El temps tot ho cura, o això diuen, però resulta sorprenent com som capaços d'oblidar "democràticament obligats" certs moments molt greus i menyspreables de la història recent de la política espanyola i madrilenya en concret. A algú se li pot parlar d'un personatge de novel.la mal escrita i negre anomenat Tamayo? O potser convé fer esment per no caure en una falta de respecte a l'altre gènere de la seva col.lega, la trista vampiresa grisa de qui només podrem anomenar aprenenta de Mata Hari?
És així com se'ns borra ràpidament la nostra memòria.Molt mal es va fer ( o potser menys del que ens pensem podrem arribar a sospitar si ningú manté viva la flama de recordar el passat a qui en va treure el màxim profit) i no sembla que s'hagi acabat fent endreça de tot plegat.
Però com que oblidar és un dret, nosaltres no podem convertir en deure el recordar, per això ens cal fer un pas més i creure que recordant l'oblit que estem patint estarem fent uns deures que hem deixat sense fer al calaix del nostre escriptori.
I tot plegat per donar resposta a Donya Esperanza de Madrid-Cibeles quan no se n'està de res a l'hora d'insultar els catalans , els seus representants democràtics (i democràticament elegits) i es permet omplir-se la boca de la paraula corrupció, barrejant temes i situacions que només poden posar-se en la mateixa "berborrea" discursiva en el cas d'una ment recargolada i intrínsicament dolenta. La darrera passada, posant en un sac anticatalà un tema que podria afectar un regidor d'un partit. a qui cal donar d'entrada el supòsit d'innocència, ja ha passat de taca d'oli. Aquesta Presidenta autonòmica hauria de deixar-se de manifestacions i collonades anticatalanes i demanar perdó i excuses, o com a mínim hauria de callar perquè ella no és ningú per parlar de corrupció, ella mal li pesi és el màxim paradigme de la corrupció al govern en tres dies.
I nosaltres que encara tenim "Esperanza" en saber una/la veritat. Ingenus o genis?
29.11.05
EL BARÇA DE SHIMON PERES
A mitja part del partit entre el Barça i el combinat Palestina-Israel m'aturo a fer una breu ullada a tot allò que es pot "veure" en un enfrontament futbolístic més enllà de la lliga de les estrelles o de la "champions" que ens tenen pendents la majoria de dies a qui ens sentim propers als colors blaugrana.
I què hem vist fins ara? Doncs d'entrada la voluntat d'unes persones de cercar el màxim d'excuses per fer realitat una pau que teòricament tots defensen però que la realitat no deixa que es consolidi ni que sigui per uns moments.
Resulta gratificant que la iniciativa de Bassat, la col.laboració de la Fundació Ernest Lluch (gran barcelonista que avui estaria aquí si les pistoles no l'haguessin allunyat del seu Camp Nou), la participació de molts polítics catalans sota el comandament del nostre President, ens permeti gaudir de l'espectacle del futbol amb una altra dimensió, la de treballar per cosir troços d'una bandera esquinaçada, la de la Pau al Pròxim Orient.
Qui més destaca la llotja del nostre estadi no és el president (en minúscula, que per sobrat ja el tenim a ell) del club, sinó un dels personatges que sempre han estat al costat ideològic nostre, el gran polític israelià, Shimon Peres (sempre en situació complicada, sempre enfeinat per donar sortida a la problemàtica d'aquells territoris per culpa d'una mal gestionada colonització).
I ara amb el verd d'un camp de futbol la il.lusió del camí per la pau es fa més gran i ens sembla més curt, però siguem realistes, no caiguem en esperances que poden ser fallides, seguim creient-hi però no oblidem que la guerra massa cops triomfa en el seu partit contra la pau.
I què hem vist fins ara? Doncs d'entrada la voluntat d'unes persones de cercar el màxim d'excuses per fer realitat una pau que teòricament tots defensen però que la realitat no deixa que es consolidi ni que sigui per uns moments.
Resulta gratificant que la iniciativa de Bassat, la col.laboració de la Fundació Ernest Lluch (gran barcelonista que avui estaria aquí si les pistoles no l'haguessin allunyat del seu Camp Nou), la participació de molts polítics catalans sota el comandament del nostre President, ens permeti gaudir de l'espectacle del futbol amb una altra dimensió, la de treballar per cosir troços d'una bandera esquinaçada, la de la Pau al Pròxim Orient.
Qui més destaca la llotja del nostre estadi no és el president (en minúscula, que per sobrat ja el tenim a ell) del club, sinó un dels personatges que sempre han estat al costat ideològic nostre, el gran polític israelià, Shimon Peres (sempre en situació complicada, sempre enfeinat per donar sortida a la problemàtica d'aquells territoris per culpa d'una mal gestionada colonització).
I ara amb el verd d'un camp de futbol la il.lusió del camí per la pau es fa més gran i ens sembla més curt, però siguem realistes, no caiguem en esperances que poden ser fallides, seguim creient-hi però no oblidem que la guerra massa cops triomfa en el seu partit contra la pau.
28.11.05
PAU A LA FRANCESA
No puc amagar les meves simpaties pel país veí del Nord, que no és Andorra. Envoltat de certa francofòbia malentesa, o d'un desinterès absolut per allò que passa a l'altre costat d'unes muntanyes que en diuen frontera, intento surar amb un petit drap tricolor encara que estigui mal vist i també incomprès.
L'estat centralista on n'hi hagi, el país més tancat i cregut d'ell mateix, té altres elements que en són molt més agradables i envejables. Entusiasmat per la seva llengua, pels seus paisatges, per les seves viles i també per una bona part de la seva gent, que també n'hi ha, com arreu, de molt bona gent. La "grandeur" de França no la fan els seus presidents, però també ells són imatge de grandesa encara que no ens agradin gens ni mica. Els seus polítics tan fidels al cainisme, a la lluita fatricida entre iguals, no amb els adversaris (ja ens ho va dir un polític alemany que hi havia amics, enemics i companys de partit - en tercer grau-) també són part de la grandesa absurda segons com la veiem molts dels estrangers que encara creiem en la llibertat, la igualtat i la fraternitat tot i després voler ensorrar els tres paradigmes bàsics de futur per aquells que encara podem creure-hi.
Però França ens va posar en alerta fa unes setmanes. Allà passaven coses no previstes, hi havia cotxes cremant-se i gent al carrer, i no hi havia possibilitats d'aturar-ho. Llastimosament les notícies del matí van afegir noves xifres a les dels morts quotidians de l'Iraq, els nombre de cotxes passats per la foguera de la depuració dels mals de la civilització occidental. Els joves van atacar allò pel qual molts dels seus pares o avis havien treballat sense aturador per tenir-ne un o una (si ho poséssim en francés). Per què aquesta revolta? Per què els humils han de tornar a fer la seva lluita diària al carrer? Per què no es va preveure que això arribaria en "barris de concentració" (abans havien estat camps del mateix)? Moltes preguntes i poques respostes, tota la culpa és de l'adminsitració, de la no integració dels francesos fillls d'altres cultures que no és la dels descendents dels revolucionaris del 1789, i dels tenen com a eina política la xenofòbia. Jo em pregunto : segur que són aquests els culpables? Em queden massa dubtes, poques coses clares, penso que hi ha més causes i malhauradament hi haurà més conseqüències, però no serem nosaltres sols qui podrem entendre-ho i posar-hi remei.
Per la França que ens enlluernà de joves, perquè no en tinc cap mena de dubte dels seus valors i per això la defenso, crido ben alt com es deient els amants de "Casablanca": SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS ( i que sigui així pel bé del nostre petit món de subtil viure).
L'estat centralista on n'hi hagi, el país més tancat i cregut d'ell mateix, té altres elements que en són molt més agradables i envejables. Entusiasmat per la seva llengua, pels seus paisatges, per les seves viles i també per una bona part de la seva gent, que també n'hi ha, com arreu, de molt bona gent. La "grandeur" de França no la fan els seus presidents, però també ells són imatge de grandesa encara que no ens agradin gens ni mica. Els seus polítics tan fidels al cainisme, a la lluita fatricida entre iguals, no amb els adversaris (ja ens ho va dir un polític alemany que hi havia amics, enemics i companys de partit - en tercer grau-) també són part de la grandesa absurda segons com la veiem molts dels estrangers que encara creiem en la llibertat, la igualtat i la fraternitat tot i després voler ensorrar els tres paradigmes bàsics de futur per aquells que encara podem creure-hi.
Però França ens va posar en alerta fa unes setmanes. Allà passaven coses no previstes, hi havia cotxes cremant-se i gent al carrer, i no hi havia possibilitats d'aturar-ho. Llastimosament les notícies del matí van afegir noves xifres a les dels morts quotidians de l'Iraq, els nombre de cotxes passats per la foguera de la depuració dels mals de la civilització occidental. Els joves van atacar allò pel qual molts dels seus pares o avis havien treballat sense aturador per tenir-ne un o una (si ho poséssim en francés). Per què aquesta revolta? Per què els humils han de tornar a fer la seva lluita diària al carrer? Per què no es va preveure que això arribaria en "barris de concentració" (abans havien estat camps del mateix)? Moltes preguntes i poques respostes, tota la culpa és de l'adminsitració, de la no integració dels francesos fillls d'altres cultures que no és la dels descendents dels revolucionaris del 1789, i dels tenen com a eina política la xenofòbia. Jo em pregunto : segur que són aquests els culpables? Em queden massa dubtes, poques coses clares, penso que hi ha més causes i malhauradament hi haurà més conseqüències, però no serem nosaltres sols qui podrem entendre-ho i posar-hi remei.
Per la França que ens enlluernà de joves, perquè no en tinc cap mena de dubte dels seus valors i per això la defenso, crido ben alt com es deient els amants de "Casablanca": SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS ( i que sigui així pel bé del nostre petit món de subtil viure).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)