TRENTA "23-F" A LES ESPATLLES

Dos supervivents que han trencat amb la seva pròpia història

Ja hi tornem amb commemoracions que acaben en 0, sempre cinc anys després de les que acaben en 5, una manera molt nostra de mantenir el record o de donar-nos fe de vida amb aquest "jo també vaig essèr-hi,jo ho vaig viure o haguessis vist quina situació!".

I el tema té molts d'aquests elements d'història personal viscuda, compartida amb els propers i també amb molts desconeguts que un 23 de febrer de fa tres dècades, amb més o menys consciència, van ser testimonis d'un fet que posava en perill una democràcia que estava molt verda i que no tenia ni 5 anys de vida, vaja que estavàvem davant d'un possible "infanticidi" d'aquell règim que només estava fent els seus primers moviments en el parvulari de les democràcies europees.

La tarda d'aquell dilluns tothom estava al seu lloc, amb més o menys informació que s'estava produint un canvi de govern, de forma democràtica aquesta, per treure a Adolfo Suárez de la presidència i posar a un Calvo Sotelo al seu lloc. Coses que avui ens fan pensar si això de posar un cognom lligat a moments més negres com els dels anys 30 no era una premonició de tot allò que va passar. 

Doncs a partir de les 6 de la tarda les coses van anar canviant, nosaltres deixem la classe d'història de Catalunya i sortim al carrer(?), just davant de l'aquartarament militar de Girona! - què passava allà dins? hi havia moviments?, no tinc la resposta-, i tot seguit cap a casa amb més ignorància que valentia, per iniciar la nit del transistor -semblant a la del passat 8 de març del 2010!- i esperar que una televisió en blanc i negre, i un únic canal, ens permetés saber què passava. Res extraordinari, però que va posar-nos en alerta i que ens va fer creure que tot allò de guerres civils i dictadures era massa proper i se'ns tornava a acostar. En podem dir por? Més que por potser ganes d'un cert protagonisme històric per aquells que estàvem formant-nos en la matèria i que estàvem en plena "adolescència revolucionària" dels 20 anys a punt de fer.

Els fets no els he de relatar, llibres d'història, novel.les històriques, assatjos, fulletons i altres publicacions ens els han guardat a la memòria, i també un pel.lícula com la recent estrenada "23-F" que ens permet veure en color el nostre passat i deixar constància per aquells que tot això els pot semblar, amb raó en algun cas, històries del pesat que ja està camí dels 50.

Només ens cal afegir que aquella data viurà més aniversaris i això  portarà a treure-li immediatesa, fins que tard o d'hora ja serà com els afusellaments del 2 de maig al Madrid napoleònic, o el 18 de juliol del 36, fets llunyans, massa llunyans per voler-los tenir vius més enllà de les tasques dels historiadors o novel.listes. 

Si això arriba aviat voldrà dir que seguim en democràcia i que la llibertat es pot perdre a bocins (per alguns el fumar, per altres l'anar a 120 per carreteres, per molts per no arribar a finals de mes) però no per un ¡se sienten coño!