LA C.A.M. VALENCIANA UN VAIXELL INSIGNIA TOCAT I ENFONSAT

El món de les caixes i bancs, del deute i dels crèdits, segueix molt mogut, quan no és una agència d'aquestes que ens treu la son per no saber que volen dir amb les seves qualificacions és una caixa que és nacionalitzada i per tant suposo que ja és de tots.
Aquests dies ha caigut la CAM i sembla que aquesta Caja de Ahorros del Mediterraneo feia aigües per tots cantons, sobretot per la seva aposta pels governs peperos del País Valencià i les seves inversions faraòniques a l'estil "fallero" (tot sigui dit amb gran respecte envers els falleros i les falleres), o autodonant-se crèdits els membres del consell d'administració que sense cap mena de vergonya s'havien pujat les seves indemnitzacions fa pocs mesos ja que cobraven relativament poc en relació a allò que s'embutxaca algú com el Sr.Rato a allò que ara en diuen Bankaixa i ahir era Caja Madrid (i altres com una petita catalana de nom Laietana). Aquest món de les velles caixes està desapareixent per moments.

El 2010 vam veure com la nostra Caixa Girona, passava a millor vida (la vida de "la Caixa", que ara ja no és del tot "la Caixa" i en diuen CAIXABANC) i s'enterrava amb ella tota una política econòmica que fins a última hora tothom trobava mot encertada i que els beneficis creixien sense cap mena de problema per poder invertir grans quantitats a festivals, obres socials  o obres d'art! I en pocs mesos tot va anar malament, la "bombolla" es va fondre com aquestes del sabó de mala qualitat (això era el que  hi havia mala qualitat) i no com les que fa en Pep Bou, molt més estudiades i treballades.

Ningú en tindrà la culpa que aquests ens que eren un exemple de l'empenta del territori valencià, gironí, o castellano-manxec, hagin acabat com el rosari de l'aurora. Els seus dirigents segueixen en la vida pública i no tenen cap problema per haver enfonsat una institució financera, estan observant com en poc temps i amb tants canvis de nom ningú recordarà que hi havia coses innegociables des del punt de vista provincià com ara un nom. Tot plegat ens ha deixat molt tocats a molts que ens creiem que la felicitat econòmica que ens venien els dirigents de les entitats financeres era la cosa més sòlida que ens podíem imaginar, que dubtar-ne era ser un anti-patriota, entenent-se per pàtria qualsevol espai vital (província, comarca o comunitat autònoma), i a més en som una mica responsables per no haver volgut saber més o per no haver-ne sabut més. Vam callar a mà alçada o amb un repicar de mans que sonava fals, ben segur que algú ens ho retraurà algun dia i no podrem deixar de dir, MEA CULPA.