EL CARRER = NOU PODER?

PARAULES MAL UTILITZADES?

LLIBERTAT

JUNTS

ETA

L'Espanya que progressa econòmicament, malgrat un EURIBOR que pot desbocar-se, està immersa en una situació "dramàtica" a compte de quin és el camí a seguir per fer front a una organització terrorista amb més de 40 anys d'història.

Han estat uns dies moguts tant a nivell de polítics com a nivell de carrer. Els grans enfrontaments entre els líders del PSOE i del PP ja estan més que vistos, no hi ha cap argument que tingui cap voluntat de solucionar el tema per part del PP, han trobat una suposada "mina de vots" posant-se al davant de "les víctimes del terrorisme" (lamentable i esperpèntic). I a més no dubten en treure pit davant de qui se'ls posi per davant, ells ho arrangen tot a cops de bandera bicolor -per sort constitucional-.

Però el carrer també s'ha omplert d'opinió -més o menys organitzada i en molts casos manipulada-. Hem vist l'enfrontament al Pais Basc entre els defensors del seu president del Govern autonòmic i aquells que se senten maltractats pel nacionalisme basc -perdoneu però malgrat tenir prous arguments em sembla que han passat una frontera i no han sabut cercar nous camins que no siguin el de la lamentació, és dur dir-ho però han "perdut" raons-. Les defenses dels militants d'un partit del seu líder ja tenen algun referent català (recordeu el lamentable espectacle del cas Banca Catalana), i també sabem que contra la justícia es vol posar a la gent, per intentar treure'n un rendiment posterior. Totalment anormal, no és amb manifestacions i contra-manifestacions que podrem avançar, només amb la raó i l'interès positiu es podrà resoldre "el conflicte".

Sense caure en el missatge negatiu del no hi ha res a fer si que és del tot imprescindible fer un nou pas endavant , que el Govern de l'Estat, faci tot el que calgui davant de la constant provocació del PP, que el Govern del País Basc deixi de victimitzar-se a casa i al carrer, que el Poder Judicial sigui totalment lliure -encara que sigui difícil de creure-, que els ciutadans ens quedem a casa tranquils i només sortim al carrer quan sigui del tot necessari, per solidaritat o per demanar millores, no seguim uns i altres en una ocupació lamentable de l'espai de tots, encara cal insistir i dir que ja no val allò de "la calle es mía". Al carrer quan calgui, no cada setmana i per empastifar la democràcia!