Les ciutats i els pobles viuen encegats en el consumisme d'aquestes dates que algú va decidir assenyalar en el nostre maleït calendari catòlic, en les nostres tradicions de poc més de dos mil hiverns, i en tot aquest món embogit ens cal ser molt afectuosos i molt feliços. Obligats a desitjar i a compartir esperances i nous horitzons, fins i tot amb el nostre adversari i perquè no, amb el nostre enemic.
En aquesta joia de llum (poca enguany) i de dolçor ensucradíssima ens han ensenyat a jugar a l'amic invisible i potser cal preguntar-se com pot haver-hi amics invisibles si ja queden pocs amics i la visibilitat és escassa. Jocs per a nens i grans que només es poden entendre com una peça més del "gasteu, gasteu que el món s'acaba", però si és un joc deixem que el joc no s'aturi i la il.-lusió ompli l'ànim als disposats a il.lusionar-se per ordre d'un tercer.
La realitat és més preocupant, sempre apareix "la realitat", la maleïda paraula que en aquests dies són/som pocs els que la posem per davant de tanta fantasia. Mirem i veiem al nostre voltant unes situacions lamentables, uns patiments innecessaris, una gent que només fereix, uns ferits difícils de guarir, un paisatge desolador que ens volen amagar en un pessebre vivent o una postal nadalenca de pastorets ben alimentats.
Massa enemics a tots nivells per no poder dir, quan acabes d'obrir el regal de l'amic invisible, del tió, del Pare Noël o dels Reis d'Orient, que això no serà gaire res davant d'aquell i/o aquells que visiblement són ENEMICS i que tot seguit apareixeran per trencar el plat bonic d'aquest moment que hem confós amb la felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada