"SILENCIO, HE DICHO SILENCIO"

CULTURA PEL POBLE.

"LA BARRACA" ENCARA TREBALLA PER TERRES DE CASTELLA

Fa setanta anys que la barbàrie es va convertir en el dia a dia d'un país que que encara vivia en un món més rural que no pas industrial, i on el cainisme encara era un element que es va mostrar plenament. Així un juliol del 36 començava la darrera gran guerra civil que ha patit Espanya, ja guerra provocada pel feixisme neixent i amb el vist-i-plau de la dreta conservadora (la catalana inclosa per deixar clar que hi havia una "lluita de classes").

De la guerra n'hem sentit parlar molt, n'hem llegit molt, però sempre ens queda algun punt que ens permet fer-ne una valoració diferent, i és en aquest moment que podem veure com acaba de fer 70 anys de l'assassinat d'un poeta -assassinar poetes és cosa de valents?-, d'un home que va fer de la cultura la necessitat per un poble molt mancat. Federico García Lorca va trobar-se davant s'uns quants homes amb fusells, en un petit indret de la Granada que l'havia vist néixer, i va morir-hi sense poder fer res més que ser enterrat en fosa desconeguda.

És un cas més dels milers que es van patir a un costat i a l'altre, però n'és molt significatiu perquè amb ell es volia acabar amb moltes més coses que un simple "roig". Era un assassinat qualitatiu al bell mig dels quantitatius.

García Lorca, un García amb segon cognom que el distingia de milers, va aportar-nos poesia, teatre, tota una creació literària envejable i envejada, ell va saber dir-nos moltes coses sobre el camp andalús, sobre la lluna, sobre l'amor i també sobre la mort -era conscient que la seva seria important?-. I aquells que el llegim en gaudim encara avui, i molt més quan el seu teatre és vigent quan ja estem en un altre segle. Quan he pensat escriure aquestes ratlles he recordat molt clarament quan de jovenet vaig poder veure "La Casa de Bernarda Alba" en una versió impressionant de finals dels 70 i com vaig quedar colpit per unes paraules que tanquen l'obra: "Silencio, he dicho silencio", en boca d'un Ismael Merlo en el paper de la mare i senyora de la Casa. I així vam seguir a García Lorca fins avui, i per sempre.