LA CAIGUDA D'UN "PECIDENT" BLAUGRANA

Els moments de glòria esportiva

La història catalana no està acostumada a parlar de corrupció, corruptes i molt menys d'empresaris estafadors o advocats de renom pringats en assumptes foscos. La Catalunya que ens han volgut fer veure no va més enllà d'un conte de lladres i serenos, molt ensucrat i poc esfereïdor. Però això es va desfent amb el temps i amb alguns casos que s'han anat jutjant i altres que estan en capella, alguns amb anys a l'esquena com el de la trama corrupte de la colla dels d'Hisenda i alguns empresaris, i altres de recent collita com els lladregots del Palau de la Música.

Ara la justícia ha posat pena a uns personatges que es van fer famosos fa uns quants anys, bastants, i d'entrada ja veiem que aquesta justícia no té la celeritat com a virtut, ans el contrari si van més a poc a poc no troben ni a un dels responsables condemnats. Però això de la justícia ja se sap, paciència i que no t'enganxin en un mal moment perquè només la llarga espera serà una llarga pena malgrat una absolució posterior.

El que més vull destacar de la petita història d'aquests personatges és justament que entre ells hi ha un personatge real-virtual, un senyor-un guinyol, que ha sobreviscut al seus càrrecs públics esportius per convertir-se en un ninot molt ben aconseguit a la Crakovia catalana de la nostra TV3. Molts nois i noies són fans del Josep Lluís del programa de la tv sense tenir ni la més remota idea de qui estan parlant, de quines bones i males accions va fer anys enrera, i crec que hauran de sortir al carrer a demanar que segueixi present a la pantalla i no entri en presó el condemnat perquè el seu Josep Lluís només estima el diner (vaja que alguna cosa té a veure amb el seu original com s'ha demostrat amb els assumptes jutajts). Indultar aquest guinyol seria un detall per part dels guionistes, els seus joves seguidors els ho agrairan, i si cal hi posaran eurossss!

Ens han tacat un personatge impecable i impagable

No estem per molta broma  en un país econòmicament tocat, on les retallades són el pa nostre de cada dia i ara ens toca assistir resignats a les actuacions judicials finals contra una colla de lladres als fons públics, perquè cal recordar que "Hacienda somos todos", o això deia un anunci de l'època en la qual anaven a la seva els acusats i penats. Suposo que com que era de tots els sabia menys greu deixar-nos sense alguns, forces, molts milions de pessetes (si, pessetes que l'euro no estava ni dibuixat) a una majoria que si cotitza cada mes sense cap mena d'escapatòria i ai de tu que ho intentis si no tens el suport de peixos grossos d'una delegació d'Hisenda o de l'Agència Tributària que en diuen aral. Avui els peixos grossos aniran a la peixera de can Brians o de la Roca, que ho disfrutin i que vagin fent lloc a alguns que estan en camí com els esmentats Montull i Millet, i esperem que també els "músics" que els acompanyaven en els seus cants contra el diner públic.

LA C.A.M. VALENCIANA UN VAIXELL INSIGNIA TOCAT I ENFONSAT

El món de les caixes i bancs, del deute i dels crèdits, segueix molt mogut, quan no és una agència d'aquestes que ens treu la son per no saber que volen dir amb les seves qualificacions és una caixa que és nacionalitzada i per tant suposo que ja és de tots.
Aquests dies ha caigut la CAM i sembla que aquesta Caja de Ahorros del Mediterraneo feia aigües per tots cantons, sobretot per la seva aposta pels governs peperos del País Valencià i les seves inversions faraòniques a l'estil "fallero" (tot sigui dit amb gran respecte envers els falleros i les falleres), o autodonant-se crèdits els membres del consell d'administració que sense cap mena de vergonya s'havien pujat les seves indemnitzacions fa pocs mesos ja que cobraven relativament poc en relació a allò que s'embutxaca algú com el Sr.Rato a allò que ara en diuen Bankaixa i ahir era Caja Madrid (i altres com una petita catalana de nom Laietana). Aquest món de les velles caixes està desapareixent per moments.

El 2010 vam veure com la nostra Caixa Girona, passava a millor vida (la vida de "la Caixa", que ara ja no és del tot "la Caixa" i en diuen CAIXABANC) i s'enterrava amb ella tota una política econòmica que fins a última hora tothom trobava mot encertada i que els beneficis creixien sense cap mena de problema per poder invertir grans quantitats a festivals, obres socials  o obres d'art! I en pocs mesos tot va anar malament, la "bombolla" es va fondre com aquestes del sabó de mala qualitat (això era el que  hi havia mala qualitat) i no com les que fa en Pep Bou, molt més estudiades i treballades.

Ningú en tindrà la culpa que aquests ens que eren un exemple de l'empenta del territori valencià, gironí, o castellano-manxec, hagin acabat com el rosari de l'aurora. Els seus dirigents segueixen en la vida pública i no tenen cap problema per haver enfonsat una institució financera, estan observant com en poc temps i amb tants canvis de nom ningú recordarà que hi havia coses innegociables des del punt de vista provincià com ara un nom. Tot plegat ens ha deixat molt tocats a molts que ens creiem que la felicitat econòmica que ens venien els dirigents de les entitats financeres era la cosa més sòlida que ens podíem imaginar, que dubtar-ne era ser un anti-patriota, entenent-se per pàtria qualsevol espai vital (província, comarca o comunitat autònoma), i a més en som una mica responsables per no haver volgut saber més o per no haver-ne sabut més. Vam callar a mà alçada o amb un repicar de mans que sonava fals, ben segur que algú ens ho retraurà algun dia i no podrem deixar de dir, MEA CULPA.

L'ILLA DE LA TENDRA MORT

Espai de trobada i reflexió

L'acampada estiuenca dels joves laboristes de Noruega ha passat a la història més negre de la història de la tragèdia humana, constant però sorprenent alhora. Aquests adolescents nòrdics havien decidit passar unes jornades parlant de temes que preocupen, de política i de la societat, en un espai tranquil i més o menys allunyat de la ciutat, cercaven un lloc on poder aprofundir en la defensa de les seves idees i anar creixent per poder consolidar una ideologia que comparteixo. No serà aquest l'espai per posar en qüestió si l'adoctrinament dels joves és o no és una bona fórmula, però si que és respectable si tots ells lliurement hi participen.

La tarda d'estiu hauria d'haver significat un pas més en el seu treball i les seves anàlisis però les coses poden canviar d'un moment a l'altre, algú pot decidir que tot això s'ha acabat, que ja n'hi ha prou de moltes coses i en concret de  VIURE. És del tot brutal pensar en què va passar en aquella illa, no pots imaginar la massacre que va organitzar un assassí ros i noruec de soca-rel , qui es pot imaginar que matar, un a un, nois i noies, pugui ser una cosa real fins arribar a desenes de víctimes innocents? No sé com es pot explicar aquesta situació, em desborda la magnitud de la situació, és d'aquelles situacions que no pots ni vols entendre, perquè si les entens estàs donant una certa sortida al criminal, i no hi hauria d'haver cap sortida, cap ni una. Bé només una, la cadena perpètua i sense contemplacions.

L'assassí de l'illa i de les bombes a Oslo no existeix aïllat dins de la seva bogeria, té un entorn sociopolític que existeix i que com s'ha demostrat porta a accions repugnables. Aquest entorn de l'extremadreta nòrdica, xenòfoba i marcada per l'islamofòbia, a més d'un cristianisme radical - que no vull ni conèixer- ha anat cremant les neurones d'aquest individu donant-li arguments per tirar endavant un projecte messiànic i demolidor. Els "enviats" en nom d'algun déu o d'alguns déus són elements que massa sovint ens porten a la crisi i fins i tot a la mort, si això es barreja amb idees com les que proclamava algú com Hitler estem davant d'un còctel que per desgràcia ja hem vist com explota i quins efectes nefastos pot tenir. La mort tenyida de falses ideologies i l'assassinat en nom d'altres, QUINA POR !!!

Espai de  mort i  por, molta por

I tot això amb unes víctimes que tenien una base sòlida en el sentiment democràtic i de la llibertat, uns joves que han vist com tot es tornava fosc i perdien de vista la seva curta vida tot just quan estaven iniciant el procés cap a viure-la més plenament. Altres veien com la foscor els marcarà de per vida, mai més podran ser uns joves en creixement plàcid, viuran amb dificultat la seva adaptació a una nova vida que els va començar aquest maleït 22-J. Qui els explicarà que cal ser confiats i feliços en la seva societat nòrdica i socialdemòcrata? Serà molt difícil que Noruega segueixi vivint en  una mena de "món de yupi" on tots són més o menys iguals i on la llibertat és la base de la convivència. Cal que es plantegin com fer front a llampats que fan seves les argumentacions del nou feixisme per deixar sense alè al món, a un país i a unes famílies destroçades per sempre.

Massa mort per poder assumir-ho, massa bogeria per poder acceptar-ho, massa dubtes després de "la guerra" d'aquestes hores d'un divendres d'estiu. Però seguirem cridant ben alt, com es feia fa 75 anys "NO PASARAN" els que ens volen deixar sense joves, sense futur, o sense els nostres iguals siguin de la raça que siguin.