La primera, per ordre d'antiguitat, és evidentment el nostre 11 de setembre, el de la Diada Nacional de Catalunya, la commemoració de la derrota (?) dels catalans davant del centralistme dels reis castellans (?). No és una data qualsevol pel nostre país, però ara comença a ser més de tots, especialment des que Pasqual Maragall i el seu govern van decidir donar-li un caire molt més profund, molt més "nacional" (atenció estem parlant del 2004 ! després del govern del "nacionalista" Pujol -quines coses-).
L'altra 11 de setembre el coneixen molt bé els xilens, quan van veure la caiguda i mort de Salvador Allende, sota el cop d'estat de Pinochet amb la col.labiració dels EUA, i la dreta internacional en general. Xile anava pel camí d'una democràcia més profunda, cap un socialisme més real que el de la URSS, i això no es podia admetre de cap manera. Encara tornarem a una "plaza liberada a llorar por los ausentes".
I el darrer 11-S només fa 5 anys que hem de commemorar, els atacs terrorsites als EUA, els intocables EUA. Era un esdeveniment mai vist que vam veure tots, asseguts als nostres sofàs veient com queien dues de les torres més altes del món. Van ser sensacions i moments nous, veiem el terrorisme en viu i en directe, i no vam veure la realitat total perquè van considerar que no es podia ferir la sensibilitat dels espectadors (amb les guerres més "petites" o la fam quotidiana ja estem servits).
Tres jornades, tres èpoques diferents, però en totes tres hi ha història, hi ha mort, i el que ens convé és que hi hagi futur, perquè només amb futur podrem evitar que tornem a viure 11-S sagnants.
