SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS

Els líders a París. En José Luís i en Carles, una bona parella amb cor de "Barça"



Del "Cafè d'en Rick" pocs en recorden poca cosa més que frases com la que encapçala aquestes notes, pocs recorden el cant de l'himne francès que et posa la pell de gallina si ets sensible a la llibertat, i no seran pocs els que es preguntaran què em passa amb "Casablanca" que tant m'agrada.

Bé, són massa coses les que ens porta i aporta la capital de França ( i ara només faltaria parlar d'en Laporta-al qual no tinc com a ídol precisament- per arrodonir el joc de paraules), són coses que em parlen de citoyens-llibertat, que ens acosten les notes de les cançons de la Piaf, que ens parlaven de llibertat personal,i fins i tot ens recorden-revisen l'amor que molts vam viure amb les nostres parelles. Aquest París que ens omplí des de jovenets i que ara segueix omplint-nos amb imatges, i sobretot amb pensaments.

I pensant en tot plegat, de sobte, quan ja semblava que havíem acabat les nostres unions amb París, el 17 de maig entra com una data més dels que estimem la France, i la seva capital en particular, entra vestida de color, amb olor a suor, i amb la pluja acabant de reforçar el blaugrana de l'equip que ens ha guanyat la segona CHAMPIONS. Ja sabeu que és un amor crític, proper i llunyà segons els resultats, però satisfet avui perquè el crit va sortir del fons del cos amb dos gols per seguir dient -amb la veu trencada- que ara, per sempre ens quedarà París.