ENS PRENEN EL PÈL I ELS CALERS

Rodrigo i altres "rodrigos", un bon perill

No ens deixen respirar ni el darrer dia del 2011, que en pau descansi, i que el seu successor sigui de més ben portar, cosa que ben segur la majoria posem en dubte. La penúltima dels senyors de les caixes i bancs, més bancs que caixes cada dia que passa, ha estat vestir-se de transparència o més ben dit ens han refregat pels morros, els sous que cobren els pobres dirigents d'aquestes entitats. Si fa uns dies algú s'estirava els cabells per tot el que pot arribar a gastar la Casa Real ara ens haurem de fer un harakiri col.lectiu davant del MILIÓ o DOS MILIONS que pot cobrar (?) algun dels personatges que estan al capdavant de les institucions que ens han deixat com estem, pelats com a rates, i encara n'hi ha que per modèstia no arriben al milió i que hauran de passar l'any amb poc més de 900.000 € (nou-cents mil), quasi al nivell del salari mínim que aquest 2012 es congela per evitar que hi hagi massa sobrepès entre la població treballadora (tot són recursos per evitar despesa sanitària, menys diners comporta una salut impecable).

I què podem fer? Doncs potser que no ens empassem totes les preses de pèl que ens van deixant caure els governs i els financers, estem com acollonits (ja se sap que la por és l'eina bàsica per a controlar als ciutadans fins i tot sota la democràcia que vivim), estem trasbalsats, estem parats (alguns, i no pas pocs, per desgràcia en el sentit literal de la paraula), estem esperant i resulta que l'espera serà llarga i no gaire agradable en general. Mentre els senyors de les finances faran un esforç per no perdre ni un cèntim en els seus negocis i així poder subsistir amb els seus sous miserables (si, és de miserable fer això que fan), els senyors i senyores del carrer veurem com ens retallen els sous, com ens pugen els serveis i que hi hagi sort de mantenir el lloc de treball.

El xoriço s'ha posat de moda

Tot això un dia que serveix per acabar un any i val més deixar que s'acabi perquè hem de guardar-nos la mala llet per properes barrabassades que ens cauran a sobre el 2012, tant si estem esperançats com ben desencisats. Però ja ho sabeu BON ANY NOU!!!

NOMÉS ENS HA DURAT 365 DIES

Quan no queda res més que el glaç

Ja estem allà on anàvem fa uns dotze mesos, ja hem fet un altre any de camí, un camí més o menys complicat però de durada fixa, ni un dia més ni un mes menys.

Quan arriben aquests dies tothom fa els mateixos esforços, balanços en blanc i negre, o algun detall acolorit per moments que es consideren part del guany vital de l'any que té els dies comptats.

No podem ser massa positius davant tot el que hem perdut durant els darrers mesos a nivell polític per exemple, no ha esta un dels punts àlgids pels que derrota darrera derrota (amb excepcions que es mereixen un elogi per part de molts i que no s'atreveixen a donar) hem vist acabar-se o més ben dit tancar-se una de les etapes més "glorioses" del socialisme català que és el nostre. Potser ha estat a l'excés de glòria on hi ha les arrels de la davallada viscuda però ben segur que no ha estat només per això ja que tot plegat ha anat portant-nos cap a un final però que evidentment no és el FINAL. Només dir que quan sembla que s'acaba torna a començar i amb això ja en tenim per mantenir un cert caliu que potser caldrà revifar amb certa força els propers mesos i anys, un caliu NOU!!!.

Tampoc ha estat un any d'alegries econòmiques, tot ha anat de malament en pitjor, les primes, els riscos, els crèdits, vaja una caiguda darrera caiguda o relliscada continuada. I no ens queixem que hi ha massa gent que pateix més que no pas nosaltres, gent no té la PIRMI arreglada, gent no cobra per la dependència, gent sense poder cobrar l'atur, gent amb deutes impagables, gent, massa gent que pot quedar a la vora d'un camí que ben segur serà glaçat en aquestes dates falsament alegres i malaltes de consum -qui pugui és clar-.

I tot en blanc i negre perquè hi ha manca d'optimisme, bé potser encara ens queda algun colors, o més ben dit alguns colors perquè són dos, el blau i el grana. Aquest àmbit encara ens manté amb un bri d'esperança i ens dóna algun moment alegre, que no ens deixi durant una bona colla d'anys i ens pinti de colors els nostres dies apagats i ens doni oxigen per poder seguir respirant

COM L'AIGUA QUE FUIG PEL FORAT DE LES PIQUES

Ja ens queda poc d'aquesta imatge fotogràfica que ens vol fer entendre que tot cau, fins i tot allò que  és més sòlid i permanent, si fins i tot això que ens transmeten de generació en generació a cau d'orella o per missatges subliminars. Tot té el seu punt i final, o seguit, o a part, o potser es queda en un punt i coma, però tot flueix com ens deia Heràclit.

I ens aquesta continuïtat cap a nous llocs, móns o pensaments hi trobem en els darrers dies una de les caigudes més importants del socialisme català i espanyol, una derrota sense precedents que té molt a veure amb la lleugeresa de la mentalitat actual, de la poca consistència de la memòria, i també molt a veure amb la poca capacitat de reacció, de comunicació i d'assumpció d'errades per part de qui avui ja està en un govern en funcions i camí d'un ràpid oblit després d'haver estat quasi el "mirlo blanco" de fa 8 anys. No hi ha res a dir, si no es fa bé cap a casa, però permeteu-me una cosa i sense ànim d'alleugerir la ferida, és una llàstima que aquelles noves llibertats assolides, aquells nous drets i algunes millores se'n vagin amb la lleugeresa de l'aigua per les piques, és trist i lamentable però com bé sabem "no es más triste la verdad, lo que no tiene es remedio".

I ara tot són i seran caceres de bruixes culpables, recerca de líders nous, i tot plegat sense fer un examen concís d'allò que està passant aquí, a Europa i al món mundial. Algú té tota la informació? Algú pot donar-nos respostes? Algú pot afrontar un procés de destrucció de la bona vida que tots plegats portàvem? Algú...

Ens cal refermar l'estructura ideològica des de la fermesa que hi ha encara alguna esperança per aquells que creiem en el socialisme del segle XXI, que no en el del segle XIX!!! Una de les primeres apostes que ens cal fer és veure com després de més de 100 anys ja estem funcionant en xarxes, ens comuniquem permanentment a milers de quilòmetres, sabem el que passa a l'instant, i això té un valor que cal acotar però que existeix i que implica canvis a nivell personal, a nivell de les organitzacions i com s'ha vist a nivell econòmic mundial.

Les velles estructures organitzatives de finals del segle anterior al que vam néixer alguns ja no ens resolen els problemes quotidians, ans el contrari ens impedeixen anar al ritme del món i aquest ens passa o ens passarà per sobre literalment o amb el vol d'una gavina amb fons blau com ens ha passat fa unes setmanes, o que no sigui amb una bandera groga tenyida amb quatre ditades de sang de rei i un suposat estel d'origen cubà!!!

Hi ha camí perquè els que encara sabem qui era Antonio Machado no deixem de dir-nos, de repetir-nos potser per l'autoconvenciment que se hace camino al andar.