A mitja part del partit entre el Barça i el combinat Palestina-Israel m'aturo a fer una breu ullada a tot allò que es pot "veure" en un enfrontament futbolístic més enllà de la lliga de les estrelles o de la "champions" que ens tenen pendents la majoria de dies a qui ens sentim propers als colors blaugrana.
I què hem vist fins ara? Doncs d'entrada la voluntat d'unes persones de cercar el màxim d'excuses per fer realitat una pau que teòricament tots defensen però que la realitat no deixa que es consolidi ni que sigui per uns moments.
Resulta gratificant que la iniciativa de Bassat, la col.laboració de la Fundació Ernest Lluch (gran barcelonista que avui estaria aquí si les pistoles no l'haguessin allunyat del seu Camp Nou), la participació de molts polítics catalans sota el comandament del nostre President, ens permeti gaudir de l'espectacle del futbol amb una altra dimensió, la de treballar per cosir troços d'una bandera esquinaçada, la de la Pau al Pròxim Orient.
Qui més destaca la llotja del nostre estadi no és el president (en minúscula, que per sobrat ja el tenim a ell) del club, sinó un dels personatges que sempre han estat al costat ideològic nostre, el gran polític israelià, Shimon Peres (sempre en situació complicada, sempre enfeinat per donar sortida a la problemàtica d'aquells territoris per culpa d'una mal gestionada colonització).
I ara amb el verd d'un camp de futbol la il.lusió del camí per la pau es fa més gran i ens sembla més curt, però siguem realistes, no caiguem en esperances que poden ser fallides, seguim creient-hi però no oblidem que la guerra massa cops triomfa en el seu partit contra la pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada