Pensant, deixant de pensar i quan hi penses...hi tornes

Pensant, deixant de pensar i quan hi penses...hi tornes

28.12.10

UN ANY QUE ENS DESESPERA PER TANTA PÈRDUA


No és una cosa del dia d'avui, no és una falsa alarma, s'està acabant una forma d'entendre la televisió, una manera decomunicar que no és rentable i que desapareixerà en mans d'una telecinco qualsevol.

Els primers anys d'aquest segle XXI que ens havia de portar grans avenços en democràcia i en tecnologies han significat un breu període històric, uns breus moments d'oxigen informatiu mentre hem pogut connectar amb CNN+ o amb Cuatro, sempre amb una imatge que ho personificat, l'Iñaki Gabilondo.

Ara que van tancant portes ens podem sentir desprotegits i fins i tot desemparats perquè no sabrem on dirigir els nostres interessos informatius. No sabrem si anar cap la "nostra" que ben segur ni ho ha estat ni ho serà, o anirem cap antenes amb número tres, sis, set,vuit,..tot plegat una loteria que ens dóna poca confiança. Avui per avui només ens queda la Primera, ja té nassos (tres dies abans del seu dia) que tinguem tanta diversitat i ens hàgim de refiar de la cadena original (mai he deixat de veure les campanades en aquest canal i des de la Puerta del Sol -quan era en blanc i negre- !), això vol dir que les coses canvïen però molts cops no pas a millor, i també que molta oferta no implica competència i qualitat, vaja una imatge més nítida de la nostra virtuosa societat "capitalista i de mercat".

El dia no està per a bromes, les coses estan passant i ja no podrem posar un canal seriós per saber veritats i mentides. No sé si és una innocentada la proposta que es comenta de posar Gran Hermano al canal on ara hi ha CNN+, potser serà la manera de deixar clar qui mana i de portar-nos tot cap a la "gran casa" on ens esperen una colla de personatges que ens informaran en viu i en directe de quina és la realitat social i de com pensa el jove de la nova dècada que aviat començarà entre raïm i raïm.

Davant d'aquesta foscor informativa que ens cau a sobre només ens queda cercar la llum en altres àmbits i que PRISA ens protegeixi!(si encara existeix).

24.12.10

L'ENEMIC VISIBLE



Les ciutats i els pobles viuen encegats en el consumisme d'aquestes dates que algú va decidir assenyalar en el nostre maleït calendari catòlic, en les nostres tradicions de poc més de dos mil hiverns, i en tot aquest món embogit ens cal ser molt afectuosos i molt feliços. Obligats a desitjar i a compartir esperances i nous horitzons, fins i tot amb el nostre adversari i perquè no, amb el nostre enemic.

En aquesta joia de llum (poca enguany) i de dolçor ensucradíssima ens han ensenyat a jugar a l'amic invisible i potser cal preguntar-se com pot haver-hi amics invisibles si ja queden pocs amics i la visibilitat és escassa. Jocs per a nens i grans que només es poden entendre com una peça més del "gasteu, gasteu que el món s'acaba", però si és un joc deixem que el joc no s'aturi i la il.-lusió ompli l'ànim als disposats a il.lusionar-se per ordre d'un tercer.

La realitat és més preocupant, sempre apareix "la realitat", la maleïda paraula que en aquests dies són/som pocs els que la posem per davant de tanta fantasia. Mirem i veiem al nostre voltant unes situacions lamentables, uns patiments innecessaris, una gent que només fereix, uns ferits difícils de guarir, un paisatge desolador que ens volen amagar en un pessebre vivent o una postal nadalenca de pastorets ben alimentats.

Massa enemics a tots nivells per no poder dir, quan acabes d'obrir el regal de l'amic invisible, del tió, del Pare Noël o dels Reis d'Orient, que això no serà gaire res davant d'aquell i/o aquells que visiblement són ENEMICS i que tot seguit apareixeran per trencar el plat bonic d'aquest moment que hem confós amb la felicitat.

18.12.10

ATRACAMENTS A LA CATALANA

En nom de la música i la cultura catalana!!!
Quan t'acostes al Palau de la Música tens la senció d'estar arribant a un dels elements bàsics de la nostra cultura, una peça que només és nostra i sense haver de donar explicacions a ningú. Un espai que ha viscut moments "històrics", sempre lligats a les nostres arrels, i amb una nota musical més propera a ser insuperable que a donar la nota, encara que avui ja podem dir que ens l'han ROBAT!

Aquell indret de la Barcelona més burgesa, més proper a una obra d'art per ell mateix que no pas a un petit edifici industrial d'aquella vella burgesia, ha saltat en els darrers mesos a les portades dels diaris, en paper i digitals, per haver estat el lloc de trobada d'uns personatges freds, calculadors i molt nacionalistes (!) que es dedicaven a enriquir-se, a enriquir a tercers ( encara ningú ho admet !) i a ser la seu del 3 o el 4 %.

Signem? Una cara i una mà neta (?)
Per què van robar-nos desenes de milions d' € (molts € , eh,que diria" l'actual Nuñez")? Per què no es va detectar en un primer moment o com a mínim poc després? Per què la gent que estava al capdavant també surt mal parada en altres àmbits de gestió econòmica pública i fins i tot privada? Per què ...? Tot plegat molta pregunta i poca resposta, massa embolic d'uns i altres, un excés de "músics" sords i cecs en un país que només amb les quatre barres ja està ben servit.

Si aconseguim arribar al port de tot el que sonava dia i nit al Palau podrem dir que ja som un país normal, on tenim lladres i serenos com arreu, que tenim corruptes i corruptors amb noms i cognoms de grans nissagues (de poder?) i que ja podem dormir tranquils, perquè al nostre Palau només els orfeons i els instruments musicals deixaran sentir el bell so que mai hauria d'haver estat emmudit per una remor i una fressa totalment indesitjada, feta i dissenyada evidentment per "uns indeseabless"

15.12.10

TOTS PENDENTS DE MOODY'S


El nostre món va entrar en una nova etapa històrica fa uns pocs anys, justos els que ens van portar del món ric i sense problemes per a la majoria a un món en crisi i una pobresa cada cop més propera. Vam entrar en una espiral de la crisi sobre la crisi que ens ha sobrepassat als pobres mortals que ens aturàrem en la lluita de classes o com a molt en una socialdemocràcia a la sueca, no hi entenem res i quan dic res és RES!

Els missatges i notícies que ens arriben diàriament, i dins del dia cada pocs minuts, ens parlen de problemes arreu, problemes de la banca, problemes de les indústries, problemes de les economies públiques, problemes financers, problemes ... No hi ha cap argument que es pugui rebatrre o debatre, les coses estan malament i així ho "certifiquen" unes companyies-empreses que ens ho posen tot molt negre. Així ja no en tenim prou en saber que hi ha dèficit, que el deute ha crescut, NO és això, ara ens posen una nota de risc (per a qui? per a què?...) i tothom tremolant, des de la ministra Salgado a la consellera Merkel, i tots aquells que només estan pendents de la "nota" que els ha sortit, si només podem dir sortit del barret a aquests nous "dirigents" mundials.

No tinc el gust de conèixer una cosa, que no "la cosa", com Moody's, però el seu paper ens està marcant a tots, ens està portant a la inseguretat permanent i al permanent neguit, amb l'afegit que no sabem què ens volen dir, amb el perill que els nous gansters de l'economia (ja no són Alcapone i els seus col.legues) ens treuen tot el suc a base de por i de "crisi" ( algú va montar el tema i alguns en van treien rendiment), sense que se'ls pugui frenar o es pugui ser més clar i transparent.

Com deia no hi entenc res però potser així s'està més aprop de la veritat perquè la realitat podria ser un buit, el gran buit en el qual s'ha transformat el sistema econòmic i tot el que l'envolta. A l'espai hi ha forats negres i avui hi estem passant una temporada en un d'ells.

11.12.10

EL BARÇA I QATAR, UNA BONA OPCIÓ PERÒ AMB ELS "FILIPRIMS" ENCESOS

Han saltat moltes alarmes a l'entorn del Barça, no és que hi hagi una crisi esportiva (ben lluny les volem,-però arribaran-), no és que s'hagin lesionat Messi, Villa, Xavi i Iniesta de cop, ni que Guardiola hagi passat a llegir novel.la negra en suec per trobar nous missatges, només ha saltat la notícia que el nostre barça, el de la Masia catalana de tots, està a punt de portar "publicitat" a la samarreta. Aquesta seria una notícia normal per a qualsevol equip de futbol però a Can Barça això és , per a alguns, un atac a la puresa institucional d'un club que ha mantingut fins avui (?) la llibertat de no "tacar" les barres blaugranes amb missatges publicitaris.

Aquests que des de fa unes hores ja han posat en marxa les crítiques contra la nova junta de Sandro Rosell trobaran molts que els escoltaran i repetiran on convingui, especialment a bars i trobades d'amics i coneguts, que ja es veia a venir que amb aquesta junta les coses no anirien bé (fa pocs mesos el votaven amb devoció exagerada). No cal ser un gran profeta per veure que els arguments seran contundents i alguns tindran mala llet, intentant insinuar coses clares i fosques, cercant desestabilitzar (i no serà la caverna blanca, o espanyola) un projecte que avui és el més interessant de tota la història barcelonista i que té uns moments que no s'oblidaran.

Que es lligui Qatar amb el Barça, mitjançant una fundació que promou educació i investigació, no és altra cosa que situar el Barça al món, al món mundial, en un món que avui és multipolar, que és global, i que si volem seguir essent (i volem ser) ens cal trobar-nos immersos en tot allò que impliqui trencar fronteres i obrir-se, sigui on sigui, a El Salvador (fa pocs dies una valenta alcaldessa d'aquest país ens deia la importància que té el Barça entre els infants i joves d'aquell país que tant ha patit i que intenta sortir del pou de la pobresa)  o a Qatar, que ens serà més o menys simpàtic - i desconegut sobretot-, però té unes possibilitats econòmiques brutals i que treballa per ser un referent en molts aspectes. Tot just ara els han encarregat el mundial 2022, per què serà? Perquè el món canvia! Perquè ens cal estar alerta de tot allò que passa més enllà dels nostres nassos, perquè ens cal ser receptius, i no caure en les trampes del tancament i l'aillament que només ens pot empobrir (i com deia el poeta insignia de Pep Guardiola i altres -eh!- "i tan pobres com som").


Endavant Sandro! que molts cridaran però són els vells profetes i no ens calen veus antigues, ens calen aportacions amb visió de futur, oberts i creatius, sense perdre les arrels però sense perdre el cap en falses identitats i identificacions passades perquè les possibilitats de sobreviure actualment són escasses i en algun cas úniques. Benvinguts a Barça-Qatar 2011!

9.12.10

HAN PASSAT MOLTS ANYS? TRENTA ANYS DESPRÉS HI HA MOLT PER IMAGINAR

Tot just han passat trenta anys de l'assassinat d'un dels ídols de molts i poc conegut per un, qui això escriu.

Malgrat ser major d'edat quan  Lennon va caure sota les bales he de reconèixer que no era jo molt seguidor ni molt admirador, un es movia en altres músiques i altres móns, potser més propers però igualment idílics, que la proximitat no evita les ítaques que ens movien quan tot just començaven els 80.

Un cop posat en clar que un només va quedar sorprès però no afectat per la mort d'aquell músic que volia imaginar cal seguir exposant el per què aquesta nota en relació a una figura mundial quan el temps ja l'ha posat a l'alçada dels mites de la història. Doncs tot plegat està lligat amb unes paraules que he llegit fa pocs dies de José Zaragoza i que posava negre sobre blanc que el món havia canviat molt i que han passat trenta anys de moltes coses, que el nostre entorn és molt diferents, que les generacions ens han envaït com és la seva feina, i que això cal tenir-ho present en el moment de la darrera derrota, i molt més per IMAGINAR el nou futur.

No és cap aportació imaginativa la que fa Zaragoza, però és de les més realistes que s'han sentit en aquests dies post-elecccions, i la realitat ens pot fer mal, pot ser desagradable, fins i tot terrorífica, però si alguna cosa la caracteritza és que ÉS. Per això no cal amagar el cap sota l'ala, ni voler canviar per deixar-ho tot igual, cal posar a treballar la nostra ment, la de tots i totes per poder demostrar que unes sigles com les de PSC tenen prou solidesa i futur en una societat catalana del segle XXI, que serà dirigida vellament pels dels anys vuitanta. Quines contradiccions que té aquest país!

Quan veiem com ens han passat aquests trenta anys i encara hi som potser si que ens podem apuntar a creure que hi ha algunes coses que poden canviar, que podem avançar en nous projectes, que no tot és negatiu (encara que sigui dur no obviar-les en la nostra quotidianitat) i encara podem creure que alguna nit pot sortir el sol, i ben segur que alguns pensareu que sóc un sominiador com deia el Lennon més cantat i respectat :

You may say I'm a dreamer 
But I'm not the only one

3.12.10

SEGRESTATS ALS AEROPORTS


No tenia pensat marxar aquests dies més enllà de la Costa Brava i veig que la pensada ha estat bona. Quan mig país està intentant alleugerir els moments difícils que es pateixen amb una escapada que els permeti anar vivint han aparegut els més perillosos de l'escena laboral, ELS CONTROLADORS AERIS que en nom del seu déu han aturat l'espai aeri espanyol.

No és la primera vegada ni serà l'última, que això no ho arregla ni Stalin amb les seves purgues, perquè aprofitant-se de la llibertat sindical han decidit segrestar a milions de conciutadans seus, que estan renegant d'ells i els voldrien expatriar el més aviat possible. Per què no hi ha manera de tenir-los "controlats"? La resposta no la veiem enlloc, només veiem que tenen la paella pel mànec, una paella que està recremant a aquells que en qualsevol moment es pendran la seva llibertat de, vista la situació, assaltar la primera torre de control que trobin i destruir-la, amb la finalitat de "muerto el perro se acabó la rabia", si no tenim el lloc de treball dels controladors no viatjarem però ells no treballaran i en paus.

No podem admetre que això sigui un element quotidià, que sigui una manera molt "divertida" d'ensorrar la moral dels afectats, ja va essent hora de posar algun remei, radical si cal, perquè aquells que avui estan destruint els bons moments que molts tenien in mente paguin ben car els seus capritjos i les seves dèries malaltisses de ser els imprescindibles.

Després dels tres NO que han encapaçalat els paràfrafs anteriors només podem insistir en un SI a buscar una sortida ràpida i un càstig exemplar als nous "pirates de l'aire", que segrestar només ho fan els pirates i els territoristes.

2.12.10

PENSANT-HO BÉ, HI TORNO TRES ANYS I ESCAIG DESPRÉS


Per tornar a caminar endego un nou Pensant-ho bé, ni serà molt nou ni serà igual, només desitjo que sigui.

Han passat mesos, i anys, però no tinc la sensació que el temps s'hagi aturat, ans el contrari, el temps ha fugit, moltes coses han anat per camins que un ja no coneix, d'altres camins s'han barrat , per no parlar de camins desapareguts en aquesta bogeria que és el món dels darrers anys. Em sorpren avui que no he estat present en tots els esdeveniments que avui són el nostre pa de cada dia, la crisi econòmica, la crisi social, la crisi política, la crisi, ...

Estem en uns moments crítics, ens calen paraules i reflexions i he decidit intentar deixar constància novament d'allò que un pensa, encara que sigui errat i cregui que ho pensa bé. Intentaré situar opinió, reflexió, i alguns detalls nous en el món dels twuiters, facebooks i altres eines que veig com a menys compromeses que el ja vell blog.

No serà en aquest primer escrit després de l'allunyament on abocaré tot allò que em ronda pel cap, no ens passéssim, només vull afirmar que mai la història havia anat accelarada com ho fa en aquests darrers anys, ja no hi ha pau ni guerra, hi ha un dia a dia que representa moments de pau i moments de guerra en 24 hores. És possible sobrevuire al canvi constant? És raonable no tenir temps per a la reflexió? Respostes no n'hi ha i si la dónes avui demà serà equivocada o antiga, i això et faria dir qui m'obliga a tornar a posar-me en aquest embolic?

Que ens sigui útil i si algú té a bé llegir-ho que sigui per aprofundir diàlegs i opinions, més aportació i millor comunicació.