La memòria personal, i a voltes col.lectiva, ens deixa molt marcades algunes dates que per una raó o altra han estat importants en la nostra vida. No sé per quina raó encara recordo com si fos avui el 20-N (amb 14 anyets) i amb molta més raó el 23-F del 81 (a 8 dies de fer-ne 20).
És una memòria quasi fotogràfica, amb molts detalls que d'altres moments tens totalment oblidats. Era un dia d'hivern (és clar el febrer no podia ser altra cosa), estàvem "estudiant" al Col.legi Universitari de Girona (avui ja UdG), un espai situat al davant dels darrers quarters de l'èxercit al Barri Vell (avui Lletres de la UdG). De sobte entren uns companys a la classe i ens diuen que hi ha un cop d'Estat!!!. S'han acabat les classes ràpidament ( i més nosaltres que erem més rojos que la bandera soviètica) i tothom cap a casa a veure com petaria allò.
Amb certa por, però motivats, cap a casa. I allà, "llavors quina nit, quina nit" que va dir la Trinca per riure una mica de la trascendència del tema.
Em sorprenc pensant com vaig poder tenir dues ràdios engegades a l'hora, a més de la TV i anar fent càbales de per on aniria la moguda. Per no tenir no teníem ni telèfon a casa (ara n´hi ha 4 disponibles).
No vaig tenir contacte amb l'exterior, va ser una experiència en familia reduïda, i potser per això més profunda. No vaig anar a salvar papers - malgrat la militància a NE-, ni vaig donar suport als regidors que després vaig saber que eren a l'Ajuntament -de veritat no hi vaig caure que pocs anys després jo també en seria-, ni vaig marxar cap a França com algun company de militància d'aleshores i d'ara va fer.
Però malgrat aquesta actuació individual poc heroica -els herois eren molts altres-, em cremava el cap de pensar on podíem arribar amb aquella colla de ximples. Les llargues hores esperant el missatge del Rei van servir per tenir clar que la democràcia no es podia perdre i que fins allà havíem arribat amb la lluita de molts, que no podíem tornar enrera i així va ser.
Avui, 25 anys després, encara hi ha alguna rèmora d'aquell passat, però ben segur que en vàrem sortir ben parats perquè el poble i els seus líders van saber estar on calia, uns al costat dels altres.
Ja veieu com passa el temps i encara tenim penjada a la ment una foto d'un tricorni negre, però també la lluita per mantenir-se dret d'un home com Gutiérrez Mellado, i la estoïcitat de l'admirat Santiago Carrillo impertèrrit davant les metralletes. Gent com ells, i molts altres, han fet possible viure el segle XXI com l'estem vivint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada