UNA PEL.LÍCULA, UNS ACTORS, UNA MÚSICA, UNA CANÇO, UNA GUERRA, UN RECORD, UN PLAER, UNES IMATGES, UNS MOMENTS, TOT O QUASI TOT A :
CASABLANCA
El cinema ens ha donat molts i molts moments, moltes imatges, molts actors, moltes actrius, però no sóc un mitòman malaltís, pèrò tampoc puc negar que sento una estranya preferència i una estranya relació amb poques pel.lícules,i una de les més importants i impactants aquesta de Casablanca.
Però avui només puc parlar del films pel cinquentenari de la mort de Bogart, aquí essent sincer, només identifico amb la pel.licula que anuncio en iniciar el texte, no puc situar-lo en altres, malgrat la seva carrera fou intensa i important. El meu Bogart és aquest que amb la seva interpretació magistral ens porta per una ciutat del protectorat francès en plena II Guerra Mundial i ens deixa molt clar que el més dur és sobreviure.
El per què sento aquesta filia és una pregunta difícil de contestar, potser pel cúmul de coses que emanen de Casablanca, algunes de pur cinema, altres de pinzellades d'història, sons de cançons que et deixen content o et posen la pell de gallina -la Marsellesa impressiona-. I tot plegat en un món confús a tots nivells, a nivell de relacions personals, d'amors no del tot realitzats, d'imatges grises i boiroses com la vida real. Tot plegat amb la idea de voler posar sobre les pantalles del cinema -ara la veiem en DVD- uns missatges que alguns els van gravar per sempre més.
No puc deixar de reconèixer que sense Bogart no es podria parlar amb tanta força de Casablanca, però per a mi Bogart té un deute immens amb Casablanca. I també que no tinc cap mena de dubte que "sempre ens quedarà París", abans o després de dir-li a en Sam : "torna-la a tocar".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada