A BAILAR, A BAILAR , A BAILAR

Fa quatre dies que parlava de balls de l'estat espanyol, i resulta que ha estat una premonició de la penúltima -l'última es deu estar parint en aquests moments- imbecilitat en relació al projecte del ja quasi "maleït" estatut. El jutge que s'ha atrevit a opinar -n'és ben lliure- va pensar que l'havia de dir grossa i així ser reina per un dia dels mitjans de comunicació, doncs ja ho tinc va pensar, compararem el coneixement de la llengua catalana amb el domini de les sevillanes. I es va quedar ben satisfet. La ximpleria és això una ximpleria, però ja passa de taca d'oli que ho digui una persona -més aviat personatge- situat en un alt nivell de la magistratura espanyola. Algú en aquests moments serà capaç de frenar aquestes pocasoltades que només aconsegueixen crear malestar i evitar que sigui realitat una Espanya conjunta ara que ho podíem intentar plegats, fins i tot amb aquells que no hi creuen.

Estem davant la paradoxa més llastimosa de la nostra democràcia, aquells que es posen sempre la unitat d'Espanya a la boca són els màxims irresponsables de generar rebuig i enuig a molts catalanistes que en cap moment se'ns ha passat pel cap anar-nos-en (per què estan creant el clima que alguns anomenen de la "república", quasi 75 anys després?).

Ja sé que el títol diu poc del que s'ha expressat fins aquí però no cal caure en les provocacions i pendre les coses amb cert bon humor. Són molts els catalans que van tenir una dèria en conèixer el ball de les sevillanes, alguns hi donem un cert pas en moments determinats, i és per aquí on hem d'anar, a barrejar i gaudir d'allò que ens dóna vida, i sempre sense perdre els nostres orígens -encara que no siguin 100 % originals per alguns puristes nacionalistes- catalans, i de la nostra catalanitat. Pels que no dominen el tema només dir que hi ha tres grans blocs, per això solen dir "vamos por la tercera" i això és el que hem de fer anar per una altra i que ens sigui lleu.

I així anem avançant cap on no saben on, ni com hi arribarem, però segur que hi haurà un final o seguirem el nostre viatge a Ítaca (quina raó tenen molts cops els poetes).