SOMRIURES I LLÀGRIMES, L'ESCARNI CONTINUA

No portem ni cent dies del nou govern espanyol i ja sembla que portin dècades maltractant els "súbdits" que anomenem espanyols i espanyoles (una part de la culpa d'aquesta mena de sensació de que sempre hi han estat també la tenen aquells que van governar anteriorment, agradi o no agradi és així).

Les alegries que mostra el govern de Mariano Rajoy són d'aquells escarnis que ens cauen a sobre dia a dia a tots els que ens aixequem ben d'hora ben d'hora, per fer front a les actuacions polítiques d'aquells que estan ungits per portar-nos al paradís del viure millor, o això és el que proclamaven fa poc més de tres mesos. La veritat més crua i més real és que se'n carden, estan actuant amb la impunitat (democràtica cal tenir-ho present) i les complicitats de molts que veuen com res no canvia per a ells i tot canvia per a la majoria, un canvi cap a pitjor, uns amb reduccions als sous i altres amb la reducció absoluta de l'atur. I tot això amb una reforma darrera l'altra, una retallada constant, una caiguda lliure més dura i llarga que l'Huracan Condor de Port Aventura, i vinga que no falti de res, només se salvarà el capità del Costa Concòrdia que va tenir la "sort" de caure a un bot que passava per allà com si fos un àngel de la guarda qualsevol.

Són massa dies, setmanes i mesos de negativisme permanent, d'endarreriment constant en economia i en drets socials, i no hi ha llum al final del túnel, i si n'hi ha serà amb moltes víctimes col·laterals o directes, o potser entrarem a viure i lluitar com els sirians revoltats als quals els durarà la revolta poc més que la seva vida escapçada per un morter o una bomba de mà, que tant mata l'un com l'altre.

Hi ha rebuig al carrer, hi ha rebuig social, però això és cosa de quatre exaltats cridaners que no saben entendre que tot això es fa pel seu bé, i és que hi ha una gran capacitat mediàtica per fer-nos combregar amb rodes de molí més grans que les que va arrossegar el màrtir Sant Feliu. S'està criminalitzant la lluita en defensa dels nostres drets, s'està criminalitzant estudiants i sindicats (alguna cosa hi ha a criticar o molta, però de ben segur que els sindicalistes no s'han forrat com molts altres de l'àmbit de la xarcuteria d'alt valor afegit).

A pocs dies de la nova primavera, que no serà la de Praga, estem a un pas de sortir tots a ocupar carrers i places, amb un sol dubte : ENS DEIXARAN? Dubteu-ne, ens posaran de cara a la paret i amb els braços en creu (sempre hi ha la maleïda creu en el món catòlic i apostòlic que vam heretar!)