"El MAL" ÉS A LA TERRA

TOTS (ELS QUE VAM FER LA COMUNIÓ SENSE DINAR A 70 € PER BARBA) SABÍEM QUE EL DIABLE CORRIA PER LA TERRA CERCANT GENT INDECISA I QUE ENS PORTARIA AL PECAT.

ARA RESULTA QUE SEGONS LA PENYA DE "LA EPISCOPAL" EL MAL-DIABLE TÉ QUASI NOMS I COGNOMS, I A MÉS MILITA AL PSOE. A VEURE QUI EN TÉ DUBTES D'AQUEST DOGMA DE FE?

Els dies de la "santa inquisició" els teníem per vistos en el passat, semblava que ara ja era una altra època molt més moderna i lliure. Doncs "craso error", estem més envoltats dels "torquemada" que mai. No hi ha país europeu, llevat de la pobre Polònia, que tingui uns senyors bisbes tant beligerants com els espanyols.

Ja pot semblar feixuc haver de parlar sovint dels representants de Déu a la terra però és que provoquen cada dia. Potser ho fan amb ganes de demostrar que encara hi són quan pocs els fan cas, o potser estan llepant-se les ferides que els provoca l'atac constant dels zapateristes amb tanta llei contra la família, l'educació religiosa i alguna que altra barrabasada defensada per la impecable vicepresidenta del nostre Govern.

Aquesta vegada ha tocat guerra a l'Educació per a la ciutadania, una assignatura imprescindible en una societat que com ells mateixos diuen perd valors i està lliurant-se a les mans del diable. Seria més just poder salvar la convivència democràtica si es vol parlar de cristianisme, o això em sembla.

Va essent hora i no em canso de repetir-ho de tancar el tema de concordats, acords i altres punyetes amb la Santa Seu i els seus líders. Cada dia em posen més a descobert les arrels anarquistes que segur tenim molts, i estan posant fil a l'agulla del final de la història i el conte de l'Espanya catòlica.

L'escola pública i laica, la religió privada i amb tota la fe que es tingui.

Abans d'acabar em poso a defensar el MAL, i és una alternativa que potser cal defensar si ells ho volen així. Si el maligne és llibertat que compti amb mi, si el maligne és ser ateo que compti amb mi, si el maligne és obert i democràtic que no ho dubti en sóc seguidor ferm, si el maligne és laicitat total el defenso amb tot, i si el maligne vol seguir destruint la mentida de l'estructura catòlica aquí té un manobre.

TRENTA ANYS I UN DIA. TEMPS DE LLIBERTAT

D'ANIVERSARI EN ANIVERSARI ES VA CONSTRUINT LA HISTÒRIA PERSONAL I COL.LECTIVA.

EL 15-J NO ÉS UN DIA MÉS, AQUELL 15-J DEL 1977 VA CANVIAR LA HISTÒRIA DE CATALUNYA, D'ESPANYA I DE MOLTS DE NOSALTRES.

LA PRIMERA VEGADA PER A MOLTS, I ESPERANT REPETIR-HO MOLTS ALTRES (40 ANYS DESPRÉS)

Tot avançant pels camins de la història de catalans i espanyols ens trobem davant d'una data realment important de la més recent història en comú, la data que significà el retorn a un sistema democràtic que havia quedat esborrat des del moment que fou "derrotado y cautivo el ejército rojo" (només parlem del 1939). Recuperar una nova manera de viure va ser una alegria pels que ja a una edat avançada van poder reviure allò que havien viscut a la seva joventut. Els que erem adolescents-joves veiem com estàvem vivint un fet "històric", bé perquè ens ho deien o bé perquè havíem "madurat" massa ràpid en una Catalunya-Espanya en plena transformació.

Quan ja després de tres dècades pots mirar enrera vol dir que hi ets , que hi eres, i això d'entrada ja és molt. Haver viscut "conscientment" la mort de Franco i les primeres eleccions democràtiques són punts inovidables de la petita història personal, i a més ja donen senyals de quins interessos tenia qui això escriu quan no podia ni votar.

La memòria selectiva em permet poder assenyalar el gran míting del PSUC amb més d'un miler de persones a l'antic cinema "Las Vegas". Qui emoció es podia sentir en aquella sala, quines paraules mai sentides de vells lluitadors, o de joves revolucionaris. Vaig creure que el món estava preparat pel "comunisme", que la revolució obrera podria ser una realitat, que ja avançaríem cap a la república , que... Tantes coses que avui ens semblen pensaments errats, paranys de gent ancorada al passat, utopies en diuen.

D'aquella utopia "viscuda" ens cal quedar-nos amb les peces més clares: que estem vivint en democràcia desde llavors, que estem vivint uns avenços econòmics mai pensats, que estem vivint-patint uns avenços tecnològics com en els països més rics, que estem vivint...

I per a més "alegria" personal avui es constituirà un nou ajuntament a Sant Feliu de Guíxols, amb un nou alcalde SOCIALISTA, just quan han passat 20 anys que vaig pendre possessió per primer cop de regidor de la ciutat. El canvi és substancial, aquell que era un adolescent en aquell moment i encara no hi era el 77, avui serà alcalde, això és tant important com el fet de poder descriure la situació. Els temps canvien però encara ens queda una petita "utopia" que anirem desenvolupant des d'on ens toqui estar.

NO TOT ÉS ABSTENCIÓ

EL GRAN DEBAT ESTÀ OBERT:

QUÈ PASSA AMB L'ABSTENCIÓ? PER QUÈ CATALUNYA "PASSA" D'ANAR A VOTAR? QUI ÉS EL RESPONSABLE? ON ANIREM A PARAR? ÉS FEBLE LA NOSTRA DEMOCRÀCIA? SABEM QUE HAN PASSAT 30 ANYS?

El 27 de maig vam assistir, un cop més, a allò que s'ha acordat nomenar "festa de la democràcia", el moment de poder emetre la nostra opinió i amb això el nostre vot. Quan ja s'ha passat la ressaca de victòries (permeteu-me ser poc modest i manifestar la meva alegria pel resultat del PSC amb en Pere Albó a la meva ciutat -vegi's el post del 25 de maig on fent de "pitonissa Lola" avançava el resultat-), derrotes directes, o pactes agredolços per uns i altres, podem tenir uns moments per procedir a veure com ha anat tot plegat, especialment en el tema de la participació-abstenció que tanta "opinió" està generant. Per cert una opinió mediàtica molt opininable.

Quan la gent va a votar tothom diu que hi ha una democràcia viva i valenta (2003) , quan una part de la població es queda a casa o va a una comunió sense més ni més es posa el crit al cel i es parla de la feble democràcia que tenim. Si a més hi ha un diferencial entre Catalunya i la resta de l'Estat espanyol, ja podem tremolar perquè apareixeran les grans lectures nacionalistes i les lectures antinacionalistes, ambdues interessades en crear "mal rollo" i cercant treure'n el benefici posterior en unes eleccions properes (que ja ens anem coneixent tots malgrat certes sorpreses puntuals).

Vist amb calma em permeto afirmar que estem davant d'una situació complicada però no davant d'una crisi final. Si observem quina participació trobem en pobles petits i mitjans veurem que estem parlant del 70 i del 80 %, unes xifres ben sòlides i gens menyspreables. La gent se sent propera en aquells casos que hi ha vida "democràtica" i a més té més viva la necessitat que hi ha decidir en pobles de tamany reduït, on a més i no cal oblidar-ho encara queden restes, més o menys importants de "caciquisme".

I a les ciutats això no passa. Els ciutadans estan en una mena d'oblit de les seves obligacions i potser això està provocat per diverses raons com la manera de viure en societat, la qualitat que va assolint cada municipi, el viure d'esquenes a allò que ens és comú -el comú que se'n diu en història-, i també una manca de la famosa "proximitat" dels polítics.

Tothom hi diu la seva. La gent de CiU ho té clar, tot és culpa del tripartit -i embolica que fa fort-, la gent d'ERC que això els passa per no haver aconseguit la independència, la gent d'IC-V per la manca d'aprofundiment en la democràcia participativa i la gent del PP per culpa d'en Zapatero! Ningú se sent responsable de res i potser tenen raó però convé aturar-se un moment per veure exactament on són les bosses abstencionistes i anar a treballar sobre el terreny, no sobre el paper que això és el que ens perd massa cops. Fer grans teories és imprescindible però sense el treball de camp no avançarem. Hi ha reptes que només podrem resoldre si estem analitzant i treballant cada realitat, sense capficar-nos en visions tràgiques o en anàlisis demagògics.