POLÍTICS I POLÍTIQUES DEL SEGLE PASSAT

QUI NO ES DISTREU ÉS PERQUE NO VOL O NO POT!

ENCARA CREIEM QUE EL "MÓN MUNDIAL" ESTÀ PENDENT D'AQUEST "PAÍS PETIT" QUE DIRIA EL CANTANT-DIVO DE VERGES, I AIXÒ PORTA A ALGUNS/ES A PORTAR LA GASTADA PANCARTA DE "CATALONIA IS NOT SPAIN"

Veure esport ja sabeu que és un costum que tinc i si aquest és d'alta volada doncs millor, per això estic content d'haver pogut gaudir de la vistòria de l'Akasvayu-Girona a la FIBA CUP, i haver saltat com un seguidor més.

Però com que un no pot deixar de banda les seves actituds i opinions no em puc estar de deixar constància del paperàs que alguns polítics gironins de l'àmbit "CiU" van fer al pavelló de Fontajau lluint amb "gran il.lusió quasi infantil la gran pancarta, en anglès, que parla d'on no és Catalunya. Evidentment tothom és lliure de pensar el que vulgui i així jo puc permmetre'm expressar també el que penso quan veig que quan hi ha qui vol trencar-ho tot des de la dreta espanyola hi ha qui ajuda des d'aquí posant benzina al foc. Un fet lamentable si a més ho fan uns senyors/es que no són exemple de defensa perseverant de la identitat catalana. Sembla que ara hem entrat en una guerra entre els "nacionalistes de CiU" i "els independentistes d'ERC" per veure "qui la fa més grossa" (la pancarta !!!).

El que resulta més divertit que això si que és important, el riure i deixar en cert ridícul a alguns/es, són les contrapancartes que gent com la de la foto, o els magnífics seguidors de l'Estudiantes van persentar. Resulta ben clar i ben contundent un missatge que molts es perguntaven què volia dir : "RAMIRO IS NOT SPAIN". Si ho voleu saber aneu cercant a la història d'aquest club de bàsquet de la capital d'Spain.

VIVINT UN PAÍS BASC DEL SEGLE XXI

UN PAÍS QUE HA CANVIAT. UN PAÍS QUE HA FET NOVES APOSTES MALGRAT ENCARA HI RESTA EL PITJOR D'UNA SOCIETAT, EL TERRORISME (MÉS O MENYS ACTIU)

Els dies que anomenem "setmana santa" estan destinats ha covertir-se en aquelles vacances-escapades que molts esperen per a poder desconnectar del dia a dia, o per a connectar-se a un altre dia a dia, més lent o més estressant segons l'aposta que s'hagi escollert per aconseguir uns dies lluny del domicili habitual.

Sortir de casa s'ha convertit en una mena de ritual que ha substituït el recolliment i la grisor de les mateixes dates però d'uns quants anys enrera. Hem canviat les processons i els via crucis per patir a les vies una bona creu si t'enganxa l'embús general, i la processó la fem anant de punt turístic i/o cultural a un altre sense parar.

Però deixeu-me que us parli de l'experiència viscuda aquests dies al País Basc, un lloc que no visitava des de feia una bona colla d'anys i que us puc assegurar que m'ha deixat gratament sorprès en algunes coses i preocupat en altres. En primer lloc cal veure com Bilbo ja és una ciutat cosmopolita com d'altres europees, que la transformació urbana ha estat brutal per a bé. Un edifici que conté un museu ha capgirat el projecte urbà i s'ha convertit en punt d'atracció de molts i moltes que només hi anem/van per dir que hi hem/han estat, però que no entenem res d'aquest art ultracontemporani. L'aposta mereix un 10 i el resultat així ho demostra.

També han estat molts els projectes en altres pobles i ciutats, ara un lloc com Barakaldo té uns serveis impressionants, a nivell de comunicacions o d'equipaments.

Però també hi ha encara molta feina a fer, encara hi ha l'altra cara de País Basc industrial que pateix una crisi permanent cap a la desaparició definitiva. Encara hi ha grans barris que tenen els blocs de pisos ennegrits pel vell fum, i grans zones per urbanitzar. Tenen feina feta però els queda un llarg camí ( com a molts llocs que es van transformant però es deixen el rerapaís o el reraciutat per a més endavant - ja és l'hora de tots-).

El més curiós de l'estada a aquest país ha estat saber que la llengua més parlada era "el català", i no pas poc. Els catalans ens hem convertit en una potència turística per a les altres zones de l'Estat i és un no parar de gent amunt i avall fent visites fins fa anys impensables. Potser això ens hauria d'ajudar a tenir lligams més ferms amb aquelles terres que tenen alguns habitants que no "ens veuen gaire bé".

Quan anàvem a Euskadi fa més de 25 anys hi anàvem a cercar arrels de nacionalisme, de lluita, de resistència, i ara hi anem a buscar paisatge, cultura i riquesa. El món ha canviat i Euskadi no ha quedat enrera, ara només el manca el pas definitiu , el pas de LA PAU PER SEMPRE.

AHIR TURISME EMBORRATXAT, I AVUI?

JOVES A BEURE! QUE SÓN VACANCES!

UNA IMATGE D'AHIR QUE NO HA PASSAT DE MODA.

Tenim una història del turisme que es va construint amb més força des dels anys 50, una història que ens ha portat a molts a veure i viure alguns moments "importants" d'aquest aspecte tant important per a l'economia del país.

Algunes coses han anat canviant, ja estem en una situació de tu a tu amb el turista europeu, ells venen aquí i nosaltres anem cap allà. Hem passat de ser un país receptor a ser receptor i emissor, això ha suposat un canvi tan radical que és difícil d'explicar històricament atesa la proximitat dels moments que comentem.

El que resulta esperpèntic és veure com cada any quan arriba aquest temps de pre-vacances surten els mateixos temes, quin turisme volem? qualitat o quantitat? les tres S? i vinga a donar voltes sobre el tema sense sortir de la realitat més crua que no és altra que una gran quantitat de joves -avui portuguesos, fet que implica una millora econòmica a l'Estat veï de l'oest- que a cap preu gaudeixen de les qualitat de llocs com Lloret de Mar.

Les persones serioses de municipis com Lloret saben que els mals no es resolen amb gran projectes faraònics o amb despeses innecessàries contractant grans "cracks" encara que siguin del Barça. Els problemes són de fons i només poden tenir remei si hi ha una aposta de l'anomenada societat "civil" - en aquest àmbit "econòmica i empresarial"- per fer una oferta real que no cerqui el benefici ràpid i còmode, o que només cerca tenir oberts uns hotels de tercera regional en un país de primera divisió.

Els governs municipals poden fer molt però sobretot poden parlar menys i actuar més. Grans paraules només porten greus problemes, i aquests s'han de resoldre treballant amb idees i fermesa, sense caure en el món de tapar les vergonyes mitjançant grans campanyes mediàtiques.

Els joves turistes dels 50 ja venien a beure-veure, i ara estan allà mateix i fan el mateix. Potser ens pensem que això es pot resoldre en dos dies, no senyors, ni amb més de cinquanta anys. Pensar el contrari és obviar les realitats i el que és SEMPRE ser jove.