L'ESTAT LAIC I LA RELIGIÓ PEL CREIENTS

UN TRIBUNAL CONSTITUCIONAL QUE ESTÀ PRENENT DECISIONS QUE ENS HAURAN DE FER PENSAR EN CANVIAR LA CONSTITUCIÓ DEL 78, QUE HAVIAT SERÀ "LA INTOCABLE", MALGRAT ESTÀ UNA MICA ENCARCARADA PER NO DIR MASSA.

En aquests dies d'inici de la Quaresma que encara ens recorden els calendaris de full per mes, a més de les llunes que toquen, hem tornat a veure com un tema que ja hauria de formar part del passat apareix amb molta facilitat davant nostre: l'església pot expulsar els professors i professores de religió si el seu comportament no està dins del que marca "la moral catòlica" ( que algú, algun dia ens explicarà què vol dir exactament!). I això no ho diu la cúria, no!, ho diu el JA famós TRIBUNAL CONSTITUCIONAL!

Això si que és un pas enrera amb totes les de la llei (quina llei cal preguntar-se), resulta que aquelles persones que han de donar classes de religió han de mantenir una vida lligada amb "la fe" que expliquen. Pensar això ja em sembla una passada però posar-ho per escrit ja no té cap mena de qualificatiu.

Però com que amb l'església hem topat novament, cal posar de manifest que el problema va més enllà d'aquesta decisió, el problema és que els professors de religió catòlica els proposa l'església i els paguem TOTS, i a més exerceixen en horari lectiu. Doncs ja n'hi ha ben bé prou! La religió a les esglésies i a les cases, i a l'escola laicisme i democràcia.

Pendre aquesta decisió és complicada en un país amb massa pes de la dreta conservadora -amb aires ultres cada dia més públics- però la majoria que es defineix de centre i esquerra no podem estar pendents de tanta "história" amb aquells que consideren que l'acció del govern del PSOE és un "calvari" (sembalria que haurien d'estar contents de patir-lo igual que el seu fundador aquests bisbes que ho proclamen o és que això de patir no va per ells i només pels "pobres").

Cal fer el possible per posar cada cosa al seu lloc, denunciar clarament que la jerarquia eclesiàstica està a un lloc caracteritzat per tot allò que és retrògrade i que a més tanca els ulls a fets lamentables que fan alguns dels seus capellans, bisbes o arquebisbes.

Davant de la decisió del Constitucional només ens queda reclamar una REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ en termes totalment LAICS.

PER ANDALUSIA SI

AIXÒ ÉS PUBLICITAT SEGURA

(" LA CAMPOS"!!!)

PER A ACONSEGUIR QUE LA REALITAT NACIONAL ANDALUSA PUGUI

AVANÇAR EL 18-F

La memòria política, que és tan dèbil com la futbolísitca -dura un màxim de dos dies si hi ha partit diumenge i dimecres-, ben segur ha oblidat què passava a Espanya fa poc més de 6 mesos: un Referèndum per a un nou estatut per a Catalunya. Sembla que sigui cosa del passat i a més cosa aliena a allò que demà, 18 de febrer, votaran els andalusos en referèndum.

Tot plegat és còmic, a punt de començar l'estiu del 2006 van haver-hi mil i una campanyes d'intoxicació contra l'Estatut català, i ara en ple hivern 2007, està preparat per ser aprovat un Estatut andalús que té moltes coses amb comú amb el primer. Resulta que catalans i andalusos necessitem avançar en el nostre autogovern, un fet imprescindible en un Estat federal, i per això tenim nous textes que ens permeten ser més autònoms sense deixar de ser menys solidaris en la construcció de l'Espanya federal.

Andalusia s'ha definit com a realitat nacional, Catalunya com a nació, i res ha trontollat, res ha canviat en el dia a dia, dels que viuen i treballen en aquest "països" . Alguns que van posar tot l'esforç en el NO a Catalunya ara estan molt contents amb el SÍ a Andalusia. És una realitat preocupant l'esquizofrènia del PP, la seva pèrdua de memòria històrica o recent, s'està convertint en un paròdia d'ell mateix, però amb el perill que hi ha qui també es pensa que la realitat està vestida del carnaval constant dels "peperos", aquí blanc, allà negre, més enllà posa-hi blau.

Els andalusos han estat atacats per poc treballadors, per "viure" del subsidi de l'atur, per crèixer a costa dels altres, per tenir un alt nivell de corrupció -urbanística per part de la dreta-dreta-, però ara han de fer-se forts i han de posar un nou horitzó a la construcció de la seva terra -que dirien ells-, han de poder gaudir d'un ampli ventall de drets que ells s'atorguen sense complexes i sense por.

Un 28 de febrer els andalusos van entrar per la porta gran a la seva autonomia, ara un altra data de febrer, un 18, els donarà pas a tenir una casa més seva, una manera de viure més lliure, com a persones i com a país.

Avui ja hem deixat enrera l'Andalusia de la "bata de cola" que ens van vendre molt temps, avui ja han demostrat que volen ballar a ritme de les músiques més actuals i modernes, com si hagués triomfat la proposta de Martirio. Com a català d'arrels mig andaluses, davant d'aquest referèndum també "votaré" SÍ.

CRÒNIQUES D'UN POBLE (CATALÀ)

IMATGE DE LA VELLA SÈRIE DE TELEVISIÓ QUAN NOMÉS HI HAVIA UN CANAL I EN BLANC I NEGRE ! RECORDA : "CRÓNICAS DE UN PUEBLO".

UNES HISTÒRIES DE POBLE QUE ENCARA SÓN VIGENT EN MASSA POBLES CASTELLANS, ANDALUSOS, BASCOS, ASTURIANS, GALLECS O CATALANS, ENTRE ALTRES.

Són molts els nivells en els quals ens movem aquells que treballem en el món de la política, ens toca estar al costat de presidents de govern -encara que només sigui per saludar-, a donar suport a regidors de petits pobles que es veuen atacats per alcaldes amb passat i present poc democràtic.

Evidentment és molt satisfactori poder tenir un contacte directe amb "el poder", fer el possible per facilitar la feina a aquells que tenen responsabilitats de govern, i posar un petit esforç per fer realitat el projecte social i polític que podem compartir.

Però és del tot imprescindible tocar de peus a terra, acostar-se a la vida política més allunyada de les càmeres de TV, aquella política que només coneixen uns pocs veïns i veïnes que tenen un mínim interès per tot allò que passa en un petit poble de poc més de 300 habitants per exemple.

En pobles d'aquestes característiques es viuen situacions de molta feina per aquells que tenen responsabilitat política, en molts casos amb ganes de poder "servir" a fer "més gran" el poble. Però també són un lloc ideal per a amagar a personatges que han cregut que ser regidor o alcalde els permet "barra lliure" i que havent estat elegits democràticament els dóna llibertat per fer tot allò que se'ls passi pel cap, o per aprofitar al màxim els recursos públics per a benefici personal o del negoci particular.

Viure en directe com un alcalde pot amenaçar a una periodista, en una sala de plens d'un mínúscul ajuntament, és una experiència desagradable, un moment tens, una image que pensaves que ja no existia en la política catalana. Doncs existeix encara, i ens ha de preocuapar que sigui així quan ben aviat farà 30 anys de la democràcia. Aquells que es pensen posseïdors de la veritat solen ser il.luminats, però això és lamentable en un poble on l'enllumenat té molt a millorar, on els carrers necessiten una millora substancial o la riera està pendent de convertir-se en un bell indret atractiu als que hi viuen i a aquells que puguin visitar el poble.

No hi ha més remei que viure experiències ben diferents per ser conscients que la política no es fa sempre amb "traje i corbata", que en molts llocs hi ha persones que fan política amb poc més que una bona intenció davant de persones amb males intencions. Que tots fem el possible per millorar aquestes situacions lamentables és un deure a posar-nos!

EL CARRER = NOU PODER?

PARAULES MAL UTILITZADES?

LLIBERTAT

JUNTS

ETA

L'Espanya que progressa econòmicament, malgrat un EURIBOR que pot desbocar-se, està immersa en una situació "dramàtica" a compte de quin és el camí a seguir per fer front a una organització terrorista amb més de 40 anys d'història.

Han estat uns dies moguts tant a nivell de polítics com a nivell de carrer. Els grans enfrontaments entre els líders del PSOE i del PP ja estan més que vistos, no hi ha cap argument que tingui cap voluntat de solucionar el tema per part del PP, han trobat una suposada "mina de vots" posant-se al davant de "les víctimes del terrorisme" (lamentable i esperpèntic). I a més no dubten en treure pit davant de qui se'ls posi per davant, ells ho arrangen tot a cops de bandera bicolor -per sort constitucional-.

Però el carrer també s'ha omplert d'opinió -més o menys organitzada i en molts casos manipulada-. Hem vist l'enfrontament al Pais Basc entre els defensors del seu president del Govern autonòmic i aquells que se senten maltractats pel nacionalisme basc -perdoneu però malgrat tenir prous arguments em sembla que han passat una frontera i no han sabut cercar nous camins que no siguin el de la lamentació, és dur dir-ho però han "perdut" raons-. Les defenses dels militants d'un partit del seu líder ja tenen algun referent català (recordeu el lamentable espectacle del cas Banca Catalana), i també sabem que contra la justícia es vol posar a la gent, per intentar treure'n un rendiment posterior. Totalment anormal, no és amb manifestacions i contra-manifestacions que podrem avançar, només amb la raó i l'interès positiu es podrà resoldre "el conflicte".

Sense caure en el missatge negatiu del no hi ha res a fer si que és del tot imprescindible fer un nou pas endavant , que el Govern de l'Estat, faci tot el que calgui davant de la constant provocació del PP, que el Govern del País Basc deixi de victimitzar-se a casa i al carrer, que el Poder Judicial sigui totalment lliure -encara que sigui difícil de creure-, que els ciutadans ens quedem a casa tranquils i només sortim al carrer quan sigui del tot necessari, per solidaritat o per demanar millores, no seguim uns i altres en una ocupació lamentable de l'espai de tots, encara cal insistir i dir que ja no val allò de "la calle es mía". Al carrer quan calgui, no cada setmana i per empastifar la democràcia!