LA REVOLUCIÓ QUE VAM SOMNIAR

Eren dies de revolució!!!









"Cuando salí de Cuba dejé enterrado mi corazón..." deia una canço de la nostra prehistòria musical i que cantava "el dinosaure Luís Aguilé", i no sabíem de què ens parlava, no enteníem que algú pogués parlar barrejar l'amor amb una terra, vaja una veritable incomprensió per part nostra.

Quan la canço ens va començar a semblar carrinclona encara que fos un himne d'algun pare cantaire vam descobrir que això de Cuba era una illa, que hi havia algun avi o besavi que hi havia posat els peus, que l'Espanya imperial hi havia perdut bous i esquelles un any 98, i que poc abans de néixer nosaltres havia arribat al govern un revolucionari que es deia Fidel Castro (ell i el que seria una icona de la nostra etapa més revolucionari, el CHE Guevara). Renoi quantes coses en poc temps sobre una illa del Carib.

Mentre anàvem avançant vam saber que la revolució es va fer per acabar amb el burdell que els EUA havia organitzat a aquella illa tan propera, per poder donar menjar a la majoria, i per poder portar a la pràctica el socialisme real (un altre munt de temes que nosaltres creiem que eren possibles i necessaris! - "santa innocència", o no?"-).

I vam veure que Cuba tenia una situació més o menys "potable" en relació a altres països de la zona com Nicaragua, el Salvador o Haití (pobre dels pobres). Però també vam veure que la revolució no era del tot meravellosa, que hi havia "llibertat vigilada", que s'eternitzava el seu cap al davant d'un projecte esgotat,...

Avui ja no creiem en revolucions, només volem que Cuba sigui LLIURE però no per tornar enrera sinó realment lliure de fer allò que els cubans triïn i no els vingui imposat. Una altra imaginació socio-política? Potser si,però d'il.lusió també cal viure'n.

En Fidel ha fet vuitanta anys, Cuba encara resisteix, i potser resistirà molt més, perquè a Cuba sí que un dia o altre la història l'absoldrà (que tinguin sort!).