NO EM FUMIS MÉS

Portem un mes des de l'entrada en vigor de la llei anomenada anti-tabac i això sembla que ha suposat una bona moguda en diversos àmbits personals i de negocis.

Per un cantó hi ha les "víctimes" directes de la llei, els "pobres fumadors" que fins ara ens feien irrespirables alguns espais públics, fos on fos. Ara com a mínim podem anar a certs locals on l'aire és respirable i sense la contaminació que era habitual.

Per l'altre hi ha els venedors de tabac que van camí de la ruïna després de tants anys de negoci continuat, ara tot són problemes per aquest sector. Veuen com se'ls retallen els guanys, i com és habitual de guanyar potser menys en diuen pèrdues.

Hi també remuguen els restauradors perquè els costarà vendre puros pestilents que t'amargaven la sobretaula en qualsevol local, fos de la categoria que fos. Qui no ha abandonat un restaurant sense saber si havia dinat o només s'havia limitat a inhalar fum i més fum.

Els que no ens hem enganxat mai al tabac ens ha tocat ser comprensius fins el 2005, ara les coses han canviat, i ho hauran de ser els fumadors amb nosaltes, els quals som considerats com uns primmirats i poc solidaris. Ho sento però l'alegria va per barris i avui ens toca a nosaltres (a més és pel vostre bé i pel de l'economia de la sanitat pública -que prou falta li fa una certa ajuda-).

Com a idea final podríem començar a parlar de deixar de fumar pel carrer. Què, ho proposem a la Consellera de Sanitat?

"GENER DEL 76", TE'N RECORDES?

La música és part important d'una vida, les cançons ens han acompanyat des del bressol i, cada cop més, aconpanyen l'últim comiat. I mentre anem d'una a l'altra ens anem omplint de melodies, de lletres, de sons, molts dels quals ens suposen quelcom més que una simple cançó més o menys aconseguida.

Escoltant que en Lluís Llach pensa retirar-se l'any vinent he anat a recuperar algun CD seu i veig amb sorpresa com se m'ha passat el trentè aniversari del primer "cassette" de música que vaig comprar conscient del que feia, no era un altre ni el podia ser que "Gener del 76". També en música hi ha la primera vegada i això té valor, i molt més quan tantes coses volíem expressar essent seguidors del noi de Verges. Eren moments d'anar més lluny, de deixar constància de que volíem un abril del 74 (també marcat per unes notes musicals que encara ens posen la pell de gallina als progres no resignats a perdre les petites arrels de la nostra joventut revolucionària).

Era tanta la passió per aquest gironí màxim exponent de la cançó catalana que no ens podíem imaginar que també les passions poden apagar-se, i així va ser. Quan ell madurava com a compositor sembla que nosaltres ho feiem com a persones, i poc a poc però sense aturador el vam posar en un calaix i el vam situar en un àmbit ideològic una mica allunyat del nostre. Coses de la vida.

Per això avui, quan recupero una part de la petita història que hem viscut, veig que han passat tres dècades, i encara hi som, d'altres no, el viatge segueix cap un port més o menys llunyà, serà o no serà Itaca però serà. I perdoneu que no sé ben bé perquè tinc la sensació d'estar un pèl més aprop d'identificar-me amb l'avi Siset, si aquell que en parlava cada matí al portal. Després de pares, potser algun o alguna ens acabarà fent avis "siset".

EL XARNEGO OBLIDAT

Era obvi que el tema a tractar immediatament després de les paraules d'un ministre en la intimitat no podia ser altre per un xarnego que parlar d'això mateix.

Que la paraula hagi resorgit amb certa força a finals de gener del 2006 per part d'un no-català sobta als que pensàvem que la qüestió estava més que superada. La feina feta per assolir la màxima igualtat entre els que vivim i treballem a Catalunya no ha esta poca, especialment des d'ajuntaments socialistes i progressistes -i també cal reconèixer certa feina des dels governs de CiU a la Generalitat malgrat alguns usos poc elegants per massa electoralistes-. Una feina per deixar com a element històric fets que avui són anecdota com el cas que em permeto resenyar tot seguit.

Estàvem en els anys seixanta, en un cinema de molta glòria local, i amb una pel.l-icula de la guerra de Corea, surt un soldat americà i pregunta : ¿Donde estan los coreanos? i respon un de platea : Arriba en el "gallinero". A partir d'aquí va caure de tot en la zona "benestant", una resposta contundent a la "brometa" que implicava moltes coses més.

I així entre coreanos i xarnegos ens vam anar fent grans. Uns fent reconversions mentals i esforços personals i familiars per deixar clar que no cal renegar dels orígens però si acceptar on s'està vivint i treballant. Poc a poc es va anar diluint "la frontera" que hi havia, i tots plegats ens vam anar barrejant encara amb més força -essent cada cop més mestissos, i l'aigua que ve-.

Havíem oblidat el coreano i els xarnego, però ja se sap que és difícil borrar tics més o menys arrelats entre alguns desconeixadors de la realitat nacional catalana.

Potser avui sembla una obvietat defensar la vàlua del company Montilla, ell no necessita defenses d'un que també porta a la sang gotes de la Granada costanera, una mica barrejada segurament amb velles herències àrabs. Per això només cal dir que l'avui ministre, o un/una altre/altra com ell, serà després del President Maragall -quan ell decideixi que amb dues legislatures ja en tingui prou- també President/a de la Generalitat.