QUI TÉ POR DEL 23-F?

La memòria personal, i a voltes col.lectiva, ens deixa molt marcades algunes dates que per una raó o altra han estat importants en la nostra vida. No sé per quina raó encara recordo com si fos avui el 20-N (amb 14 anyets) i amb molta més raó el 23-F del 81 (a 8 dies de fer-ne 20).

És una memòria quasi fotogràfica, amb molts detalls que d'altres moments tens totalment oblidats. Era un dia d'hivern (és clar el febrer no podia ser altra cosa), estàvem "estudiant" al Col.legi Universitari de Girona (avui ja UdG), un espai situat al davant dels darrers quarters de l'èxercit al Barri Vell (avui Lletres de la UdG). De sobte entren uns companys a la classe i ens diuen que hi ha un cop d'Estat!!!. S'han acabat les classes ràpidament ( i més nosaltres que erem més rojos que la bandera soviètica) i tothom cap a casa a veure com petaria allò.

Amb certa por, però motivats, cap a casa. I allà, "llavors quina nit, quina nit" que va dir la Trinca per riure una mica de la trascendència del tema.

Em sorprenc pensant com vaig poder tenir dues ràdios engegades a l'hora, a més de la TV i anar fent càbales de per on aniria la moguda. Per no tenir no teníem ni telèfon a casa (ara n´hi ha 4 disponibles).

No vaig tenir contacte amb l'exterior, va ser una experiència en familia reduïda, i potser per això més profunda. No vaig anar a salvar papers - malgrat la militància a NE-, ni vaig donar suport als regidors que després vaig saber que eren a l'Ajuntament -de veritat no hi vaig caure que pocs anys després jo també en seria-, ni vaig marxar cap a França com algun company de militància d'aleshores i d'ara va fer.

Però malgrat aquesta actuació individual poc heroica -els herois eren molts altres-, em cremava el cap de pensar on podíem arribar amb aquella colla de ximples. Les llargues hores esperant el missatge del Rei van servir per tenir clar que la democràcia no es podia perdre i que fins allà havíem arribat amb la lluita de molts, que no podíem tornar enrera i així va ser.

Avui, 25 anys després, encara hi ha alguna rèmora d'aquell passat, però ben segur que en vàrem sortir ben parats perquè el poble i els seus líders van saber estar on calia, uns al costat dels altres.

Ja veieu com passa el temps i encara tenim penjada a la ment una foto d'un tricorni negre, però també la lluita per mantenir-se dret d'un home com Gutiérrez Mellado, i la estoïcitat de l'admirat Santiago Carrillo impertèrrit davant les metralletes. Gent com ells, i molts altres, han fet possible viure el segle XXI com l'estem vivint.

COLORS DE PAU PEL PAÍS BASC

Tots els colors del verd d'Euskadi estan demanant que la pau sigui realitat, que arribem a poder parlar del bell/vell país com un lloc on la convivència sigui un exemple per a tots.

Aquests dies estem veient com s'està fent alguna pinzellada, encara que sigui amb aquarel.la, d'un futur on la pau sigui realitat.

Les coses no són fàcils, la història pesa , i molt, entre els que han estat víctimes, i fins i tot segur que en aquells que han estat botxins. La dificultat és gran, els reptes immensos, però l'objectiu final s'ho mereix. Els homes i les dones del País Basc ben segur que han tingut el somni de l'horitzó que avui sembla ser un pèl més proper.

Qui estima la Pau ha de ser responsable, ha de lluitar per assolir-la, i qui no la vol que vagi empastifant i desacreditant als que la defensen. Estem davant d'uns fets que no sabem ben bé cap on poden anar, d'unes decisions que no sabem si encertades o no, però ben segur que són rumiades i treballades.

El Govern espanyol i el Govern basc en són els màxims garants, els que han de fer un pas darrera l'altre cap l'horitzó. Els que en un moment o altre han defensat els violents també han de fer el seu camí cap a la participació clara i contundent en la democràcia. I els terroristes han de buidar les armes, han de fer el pas enrera definitiu que serà el pas endavant que tots els demòcrates esperem.

Hi haurà pacte, hi haurà concessions? Segur , però seran amb el benentès que per sempre més s'haurà acabat la violència quotidiana, l'assassinat premeditat, o la persecució veïnal per part d'uns bascos contra els altres.

La mort de molts haurà de ser, malgrat ens dolgui - i molt-, el fonament de la Pau.

Volem i desitgem que tots els colors cridin ben fort Gora Euskadi, amb el mateix ànim que hi posava en Raimon. I nosaltres ens sentirem molt més propers a un país que també estimem com a nostre si allí el respecte i la Pau en són la forma de viure cada dia.

AIXÒ NO TÉ ATURADOR?

GAVINES O COLOMS, TU TRIES!!!!


Portem dos dies en plena bogeria pepera contra tot allò que es mou. No estan deixant res per verd que díriem nosaltres, estan atacant els catalans, Catalunya, ZP, l'estimada vicepresidenta del govern espanyol, i tot el que els convé.

Que hi hagi lluita política és normal, que hi hagi certa agror podria també ser-ho, però que l'insult basat en la mentida sigui d'ús habitual ja és massa. On podem anar a parar creant el que se'n diria avui "un mal rollo" impressionant? Volen que anem a bufetades pel carrer uns amb els altres? Això és el que defensa la suposada dreta democràtica espanyola del PP? Que s'ho facin mirar, i els del PPC encara més (aquests si que passaran directament a la galeria dels botiflers més tronats de la història de Catalunya).

Estem en una espiral més que perillosa pel futur de la convivència, tant a dins de Catlaunya com en les nostres relacions amb els altres espanyols. Es fa del tot imprescindible que algú posi el fre, i si pot ser de mà millor, perquè el "cavall Aznar-Rajoy" està desbocat.

Sembla, i segur que ho és, una estratègia ben estudiada, que beu del NEOCONS ianquis, i això encara els fa més perillosos, o no ho és el grillat dels president dels EUA. Estem vivint moments de màxima tensió que no es poden aguantar en un país civilitzat.

Además tenemos que oir las opiniones, por decir algo, de un cura desaprensivo que tiene el valor de arremeter contra las mujeres, contra el Presidente Zapatero, y todo lo que se le ponga por delante. I seguro que aún tiene su parroquia para ir predicando sandeces. ¿Vamos a ver a los señores obispos en la manifestación contra un "pájaro" como éste? No, no lo veremos, ellos estan con su COPE y lo demás son nimieces de los ciudadanos de base (con el miedo que les dan los cristianos de base).

Ja podreu comprovar, espero, que aquest apartat escrit en la llengua de Machado, de Lorca, de Delibes, de García Márquez, o del mateix Cervantes, no serà censurat des de Catalunya, ni els propietaris finals del blog ho destruiran per ser fet a Catalunya. Bé que hi hagi sort¡¡¡