QUI TÉ POR DE FRANCISCO CAMPS?

Un que saluda al buit, un que diu adéu i una que ho celebra (jo sigueixo pensa la Rita)

Quan encara no han posat en marxa la nova legislatura valenciana ja poden tornar a preparar tot el procés d'elecció de President, una altra prova de veure com el PP no té miraments amb ningú i si fas nosa cap el carrer sense contemplacions. L'anunci de la dimissió  de Camps no ens hauria de sorprendre, ja fa mesos o anys que ho hauria d'haver fet, ell i altres personatges obscurs de la dreta valenciana que han fet seu un país i l'han usat com un gran negoci particular. Hi ha mil i una causes obertes, tantes o més com casos sospitosos, i això havia d'acabar d'una manera o altra. El final, puntual i personal, és una dimissió envoltada d'insults i de victimisme, tenyit de servei al seu partit no al seu poble (un partit blau que necessita tenir la cara ben neta per unes properes eleccions, i dic la cara perquè de les mans d'alguns més val no dir-ne res).


Els peperos valencians es queden sense aquell que ha aguantat més les acusacions i les imputacions, i també les evidències.Aquests personatges de la gavina ho fan sense remordiments, sense cap problema, ni la Rita Barberà en parlarà malament quan és obvi que seria la millor presidenta blavero-popular perquè té un domini de la situació que ja voldrien molts altres homes i dones que es dediquen a la política (confesso que tinc una debilitat per l'alcaldessa de València, de la capital del País Valencià i no sabria dir-vos el per què).


Avui els valencians comencen a perdre de vista una imatge que els ha perjudicat en molts altres llocs però no siguem il·lusos, aquest i els seus van guanyar de llarg les darreres eleccions autonòmiques i locals, tenen un suport sobrat de la ciutadania i no serà que la informació no sortís als papers o als pixels virtuals. Els han acusat de tot i sembla que amb molta probabilitat que la suposada presumpció d'innocència no acabés bé però ells endavant, "pa lante" i els votants seguiren el camí. Així és la democràcia i també això hauria de fer-nos pensar en què ha passat en el món dels socialistes valencians en els darrers anys, on eren? què han fet? qui els ha dirigit? Les respostes són curtes i difícils, lluitar contra un món mediàtic i econòmic que els ha amagat i també dedicar esforços a destruir-se entre ells. 


Si alguna cosa ens queda és la bona acció de Camps en un món on dimitir és cosa de covards, avui ha fet un gest que malgrat tot i més, l'honora i deixa una ombra molt allargada d'una barba que no és la del director de Hogwarts de Harry Potter.Potser aquesta barba algun dia també haurà d'explicar-nos perquè feia nosa un dels presidents autonòmics més "brillants" del cel blau espanyol.

JO TAMBÉ M'INDIGNO!

El retorn no és fàcil, i menys el retorn a donar la cara, a portar la contrària a alguns o a molts, a opinar per qui ho vulgui compartir. I no és fàcil per les raons que no sabem i per les que sabem, per les que podem entendre i per les que no entendrem mai, potser amb l'esforç del tercer intent i amb 50 tacos a l'esquena es podrà consolidar un projecte (ja seria hora em dirà algú a cau d'orella o davant de tothom, que tens edat!, una edat). Perdoneu la introducció però sempre busquem una excusa o una altra i aquí cal deixar-hi la que toca.




Anem per feina i situem-nos davant de la propera excursió que s'ha muntat el Sant Pare, el Papa de Roma o Benet XVI que tan se val com l'anomenem, la seva anada a Madrid a veure milers de joves. Evidentment no seré jo qui posi en qüestió que aquests joves d'arreu es desplacin on vulguin a veure qui els vingui de gust, i que el senyor que els rebrà es dediqui a predicar o a repartir consol, m'és indiferent i respectable al mateix temps. 


La cosa ja no m'és indiferent quan la festa catòlica, la "fiesta pagana" necessita que les administracions hi posin milers d'euros i que empreses privades col.laborin a costa de no pagar impostos. Resulta que uns es poden passar tres pobles en despesa i els altres no tenen ni per viure al seu poble, a casa seva. Aquesta és l'Espanya (i la Catalunya no ens equivoquéssim) que està arrelant -si no ho evita Déu o els votants-, la que ens tocarà patir d'aquí a pocs mesos. Amb tota aquesta festa podrem veure com es disposa dels equipaments públics que deixarà sense cap remordiment l'alcalde de Madrid i la seva col·lega Esperanza, ells dos ballant al ritme papal sota la direcció de la regidora Ana Botella i els seus sicaris de la secta ultra Legionarios de Cristo (una bona colla que ja va saltar als diaris per històries fosques). 

Una bona colla que busquen la salvació eterna

Vaja que se'ns prepara una moguda que no tindrà res a veure amb la vella movida, tot Madrid en mans d'uns quants, tot per a ells, com el totus tuos, però aprofitant-se del diner públic en moments de grans dificultats. 


No ho aturarem, no podrem demanar que ens tornin la part dels nostres impostos que hi dedicaran, no ens faran ni cas i a més ens tractaran de poc solidaris amb els catòlics i poc respectuosos. En qualsevol cas ho som i ho serem al seu mateix nivell.

"...UN DIA ESPECIAL ESE 11 DE MARZO..."

Quasi una setmana després de la data assenyalada en negre al nostre calendari particular em permeto fer unes notes sobre aquest 11-M que es va tenyir de sang a Madrid i que enguany ho ha fet al Japó.

Ambdues dates són tràgiques, lamentables, tràgiques i ens porten a la pregunta habitual davant de situacions que no entenem: per què passa això?

L'onze de març que va significar el final de trajecte a molts viatgers d'uns trens que van tenir com a estació final els hangars d'IFEMA, el tanatori més gran habilitat fins llavors. Encara em costa entendre com és possible que hi hagi mentalitats perverses que siguin tan criminals com per tallar el lligam vital a centenars de persones com nosaltres que van cometre el greu error de confiar en el transport públic. No puc aparcar a la memòria passada i resignada aquella jornada i tot el que va passar després, em va quedar marcat i em dol quan se'n parla o se'n commemora com si fos un tema no tancat ( i no pas perquè encara estigui penjat de les dues línies d'investigació d'alguns periodistes que van allargant l'agonia a molts que es veuen envoltats pel seu cinisme sense límits). D'aquella data ens van quedar imatges, sons i paraules, jo em quedo amb tot allò pel que ha lluitat Pilar Manjón, un símbol de qui ja en vaig parlar fa uns anys. I també ens ha quedat la cançó de l'Oreja, que és d'una senzillesa plena de grandesa per a la memòria de les víctimes.

Quan la maleïda data de març començava a entrar en el període històric més recent ens trobem amb un nou esdeveniment, ara provocat per la natura, que torna a portar-nos la mort a milers de persones que vivien al mític Japó.

Una onada gegant ha negat pobles i ciutats i ha fet desaparèixer a molts dels seus habitants sense respectar res de res, ni grans ni petits, una brutalitat d'aquesta natura que va a la seva i no entén de persones ni de ciutats. El fet puntual no podria ser pitjor per tot allò que significa, ja avui, que hi hagi un perill nuclear d'alt nivell a uns punts concrets del país del sol naixent. És una gran desgràcia que el país que ha estat anys recuperant-se d'aquells inqualificables atacs atòmics del 1945 es torni a sentir en perill davant d'una energia que saben molt bé com mata, com fereix i com marca generacions i generacions, sense tenir moltes possibilitats d'evitar-la.

Massa pèrdua de vides per una sola data i potser algú ens podria explicar alguna teoria sobre això del dia 11, però la veritat és que té molt mala llet, tant l' "11 M" com l' "11 S". Només ens queda seguir reflexionant sobre numerologia i esperar que no ens toqui massa aprop la propera desgràcia que pot sentir-se atreta per una data negra per a moltes persones d'arreu.