi ha més d'un tema que de molts altres, però em permetreu que pugui anar introduint, quan sigui oportú (segons la meva opinió, és clar) algunes referències personals per completar opinió o relat.

La notícia de la mort d'una persona no ens deixa indiferent, o si, i en el cas que avui vull intentar afrontar més que la mort és la vida de qui us parlaré la que em dóna peu a uns records i reflexions que tot seguit exposaré.

Sí, ha mort la Rocío Jurado, ella que era símbol de força i d'empenta, ha vist com el càncer la portava al port on trobarà tanta i tanta gent que va iniciar el camí ja fa algun temps, com és el cas de l'altra Rocío, la Durcal.

L'Espanya de la "bata de cola" cada dia es quedarà més sola, però també hi queda una part d'aquells que malgrat la nostra militància per la nació catalana, sentim com a pròpies bona part de la creació que es fa a altres terres com pot ser l'andalusa (serà que la sang pesa en aquells que en portem de Granada?). I la Jurado ens va acostar cançons molt de "tonadilla", però també moltes altres més modernes i fins i tot escandaloses per a l'època, ella que ja era una dona d'escàndol físic!!!.

No us sorprengui que alguns la trobin-trobem a faltar, era un mite per a molts, una bona cantant per a altres, i una persona admirable per a la resta. I tot això per haver aconseguit posar als disc i als cd, unes lletres que ella interpretava amb qualitat i sentiment. I també per donar-nos una dosi d'enfrontament als tòpics que és d'agrair, malgrat haver-se casat amb un torero, per fer del seu tòpic màxima expressió.

Ara ja no hi és, molts altres tampoc, però ella o millor les seves cançons no podran deixar de formar part del petit món de personatges com qui això escriu.

Sorpresos??? Doncs la vida és així, i podeu dir ben alt : COMO UNA OLA!!! que no ens cal res més que això per viure, a vegades.

ENS QUEDAREM SENSE TOUR?

Les tardes de juliol han tingut un interèse especial per aquells que suem la samarreta al sofà, havent dinat, tot veient com uns joves esportistes fan 200 quilòmetres sobre una bicicleta pels camins i carreteres de la bella França, i a més ho fan durant tres setmanes seguides. Així acabem esgotats els afeccionats a gaudir de grans escapades, de les pujades als Alps, o les arribades a ciutats maques com Albi.

Però ara veiem com trontolla un cop més el món del ciclisme, per enèssima vegada la policia ha intervingut material sospitós a un equip, i ha posat al descobert algunes pràctiques poc ètiques i segur que gens saludables pels propis afectats.

Els esportistes d'elit ens semblen molt rics, molt poderosos, però ho són els molts ciclistes que es veuen obligats a seguir tractaments "de risc" per poder aguantar la tortura de cada dia? Segur que no, que molts es fan professionals amb il.lusió i després viuen una situació que no era la que esperaven quan de jovenets feien entrenaments esgotadors per poder arribar un dia a dalt del pòdium.

Fer esport és divertit, és saludable, però no deixem que ens enganyin, no deixem que posin en perill la salut de tant i tant jove voluntariós i treballador. Si cal escurçar etapes que es faci i si cal ser més humans doncs som-hi, que l'espectacle no pot ser superior a l'esport.

I quan els entusiastes espectadors-seguidors ens trobem que algun ciclista falla o no arriba prou amunt siguem conscients que és humà i no una màquina, que pujar el Tourmalet cansa fins i tot en cotxe.

DE TITO A MONTENEGRO

Una altra bandera per fer "batalles" ?



Els episodis de la història contemporània sobre uns llocs anomenats Sèrbia, Montenegro, Bòsnia, etc. que ens relatava un professor de la carrera universitària ens van deixar perplexos. A què venia tant d'interès a començaments de la dècada dels vuitanta del segle passat (el XXè) paralr i estudiar amb tanta cura què havia passat a finals del segle XIXè en aquells països-?- que per a nosaltres no existien, ja que només parlàvem de Iogoslàvia, la de Tito per a més senyals.

I quan van anar passant els anys vam veure que en Francesc Bonamusa tenia molta raó a fer-nos conèixer aquelles realitats històriques que ens havien estat amagades per la "Història". Allà just allà vatenir lloc la darrera guerra europea de fa molts pocs anys (no fa tant eh!!!). Allà es va reviure el genocidi en nom de la relegió o la pertinença (no fa gaire eh!!!). Allà una nova forma d'entendre les realitats territorials s'ha anar cosntruint i esperem que sigui amb pau i sense venjances.

El més recent dels esdeveniments a la zona dels Balcans és la proclamació d'un nou estat independent, un altre i en van... Però el que resulta sorprenent és que avui molts ho veuen ja com el camí a seguir ràpidament per altres nacions o regions, i sense aturar-se a analitzar ni la història passada ni la realitat actual. Cal ser molt prudents a apuntar-se al primer carro que passa, perquè pot anar carregat de material perillós si no es controla.

Aquest Montenegro serà bandera per a molts i perill per a altres, però no cal caure en aquests extrems i pensem que potser així es farà més real la pau als Balcans i no haurem de veure massa vegades repetides escenes que et feien plorar de ràbia per la lluita entre europues, veïns i germans.

SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS

Els líders a París. En José Luís i en Carles, una bona parella amb cor de "Barça"



Del "Cafè d'en Rick" pocs en recorden poca cosa més que frases com la que encapçala aquestes notes, pocs recorden el cant de l'himne francès que et posa la pell de gallina si ets sensible a la llibertat, i no seran pocs els que es preguntaran què em passa amb "Casablanca" que tant m'agrada.

Bé, són massa coses les que ens porta i aporta la capital de França ( i ara només faltaria parlar d'en Laporta-al qual no tinc com a ídol precisament- per arrodonir el joc de paraules), són coses que em parlen de citoyens-llibertat, que ens acosten les notes de les cançons de la Piaf, que ens parlaven de llibertat personal,i fins i tot ens recorden-revisen l'amor que molts vam viure amb les nostres parelles. Aquest París que ens omplí des de jovenets i que ara segueix omplint-nos amb imatges, i sobretot amb pensaments.

I pensant en tot plegat, de sobte, quan ja semblava que havíem acabat les nostres unions amb París, el 17 de maig entra com una data més dels que estimem la France, i la seva capital en particular, entra vestida de color, amb olor a suor, i amb la pluja acabant de reforçar el blaugrana de l'equip que ens ha guanyat la segona CHAMPIONS. Ja sabeu que és un amor crític, proper i llunyà segons els resultats, però satisfet avui perquè el crit va sortir del fons del cos amb dos gols per seguir dient -amb la veu trencada- que ara, per sempre ens quedarà París.

DE LA CRISI A LA SÍNTESI

Setmana moguda on n'hi hagi, setmana de bones notícies des de Madrid (aprovació del nou Estatut al Senat), setmana de nova crisi al govern català (una més però definitiva, o això esperem), i així han passat aquests darrers dies.

Que tinguem un Estatut per a refrendar no és cap nimiesa, és fruit de molts esforços, de moltes complicitats i d'algunes rebequeries (més o menys infantiloides o políticament immadures). Però el tenim i és un avenç substancial per a la nació catalana i això només s'ha aconseguit per l'empenta del nostre President i per l'altre President, que també és el nostre. Qui es podia pensar fa pocs més de dos anys tot això? Ningú, ni els astròlegs que diu l'amic Iceta.




I just quan estem per afrontar aquests fita històrica veiem que cal reestructurar el govern de Catalunya per poder oferir als catalans un govern sòlid i homogeni en la seva actitud davant del nou Estatut. I aquí veiem com alguns consellers han estat "reina por un dia" i el mal cap d'alguns dirigents ( o de les seves bases) els porten ràpidament a abandonar uns despatxos en els quals encara no havien col.locat la foto de la família (o del gos com algú fa). I sembla que feien broma els sortint per haver d'abandonar "la casa" un dijous qualsevol, però el cert és que la broma i molt pesada se l'havien autojugat a dins de casa seva, tot cercant grans estratègies que els han de portar a la seva Itaca que no és la nostra ni la de la majoria de catalans. Bé, que tinguin sort que alguns han hagut de patir prou als seus i potser mereixien seguir governant.

Després de la sortida d'ERC calia l'entrada de consellers i conselleres, i el PSC veu com tres persones de reconeguda vàlua i de llarg recorregut polític, com són la Carme, en Xavier o en Joan Manel, veuen premiada la seva tasca amb un dels càrrecs als quals pocs poden arrivar i molts hauran desitjat. Que aquestes tres persones signifiquen molt més que uns polítics ho demostra que són respectats en l'àmbit on han treballat o treballen, i que si una cosa pot dir-se de tots tres és que la seva ideologia i el seu treball coincideix de ple. No ens defraudaran i ben segur seran referent en aquells àmbits que se'ls ha encomanat. Tenen a les seves mans 3 espais polítics fonamentals per la gent progressista, ni més ni menys que la política educativa, la política social i d'atenció a les persones, i també la dels ajuntaments. Tres pilars que hauran de complementar la resta de pilars del govern Maragall. Endavant i bona feina amics i companys.