Un 2 de març algú (més d'un és clar) va néixer, i no es podia pensar que una data de suposada felicitat estaria marcada per la mort d'algú altre 13 anys després. Hi ha coincidències que et fan viure alguns esdeveniments d'una manera distinta, que les veus com més properes, que et deixen "marcat".
Personalment no vaig viure a fons, per qüesió d'edat, els fets de la mort de "Salvador", però ara, quan això s'ha portat al cinema, quan han passat més de trenta anys, em quedo esfereit de com algunes coses et poden impressionar tant.
Veure una pel.licula sempre m'ha agradat, veure una bona pel.lícula és difícil, veure-la quasi en solitari és impossible en molts moments, potser per això puc afirmar que haver estat veient la pel.lícula "Salvador" en un cinema de Madrid, quasi sol, i amb subtítols en castellà quan es parlava en català, m'ha deixat impactat.
Tota la pel.lícula plena de referències a una època que ja recordes en aspectes concrets, que identifiques amb tu mateix, i a més vas veient com el cor es va fent petit i vas sentint aquella ràbia que ben segur provocava la Dictadura en molts catalans i espanyols. La pel.lícula m'ha fet "sentir" i això és molt important en aquesta època mancada de moments amb sentiment, on només importa la tecnologia i els individus. Han estat moments de molta ràbia tot i sabent quin era el final.
Em quedo amb una imatge, la del carrer ple de pètals de rosa vermella sota una pluja de març. Potser alguna cosa més que una vida es va perdre aquell dia que "Salvador" va ser ajusticiat cruelment per la Dictadura de Franco, potser tots hi vam perdre una part de la nostra innocència, per això resulta impactant seguir tensionats quan veiem el vermell de les roses marcides, i una canço que ens parla de cantar trist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada