TRENTA "23-F" A LES ESPATLLES

Dos supervivents que han trencat amb la seva pròpia història

Ja hi tornem amb commemoracions que acaben en 0, sempre cinc anys després de les que acaben en 5, una manera molt nostra de mantenir el record o de donar-nos fe de vida amb aquest "jo també vaig essèr-hi,jo ho vaig viure o haguessis vist quina situació!".

I el tema té molts d'aquests elements d'història personal viscuda, compartida amb els propers i també amb molts desconeguts que un 23 de febrer de fa tres dècades, amb més o menys consciència, van ser testimonis d'un fet que posava en perill una democràcia que estava molt verda i que no tenia ni 5 anys de vida, vaja que estavàvem davant d'un possible "infanticidi" d'aquell règim que només estava fent els seus primers moviments en el parvulari de les democràcies europees.

La tarda d'aquell dilluns tothom estava al seu lloc, amb més o menys informació que s'estava produint un canvi de govern, de forma democràtica aquesta, per treure a Adolfo Suárez de la presidència i posar a un Calvo Sotelo al seu lloc. Coses que avui ens fan pensar si això de posar un cognom lligat a moments més negres com els dels anys 30 no era una premonició de tot allò que va passar. 

Doncs a partir de les 6 de la tarda les coses van anar canviant, nosaltres deixem la classe d'història de Catalunya i sortim al carrer(?), just davant de l'aquartarament militar de Girona! - què passava allà dins? hi havia moviments?, no tinc la resposta-, i tot seguit cap a casa amb més ignorància que valentia, per iniciar la nit del transistor -semblant a la del passat 8 de març del 2010!- i esperar que una televisió en blanc i negre, i un únic canal, ens permetés saber què passava. Res extraordinari, però que va posar-nos en alerta i que ens va fer creure que tot allò de guerres civils i dictadures era massa proper i se'ns tornava a acostar. En podem dir por? Més que por potser ganes d'un cert protagonisme històric per aquells que estàvem formant-nos en la matèria i que estàvem en plena "adolescència revolucionària" dels 20 anys a punt de fer.

Els fets no els he de relatar, llibres d'història, novel.les històriques, assatjos, fulletons i altres publicacions ens els han guardat a la memòria, i també un pel.lícula com la recent estrenada "23-F" que ens permet veure en color el nostre passat i deixar constància per aquells que tot això els pot semblar, amb raó en algun cas, històries del pesat que ja està camí dels 50.

Només ens cal afegir que aquella data viurà més aniversaris i això  portarà a treure-li immediatesa, fins que tard o d'hora ja serà com els afusellaments del 2 de maig al Madrid napoleònic, o el 18 de juliol del 36, fets llunyans, massa llunyans per voler-los tenir vius més enllà de les tasques dels historiadors o novel.listes. 

Si això arriba aviat voldrà dir que seguim en democràcia i que la llibertat es pot perdre a bocins (per alguns el fumar, per altres l'anar a 120 per carreteres, per molts per no arribar a finals de mes) però no per un ¡se sienten coño!

NO HI HA FERRARIS A LA PLAÇA DE LA PERLA (BAHRAIN 2011)

Qui dies passa anys empeny ens recorda una més de les frases, refranys o dites que molts cops utilitzem amb més o menys encert (alguns amb molt poc coneixement) i que si les observem amb detal ens adonarem que la raó de la tradició té una base menys voluble que les afirmacions d'avui.

Ha passat un mes des que parlàvem d'uns fets històrics a Tuníssia i ara ja ens ha desbordat novament la història contemporània que encara s'entossudeixen a situar a partir de la Revolució Francesa (total estem parlant del 1789 !!!), en trenta dies el món ha vist caure el sistema egipci construït sota unes piràmides que n'han vist de tots colors, i tot un reguitzell de revoltes a paísos veïns que tenen en comú lluitar contra dictadors o falses democràcies. Un món àrab que està trencant amb ell mateix i amb les clàssiques visions de la por a l'integrisme musulmà que rebutgem aquells que no volem cap mena d'integrisme ni de religió com a eina de control social i que només respectem en l'apartat individual de la creença.

Avui ens sorpren que estem parlant d'un petit país amb un nombre d'habitants semblant als que tenim al país gironí (que també està essent sacsejat per deixadeses històriques i atacs més recents -però això és un altre tema-) i que només coneixem per tenir un Gran Premi de Fórmula 1 en un lloc on només veiem riquesa i luxe que ens feia creure que aquell era un país ric i feliç. Un cop més allò que ens han volgut vendre tenia un rerafons que ens amagaven, més enllà de construccions inimaginables i espais verds "plantats" al bell mig del desert hi ha uns homes i dones que no tenen cap Ferrari a la porta, ni un iot de 50 metres (mínim), ni van i venen pel món com un Millet qualsevol, són persones que veuen com el seu govern té molta façana però que no estan deixant respirar als que viuen dins. I el món vol respirar, i respira per l'invent d'unes eines que ens estan fent canviar minut a minut, post a post, pixel a pixel i no ho atura res més que el tancament a de les ones, si és que es poden tancar, o els trets que maten els usuaris de iphone o armes similars.

A la plaça de la Perla es viu un dia més cap el nou món democràtic, a Montmeló no saben si el circ de la Fórmula1 hi anirà -la por del ric-, i nosaltres ens ho mirarem per qualsevol canal 24 h. o per allò que ens arribi per un twuiter qualsevol. Molta velocitat per aquells que encara no hem paït que si no ets al Facebook no existeixes!