VOL "DELAYED", CALERS LLENÇATS

Què volia dir el "prestigiós" Soriano?

La Catalunya catalana i nostrada torna a mostrar-se despullada i colpida per la caiguda a terra i per terra (sort que no han cancel·lat vols en marxa) d'una empresa anomenada catalana, ja no hi ha vols a SPANAIR (quan alguna sigla feia referència a España, o no?).

Els empresaris, els polítics i altres van apostar per tenir una empresa voladora, com si fos la gavina de Marina Rossell, que aportés un gran prestigi al país i fos la peça clau del gran aeroport del Prat. De tota aquesta fantasia ja no en queda res més que uns logos que s'ompliran de pols i que també quedaran en la memòria d'aquells que hi confiaren i ja no saben què fer amb un paper anomenat bitllet.

Un cop més els esforços dels catalans, de tots i especialment dels que paguem impostos sense cercar vies d'escapament, han estat utilitzats per a no res, s'han llençat milions d' € a una escombraria voladora que tenia les hores contades des del primer dia i que ha durat el que ha durat. Segur que era una aposta estratègica de país i segur que es va fer amb bona fe , però ja és hora de ser conscients que aquest país de "fireta" que volem creure que existeix és molt feble, poc engrescador i que està mancat de veritables empresaris potents que el facin volar alt. Tenim el que tenim i allò que ens manca no és culpa de Madrid ni de la injustícia impositiva, això només són peces que acompanyen el poc pes del propi país, allà on hi ha mancances és en tot el conjunt empresarial, en tot el món econòmic català, que amb excepcions només sap treure un profit immediat del negoci i punt. Algú es podria preguntar on han anat els beneficis de la bombolla immobiliària, de l'especulació amb el territori però que no s'esforci, no hi haurà resposta, i si n´hi ha quedarà tan esverat que deixarà de creure per sempre més en la societat lliure i de mercat a la catalana. Que busqui per racons de palaus on sonava la música, que cerqui prop de corones esportives o de caixes fallides i buides com si de trastos vells parléssim. 

Tristesa i més tristesa, atur i més atur! No cal que es digui res més que ja prou sentirem el plor de les vetlladores del mort volador durant les properes hores i dies, tothom dirà que bo que era  però segur que ben aviat l'oblidaran i a fer negocis a un altre lloc i si pot ser que siguin ràpids i rentables, passi el que passi i caigui qui caigui.

ENS PRENEN EL PÈL I ELS CALERS

Rodrigo i altres "rodrigos", un bon perill

No ens deixen respirar ni el darrer dia del 2011, que en pau descansi, i que el seu successor sigui de més ben portar, cosa que ben segur la majoria posem en dubte. La penúltima dels senyors de les caixes i bancs, més bancs que caixes cada dia que passa, ha estat vestir-se de transparència o més ben dit ens han refregat pels morros, els sous que cobren els pobres dirigents d'aquestes entitats. Si fa uns dies algú s'estirava els cabells per tot el que pot arribar a gastar la Casa Real ara ens haurem de fer un harakiri col.lectiu davant del MILIÓ o DOS MILIONS que pot cobrar (?) algun dels personatges que estan al capdavant de les institucions que ens han deixat com estem, pelats com a rates, i encara n'hi ha que per modèstia no arriben al milió i que hauran de passar l'any amb poc més de 900.000 € (nou-cents mil), quasi al nivell del salari mínim que aquest 2012 es congela per evitar que hi hagi massa sobrepès entre la població treballadora (tot són recursos per evitar despesa sanitària, menys diners comporta una salut impecable).

I què podem fer? Doncs potser que no ens empassem totes les preses de pèl que ens van deixant caure els governs i els financers, estem com acollonits (ja se sap que la por és l'eina bàsica per a controlar als ciutadans fins i tot sota la democràcia que vivim), estem trasbalsats, estem parats (alguns, i no pas pocs, per desgràcia en el sentit literal de la paraula), estem esperant i resulta que l'espera serà llarga i no gaire agradable en general. Mentre els senyors de les finances faran un esforç per no perdre ni un cèntim en els seus negocis i així poder subsistir amb els seus sous miserables (si, és de miserable fer això que fan), els senyors i senyores del carrer veurem com ens retallen els sous, com ens pugen els serveis i que hi hagi sort de mantenir el lloc de treball.

El xoriço s'ha posat de moda

Tot això un dia que serveix per acabar un any i val més deixar que s'acabi perquè hem de guardar-nos la mala llet per properes barrabassades que ens cauran a sobre el 2012, tant si estem esperançats com ben desencisats. Però ja ho sabeu BON ANY NOU!!!

NOMÉS ENS HA DURAT 365 DIES

Quan no queda res més que el glaç

Ja estem allà on anàvem fa uns dotze mesos, ja hem fet un altre any de camí, un camí més o menys complicat però de durada fixa, ni un dia més ni un mes menys.

Quan arriben aquests dies tothom fa els mateixos esforços, balanços en blanc i negre, o algun detall acolorit per moments que es consideren part del guany vital de l'any que té els dies comptats.

No podem ser massa positius davant tot el que hem perdut durant els darrers mesos a nivell polític per exemple, no ha esta un dels punts àlgids pels que derrota darrera derrota (amb excepcions que es mereixen un elogi per part de molts i que no s'atreveixen a donar) hem vist acabar-se o més ben dit tancar-se una de les etapes més "glorioses" del socialisme català que és el nostre. Potser ha estat a l'excés de glòria on hi ha les arrels de la davallada viscuda però ben segur que no ha estat només per això ja que tot plegat ha anat portant-nos cap a un final però que evidentment no és el FINAL. Només dir que quan sembla que s'acaba torna a començar i amb això ja en tenim per mantenir un cert caliu que potser caldrà revifar amb certa força els propers mesos i anys, un caliu NOU!!!.

Tampoc ha estat un any d'alegries econòmiques, tot ha anat de malament en pitjor, les primes, els riscos, els crèdits, vaja una caiguda darrera caiguda o relliscada continuada. I no ens queixem que hi ha massa gent que pateix més que no pas nosaltres, gent no té la PIRMI arreglada, gent no cobra per la dependència, gent sense poder cobrar l'atur, gent amb deutes impagables, gent, massa gent que pot quedar a la vora d'un camí que ben segur serà glaçat en aquestes dates falsament alegres i malaltes de consum -qui pugui és clar-.

I tot en blanc i negre perquè hi ha manca d'optimisme, bé potser encara ens queda algun colors, o més ben dit alguns colors perquè són dos, el blau i el grana. Aquest àmbit encara ens manté amb un bri d'esperança i ens dóna algun moment alegre, que no ens deixi durant una bona colla d'anys i ens pinti de colors els nostres dies apagats i ens doni oxigen per poder seguir respirant